Exposició fotogràfica de Palau de Noguera a l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà


Carrer Major i portal

Carrer Major i portal

L’exposició mostra 57 fotografies antigues de Palau de Noguera, que comprèn des de principis del segle XX  fins als anys vuitanta.  La comissaria de l’exposició, Montserrat Santamaria i Jordana, ha anat aplegant al llarg de l’any un seguit d’imatges cedides per diferents famílies. Aquesta és la segona exposició organitzada per l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà amb la mateixa temàtica i compta amb la col·laboració del Consell Comarcal del Pallars Jussà i de l’Ajuntament de Tremp.

És amb la intenció de recuperar la memòria fotogràfica de Palau de Noguera que s’han pogut recollir més de 450 fotografies amb la col·laboració dels veïns del poble. La selecció, recull imatges de diferents àmbits: el nucli urbà, l’escola, la vida quotidiana i les festes civils i religioses.

L’exposició es podrà veure al vestíbul de l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà a Tremp, del 5 al 19 de setembre de 2014 (horari de 9 a 15h).

triptic_Palau

Arxiu Comarcal Pallars Jussà

Deixa un comentari

Filed under Grup d'Arxivers de Lleida

750 anys de la concessió de la Paeria


L’Ajuntament de Lleida commemora el 750 aniversari de la concessió de la Paeria. El 19 d’agost de 1264, el rei Jaume I concedeix als cònsols de la ciutat el Privilegi Paeria. És una època de maduresa i de plenitud en el regiment de la ciutat, en què Jaume I deslliurà Lleida de tot lligam feudal i posà els fonaments del poder municipal que durà fins el 1707 (Felip V – Guerra de Successió).

images

La Paeria de Lleida

La Paeria fou sempre una institució democràtica i els quatre paers s’elegien anualment (elegits, mai nomenats). Els solters eren inhàbils (havien de ser casats o vidus) i el vot no era secret. L’estructura es mantindria en els tres estaments tradicionals: la mà major –ciutadans i cavallers-, la mà mitjana –mercaders i juristes- i la mà menor –pagesos i menestrals-. Però la particularitat és que els paers pertanyeran a les tres mans. A més, els majors recobrarien hegemonia ja que havien accentuat la seva força, mentre que els mercaders i els industrials es ressentien de l’emigració.

Els paers s’escolliran per parròquies: 2 per la de Sant Joan, la més gran de la ciutat; 1 per Magdalena, 1 pel grup parroquial Sant Llorenç, Sant Andreu i Sant Martí. Sembla que els llinatges gaudien de perpetuïtat ja que a la reforma de 1386 hi lluïen els mateixos cognoms.

Es va crear el Consell General de la Paeria (encara que els llibres d’actes no comencen fins l’any 1340). Només hi ha constància en el Llibre de crims del Tribunal de Coltellades (1312), on hi consta  la llista dels ciutadans elegits per al 1313-14.

Privilegi de la Paeria

Privilegi de la Paeria

L’estructura de la Paeria tenia caràcter representatiu i es fonamentava en dos eixos, el social (les 3 mans) i el territorial (presència de les 4 parròquies).

3 etapes de la Paeria:

-Del 1264 al 1386: en què l’elecció dels paers era feta pel Consell General en votació pública i nominal

-Del 1386 al 1499: Pere I El Cerimoniós atorga privilegi amb un procés electoral reglat anomenat d’insaculació, que vol dir mixt d’elecció i atzar. El Consell, que el 1386 s’estructura de nou, amb 50 consellers, mandat anyal, elegia prohoms en nombre triple al de paers i l’atzar decidia després quins eren els elegits.

-Del 1499 fins a la fi de la Paeria: L’insaculació, l’atzar.

Jaume I va atorgar diversos privilegis i diplomes a la ciutat, com que “ningú no fos detingut per causa de deutes, ni s’embarguessin els seus béns, si doncs el deutor no era principal, ni s’embargués llur fermança, els quals deutors havien de respondre amb llurs mitjans econòmics però mai amb la pròpia persona.”

Però, com ja s’apuntava a la Carta Pobla, el privilegi més interessant concedit per Jaume I a la ciutat va ser el privilegi de Defensa i Bandera. Fins ara es permetia als habitants de Lleida de destruir els castells i llocs, i fins i tot de matar i de ferir qualsevol senyor en defensa dels drets de la ciutat. Però ara (mitjans 1270) autoritzava els lleidatans (que vivien en castells, cases de camp, torres i llocs dels seus termes) a confederar-se, a establir pactes i unions per castigar i perseguir els malfactors. Facultava la Paeria per nomenar cada any dos prohoms, caps de les unions o germandats que s’organitzessin. La Cúria i el veguer donarien consells i ajut als reclamants

Paer deriva del mot llatí paciari (que fa justícia) i de patiarium (home de pau).

Amb el Decret de Nova Planta, Lleida perd els seus furs i és regida com qualsevol altre municipi. Significa règim centralista, la fi de l’autonomia municipal i la decadència. L’Ajuntament va néixer a les primeries del XVIII, el 4 de març de 1719.

 

Antecedents

La conquesta de Lleida fou de gran importància geopolítica i històrica. Representava la fi del domini musulmà a Catalunya i la unió amb Aragó.

Els comptes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell (i altres comtes) signen atorgar la Carta Pobla al gener de 1149 (1150 al nostre calendari). Amb aquesta carta de població, Lleida, formada per pagesos, menestrals i mercaders d’arreu –sobretot de la Catalunya central-, inicià la seva vida jurídica, amb un règim de vida i de franqueses semblants als que gaudia Barcelona. Una ciutat nova dins un sistema polític i jurídic nou, amb habitants jurídicament lliures –eliminant dels seus costums tot residu feudal-. Es manté una jurisdicció especial sobre la noblesa i les institucions religioses.

Carta de Poblament.

Carta de Poblament.

La carta de població defineix els drets i els privilegis que els comtes sobirans concediren als repobladors de Lleida: donació de les cases, obradors, patis, molins, horts i finques de la ciutat (derruïdes i en peu, dins i fora dels murs) per establir les pròpies llars.

També ofereix als nous pobladors condicions òptimes: llibertat personal, propietat lliure, exempció d’impostos feudals, garantia d’una justícia de la qual tota coacció o violència il·legal quedava exclosa…

Alhora, els comptes i barons repobladors es comprometien a ajudar i defensar els habitants de la ciutat.

Començava a néixer un nou municipi de base foral, amb l’aparició d’una comunitat popular que formaran una burgesia urbana (ciutadans honrats o prohoms), d’on sortiran les oligarquies que s’apoderaran del govern de la ciutat quan es constituirà el municipi.

En aquest creixement de la societat lleidatana es dibuixa un esbós de l’organització municipal. Com a exemple, Alfons el Cast signa el privilegi el 1191 en què el rei concedia als lleidatans els carrers i les places de la ciutat (les vies públiques i camins pertanyeran a la comunitat de veïns) i tenien el poder d’imposar tributs per fer cara a les necessitats del comú.

S’ha de recordar que a Lleida hi havia dues cúries locals, sota l’autoritat dels Montcada (per designació de Ramon Berenguer IV) i els Cervera (designat per Ermengol VI).

Consolat: Privilegi del rei Pere I: 67 anys (1197-1264): infantesa del municipi

El 1197 Pere I dona força legal al municipi de Lleida amb el privilegi del Consolat. Tot i que els lleidatans eren lliures, el temps anà accentuant l’esperit de classe, amb tres estaments tradicionals: la mà major, la mà mitjana i la mà menor.

Els “menors” van exposar les seves inquietuds, el que va crear malestar social i protesta popular. El resultat fou una querella, querimònia.

Arxiu Municipal de Lleida. Sala de consulta.

Arxiu Municipal de Lleida. Sala de consulta.

Així, el govern de la ciutat serà en mans dels mercaders i dels juristes fins a l’establiment de la Paeria

Les consuetudines Ilerdenses, del jurista Guillem Botet, que el 1207 fou cònsol, recollia la vida ciutadana, els antics costums, per evitar interpretacions o disposicions segons conveniències. Va ser la primera ciutat catalana que redactà de pròpia iniciativa un cos legislatiu peculiar i que després dels Usatges (de Barcelona) és el còdex de lleis més antic de Catalunya (Tortosa, fins 1277).

S’indicaven normes sobre el pes i el preu del pa; la venda del vi; disposicions sobre la carn, la sal, l’oli… 

1-Consolat: 1197

2-Paeria: 1264

3-Ajuntament: 1719

L’Arxiu Municipal de Lleida  ha estat protagonista de l’acte de commemoració dels 750 anys de la concessió per part de Jaume I del privilegi de Paeria. El document original es conserva en l’arxiu de la ciutat i ahir dia 19 d’agost es complien els 750 anys de la concessió del privilegi.

Una vegada més és palesa que els arxius són els garants de la memòria històrica. El patrimoni documental , es posa en valor en ocasions com aquesta, ja que s’ofereix a la ciutadania per tal que el conegui i en gaudeixi.

 

Arxiu Municipal de Lleida

Deixa un comentari

Filed under Grup d'Arxivers de Lleida

Important ingrés documental del Carnaval de Solsona a l’Arxiu Comarcal


Nou i important ingrés del fons documental de l’Associació de Festes del Carnaval a l’Arxiu Comarcal del Solsonès

L’any 1998 es va fer un primer ingrés documental de  l’Associació de Festes del Carnaval de Solsona a l’Arxiu Comarcal del Solsonès. Aquest, va incloure els àlbums de fotografies amb milers de imatges, els vídeos, la col.lecció d’impresos -molt completa-, els reculls de premsa, les partitures originals de Jaume Roure, els sermons, etc. També, alguns documents dels primers anys del carnaval, quan era organitzat per la Joventut Solsonina. La mateixa Associació havia tingut cura de reunir i aplegar tots els testimonis del carnaval, conscient de la seva importància.

Imatge del fons documental ingressat

Imatge del fons documental ingressat

Ara, s’ha fet un nou pas endavant. S’ha dipositat a l’Arxiu Comarcal la documentació que ha anat generant el seu funcionament des de començaments dels anys vuitanta fins a l’actualitat. Es tracta de documentació administrativa: actes de la junta, la comptabilitat, la correspondència, projectes, etc. El seu embalum és de 9 metres lineals de documentació, és a dir 87 unitats d’instal·lació. És el testimoni del creixement de la festa del carnaval solsoní, de la seva evolució i transformació. Aquesta documentació reflecteix la participació dels solsonins en el carnaval.

carnaval_2El pas del temps anirà engruixint el seu valor històric. L’Associació de Festes del Carnaval, amb aquesta nova aportació, posa en valor el seu patrimoni documental. L’Arxiu Comarcal del Solsonès la classificarà i ordenarà.

En definitiva, és un pas més en la consolidació del patrimoni de les associacions solsonines.

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Cultura, Difusió, Donacions, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Patrimoni, Tradició

“De qui (no) són els arxius històrics?”: La deficient regulació del dret a l’accés dels documents públics a Espanya


Arxius històricsEn un article publicat a La Vanguardia a finals de juny, sota el títol “De qui són els arxius històrics”, l’historiador Borja de Riquer denunciava la greu situació d’inaccessibilitat que pateixen els arxius històrics espanyols arran d’accions empreses pel govern actual com l’última notícia sobre el tancament “absolut i indefinit” de l’arxiu històric del Ministeri d’Afers Exteriors.

El que està passant amb la documentació del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació ve de lluny: a finals del 2010, bona part d’aquesta documentació és declarà com a “secreta i reservada” sine die per consell de Ministres, a petició de l’anterior ministre d’Afers Exteriors del Govern Zapatero, el ministre Moratinos. Aquesta mesura no fixava límits temporals a la restricció de l’accés, amb la qual cosa també afectava a fons històrics que fins llavors havien estat consultables i deixava interrompudes les recerques dels investigadors que hi estaven treballant. Historiadors i investigadors s’hi van manifestar en contra públicament i uns 300 historiadors entre els quals el mateix Borja de Riquer, van signar una petició al Govern. El ministre Margallo va dir en un principi que revisaria l’acord per posar a disposició aquells documents que fossin consultables, però finalment va prendre una decisió encara més dràstica. A finals del 2012 es tancava l’accés a la documentació de l’Arxiu del Ministeri i es repartien els fons entre l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu General de l’Administració, sense tenir més informacions sobre quan serien consultables.

Arxiu HistòricAquest no és pas un fet aïllat, altres fons de l’Estat com els del Ministeri de Defensa es troben en una situació d’inaccessibilitat similar. Uns deu mil documents militars corresponents a l’època de la Guerra Civil i al Franquisme estan fora de l’accés públic des del maig del 2012, per decisió de l’actual ministre de Defensa, Pedro Moronés. Uns documents que el govern anterior de la ministra Chacón s’havia encarregat d’examinar, i que, tot i tenir l’acord preparat per a que fossin desclassificats, aquest mai es va arribar a aprovar.
La decisió política que els governants de torn prenen per a controlar o restringir l’accés a aquest tipus de documentació pública es justifica moltes vegades com una mesura per a garantir “la seguretat i la defensa de l’Estat” d’acord amb les “matèries reservades” que empara la llei. Així, la classificació de documentació oficial queda avalada per la Llei de Secrets Oficials, una llei preconstitucional que data de l’any 1968, i que determina quines matèries seran restringides als ciutadans apel•lant a conceptes tant generalistes i ambigus com “la protecció, la seguretat o la defensa de l’Estat”, que fa que sigui molt relativa la interpretació dels seus preceptes.

Podríem pensar que la Llei de Transparència aprovada l’any passat ajudaria a donar llum en aquests casos. Doncs bé, si bé en principi garanteix el dret d’accés a la informació pública, de seguida hi posa límits quan “la informació suposi un perjudici per a la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, [...] els interessos econòmics i comercials, la política econòmica y monetària [...], la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions, o la protecció del medi ambient”. Només cal veure que es tracta de l’enumeració de matèries reservades de la vella Llei de Secrets Oficials, complexa i general, que no defineix en quines circumstàncies concretes es restringeix l’accés ni com es justifica aquesta restricció. Seguim al 1968.
Els historiadors ja han fet palès més d’una vegada la greu situació d’inaccessibilitat als arxius espanyols per tirar endavant les seves investigacions (les quals paradoxalment són la majoria de vegades impulsades i finançades per l’administració pública) i s’han vist obligats a estirar el fil de les seves investigacions en altres països amb polítiques d’accés consolidades.

Arxius HistòricsTant les polítiques internacionals d’arxius (ICA, NARA, UNESCO) com els països amb democràcies més madures han implantat sistemes de desclassificació sistemàtica de la documentació secreta dels estats. Per exemple, al Regne Unit als trenta anys, als Estats Units als 50 anys o Suècia on s’han establert disposicions temporals en funció de les dades per a què qualsevol ciutadà tingui accés lliure a la informació pública. A Espanya la normativa arxivística existent s’ha desenvolupat amb varies lleis per comunitats autònomes i una norma general, la Llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985, que ha quedat obsoleta amb l’evolució d’altres polítiques sobre protecció de dades i accés a la informació i promoció de la transparència. En aquest sentit, el col•lectiu d’arxivers s’ha manifestat en nombroses ocasions (per exemple, amb peticions a la Llei de la Memòria Històrica o la Llei de la Transparència).

A nivell de dades personals també és un problema jurídic de definició de termes. On es fixen els límits entre els drets constitucionals a l’honor de les persones, a la intimitat privada i la pròpia imatge contra el dret a la informació pública? I entre els drets personals i l’interès general?
El dret d’accés a la informació pública està reconegut a nivell internacional i, en els casos d’informació restringida, s’hauria d’aplicar disposicions temporals per saber almenys quan serà desclassificada. A Espanya, però, sembla que les directives no són clares i el poder final sobre l’accés és una decisió únicament política, que té poc en compte els criteris tècnics. Un reflex més de la deficiències democràtiques que viu el país.

Podeu llegir l’article sencer aquí: http://www.lavanguardia.com/encatala/20140623/54410301718/son-arxius-historics-borja-riquer-opi.html

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxiu Històric Provincial, Arxius, Grup d'Arxivers de Lleida, Opinió, Premsa

L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà fica en línea 633 documents sobre els fugitius del nazisme dins el Projecte ‘Perseguits i salvats’


Durant la Segona Guerra Mundial milers de persones creuaren els Pirineus fugint del nazisme. Una de les rutes d’evasió unia els departaments francesos de l’Arieja i l’Alta Garona amb el Pallars Sobirà, passant per la vila de Sort, i era anomenada “El camí de la llibertat”.

Carta que explica el procediment de ingrés i sortida dels presoners

Carta que explica el procediment de ingrés i sortida dels presoners

Els fugitius podien ser persones i famílies jueves, soldats i aviadors aliats, joves francesos en edat militar que podien ser reclutats per l’exèrcit nazi, o persones perseguides per altres motius. Per al cas concret dels jueus, la Diputació de Lleida, amb la col·laboració dels Consells Comarcals i Ajuntaments del territori, ha posat en marxa el Projecte Perseguits i salvats, que ha recuperat i senyalitzat les rutes d’evasió dels refugiats jueus a través del Pirineu de Lleida durant la Segona Guerra Mundial.

Alguns dels fugitius moriren en el camí, molts assoliren la llibertat, i uns altres foren detinguts per la Guàrdia Civil. Aquests darrers foren ingressats a la presó de Sort, que fou el primer centre de recepció i reclusió dels fugitius interceptats al Pallars Sobirà i la Val d’Aran. L’estada dels detinguts a Sort era de pocs dies, una etapa abans del seu trasllat a Lleida. El seu destí varià en funció del moment de la guerra: alguns foren deportats a França, altres varen poder marxar d’Espanya i molts van ser ingressats en camps de concentració i presons fins que les seves ambaixades o la Creu Roja aconseguiren el seu alliberament.

El passat 23 de juny va tenir lloc a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà la presentació del projecte Perseguits i salvats. En el marc de la dita presentació, l’ambaixador de l’estat d’Israel a Espanya, senyor Alon Bar, va activar la càrrega d’imatges per tal de fer visibles a través de l’opció “Arxius en línea”: Cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals els documents que contenen informació sobre el pas dels fugitius del nazisme per la presó de Sort.

La Presó de Sort.  Foto: Xavier Català

La Presó de Sort.
Foto: Xavier Català

Es tracta dels documents que ordenen el seu ingrés a la presó, o la seva sortida cap a Lleida, i que formen part de la correspondència del fons de l’Ajuntament de Sort. Són un conjunt de 633 documents amb un total de 1123 imatges. Per tal que la recerca d’aquesta documentació a Arxius en línia sigui senzilla, hem introduït al camp “descripció” els termes Camí de la llibertat, Perseguits i salvats i Segona Guerra Mundial.

Accés als documents

Per saber més:

CALVET, Josep: Les muntanyes de la llibertat. El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial. Ed. Avenç, 2008.

http://www.camidelallibertat.cat/

http://www.perseguitsisalvats.cat/

 

Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Cultura, Difusió, Digitalització, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Patrimoni

La Guerra Secreta del Mediterrani Submarins alemanys i vaixells aliats a la costa de Tarragona (1914-1918)


En el marc del primer centenari de la Gran Guerra i encara que ja faci uns anys de la publicació del llibre La Guerra Secreta del Mediterrani Submarins alemanys i vaixells aliats a la costa de Tarragona (1914-1918) (2005), avui ens hem volgut reunir amb un dels seus autors: Josep M Castellví, historiador, submarinista i persona polifacètica. Ens agradaria que ens expliqués l’origen de la idea d’un llibre com aquest ja que, Espanya va ser neutral a la Primera Guerra Mundial i no hi va participar, a les nostres costes hi ha restes de diversos naufragis causats per atacs bèl•lics a diversos vaixells. També ens agradaria parlar amb ell sobre la metodologia seguida i com sorgí la idea.

• Quan un s’especialitza o es decanta per un tema d’estudi s’ha de preguntar quina és l’espurna que et porta a cercar respostes sobre una qüestió? Perquè tant d’interès amb aquest tema? Amb aquest fet? ¿Què us fa voler buscar respostes sobre un conjunt de fets ocorreguts durant la Primera Guerra Mundial en aigües del nostre país?

Penso que si hi ha una “espurna” que et porta a fer-te preguntes, no cal perdre el temps a preguntar-te el perquè. Senzillament cerca les respostes i la forma d’obtenir-les.
En el meu cas i en relació al tema dels vaixells enfonsats al Golf de Sant Jordi, es dóna la circumstància que soc capbussador, que vaig estudiar Geografia i història i que alhora em dedico al treball documental submarí. Un altre aspecte coincident és que es tracta del mar més proper a casa meva el qual em permet coneixer-lo bé.
L’interrogant per mi sempre havia estat sobre el que es deia dels naufragis que hi ha enfonsats en aquelles aigües. Un munt de llegendes i mites que a voltes es contradient i de les que ningú em sabia donar respostes coherents. Poc a poc i a partir de les dades que vaig anar esbrinant d’un dels derelictes enfonsats, vaig anar establint relacions amb la resta i d’ allí la cosa es va anar estenent a tota una etapa de la nostra història. Precisament el fet que el període històric, la Gran Guerra, entre 1914 i 1918, i l’escenari, el Golf de Sant Jordi i els litorals propers, estaven perfectament acotats, va permetre concretar i quantificar amb exactitud les dades d’estudi. Només calia saber com fer-ho.

sanjordi3

• Com se us va ocórrer la idea de realitzar una investigació d’aquest tipus: d’arxiu i arqueologia subaquàtica?

Des del primer moment vaig tenir clar que la resposta no estaria al fons del mar sinó en els arxius. Estem parlant de vaixells que s’emmarquen en el que cronològicament situem com a història contemporània i per tant la major part del que va succeir allí havia d’estar documentat en algun lloc.
Respecte a les actuacions a l’aigua, ben be no hauríem de parlar d’arqueologia subaquàtica. En cap cas hi ha excavació ni es treu cap tipus de mostra del derelicte. Hauríem de definir-ho com una recerca històrica sobre uns fets, dels quals un seguit de restes materials, resten encara visitables, tot i que a profunditats que requereixen una especialització. Realment, l’estudi es podria haver fet sense bussejar. Sí que és cert que les immersions varen permetre confirmar alguns casos dubtosos, que un cop mesurat i contrastades les dades que disposàvem dels arxius documentals varen permetre confirmar les teories que havíem formulat prèviament.

En l’origen de la investigació, vareu poder entreveure fins on podia arribar la magnitud i profunditat del tema?

A l’inici podia intuir que el tema podia ser molt ampli. El primer any però va estar de moltes incerteses perquè lluitàvem contra corrents històriques que havien pres les fonts orals com a referència i no tenim on contrastar. Desprès, un cop varem poder localitzar les fonts adequades i es va poder quantificar i conèixer-ne els protagonistes i les cronologies dels fets, el treball va ser més agraït perquè ja treballàvem sobre dades concretes i mesurables. Llavors va ser quan varem adonar-nos de la magnitud del tema i de les ramificacions que anava prenent i del difícil que resultava acotar l’abast del que volíem documentar. Finalment però, varem poder reconstruir i interpretar aquella època, identificant i posicionant cada un dels incidents i enfonsaments i als seus protagonistes.

sanjordi5

Quines fonts vareu decidir basar-vos, en un primer moment i desprès, tal i com anava evolucionant la investigació.

El primer punt que va despertar el meu interès va estar bussejar en un naufragi del vapor conegut com el “Correu”, que correspon al vaixell de passatgers italià “Cavour” enfonsat per accident amb un buc escorta, el desembre de 1917, anant amb les llums apagades per por als submarins. Tothom donava aquest vaixell com un vapor de càrrega i que havia estat torpedinat. Resta, molt malmès, en un fons de 54 metres de profunditat, dos milles mar endins davant de la nuclear de Vandellòs. Fent un croquis a partir de les imatges que disposava aquest vaixell, ben aviat vaig poder observar que havia tingut dues xemeneies i diversos pisos d’alçada. Només els vapors transoceànics de passatge duien dues xemeneies en aquella època. Cercant la premsa del moment vaig trobar la data del succés i la crònica del seu enfonsament produït per accident.
D’aquí va sorgir la idea de buidar les dades de la premsa local per intentar establir una cronologia, si més no àmplia d’avistaments i d’incidents amb els submergibles.

Paral•lelament, varem localitzar també als arxius de la NARA als Estats Units i als arxius anglesos a Kew, així com als alemanys, còpia dels quaderns de bitàcola dels submergibles alemanys que havien actuat a la Mediterrània Occidental. Això va resultar clau per reconstruir dia a dia el que va passar, a partir de les mateixes fonts alemanyes. Un cop localitzades totes les accions i successos, varem documentar els mateixos fets vistos des dels arxius als països dels vaixells implicats.
L’altre aspecte a documentar va vindre dels arxius locals, tant de Tarragona ciutat i les comarques properes, com de la resta de l’Estat, principalment, contemplant les declaracions dels nàufrags, que completaven i es contrastàvem amb el punt de vista dels alemanys i les repercussions en la vida local dels pobles i ciutats de la costa on aquests arribaven. Cal tenir en compte també que molts d’aquests successos varen influir en les polítiques militars i econòmiques tant del Regne d’Espanya, neutral, com en el dels països contendents i això es pot seguir també i relacionar amb el que aquí va succeir.
Un aspecte final del que estem molt satisfets és la recerca gràfica que varem fer de tot això. Hem pogut localitzar i mostrar la realitat de com eren la major part d’aquells vaixells, submarins, persones i escenaris que havien quedat en l’oblit. Hem trobat veritables “joies” en imatges d’aquells moments. Personalment m’emociona localitzar retrats dels protagonistes que fins ara només eren noms sense fisonomia.

sanjordi2

• La recerca arxivística us va ajudar a trobar els llocs dels naufragis? O a l’inrevés?

Els llocs dels naufragis ja eren coneguts. Faltava ficar-los-hi noms. Això és el que varem fer. En un parell de casos, però, l’exploració del lloc va permetre identificar el vaixell que era, ja que hi havia una distància relativament curta, en la posició en el fons, entre ambdós derelictes. La resta, relacionant les dades dels quaderns de bitàcola dels submergibles va situar exactament cada naufragi amb el nom real.

Suficient material per a escriure un nou volum?

…i tant, l’estudi històric mai pot donar-se per tancat. Sempre apareixen noves dades i documents gràfics que complementen el que ja es coneix. Si més no, amb el que ja tenim publicat, es va establir un referent a l’hora de conèixer uns determinats fets i aspectes d’una època que fins la nostra recerca havien restat desconeguts i/o oblidats tot i haver succeït tant a prop de casa. I la conclusió, Catalunya, i l’Estat, va viure una guerra tangencial potser, però ben real al seu mar, tot i que per les característiques dels fets va resultar secreta per a la major part de la població.

Moltes gràcies per respondre les nostres preguntes i fins la propera.

Si voleu podeu veure el programa Al filo de lo imposible que es va fer sobre aquest treball.

 

(Les imatges són de l’autor)

Deixa un comentari

Filed under Grup d'Arxivers de Lleida, Publicacions

Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?


Parc de les Basses d’Alpicat

Dins del Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha un important conjunt d’imatges de les Basses, el que als anys seixanta del segle passat es conegué com  “EL PARQUE MUNICIPAL ALCALDE FRANCISCO PONS”; en aquest mes d’agost volem fer alguns comentaris històrics sobre el principal lloc d’esbarjo infantil que teníem els lleidatans de la meva generació.Fons Porta, FP.PF.3106_02: Pons Castellà, Francisco; alcalde de Lleida fotografiat al Parc Municipal “Les Basses” , parc del mateix nom

Les anomenades “Basses Depuradores” es van construir al segle XIX amb la finalitat que l’aigua arribés a Lleida el més neta possible pel senzil procediment de deixar que la brutícia es diposités al fons per decantació, però com l’arribada a Lleida era per sèquies descobertes, tornava a embrutar-se; a la premsa de l’època es poden llegir curioses protestes per la mala qualitat de l’aigua de boca; fou als anys 1930 i 1931 quan les basses es van folrar de formigó i es féu una canonada de ferro forjat fins a la ciutat. El lloc, al marge de l’aigua, tenia uns boscos d’arbres que oferien recer contra la canícula i  molts lleidatans hi passaven els diumenges; tot i que resultava llunyà per a un desplaçament familiar, anterioment a l’existència de les piscines molts lleidatans ja hi anaven a menjar la mona per  pasqua; afegim que l’any 1949 es va inaugurar la coneguda escola-taller de jardineria, on hi haurà la primera piscina; malgrat tot als anys cinquanta del passat segle el Segre continuava essent el lloc més proper.

L’any 1957 accedeix a l’alcaldia Francisco Pons i té al davant un important repte com és el desenvolupament del “Plan de Ordenación Urbana”, base de la Lleida actual, elaborat l’any 1952 pel seu antecessor Blas Mola; s’hi preveien importants obres que durà a terme Francisco Pons, com l’eixample de la ciutat: el Passeig de Ronda, la prolongació del mur de Blondel i la nova Avinguda de Madrid, urbanització del Turó de la Seu Vella, continuació de l’enderrocament del barri del Canyeret i, a la fi, les noves piscines de les Basses, la realització de les quals no està exenta de problemes, bàsicament econòmics. L’alcalde Pons endega totes aquestes obres esmentades i posa especial èmfasi en les Basses com un repte personal. A la fi s’inauguren el 18 de juliol de 1958, encara que solament amb dues piscines; però la idea està materialitzada i a partir d’aquest moment no pararà de créixer. L’any 1959 es presenta el gran projecte de les piscines municipals i s’inaugura la tercera (la coneguda “del pont”), les obres duren dos anys i el 1961 es completa el parc amb la coneguda piscina “esportiva” i amb l’obertura del càmping. L’estiu de 1962 les Basses queden definitivament acabades amb les obres pendents de jardineria, parcs infantils i camps esportius i d’altres instal·lacions; amb poques reformes són les Basses que han arribat fins als temps actuals. Tota la dècada dels anys seixanta seran els de màxim esplendor del parc, quan els mesos d’estiu l’ocupació del càmping és total i s’arriben a donar rècords de 20.000 banyistes en un sol dia (el 25 de juliol de 1964, diada de Sant Jaume, festiu en aquells moments). Un dels fets més remarcables de l’èxit del parc, i sembla que va ser una idea personal de l’Alcalde Pons, és que sempre va haver un servei d’autobusos urbans els quals, en els dies festius, eren continus (personalment recordo llargues cues de gent amb cistelles i gran floradors a la plaça Cervantes, al davant de l’edifici de la Presó, però també tinc present que no trigàvem massa a pujar, els autobusos venien un darrera l’altre); al parc es podien llogar taules i cadires per als àpats, encendre foc a les barbacoes, havia casetes per a guardar la roba, es podia aparcar còmodament (evidentment no hi havia tants cotxes…), es podia fer esport i la mainada jugar als parcs infantils; inclusivament tots recordem la famosa piscina de les dones, un lloc que ara no seria correcte políticament però que en aquell moment va ser una imposició de Fons Porta, FP.PF.3899_01: Vistes aèries del Parque Municipal Alcalde Pons ; les Basses; amb els jardins i piscinesl’estament eclesiàstic. A partir de la dècada dels setanta el parc inicia una certa devallada ja sigui per la proliferació de cotxes que permeten largs desplaçaments al jovent, o sigui per la construcció de més piscines als pobles de les rodalies, algunes amb instal·lacions més modernes. En tot cas, l’afluència de lleidatans continua essent notable al llarg dels anys, quasi fins al seu tancament.

Tornant a l’alcalde Pons, no podem deixar de recordar que les Basses es van dir “Parque Municipal Alcalde Francisco Pons”, nom oficial que fou atorgat per l’Ajuntament presidit pel seu successor, Josep de C. Sangenís, nom que va perdurar fins la Democràcia, de forma oficial ja que entre els lleidatans sempre foren, i són, “Les Basses”

 

Josep Ignasi Rodríguez Duque
Cap del Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Deixa un comentari

Filed under Fotografia, Grup d'Arxivers de Lleida, Què podem trobar a...?