Allò que anomenem Arxiu quan volem dir magatzem


La Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’arxius i documents, a l’article 2, defineix arxiu de la manera següent com: “organisme o institució des d’on es fan específicament funcions d’organització, tutela, gestió, descripció, conservació i difusió de fons documentals. També s’entén per arxiu el fons o el conjunt de fons documentals”.

Altres definicions d’arxiu, publicades en aquest cas pel Departament de Cultura, són:

  • Conjunt de documents, del qual no importa la data o les característiques físiques, produïts o rebuts per una persona o un organisme d’acord amb les seves necessitats o en l’exercici de les seves activitats i conservats pel seu valor administratiu, d’investigació i d’informació.
  • Institució o organisme responsable de la custòdia, control, conservació i difusió de determinats fons documentals.
  • Edifici, o part d’aquest, en el qual els fons documentals han estat dipositats per a la seva conservació i consulta.Sant_Jeroni_-_Rosa_dels_Vents

L’ICA coincideix amb aquesta definició. És cert que en el món dels arxius i l’Arxivística encara hi ha discrepàncies en algunes definicions, processos i tasques, però si hi ha quelcom que obtingui unanimitat són les anteriors definicions. Bé en realitat hi ha un altre punt sobre el que també hi ha acord, “una col·lecció, no és un arxiu”.

Lleida és una ciutat que arxivísticament viu una situació bastant precària, repassem:

La Diputació provincial posseeix un ric fons documental i una bona hemeroteca que en aquest moment presenta dificultats d’accés als investigadors i està pendent d’un projecte de trasllat a una part de la ciutat de difícil accés, la Caparrella, en unes condicions que d’entrada presenta totes les deficiències d’un arxiu propi del segle passat.

També dependent de la Diputació, existeix en el Institut d’Estudis Ilerdencs un arxiu de col·leccions format per diferents donacions i llegats. Tampoc en aquest cas té un fàcil accés, en aquest cas una sèrie de problemes estructurals en l’edifici de la Fundació ha obligat al tancament del dipòsit i el trasllat del personal a la Caparrella.
Continuem amb l’Arxiu Municipal, encara avui està a l’espera d’un dipòsit digne i amb capacitat suficient per un dels fons municipals més antics i amb més continuïtat. La sala de consulta és petita i bona part de la documentació es troba instal·lada en un dels espais que formaven part de l’antiga caserna militar de Gardeny. Allí s’han instal·lat prestatgeries i compactes, recollides de diferents espais municipals o comprades per a cobrir els racons restants. Sense més mitjans de control de temperatura ni d’humitat. Tampoc no se salven la resta, tant els de la Generalitat com els de l’Església, presenten mancances d’instal·lacions, de personal i/o pressupostàries.

Però els arxius no és el únic problema que en relació a la gestió del patrimoni té l’Ajuntament de Lleida, encara no s’ha resolt la qüestió de la seu del Museu Morera i en relació al Museu de Lleida ha incomplit repetidament el conveni, és cert que la Paeria no és la única institució morosa… Mentre es promet ajudes de milers d’euros a un museu religiós de caràcter privat.

Dit això i tenint present la definició d’arxiu que hem donat al començament, analitzem una notícia que va aparèixer en la premsa fa uns dies: Lleida inaugura l’Arxiu Arqueològic. Què dir? Dins de les noves tendències de difusió del patrimoni cultural es troba la de donar accés als dipòsits i magatzems de museus i tallers. Suposem que aquesta nova ocurrència del Paer lleidatà té a veure amb aquest nou mètode de divulgació de tot el patrimoni que es custòdia en els diferents equipaments culturals. Clar que d’això a anomenar-lo “Arxiu” va tot un abisme en el que es perd la ignorància de tot allò que té a veure amb els sistemes de gestió documental i del patrimoni.  S’ha adoptat un nom com es podria haver posat un altre, per exemple “Quiròfan arqueològic”, “Obrador arqueològic” o “Boutique Arqueològica”. Potser l’explicació estigui en el subtítol “magatzem”…Tothom sap que magatzem i arxiu són sinònims… o no?

10389608_10203557044081066_2606107728346418175_n

Sembla que es vol evitar la polèmica que podria generar el fet de posar en marxar un altre equipament museístic, amb unes peces que en el seu dia es va proposar que foren dipositades en el Museu de Lleida, en un moment en el que l’Ajuntament té dificultats per a atendre les obligacions assumides en aquest camp, i per aquesta raó, i aprofitant que l’any vinent 2015 Lleida serà seu del XV Congrés d’Arxivística de Catalunya, han considerat que donar el títol d’Arxiu Arqueològic al nou equipament té glamour i sonoritat, que més es pot demanar? I fins i tot el senyor Paer en cap en la sessió d’inauguració del Congrés en podrà fer esment, en un discurs que per les dates serà necessàriament electoralista i per tant difícilment creïble.
Nosaltres suggerim a l’Ajuntament de Lleida i a la resta d’administracions públiques que és preocupin de dotar convenientment els arxius existents i no es deixin arrossegar per la temptació de donar el nom d’arxiu a allò que no és, perquè el nom no fa la cosa, però a la cosa se li coneix pel seu nom.

 
Maria Jesús Llavero
Arxiu Central Audiència provincial i jutjats de Lleida

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Opinió

L’Arxiu Municipal de Lleida elabora un llibre fotogràfic sobre Lleida amb imatges aportades per particulars


L_Abans_Lleida

Amb l’editorial Efadós farà la publicació L’Abans de Lleida en 50 fascicles, amb un miler de fotografies del 1860 al 1982 que hauran aportat els lleidatans del seu arxiu personal per il·lustrar la vida quotidiana de la ciutat

Fa unes setmanes L’Arxiu Municipal de Lleida presentà el projecte L’Abans de Lleida, un llibre de fotografies de la ciutat, i del seu terme municipal, que s’editarà en 50 fascicles col·leccionables a partir de l’hivern del 2015. La publicació, que es farà amb l’editorial Efadós, inclourà un miler d’imatges que il·lustraran les 900 pàgines del volum fotogràfic, que recollirà la transformació històrica de Lleida des de l’arribada del ferrocarril, l’any 1860, fins a la riuada de 1982.

Es tracta d’un projecte de recerca patrimonial, que a banda de disposar del material que aporti la ciutadania, estarà obert també a que aquests documents gràfics puguin incorporar-se als fons de l’arxiu, prèvia autorització dels propietaris. Amb l’objectiu de promoure la preservació del patrimoni i del fons recuperant aquest tipus de material i facilitant que la ciutadania el pugui consultar.

El professor de la UdL, Sandro Machetti, i el tècnic del Museu Morera, Oriol Bosch, aquests dos últims com a comissaris del recull fotogràfic, pretenen que amb el descobriment de noves fotografies es posi l’interès en les petites històries de la gent. Han definit el projecte com una gran obra en què els protagonistes seran els ciutadans. Per això, es fa una crida per cercar imatges de particulars i d’entitats que mostrin la vida quotidiana en qualsevol àmbit, tant l’urbanístic, l’associatiu, l’esportiu, l’agrícola, el familiar, etc. Els comissaris han calculat que necessiten recollir entre 5.000 i 6.000 fotografies, d’uns 300 fons familiars, per aconseguir fer la tria d’un miler.

Aquest serà un work in progress, un treball obert perquè la publicació dels primers fascicles no exclourà continuar rebent més imatges que progressivament s’inclouran en els següents lliuraments. La Seu d’Urgell i Lleida seran els primers volums que la col·lecció L’Abans d’Efadós dedicarà a les comarques lleidatanes.

Per a més informació.

 

1 comentari

Filed under Arxiu Municipal de Lleida, Arxius, Difusió, Digitalització, Fotografia, Grup d'Arxivers de Lleida, Patrimoni, Publicacions

La Seu ja té restaurat el ‘Llibre de les usances, privilegis i immunitats de la Ciutat d’Urgell’


llibreusancesseu

Abans de la restauració

L’obra recull l’ordenament jurídic local que va regir la ciutat durant gairebé tres segles.

Aquest dimecres al vespre s’ha presentat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell la restauració del Llibre de les Usances, Privilegis i Immunitat de la Ciutat d’Urgell, datat l’any 1430. Es tracta d’un volum en pergamí que recollia l’ordenament jurídic local, així com els juraments oficials, i amb el qual es va regir la vida de la ciutat durant gairebé tres segles fins a la implantació del Decret de Nova Planta de Felip V que el va abolir.

La presentació d’aquest ‘tresor documental’ va anar a càrrec del director de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, Julio Quílez; la directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), Àngels Solé, i l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, en un acte obert al públic, en el qual els assistents van poder veure el llibre restaurat. Julio Quílez va manifestar que “per a l’Arxiu Comarcal és una sort poder guardar un tresor com aquest i poder-lo fer conèixer als urgellencs”. Per la seva part, Àngels Solé va remarcar el “vincle intens” entre el CRBMC i la Seu. “Moltes de les obres que hem restaurat de la Seu d’Urgell són autèntics tresors”, va dir. També va subratllar que el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya és “un espai d’excel·lència científica, a través del qual la restauradora Carme Balliu ha fet un treball rigorós en la restauració del llibre”.

La restauració

En l’acte es va explicar com es trobava el llibre abans de ser restaurat, així com tot procés de restauració que s’ha portat a terme al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Les explicacions van anar a càrrec de la pròpia restauradora del volum, Carme Balliu. “Ha estat un plaer poder participar en la restauració d’una obra com aquesta”, va afirmar.

Per la seva part, l’arxiver municipal i historiador urgellenc, Lluís Obiols, va explicar que el Llibre de les Usances, Privilegis i Immunitat de la Ciutat d’Urgell recollia l’ordenament jurídic local i els juraments oficials durant gairebé 300 anys. Tanmateix, l’any 1716, amb la implantació del Decret de Nova Planta, també es va abolir el dret local i el llibre va perdre la seva validesa legal. “Aquest document ens permet constatar com es regia la ciutat i com funcionava, com vivien el seu dia a dia els ciutadans de la Seu de l’època”, va concloure Obiols.

El recorregut del llibreseu

El Llibre de les Usances va traslladar-se juntament amb la major part de l’Arxiu Municipal durant la Guerra Civil espanyola, a càrrec de la Secció d’Arxius dels Serveis del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya. L’agost de 1936 ja havia estat traslladat a Barcelona l’Arxiu Capitular d’Urgell i, el setembre de 1937, el delegat de la Generalitat Enric Cubas havia iniciat la preparació de la resta de documentació que encara es conservava a la Seu per ser transportada.

El juny de 1938, Enric Cubas i Magí Serés van gestionar la recollida i trasllat de la documentació, després de realitzar nombroses gestions amb el secretari de l’Ajuntament, Esteve Cifuentes Giménez. Finalment, l’11 de juny de 1938 es va signar l’acta de lliurament de l’Arxiu Municipal, amb inventari adjunt de la documentació, que va ser traslladada juntament amb l’Arxiu Episcopal, realitzant tres viatges fins a Viladrau, al Mas Noguer, amb els dos camions de guerra que s’havien posat a disposició de la Secció d’Arxius de la Generalitat.

La documentació va ser dipositada al monestir de Pedralbes, des d’on va ser retornada a la ciutat un cop passada la guerra. Així queda documentat al llibre d’actes de l’Ajuntament, on veiem que “se acordó pagar las siguientes facturas: (…) a reverendo don José Llovera, por el traslado del archivo de la ciudad desde Pedralbes a ésta, 175,00 pesetas”.

No obstant, el Llibre de les Usances va restar a Barcelona, ja que el 1947 “se acordó designar al secretario del Ayuntamiento para que, en nombre y representación de esta corporación, pueda recoger del Archivo Histórico de Barcelona, Casa del Ardiaca, el “Llibre de Privilegis” de esta Ciudad, y trasladarlo al archivo de este Ayuntamiento; cuyo libro no podrá salir de esta Casa Consistorial sin el correspondiente acuerdo del Ayuntamiento en caso alguno y por ningún concepto”.

Dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell

Després de la restauració

Després de la restauració

El mateix any 1947 el Llibre va retornar a la ciutat i es va plantejar una possible restauració del mateix. Des que va entrar en funcionament l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, l’any 2010, el Llibre de les Usances, juntament amb les sèries més valuosos de l’arxiu municipal des del punt de vista jurídic i històric, van ser les primeres a ser traslladades i instal·lades als dipòsits d’aquest equipament, on es conserven actualment.

Deixa un comentari

Filed under Cultura, Història, Patrimoni

4ª Beca Mn. Jesús Castells i Serra 2014


El passat 11 de juny a la seu de l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà es va fer la presentació als mitjans de comunicació de la comarca, de les bases de la convocatòria de la IV BECA DE RECERCA DEL PALLARS JUSSA, MOSSÈN JESÚS CASTELLS I SERRA 2014.
La beca, creada a l’any 2011 per iniciativa de l’Ajuntament de Tremp, el Consell Comarcal del Pallars Jussà i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, té la finalitat de promoure, divulgar i fomentar la cultura a la comarca del Pallars Jussà, en especial en la recerca del patrimoni documental del Pallars.Arxiu_Comarcal_Pallars_Jussa_21-04-08 005
La dotació de la beca és de 3.000 euros aportats per les administracions organitzadores, el pagament del qual es fa en dos fases, un pagament de 1.500 euros tot just quant s’ha anunciat el veredicte del jurat, i els altres 1.500 euros restants un cop el guanyador ha entregat el treball resultant de la seva recerca.
Per presentar-se a la beca cal fer una proposta d’un projecte de 5 a 10 folis. El projecte s’ha de centrar en qualsevol dels fons documentals existents a l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà. El termini de presentació de la documentació necessària és fins el 31 de juliol 2014, a l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà.

Com a novetat en aquesta quarta edició:

- S’ha apuntat la rellevància de disposar d’una beca d’aquestes característiques a la comarca del Jussà, doncs pocs arxius comarcals disposen d’aquest element dinamitzador del patrimoni documental.
– La consolidació de la beca que ja arriba a la seva quarta edició.
– La incorporació com a membres del jurat de Francesc Farràs i Grau i d’Arcadi Castillo Cadena, que formaran part del jurat conjuntament amb els anteriors membres: Marta Sancho Planas, Francesc Prats Armengol i Xavier Tarraubella Mirabet, el que consolida i prestigia el jurat de la beca.
– Publicació en format llibre dels treballs guanyadors de la 1a i 2a edició aproximadament a l’octubre o novembre de 2014.
– Col·laboració d’IDAPA (Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran), amb una aportació econòmica que ajudarà a les despeses de la publicació dels treballs guanyadors.
– Incorporació a les bases de la beca,  el guanyador de la qual haurà de presentar un exemplar del seu treball complert i un altre exemplar en una versió adaptada per a una futura publicació.

triptic_4_beca

Deixa un comentari

Filed under Activitats, Ajudes, Arxius, Cultura, Difusió, Grup d'Arxivers de Lleida, Història

Crònica de les V Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes


Acte inaugural V Jornades Història Monestir AvellanesEn les V Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, sota el títol Mons religiosos a l’edat mitjana: jueus, cristians, musulmans hem pogut passejar per les diferents formes d’entendre Déu de les tres religions monoteistes. Dolors Bramon ens va explicar com a pesar de partir de un mateix Déu, la idea sobre ell evoluciona des de la més antiga, la jueva, sempre intentant establir les diferències que han d’establir la possessió de la veritable religió i per tant el favor de Déu. Cada una de les evolucions ha traslladat el centre neuràlgic de les seves creences; el cristianisme el va traslladar a Roma i a Bizanci, l’islam a la Meca. Passejant des del concepte de Déu al caràcter de poble elegit, per diferents raons, i entretenint-nos en la variació del significat que al llarg de la història han tingut alguns conceptes.

V Jornades d'Història Monestir de les AvellanesFerran Garcia-Oliver ens va parlar dels espais socials de convivència aquells en els que musulmans, cristians i jueus comparteixen amb naturalitat espais domèstics, de treball, comercials i d’oci, tal i com ens trasllada la documentació judicial. Això ens suggereix que el sistema de valors és compartit per tots almenys en allò que és essencial. Com és evident les tensions afectaven la convivència, però l’artilleria ideològica era esgrimida i utilitzada pels ideòlegs de totes les religions, en el cas de la cristiana ideòlegs polemistes van sortir preferentment de les ordres mendicants. Aquests espais comuns i complicitats no pressuposen una única societat, sinó tres societats diferenciades entre sí per les creences i els costums imposats per les seves religions, però que convivien en espais més o menys públics i compartien si fa o no fa un mateix model de món.

V Jornades d'Història Monestir de les AvellanesLinda Gale va apropar-nos els sermons nazaríes i benimeris i com recullen el concepte de cos com un element més per a adorar a Déu. Les prèdiques solen ser utilitzades per fer arribar al poble diferents conceptes apel·lant a sentiments profunds, però en el cas dels sermons que la Linda ens va comentar s’havien creat pensant en la classe dirigent, apel·lant directament a la seva responsabilitat i criticant la seva poca implicació en el fet religiós.

Xavier Renedo desenvolupà la seva exposició al voltant de la figura real i mítica del rei Jaume I, fent-nos notar que era més diplomàtic que batallador i que va tenir cura de mantenir una bona relació amb els musulmans dels quals no se li coneixen judicis de valor. Tanmateix si calia per aconseguir els seus objectius polítics o bèl·lics podia ser cruel i gens negociador. En tot cas el va moure tan l’esperit de creuada com l’econòmic transformat i ho va fer promovent un projecte col·lectiu centrat en ell com a personatge messiànic, la qual cosa va fer possible gestes tan importants com la conquesta de València.

III Sopar Medieval "La taula de les tres cultures"Per acabar la primera jornada Marco Pedretti ens va parlar de la disputa de Barcelona entre cristians i jueus i com s’emmarca en la tradició polemista de l’època. La disputa posava en joc de contradicció dos models diferents de fe i de raó, però no va ser un diàleg interreligiós, ja que no es buscava contraposar arguments, si no que es va buscar com a procés als jueus i a la seva religió, pel fet de perseverà en l’error tot i haver conegut la veritat de la fe cristiana. La disputa de Barcelona és l’inici simbòlic de l’etapa coercitiva per imposar la cultura cristiana que es manifestarà amb la censura als propis texts sagrats. Els jueus eren ja percebuts com un problema que minava el si de la societat.

Amb Rosa Alcoy ens vam centrar en la iconografia que envolta la figura de Judes i els sacerdots, una iconografia que ens parla de la traïció, de la conspiració i de les formes merament narratives o carregades d’intencions. JoglaressesLa iconografia té diferents formes de transmetre la tortura interna i el sentiment de culpabilitat, la seva relació amb el dimoni, i fins i tot la identificació de Judes amb el propi dimoni, per tant trobem tots els atributs que li són característics, foc, flames diferents tipus de dimonis. Els sacerdots i la bossa de les monedes es repeteixen en la majoria de les representacions, sobre tot en l’escola de Siena. És diferent en l’escola catalana els jueus apareixen mitrats, dins del context àuric, en el calvari i perduren durant els segles XV i XVI. En aquest context els atributs són diferents Judes no té la connotació negativa del dimoni i la bossa és converteix en monedes sobre una taula de canvi, sense acarnissament en la representació dels jueus. Amb el mestre Rubió apareix de nou la caracterització negativa de sacerdots i la resta propi de l’escola de Siena. Rosa Alcoy ens fa notar que si bé en general la iconografia antisemítica es posterior a la pesta negra, però no sempre és així. També ens fa esment de que mai no apareix Judes penedit, el final de la història és el penjament de Judes amb contextos d’infern. És una iconografia que confronta un món nou al món vell, la llei nova dels cristians a la llei antiga dels jueus.

Visita a Balaguer, ciutat de les tres culturesPer concloure les sessions acadèmiques el professor Luis Rojas Donat, ens va fer un resum de l’estat de la qüestió quant als estudis fets sobre les tres religions i les seves relacions intrínseques. Les Jornades es van finalitzar amb una taula rodona en la que diferents portaveus d’associacions religioses van aportar el seu punt de vista sobre l’estat de les relacions interreligioses i quines avantatges han aportat i quines són les dificultats per a la seva preservació.

Com cada any, a banda dels continguts acadèmics tradicionals, hem pogut gaudir de dos sessions pràctiques: La visita a la ciutat de Balaguer a càrrec de Carme Alòs (Museu de la Noguera), on vam poder veure les senyals que les tres cultures van deixar-hi. El tercer sopar medieval amb “la taula de les tres cultures” on vam poder degustar un plat de cada una de les tres societats, amenitzats amb balls i música.

Maria Jesús Llavero

Deixa un comentari

Filed under A la fresca!, Activitats, Cultura, Jornades i Congressos

Els Protocols del notari Francesc Sansi-Ramon, d’Esterri d’Àneu (1736-1754)


L’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà posa en línia prop de 4.000 pàgines dels Protocols Notarials del Districte de Sort, d’entre els anys 1736 a 1754

 

Gràcies al Pla Bruniquer, s’han pogut digitalitzar els Protocols del notari Francesc Sansi-Ramon, que exercí a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), entre els anys 1736 a 1754. Es tracta d’un total de 19 volums, la gran majoria dels quals sense indexar, conservats a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà (ACPS). És la sèrie contínua conservada més antiga de la que fou Notaria d’Esterri d’Àneu. Aquesta es documenta des del segle XIII, i pervisqué fins a la seva supressió l’any 1967 (l’últim Protocol és de l’any 1969), quan fou incorporada a la de Sort (actual Districte Notarial de Sort). Protocols_Esterri

Francesc Sansi-Ramon actuà com a notari públic d’Esterri d’Àneu per autoritat apostòlica i reial, i féu d’escrivà de la cúria de les valls d’Àneu per autoritat del Duc de Cardona (els Cardona eren Marquesos del Pallars des de l’any 1491, per matrimoni el títol passà posteriorment a la casa Ducal de Medinaceli). Pertanyia a la nissaga de notaris Sansi-Ramon, radicats tots ells a Esterri d’Àneu. El primer de la nissaga fou Arnau Sansi-Ramon (notari entre 1545 i 1553), i l’últim Josep Sansi-Ramon i Gualter, de qui es té notícia entre 1816 i 1831.
Un protocol notarial és un conjunt d’instruments públics i altres documents que hi són incorporats, autoritzats per un mateix notari en el decurs d’un any, i enquadernats en un o diversos volums. Les escriptures i els documents són foliats, i tenen un número correlatiu. Els protocols notarials són secrets fins que acompleixen els cent anys d’antiguitat, custodiant-se a les notaries; a partir d’aquest moment, passen a poder-se consultar públicament. Les tipologies documentals que trobem en els protocols són força diverses; podem destacar les compravendes i permutes, els capbreus, els capítols matrimonials, els testaments, etc.  Ara, els 19 protocols del notari Francesc Sansi-Ramon es poden consultar en línia a través de l’opció Arxius en línia: Cercador de fons i documents .

 

Deixa un comentari

Filed under Difusió, Digitalització, eines 2.0, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Patrimoni

Restauració i digitalització de les pel·lícules del Carnaval de Solsona i projecció de la pel·lícula de 1972


Recentment s’ha presentat la restauració i digitalització de les pel·lícules del Carnaval de Solsona, des de l’any 1972 fins l’any 1986 i es va projectar també una filmació inèdita de l’any 1972.

carnaval_2Aquesta tasca ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l’Associació de Festes del Carnaval, el Consell Comarcal i l’Arxiu Comarcal del Solsonès.
Els objectius d’aquesta restauració responen a dos factors: primer, assegurar la conservació i, en segon lloc, fer possible la seva difusió.

Aquestes pel·lícules són d’un gran interès cultural, social i històric per l’estudi de la societat solsonina i, per extensió, del país. En ple franquisme es va fer el carnaval de Solsona, sempre en la nostra llengua. El paper de l’alcalde, Jaume Serra i Jounou, va ser decisiu; tot i així, les incerteses acompanyaren la seva celebració, recordem que ens trobem a l’any 1971. El programa d’aquell any deia “Ja fa molts anys que no el vèiem, estava tot malaltís, però ara torna a arribar al país”.  I el Carnaval va tornar per quedar-se.

La pel·lícula que es va projectar va ingressar a l’Arxiu l’any passat i és la primera elaborada com a tal, només existeix l’antecedent d’unes imatges de l’any 1971 que recullen l’episodi de la crema. Hem d’esmentar un seguit de persones que varen ser claus en l’elaboració i muntatge de les filmacions: Manel Viladrich, Jaume Flotats, Joan Caelles, Juli Pérez, Jaume Ester, Miquel Vendrell, E. Flotats, entre altres, gràcies a la seva tasca hem pogut gaudir d’aquest material. El muntatge s’articulava al voltant d’una història amb un llenguatge irònic i satíric i la narració, dels primers anys, tenia la veu de Ramon Gualdo.

La tasca que s’ha portat a terme ens ha permès assolir els objectius que ens vàrem fixar i fer que aquest patrimoni es pugi manifestar de forma plena pel conjunt de la societat solsonina. A més totes aquestes actuacions, han tingut un ampli ressò en els mitjans de comunicació com TV3 i el Canal 3/24. La notícia també va tenir ressó en els mitjans digitals com VilawebNació digitalla VanguardiaRegió7 i, també, en pàgines d’institucions i entitats com la pàgina del Grup d’arxivers de Lleida, el Consell Comarcal del Solsonès o l’Ajuntament de Solsona. En la premsa escrita ho van recollir nombroses publicacions com la revista local Celsona i en el diari Regió7, entre altres. En el món de la ràdio, a més a més, de les ràdios locals va tenir una àmplia cobertura a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Difusió, Digitalització, Grup d'Arxivers de Lleida, Restauració