El drac, Sant Jordi… i els Arxius


Fa molts i molts anys en un país del llunyà planeta de los somnis, hi havia un drac que des de que era un dragolí havia anat atresorant documents i documents. Primer només eren uns quants pergamins, però a mesura que passava el temps es van convertir en milers i després documents en paper, amb lletres i dibuixos, amb tintes de colors o en un blau casi negre.

Al principi ningú no li donava cap importància a aquesta afició del jove drac, era un pagament petit pels molts serveis que els hi feia: els protegia i els donava foc quan no en tenien, a més del prestigi que suposava tenir un drac en un mon en el que ja en quedaven pocs.

Els problemes van sorgir quan el drac es va anar fent gran i les gràcies del jove es van convertir en les exigències de l’adult. El drac es quedava amb tots els documents escrits en la llengua que fóra i sobre qualsevol material. Abans se’ls emportava quan ja no l’interessava a ningú, després era quasi immediatament un cop signats.

Tots aquests escrits als que el drac era tan aficionat es trobaven escampats pel terra, al llarg dels metres i metres que hi havia en el sistema de coves en què hi vivia. Un lloc humit i fosc, i en el qual havien entrat molt poques persones i amb molt risc de la seva vida. Fins i tot, es comptava algun cas de desaparició, uns deien que s’havien perdut en el laberint de coves i altres que el drac se’ls havia cruspit, com a càstig a la gosadia d’intentar recuperar un (o més) dels documents que ell “custodiava”.

Un dia una jove, bella i intel·ligent, va voler recuperar els papers que podien tenir referències a la seva àvia, a la que enyorava i volia recordar. Li van dir els governants que això era impossible que allò, no li corresponia a ella reclamar-lo que, en tot cas, era la seva àvia la que havia de fer la petició. – Però la meva àvia fa molt temps que morí i casi ja no recordo com era…-.

-Així, serà impossible, encara que si ho sol·licités ella tampoc no vol dir que els pogués recuperar.- Va dir el governant pensant que la jove no ho sentiria, però ho va sentir i va demanar com podia ser que ningú no fes front a aquella “bèstia” grollera i malhumorada en la que s’havia convertit el vell drac. – SSSSH! – Va contestar el governant – Vols que desperti? Així és com sempre ha estat i així continuarà sent!-.

La jove va entendre que calia fer alguna cosa i ho va comentar amb els seus amics i tots van resoldre que tenien interès en saber què hi havia en aquells documents que el drac tant i tant guardava. A més ara ja no es conformava amb quedar-se els papers, sinó que ho feia amb els CDs i els DVDs i amenaçava i esbufegava foc quan algú des d’Internet aconseguia lliurar-se de la seva tirania.

Cada vegada més, la gent, tot i témer al drac, s’apropava a la cova per demanar un document (o més) i sempre sortien socarrimats. El drac estava furiós –Què s’havien pensat aquella colla de galifardeus sobre dos cames? En realitat ell no sabia que hi havia en tots aquells papers que entapissaven el terra de les seves coves i tampoc no l’interessava, però intuïa que si els humans podien entrar lliurement, ja no li tindrien por i aleshores què seria d’ell?.

Un dia va arribar un estranger que es feia dir Sant Jordi (i casualment era arxiver), va dir a tot el que li va voler escoltar que al seu país, no massa allunyat d’aquell, feia molt temps que havien educat al drac perquè se n’ocupés en altres feines més productives i que des d’aleshores els seus conciutadans eren amos de la seva memòria. La jove li va demanar si els podia ajudar i ell va assumir el repte de parlar amb el drac i intentar que canviés.

Sant Jordi de bon matí, va anar a la cova del drac i tot recollint pergamins del terra va començar a explicar-li cóm estaria de còmode si tot allò no estigués pel terra i, fins i tot, cóm estaria de tranquil si no tingués que malgastar tan esforç en impedir que ningú no pogués veure’ls; podria viatjar i veure als seus cosins i es podria traslladar a una cova més moderna amb calefacció i aigua calenta. A més la gent el veuria com un més i no com un enemic al que calia vèncer.

El drac ja era gran i feia temps que sabia que les coses estaven canviant, però és va resistir amb totes les seves forces, mentre veia a aquell Sant Jordi que tot parlant anava netejant documents, ordenant-los, classificant-los i posant-los de forma que no destorbessin al pas i que es poguessin agafar i triar. El drac es va quedar sorprès de l’espai tan gran que hi quedava, i això va ser el que el va acabar de vèncer i de convèncer.

Des d’aleshores el drac es dedica a altres feines i Sant Jordi va aconseguir que aquell país recuperés la seva memòria i, el més important, la conservés… I vet aquí un gos i vet aquí un gat , aquest conte s’ha acabat.. o no?

Deixa un comentari

Filed under A la fresca!, Grup d'Arxivers de Lleida

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s