Alguns còdexs destacats


Fa unes setmanes en un bloc dedicat a temes literàris, i completament aliè al món arxivístic, van publicar una entrada on llistaven els còdexs més importants conservats a l’Estat espanyol.

Partint de la idea que els rànkings, sobretot en allò referent en temes culturals i de patrimoni, són una de les coses més subjectives que hi ha, i després dels esdeveniments tristament “novel·lescos” que darrerament han tingut lloc per terres galegues, no està de més deleitar-nos amb aquestes meravelles i viatjar en el temps uns quants segles enrrera, sense moure’ns de la cadira.

 Els deu còdex espanyols més valuosos….

Arxi… i la davallada al magatzem dels papers


Arxibal Cartella i el cas del document tacat de sang (3a part)

Però heus aquí que allà baix, al soterrani, l’Arxi hi va ensumar alguna cosa més, a part de flaires d’humitat, de paper vell i de resclosit. Aquell nas seu li deia que en algun lloc d’aquell cau s’hi amagava cafè del bo… I tant que sí! En una raconada hi havia una Nespresso novíssima que semblava que l’hagués acabat de deixar el George Clooney mateix en persona, perquè no li pispés aquell que fa de sant Pere a l’anunci. Una cafetera a punt per inserir-hi la capsuleta que volgués de tota una selecció de cafès del món sencer! No se’n podia pas avenir, ell, que era un devot fervent del ‘cafeïnisme’, l’única religió veritable en la que creia, que l’haguessin enviat com a càstig en aquella cofurna: allò havia estat com un regal de la providència!

I això no era pas tot: aquell arxiu, aquella cambra dels horrors amagava tota una altra cosa. Tots aquells telaranys, aquells definitius polsegosos, aquell color gris grisós no era sinó un truc, un aparador fictici que amagava darrere seu tot d’equips de la més alta tecnologia a disposició d’una policia moderna, eficaç, preparada per a qualsevol delicte contemporani… si és que els sabien fer servir.

Però encara ningú no havia gosat toca’ls fins al moment… L’Arxi Cartella era una rara avis dins del cos: ell en sabia un niu de tecnologia punta. Per això era tan mal vist en un cos on la majoria eren exagents civils, civils dels del tricorni…

 Xavi Gutiérrez Riu,
investigador i col.laborador del Archiu Generau d’Aran

 

Anar al capítol anterior

 
Recordeu que aquesta és una proposta de narració col·lectiva i la seva continuació està a les vostres mans.
Animeu-vos a escriure, qui sap? potser pots ser l’autor de proper capítol….
 
 

El nou destí de l’Arxi….


Arxibal Cartella i el cas del document tacat de sang (2a part)

 

Com havia pogut passar tot això! El subdirector Despuig s’havia sortit amb la seva, l’havia arraconat al lloc més fosc i oblidat. L’Arxi es sentia a l’exili, gairebé derrotat…

Però encara tenia un cop amagat, encara que això ja succeiria en el moment oportú, ara havia d’engolir-se l’orgull i suportar la degradació. Tant sols li quedava un refugi…La Vera… Era capritxosa, però era la seva noia capritxosa… elegant, sofisticada, intel·ligent, atractiva. Què havia vist en aquell home malcarat, rude, sense maneres? La Vera era una dona sense fredor, dolça i carinyosa, el seu refugi, la salvació de la seva ànima, i l’Arxi s’hi sentia en calma.

Passat aquests primers moments de sorprès i d’estupor l’Arxi va moure el cap bruscament per a veure si es despertava d’aquell somni i, decidí, anar a veure el seu nou destí.

Pablo Carbajo,  Lleida

 
                                                                                                                                                                                                                               

Llegir el capítol anterior   //// capítol posterior

 
Recordeu que aquesta és una proposta de narració col·lectiva i la seva continuació està a les vostres mans.  
Animeu-vos a escriure, qui sap? potser pots ser l’autor de proper capítol….
 
 

Arxibal Cartella i el cas del document tacat de sang


Benvolguts lectors, us presentem una nova proposta per al bloc del GALL, és tracta de la creació d’una narració col·lectiva, que tingui com a fil conductor una història vinculada als món dels arxius. Avui us  en presentem la primera part, i a partir d’aquí us proposem que sigueu vosaltres els que la continueu. Si us animeu a participar només heu d’enviar el vostre text al nostre correu, a la bústia de contacte, al facebook.. i us el penjarem com a entrada. Animeu-vos!

L’Arxibal, Arxi per als amics, recollia les perteneces que tenia al seu despatx. Després de mesos d’autèntica obsessió, el cas del document tacat de sang l’havia acabat acorralant. Les insistències per seguir estirant d’un fil sense final, i sobretot l’enfrontament contra les ordres del seu cap, el subdirector Despuig, el van dur a la situació actual.

Aquell maleït dilluns d’octubre, l’Arxi entrava a la comissaria encara sense haver pogut assaborir el seu estimat expresso, quan la Corina li cridà l’atenció indicant-li que el subdirector feia estona que l’estava esperant al seu depatx. Amb el Despuig mai s’havien entès, simplement entenien la professió de manera diferent.

L’Arxi va entrar al despatx sense trucar, veure al Depuig plantat i fora de la seva cadira era mal auguri, i més quan el primer que va sortir de la seva boca va ser “Cartella…” ningú l’anomenava pel cognom!.

  • Cartella estàs acabat!, porto mesos advertint-te que t’estaves embolicant massa en el cas del document tacat de sang, et vaig demanar un informe, del que fos!, i no he rebut res, no has començat cap dels altres casos que t’he assignat.. Et creus que pots contradir les ordres del teu cap?, vas per lliure Cartella?.

Estava acostumat a romanços d’aquest estil, sabia que en Despuig li tenia jurada des de feia temps, però res li feia preveure…

  • Quedes relegat del teu càrrec, ja saps que no et puc fer fora, però t’he trobat un lloc on segur que et baixaran els fums durant una temporada. T’envio al soterrani, a l’arxiu!

L’arxiu!, aquell espai inhòspit que tots anomenàvem l’habitació de les rates?, No! no podia creue el que estava sentint, aquest era el pitjor càstig que li podia caure. Apartar-lo del cas del document tacat de sang ja era un cop molt dur per a ell, però retirar-li la placa i tancar-lo a l’arxiu podia significar la fi de la seva carrera.

A diferència del que hauria fet habitalment, l’Arxi no va contraatacar, el cop l’havia deixat KO, necessitava un temps prudencial i un bon expresso per reconduir la inesperada situació.

 

Capítol posterior

VOLS CONTINUAR AQUESTA HISTÒRIA?. ENVIA’NS LA TEVA PROPOSTA I LA PUBLICAREM AL BLOC!

Un bloc: gencat bloc


Estem a les vacances d’estiu i com què ens agrada la feina que fem i aprofitant el temps lliure nosaltres continuem fent recerca pels nostres arxius, per arxius d’altres llocs, per internet… on sovint trobem cosetes interessants que ens agrada compartir amb tots vosaltres. Aquesta vegada volem compartir un bloc i començar un nou tema.

Per a encetar aquest apartat us volem proposar el gencat bloc. Tot i ser un projecte que naix d’una institució oficial, és un espai obert a la comunicació al voltant dels projectes que té la Generalitat de Catalunya sobre temes relacionats amb el món d’Internet i de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC), així com nous webs, aplicacions, productes multimèdia, gestió del coneixement, govern electrònic…

El gencat bloc és l’eix per a establir el diàleg entre les distintes plataformes en què gencat té comptes (Twitter, Facebook, Delicious, Slideshare, Youtube, Flickr… )

Us convidem a què hi doneu un tomb, segurament hi trobareu eines força interessants!!

Transcripció de les “Crónicas leridanas” conservades al Servei d’Arxius i Llegats de l’IEI


Aquest mes us presentem la transcripció de dos documents del S.XIX del llegat Tarragó,  agrupats conjuntament sota el  títol de  Crónicas leridanas i conservats en el Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d’Estudis Ilerdencs:

“El día 18 de febrero de 1850 tuvo lugar a corta distancia de la ciudad de Lérida un duelo a pistola entre dos sugetos, cómico el uno y empleado de  la Real Hacienda el otro, ambos residentes en aquella ciudad si bien no eran hijos de la misma. Lo que lo  motivó fue según dicen que uno de los combatientes había dado de bofetones al otro.

El caso es que verificado el reto y elegidos ya los padrinos se  salió la comitiva por la puerta del puente principal en dirección al sitio convenido para la lucha pero como los dos combatientes se cansaron antes de hora y no encontrasen por aquellos andurriales ningun ómnibus ni tartana que pudiese sacarles del apuro, embargaron el  mal rucio de un pobre chico que a la sazón pasaba por allí, conduciendo una carga de heno, y se acordó que ambos adversarios lo montasen.

De esta suerte pudieron llegar comodamente al lugar designado en donde aquellos echaron pié a tierra y se dispusieron para la escena que habían de representar. A poco rato, cada uno de los combatientes disparó cuatro tiros a su contrario, pero dió la casualidad de que no se atravesaron las balas porque los padrinos no las habian puesto, atendiendo a que habian quedado en que las pistolas se cargarían con pólvora i balas de lo mismo. Asi es que no hubo mas que truenos.

Los dos rivales, viendo desenlace tan singular, se dieron al punto por satisfechos ; pero no así los padrinos, quienes opinaron que para que las satisfacciones fuesen cumplidas debia terminar el sainete en la fonda, como así se verificó, celebrándose una magnífica comida.

Por aquel entonces era la época del Carnaval y con este motivo acontecio otro caso no menos chocante que el antedicho. Un militar bastante conocido en Lérida, especialmente por tener en su casa una  linda sobrina que entre muchas de las travesuras que verifica, cometió un dia la de fugarse de su tutela y reunirse con un querido suyo que la esperava en una villa no muy lejana i este militar, decimos, profirió en un baile público de máscaras ciertas palabras que no chocaron mucho á un oficial peluquero, bien que este por de pronto las dejo pasar desapercibidas.

Sin embargo una noche, alla sobre las  nueve o las diez cuando todos los habitantes se retiran a sus casas, estando dicho peluquero en el balcon de la suya vió atravesar por debajo de él al militar consabido, y le llamó diciendole que le aguardase pues tenía que hablarle algunos momentos y á este efecto bajaría á la calle. Creyendo el otro que intentaba cometer la fanfarronada de retarle,  y sospechando al parecer que no tenia motivos de echarle de valiente, se  propuso darle un pequeño susto. A este efecto le aguardó con suma tranquilidad y así que vió que  su contrario se dirigía hacia él no hizo mas que sacar de la faltriquera una enorme llave que le servía para entrar de noche en su casa y levantar el brazo apuntando en dirección  del peluquero pero este creyendo que era una verdadera pistola empezó a dar tales gritos de auxilio por creer que iban a matarle que acudieron pronto una multitud de gente de todas especies.

Por fortuna pronto se convencieron de la realidad y no pudieron menos de reirse de un temor tan infundado”.

El túnel del GALL


És cert que allà on anem, les persones, busquem encaixar allò nou que veiem al que ja coneixem i, sobre tot, a allò que ens és més quotidià, més pròxim. Però de vegades són els llocs i els noms els que s’adapten per voluntat pròpia (o al menys ho sembla) a la nostra realitat propera. És com si ens fessin l’ullet com dient-nos –Eh! Què som col·legues! – Sinó, com expliqueu la troballa que ha fet recentment el company Josep de l’Arxiu Gavín, en una de les seves escapades cercant esglésies perdudes, i que pràcticament se li plantà al davant perquè no se li passes per alt.

És casi com un al·legoria: un túnel. Sí, ja sé, la imatge mental sol ser fosca i opressiva, però penseu… els túnels es construeixen per salvar muntanyes i així comunicar de la forma més ràpida possible el que hi ha a una i altra banda de la paret rocosa. Ho enteneu? No us sembla natural que un túnel comparteixi el nom amb nosaltres (o nosaltres amb ell): GALL

Túnel del GALL (ferrocarril Lleida - La Pobla de Segur, al seu pas pel Montsec)