Tipologia de documents: els arxius eclesiàstics


Sovint els arxivers donem per suposat que tots coneixem els tipus de documents que es conserven i es custodien en els nostres arxius i, sovint, no en sabem gaire del que es conserva en els altres arxius. En aquest post us explicarem amb quatre pinzellades el què es pot trobar en un arxiu eclesiàstic. Esperem que us sigui d’utilitat.

La documentació eclesiàstica[1] es pot entendre en un sentit ampli i en un sentit més estricte.

En el sentit ampli és tota la documentació que es custodia en els arxius de l’Església, tant si ha estat produïda per ella o no.

En el sentit estricte és la documentació produïda, o generada, per l’Església i per les seves diverses institucions en qualsevol de les seves activitats pastorals, o ministerials, docents, culturals, o assistencials, etc. En aquest cas, podríem considerar a l’Església com una gran piràmide, i en el seu vèrtex hi tindríem la Santa Seu, al Papa, amb els diversos dicasteris (semblant als ministeris) pontificis, la Cúria Romana amb tots els seus òrgans. Tots

Butlla papal

aquests organismes pontificis són font de producció documental.  Hi ha documents que emanen directament del Papa, com són les Constitucions Apostòliques, les Butlles, les Breus, les Encícliques, les definicions solemnes, etc. Altres documents, com els Rescriptes, les Súpliques, les Sentències, etc., emanats directament dels diversos dicasteris romans, mereixen també la consideració i el rang de documentació pontifícia.

A aquesta documentació pontifícia, s’hi ha de sumar la documentació d’origen episcopal a totes les diòcesis, afegint-hi a nivell nacional la produïda per les respectives Conferències Episcopals.

A nivell diocesà[2]ens trobem amb els bisbes, que governen la seva diòcesi mitjançant la cúria i altres organismes. L’activitat pastoral i de govern dels bisbes també és una font de producció documental. El bisbe governa la seva diòcesi mitjançant el Vicari, el Provisor, l’Administrador, recolzats per altres organismes inferiors, que realitzen l’acció pastoral i de govern del bisbe. Aquests organismes diocesans generen documentació, igualment eclesiàstica. És la documentació episcopal.

A la base de la piràmide ens trobem amb la documentació produïda per les parròquies. Aquestes són font activa de producció documental.

També és documentació eclesiàstica la produïda per altres institucions, algunes d’aquestes pertanyents a l’Església, i d’altres alienes a la mateixa[3], però relacionats amb ella, tant per que va ser dirigida per les autoritats civils, pels fidels, o laics, o per altres procedències. La documentació de caràcter civil, dirigits a l’Església: Reales Órdenes, Decrets, correspondència, etc., com de fons privats (familiars, d’empreses, d’organismes civils…) dipositats als arxius de l’Església.

La documentació pot ser activa i passiva. La primera és la que produeix directament una institució, en la qual hi queda una còpia, enviant l’original al destinatari. La documentació passiva pot estar integrada per documents pontificis, reals, títols de propietat, expedients, correspondència, etc.

Hem de tenir en compte que no tota la documentació eclesiàstica es conserva en els arxius de l’Església. P.ex.: la documentació desamortitzada a l’Església en el segle XIX que es troba en la secció clero de l’Arxiu Històric Nacional. Així com la documentació d’entitats suprimides i que, les seves funcions docents, assistencials o sanitàries, van se assumides per organismes dependents de l’Administració de l’Estat com els Arxius de Diputacions Provincials, algunes Delegacions d’Hisenda…

Tot i això també hem de tenir en compte que l’Església també custodia, encara que en qualitat de dipòsit, alguns fons documentals com per exemple, d’algunes famílies de la noblesa.

En la documentació eclesiàstica hem de diferenciar entre el que és un document públic d’un de privat[4]. En el cas eclesiàstic, el codi de dret canònic de l’any 1983 i en el seu cànon 1540 exposa la natura i fe dels documents i, sobre la naturalesa dels documents. En aquest cànon distingeix entre els documents públics i privats.

Es defineixen com a documents públics eclesiàstics: aquells que autoritza una persona pública en l’exercici del seu càrrec eclesiàstic, tot observant les solemnitats que prescriu la llei canònica; n’hi ha doncs, del Pontífex Romà, de la Cúria Romana, dels Bisbes i de llurs cúries, de notaris eclesiàstics en llurs escriptures, de notaris en actes judicials, de partides sacramentals.

Els documents privats són tots els altres. Llur multitud i varietat són immenses. N’hi ha de firmats i sense firmar.

Tant els documents públics com els privats, per a ser dignes de fe han de ser autèntics, és a dir, que siguin veritat pel que fa a l’origen i a l’autor, i genuïns: és a dir, que allò que narren o expressen s’ajusti a la veritat objectiva de l’acte i dels connexos, segons el que el document pretengui adverar o pugui representar. [5]

 Documents que es poden trobar en un arxiu parroquial:

  • Documents episcopals
  • Documents pontificis
  • Llibres parroquials
  • Llibre  de Comptes de Fàbrica
  • Inventari dels béns parroquials
  • Documents que acrediten els drets de l’Església
  • Inventari dels béns dels beneficis
  • El testimoni de l’escriptura d’erecció de la parròquia
  • Llibre d’estipendis de misses
  • Inventari o catàleg de lots els llibres, o documents, que es guarden a l’arxiu.

    Documents guardats en els arxiu parroquials:

  • registres sacramentals
  • llibres d’esborranys

    Llibre parroquial

  • llibres de batejats
  • llibres de defuncions
  • llibres de confirmats
  • llibres de fàbrica
  • llibres de delmes
  • llibres de visites
  • padrons parroquials o status animarum
  • germandats i confraries
  • patronats i obres pies
  • títols de propietat
  • Butlletí oficial del Bisbat
  • Documentació produïda per les institucions religioses establertes en la parròquia.

  Arxius Capitulars o Catedralicis:

  • secretaria
  • secció de la taula capitular
  • secció de fàbrica
  • secció de litúrgia o cerimonial
  • secció de patronats
  • secció de comptadoria
  • secció de justícia
  • secció arxiu musical o de la capella de música

  Arxius Episcopals o Diocesans:

    • Secció govern
    • Secció justícia
    • Secció administració
    • Secció d’arxius parroquials concentrats
    • Secció de fons pastorals moderns.

Els arxius episcopals o diocesans contenen la documentació produïda pel  bisbe o per la seva cúria episcopal en el govern ordinari de la diòcesi a través de les activitats diverses del govern, justícia i administració.

L’arxiu episcopal ha de ser el reflex fidel de la vida i de l’activitat de la diòcesis a través de la seva història; ha de ser la memòria documental de la institució que l’ha creat i reflex de la seva activitat.

D’aquí que els tres pilars sobre els quals descansa el govern de la diòcesi, siguin el Vicari General, el Provisor (Jutge Eclesiàstic o Vicari Episcopal de Justícia) i l’Administrador General de la Mitra.

Segons això, la documentació de l’arxiu Diocesà ha d’estar en relació amb la triple funció desenvolupada pel bisbe: Pastoral, de govern i d’administració. Però no sempre la documentació generada per aquesta triple funció del govern episcopal ha quedat reflexat en els arxius episcopals.

 

  Altres arxius eclesiàstics: monàstics, de religiosos, de seminaris.


[1] Rubio Merino, P: Archivística Eclesiástica. Nociones básicas. Sevilla: Pedro Rubio Merino, 1999 (2ª) p. 15- 17
[2] Entenem per Arxiu Diocesà com el conjunt de la documentació relativa a l’administració d’una diòcesi. Una diòcesi és el districte o territori de l’església catòlica on hi té i n’exerceix jurisdicció espiritual un prelat: arquebisbe, bisbe, etc. Les diòcesis es poden agrupar, al seu torn, en províncies eclesiàstiques, al capdavant de les quals hom hi troba una arxidiòcesi.
[3] Per exemple: Càrites. Acció Catòlica…
[4] Tamayo, A: Archivística, Diplomática y Sigilografía. Madrid: Cátedra, 1996. p. 222- 223.
[5] Codi de dret canònic. Edició comentada. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1983.
Anuncis

La Diputació de Lleida i el foment de la milícia


Després que les Diputacions fracassessin en el seu intent d’arrelament com a òrgan institucional acabat el Trienni Liberal, la de Lleida –concretament al 30 de maig de 1836- començava a funcionar novament amb la clara intenció de fomentar la instrucció pública, establir contribucions justes, obrir canals i camins i millorar l’equipament de la Milícia Nacional.

Precisament aquest darrer objectiu prendria el màxim protagonisme degut a que just en aquell moment a la província de Lleida es donava un dur enfrontament amb els carlistes. Reial Decret de 26 d’agost de 1836 i Ordre de 13 d’octubre de 1836 de la "Junta de Armamento y Defensa" de mobilització de la Milícia Nacional de la Província de Lleida.Per aquest motiu la Diputació, per mitjà de les Juntes d’Armament i Defensa, es va convertir en una institució que liderava la guerra de liberals contra carlins. En gran mesura la Diputació de Lleida va realitzar les escomeses de la Junta d’Armament i Defensa pel que fa a la recerca de recursos i al control polític i foment de les milícies. Tot i això, els ajuntaments també es veieren en la necessitat de proveir recursos per a la guerra, sobretot en aquells moments en els que la duresa de la guerra assolava la demarcació de Lleida.

En els presents documents, l’un de l’agost i l’altre del desembre de 1836, es donen directrius tant pel que fa a les funcions concretes de les Diputacions per al reclutament i l’assoliment de recursos pel seu manteniment de la Milícia Nacional i a la Junta d’Armament y defensa per a la mobilització dels homes que l’havien de composar.

Aquesta documentació forma part del fons de les Guerres Carlines de la Diputació que va des dels anys 1832 fins el 1877 i pot ser consultada directament en línia en el web de l’arxiu de la Diputació de Lleida.

Taller d’investigació amb fonts orals: realització, anàlisi i preservació d’entrevistes


Les fonts orals ens permeten recollir les vivències personals de certs esdeveniments de caràcter col·lectiu o bé de caràcter individual que al contrastar-les amb unes altres ens permet anar teixint una realitat històrica que no sempre coincideix amb la Història oficial i que, en el millor dels casos, la completa. La recollida d’aquestes vivències personals requereix d’una metodologia concreta i una tècnica acurada que es basa en l’entrevista com a sistema de prospecció.

En un moment en què volem recuperar la nostra memòria més enllà del temps i les polítiques de reconciliació és interessant conèixer i reconèixer, la metodologia, els diferents sistemes d’elaboració d’entrevistes, el procés de recollida d’informació, el seu tractament i anàlisi, i finalment la conservació de tot aquest material, creant d’aquesta forma un fons que pugui ser recuperat i tornat a estudiar en un altre moment més enllà de l’equip investigador que el va fer possible i més enllà de les persones que van cedir les seves vivències passades pel filtre de la memòria.

L’Ecomuseu de les Valls d’Aneu ha organitzat el taller Investigació amb fonts orals: realització, anàlisi i preservació d’entrevistes que es realitzarà el proper divendres 21 d’octubre, de 10.30 a 14.00 h. en la seu de l’Ecomuseu la Quadra de Casa Gassia, c. del Camp, 22-24 en Esterri d’Àneu.

El taller anirà a càrrec de l’historiador Gerard Corbella amb el qual ens endinsarem en la tècnica d’elaboració de les entrevistes, l’anàlisi de les fonts i el tractament de la informació recollida, acabant la sessió amb un taller pràctic sobre la utilització del vídeo, la il·luminació, la captació correcte del so, l’enquadrament, centrant-se amb l’actitud de l’entrevistador per crear l’entorn adequat.

Aquest curs va adreçat a persones que fan o volen fer investigació, aquelles que són tècniques de museus i al professorat de secundària que coordina treballs de recerca.

Per més informació i inscripció a la jornada: ros@ecomuseu.com . Telèfon 973 626 436

Quan la satisfacció dels usuaris és la recompensa de l’arxiver


Un dels objectius dels arxius és l’atenció als usuaris i el correcte assessorament per tal de resoldre les seues consultes. Probablement una de les màximes a la que mai no hauríem de renunciar com a arxivers és què cap usuari marxi sense una resposta satisfactòria a la seua consulta.

Fa aproximadament un any vam rebre a l’Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes un correu electrònic provinent del sud de França. L’usuari en qüestió ens explicava que els seus orígens familiars eren a Catalunya, i ho feia amb tot un conjunt d’informació gens menyspreable a l’hora d’ajudar a l’arxiver a resoldre les seves necessitats d’informació. Després de tot, la consulta era prou específica, cercava informació sobre un parent seu mort durant la guerra civil.

Per context vam anar a cercar la informació primer en la sèrie de documents referents a l’Hospital Militar de les Avellanes (1938-1939) i en les llistes d’enterraments al cementiri del monestir durant aquest període. No hi va haver resultats. El següent pas va ser consultar els fons de la Vicepostuladora Marista, allí en els expedients ens va aparèixer en una llista el nom del sacerdot, i amb això vam descobrir que pertanyia al Bisbat de Lleida. Com que el fons de la vicepostuladora disposa d’una biblioteca auxiliar amb nombrosos martirologis, vam consultar-ne el referent al Bisbat de Lleida.

En la resposta a la consulta li vam aportar totes les dades possibles vinculades a la informació que cercava, i a més li vam proporcionar les dades de contacte de l’Arxiu Diocesà de Lleida, ja que molt probablement allí podia ampliar i completar la seua cerca.

El curiós del cas és que un any després, l’usuari en qüestió va venir a passar uns dies a l’Hostatgeria del Monestir de les Avellanes amb l’objectiu de visitar Blancafort, el poble d’on eren originaris els seus familiars, i a la vegada per visitar l’Arxiu Diocesà de Lleida per completar al seua consulta. Finalment, a través de l’Arxiu Gavín, també va poder obtenir més informació sobre Blancafort.

La satisfacció de l’usuari era tan gran que abans de marxar ens deixà una carta escrita que finalitza així “Així és la vida, quan li fem confiança sol donar-nos més del que esperàvem. És la gran lliçó del meu viatge a Blancafort“.

Probablement aquest sigui un cas poc habitual, però la lliçó que n’hem d’extreure els arxivers és que, una de les nostres funcions és facilitar l’accés a la informació i assessorar als usuaris sobre com i on poden trobar allò que busquen. Informar, formar i orientar és igual a satisfacció.

On està l’Arxi?


“ES TANCA DEFINITIVAMENT EL CAS DEL DOCUMENT TACAT DE SANG. Després de la detenció de Fun Ghi, l’inspector Arxival Folder ens va confirmar que la investigació continuava ja que no podien considerar a Fun Gi l’únic autor ni tant sol el ideòleg de tot aquell pla. Després de setmanes en les que les declaracions per part de l’inspector i els seus caps han estat contradictòries, avui s’ha emès des del Gabinet de premsa dels Mossos d’Esquadra l’anunci oficial que, per part seva, la investigació es donava per tancada i posant a disposició del jutge instructor totes les proves, ell serà l’encarregat de confirmar el tancament de les investigacions i l’obertura de judici oral. En contra de l’opinió generalitzada de la premsa, la classe política i la societat en general, aquest redactor pensa que hi ha una certa presa per condemnar a Fun Ghi i en canvi no interessa arribar al fons de la qüestió, a les causes del crim i quines seran les seves conseqüències. Franc Regest”

Al final no havia quedat tan malament –pensà Franc, ell creia que encara li retallarien més i només s’han carregat la part en la que defensava la bona feina de l’Arxi. Encara no havia pogut parlar amb ell, però sabia que el tancament s’havia disposat a pesar d’ell. El que no entenia era perquè la senyoreta del mòbil li deia amb amabilitat “el número marcat no es troba disponible en aquests moments. Intenti-ho una mica mes tard”. Ni que l’haguessin tancat a les masmorres de la Suda o als pous de gel! Bé continuaria insistint, o potser millor es passaria per la Comissaria a veure que podia esbrinar i a veure si trobava a l’Arxi, igual havia fet realitat un dels somnis que compartien: veure al Depuig ennuegar-se amb la seva pròpia corbata! Va baixar de l’autobús davant de la comissaria. En la porta hi havia un grup d’agents fumant i xerrant de la feina. No li va caldre preguntar, algú li digué: Si busques a l’Arxi hauràs de baixar al soterrani. – Necessito un passi especial? – Per anar a l’arxiu? Pot agafar l’ascensor, si vol. Pitgi el –1. S’obrí la porta i va veure a l’Arxi davant l’ordinador, prenent notes en un bloc. Feia una setmana que no el veia i pensava que el trobaria desmillorat i deprimit, però tenia l’aspecte d’estar en mig de la investigació i amb una bona pista – Bon tarda, Arxi, perquè no agafes el telèfon!

Percy

Anar al capítol anterior

 
Recordeu que aquesta és una proposta de narració col·lectiva i la seva continuació està a les vostres mans.
Animeu-vos a escriure, qui sap? potser pots ser l’autor de proper capítol….

 

Llei d’accés a la informació: el cas espanyol


Recordem que dels 27 estats que formen la Unió Europea, només quatre no tenen una llei de la informació: Xipre, Luxemburg, Malta i Espanya. I, que el Conveni del Consell d’Europa sobre l’Accés als Documents Públics  considera que els drets recollits en aquestes lleis són els que permeten formar-se una opinió sobre l’estat de la societat i sobre les autoritats públiques. I, fomentar la integritat, eficàcia, eficiència i responsabilitat de les autoritats públiques.

En aquest sentit, la Coalició Proaccés fou constituïda, en el seu moment, com una plataforma de la societat civil, per exigir l’adopció i la implantació d’una llei d’accés a la informació. I va treballar per identificar els principis que haurien de constar a la llei espanyola d’accés a la informació.

Malgrat això, el projecte no està exempt de crítiques i ha estat qüestionat per no incorporar les suficients garanties per crear un autèntic govern obert i per no avançar vers les consideracions plantejades pel Consell d’Europa.

Al setembre de 2010, després d’una considerable demora, es publicà l’avantprojecte de la llei de Transparència i Accés dels ciutadans a la informació pública . D’aquest avantprojecte cal remarcar com a positiu que per primer cop s’aplica a l’Administració de l’Estat el principi de publicitat activa, entès com l’obligació dels poders públics de facilitar “preferentment per mitjans electrònics” la informació pública. Un canvi molt important vers la cultura d’una administració més oberta i transparent. 

En l’article 2n l’avantprojecte defineix l’àmbit de transparència de la informació pública “elaborada i adquirida pels poders públics en l’exercici de les seves funcions” i n’exclou les notes, borradors, opinions, resums i tot aquell document intern sense caràcter oficial.

I, en l’article 5è limita el dret d’accés per seguretat nacional i les relacions exteriors; la seguretat pública; les investigacions penals, administratives o disciplinàries, a més de la vigilància, inspecció i control de l’Administració ; o interesos econòmics i comercials públics; els procesos i la tutela judicial; la confidencialitat i el secrets dels procesos de presa de decisions; els drets constitucionals, inclosos el secret professional i la propietat intel·ectual, a més de la vida privada i els legítims interessos particulars.

Planteja un enfoc restrictiu sobre els límits proposats pel Consell d’Europa que en molts casos no permetran als ciutadans conèixer per què i com es prenen determinades decisions.

Els poders legislatius i judicials queden al marge de la llei, regits per les seves pròpies normes, igual que el Tribunal Constitucional, el Consell del Poder Judicial i el Tribunal de Comptes. Però s’extén sobre tots aquell que exerceixin potestats administratives o serveis públics.

Es perd l’ocasió per introduir un procés legislatiu més obert i participatiu a l’excloure de l’elaboració de les lleis el dret de transparència. L’Agència de Protecció de Dades serà l’encarregada de garantir aquests drets.

Avantprojecte de Llei de Transparència