XIV Congres d’Arxivística de Catalunya. Arxius, Identitat i Estat

Fer coincidir amb el Congres d’Arxivística, l’assemblea general i la votació de la nova Junta, mai no m’havia semblat una bona idea. Quasibé sempre el Congres és fora de casa i aquella tarda la dono per perduda, tot i que hi he participat en moltes ocasions. Però aquest any, ha estat diferent. Una candidatura, jove i dinàmica, ha sabut generar expectatives… de fet, jo diria, entusiasme i només per votar ja valia la pena arribar-se al Congrés… Perquè el títol no matava: “Arxius. Identitat i Estat”…  Amb els problemes que tenim: de personal, d’espai, de falta de taules d’avaluació i d’accés, de poca implantació tecnològica i a sobre places sense cobrir, tècnics amb l’horari i el sou reduïts i discursos més o menys polítics que ens venen a dir que la crisi és una oportunitat i que cal fer més i millor per menys (menys pressupost i menys sou). I una que és voluntariosa de mena, ja s’ho vol creure, ja, però, no, això no va així. No és qüestió de voluntat, ni de voluntaris, potser té més a veure amb la imaginació i la capacitat d’arriscar… Per part dels tècnics, segur, però, sobre tot, del Govern i de l’Administració que gestiona la seva política i el seu pressupost.

El cas és que he passat dos dies i mig en un Congrés, que des del primer dia ha parlat de tot allò que s’ha construït fins ara – això no és la novetat, ens encanta explicar-nos-ho un cop i un altre -. La novetat és que les ponències han anat parant en el què no ha sortit tant bé o, fins i tot,  ha sortit malament; en els projectes que encara estan a mitges, després de alguns anys –desplegament total de la Llei d’Arxius- i els que no han reeixit – El Consell Nacional d’Arxius o el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó -; també ha hagut temps d’aturar-nos un moment en el paper no resolt de l’Arxiu Nacional i en la postura que cal adoptar respecte als fons que van a altres institucions, museus, biblioteques, etc.

S’ha parlat de com eines en les què havíem dipositat moltes esperances, SIGEDA, i-Arxiu, o la pròpia CNAATD, no estan tenint l’activitat que potser alguns pensem que haurian de tenir. S’ha parlat de falta d’integració i, sobre tot, del fet que la crisi hagi ralentit el progrés de diferents projectes dels esmentats, amb la consegüent sensació que en això dels arxius no és mou res.

També la permanència dels arxius en el Departament de Cultura, va ser objecte de crítiques i es va posar de manifest que la opinió majoritària de la professió és que caldria que les polítiques de Gestió Documental es duguessin a terme des de un departament amb competències transversals i amb poder transformador. Ningú no es va estar de criticar la posició actual en l’organigrama de Cultura, una posició casi marginal i amb la vacant de la subdirecció amb la consegüent falta de lideratge i d’impuls per a tots els projectes que ja estaven endegats. A tot això s’afegeix la constatació que Catalunya està perdent el tren normatiu de l’Administració Electrònica en front de la dinàmica normativitzadora que en aquest camp està desplegant l’Estat espanyol i altres països europeus.

Els ponents que han vingut des de fora de l’Arxivística ens han fet veure que encara queda molt per fer en la recuperació del patrimoni – Borja de Riquer- ; que el Sistema Arxivístic Català és ja una estructura d’Estat i totes les mancances que presenta es poden esmenar i millorar sense esperar al nou Estat –Xavier Bernadí-. Cal, doncs anar per feina. També ens han parlat del govern obert i de la transparència i com l’un i l’altre no són solucions de res, són drets que la societat reclama; la mateixa societat que surt a les places sense convocatòria estructurada i s’organitza en assemblees i que vol i viu amb la informació i que no l’interessen tant els suports com accedir de forma immediata a allò que vol saber, veure, escoltar, comentar, des de qualsevol lloc i de forma senzilla – Albano Dante, Eduard Martín-Borregón i Enric Prat -.

Com a cloenda vam tenir la ponència mediàtica, en aquests moments sembla la única forma d’aconseguir dos línies en els medis de comunicació, tot i que aquest Congres ha estat  un dels més seguits, ja que un grup de participants junt amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya i Gestors Documentals, entre els que ens contàvem, va piular en Twitter totes i cada una de les sessions de forma que es van enviar més de 1.400 piulades amb els hashtags #XIVCongresArxius i #XIVCongresArxivistica.

Ens vam tornar a casa amb molts deures, cal posar-nos les piles amb les tecnologies de la informació (ja fa dies que van deixar de ser noves); cal que establim criteris clars d’accés seguint la política de transparència que s’exigeix; hem de fer més visibles per a les institucions les tasques de l’arxiu; però sobre tot hem de connectar amb la societat que són els usuaris reals i potencials i per això cal que comencem a espolsar-nos alguns conceptes i principis que ens encotillen i adaptar-los als nous temps; cal sortir fora de l’arxiu exposar-ho tot i exposar-se, perquè el mon canvia i, o bé, ens adaptem al seu ritme o aviat serem un punt diminut en l’Univers.

Maria Jesús Llavero, Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida