Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?

Parc de les Basses d’Alpicat

Dins del Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha un important conjunt d’imatges de les Basses, el que als anys seixanta del segle passat es conegué com  “EL PARQUE MUNICIPAL ALCALDE FRANCISCO PONS”; en aquest mes d’agost volem fer alguns comentaris històrics sobre el principal lloc d’esbarjo infantil que teníem els lleidatans de la meva generació.

Les anomenades “Basses Depuradores” es van construir al segle XIX amb la finalitat que l’aigua arribés a Lleida el més neta possible pel senzil procediment de deixar que la brutícia es diposités al fons per decantació, però com l’arribada a Lleida era per sèquies descobertes, tornava a embrutar-se; a la premsa de l’època es poden llegir curioses protestes per la mala qualitat de l’aigua de boca; fou als anys 1930 i 1931 quan les basses es van folrar de formigó i es féu una canonada de ferro forjat fins a la ciutat. El lloc, al marge de l’aigua, tenia uns boscos d’arbres que oferien recer contra la canícula i  molts lleidatans hi passaven els diumenges; tot i que resultava llunyà per a un desplaçament familiar, anterioment a l’existència de les piscines molts lleidatans ja hi anaven a menjar la mona per  pasqua; afegim que l’any 1949 es va inaugurar la coneguda escola-taller de jardineria, on hi haurà la primera piscina; malgrat tot als anys cinquanta del passat segle el Segre continuava essent el lloc més proper.

L’any 1957 accedeix a l’alcaldia Francisco Pons i té al davant un important repte com és el desenvolupament del “Plan de Ordenación Urbana”, base de la Lleida actual, elaborat l’any 1952 pel seu antecessor Blas Mola; s’hi preveien importants obres que durà a terme Francisco Pons, com l’eixample de la ciutat: el Passeig de Ronda, la prolongació del mur de Blondel i la nova Avinguda de Madrid, urbanització del Turó de la Seu Vella, continuació de l’enderrocament del barri del Canyeret i, a la fi, les noves piscines de les Basses, la realització de les quals no està exenta de problemes, bàsicament econòmics. L’alcalde Pons endega totes aquestes obres esmentades i posa especial èmfasi en les Basses com un repte personal. A la fi s’inauguren el 18 de juliol de 1958, encara que solament amb dues piscines; però la idea està materialitzada i a partir d’aquest moment no pararà de créixer. L’any 1959 es presenta el gran projecte de les piscines municipals i s’inaugura la tercera (la coneguda “del pont”), les obres duren dos anys i el 1961 es completa el parc amb la coneguda piscina “esportiva” i amb l’obertura del càmping. L’estiu de 1962 les Basses queden definitivament acabades amb les obres pendents de jardineria, parcs infantils i camps esportius i d’altres instal·lacions; amb poques reformes són les Basses que han arribat fins als temps actuals. Tota la dècada dels anys seixanta seran els de màxim esplendor del parc, quan els mesos d’estiu l’ocupació del càmping és total i s’arriben a donar rècords de 20.000 banyistes en un sol dia (el 25 de juliol de 1964, diada de Sant Jaume, festiu en aquells moments). Un dels fets més remarcables de l’èxit del parc, i sembla que va ser una idea personal de l’Alcalde Pons, és que sempre va haver un servei d’autobusos urbans els quals, en els dies festius, eren continus (personalment recordo llargues cues de gent amb cistelles i gran floradors a la plaça Cervantes, al davant de l’edifici de la Presó, però també tinc present que no trigàvem massa a pujar, els autobusos venien un darrera l’altre); al parc es podien llogar taules i cadires per als àpats, encendre foc a les barbacoes, havia casetes per a guardar la roba, es podia aparcar còmodament (evidentment no hi havia tants cotxes…), es podia fer esport i la mainada jugar als parcs infantils; inclusivament tots recordem la famosa piscina de les dones, un lloc que ara no seria correcte políticament però que en aquell moment va ser una imposició de l’estament eclesiàstic. A partir de la dècada dels setanta el parc inicia una certa devallada ja sigui per la proliferació de cotxes que permeten largs desplaçaments al jovent, o sigui per la construcció de més piscines als pobles de les rodalies, algunes amb instal·lacions més modernes. En tot cas, l’afluència de lleidatans continua essent notable al llarg dels anys, quasi fins al seu tancament.

Tornant a l’alcalde Pons, no podem deixar de recordar que les Basses es van dir “Parque Municipal Alcalde Francisco Pons”, nom oficial que fou atorgat per l’Ajuntament presidit pel seu successor, Josep de C. Sangenís, nom que va perdurar fins la Democràcia, de forma oficial ja que entre els lleidatans sempre foren, i són, “Les Basses”

 

Josep Ignasi Rodríguez Duque

Cap del Servei d’Audiovisuals de l’IEI