El dret a l’oblit o la falta de memòria


biblioteca_sarajevo en llamasNo és res nou que els que arriben al poder pel camí que sigui tenen molta pressa en fer oblidar tot allò que no té a veure amb ells, normalment fent accions que siguin més transcendents, decisives o simplement espectaculars que els seus predecessors. Però també ens hem trobat al llarg del temps aquells que han falsejat la Història i fins i tot han posat molta voluntat a destruir la memòria de l’existència d’aquells que havien estat els seus oponents. En alguns casos tenim la sospita que ho van aconseguir completament ja que només queden esments indirectes que mai no es poden concretar, en altres casos la tossuderia dels investigadors els ha portat a les fonts més quotidianes, les més allunyades de les que expliquen la història oficial, aquelles que se apropen a la història oral per la immediatesa del testimoni que recullen. És d’aquesta forma que la Història de grans dates, batalles i reis, s’ha anat omplint d’homes i dones de carn i ossos, dels seus costums i els seus conflictes i ens han apropat realment als nostres avantpassats buscant en el què eren l’explicació del què som.

Malgrat tot no han estat persones públiques o  governs els que han provocat aquesta situació, sinó que ha estat un “particular”, una persona anònima la que amb la seva demanda al Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha aconseguit la  sentència del 13 de maig de 2014 que reconeix als seus ciutadans que poden exercir el dret a l’oblit a Internet. La sentència obliga els cercadors a retirar de les seves llistes de resultats de les cerques pel nom d’una persona els enllaços a les pàgines web publicades per tercers que continguin informació que l’interessat consideri inadequada o irrellevant sempre que un ciutadà europeu ho demani encara que  la informació sigui veraç i lícita.qq

La Història (en lletres grans i en petites) està farcida de relats d’enganys, de covardies, de conflictes de veïns, d’infidelitats i deslleialtats, de negocis poc clars i de mostres de força d’un col·lectiu cap a un altre, però això és el que és i és el que som. Quants “herois” han tingut un passat poc afalagador, de vegades el que ha estat execrable ha estat el seu esdevenir posterior al fet recordat, i ningú dubta que tot és part de la seva personalitat i que és el conjunt de fets de la seva vida el que el justifica i l’explica. No es nega que tothom tenim dret a defensar la nostra pròpia imatge i controlar-la, com va haver un temps en el que els nostres pares i germans van tenir el dret a defensar l’honor de la seva família fins i tot amb la mort del que l’ofenia. Malgrat reconèixer això, des de la perspectiva de la preservació de la memòria, de la construcció d’un relat històric que expliqui la realitat que vivim i no només la de les accions polítiques dels nostres governs, que a voltes estan tan allunyades de la nostra quotidianitat, no podem menys que mirar amb recança la derivada que està provocant tot allò que s’anomena “el dret a l’oblit” que justificant-se amb el potencial de les TIC i de la nostra recent estrenada identitat digital, pregona i recolza l’esborrat d’aquell rastre que la persona no vulgui que romangui en el món virtual.

Hem de recordar que sempre hem tingut una identitat que anava més enllà de nosaltres i del nostre cercle més pròxim, una identitat en paper, sí, però que ens transcendeix més enllà fins i tot dels límits del nostre poble. Una identitat que es recollia en el moment de néixer al llibre de batejos, posteriorment el de naixements del Registre Civil, i que durant tota la vida s’ha anat reflectint en uns documents més o menys privats, més públics quan la qüestió a publicitar no és precisament bona, edictes, sentències, etc.

Ara el Consell Assessor de Google pensen que el dret a l’oblit no potser total i universal, segons un últim informe cal retallar l’admissió de les sol·licituds de persones que tinguin una rellevància social o política, ja que es podria estar col·laborant a falsejar la realitat o millor a fabricar una realitat a mida. Davant d’això potser la pregunta és: Quan i qui decideix qui té un rol prou important per no accedir a la seva sol·licitud d’esborrat de la seva presència en les cerques de Google.

Si tots i cada un de nosaltres demanem que s’esborri la nostra petjada digital, acabarem amb qualsevol possibilitat de recuperar un relat alternatiu de la memòria de què i com es vivia durant la nostra existència en un món que cada cop més la vida transcorre en la xarxa i la informació ens arriba en format digital, només quedarà el que vulguin que recordem del temps en els que hi van ser aquells que ostenten el poder en cada moment i es pot donar la paradoxa que l’inici de la Societat de la Informació sigui l’època de la que menys informació existeixi de les persones que la van viure, perquè això no va només d’esborrar les fotos de les borratxeres que s’han penjat al facebook, sinó de la reelaboració d’una identitat digital útil i desitjada… Una mica lluny d’un entorn de transparència i  honestitat que sembla que ara també es demanda, però sobre tot  molt lluny de la memòria

beach-296222_640

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Central Audiència provincial i jutjats de Lleida

1 Comentari

Filed under Arxius, Opinió

One response to “El dret a l’oblit o la falta de memòria

  1. Retroenllaç: ¿Por qué no dejas en paz a los muertos?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s