Què són? els inventaris post mortem


Els inventaris post mortem són una font notarial excel·lent per tal de poder fer una aproximació a situacions concretes d’individus, pertanyents a diferents categories jurídiques, socials i econòmiques, tot permetent conèixer els aspectes culturals, econòmics i socials de cadascun d’ells. Amb l’anàlisi d’aquests inventaris s’han realitzat diferents tipus d’estudis amb centres d’interès ben concrets: estudis sobre nivells de vida, canvis en les pautes de consum, la vida quotidiana, les propietats rústiques i urbanes, els tipus de llibres que es tenien a l’època, anàlisi de l’habitatge, entre d’altres i tan sols per enumerar alguns dels àmbits d’anàlisi. L’enumeració detallada que ens facilita el notari o el rector, en el nostre cas, que redacta l’inventari és una fotografia pràcticament exacta de tots els béns que posseïa el difunt en el moment de la seva mort. Generalment es descrivia amb detall els mobles, la roba, els llibres, els estris de cuina, els objectes més insignificants, les terres … els inventaris són una font ideal per a tractar els temes de la vida quotidiana i econòmica.

WP_20150616_001

Hem de tenir en consideració que en general els inventaris post mortem tenen una estructura formal rígida, amb una introducció on es diu el nom del notari, el de l’ordenant del document (viuda, tutor o hereu), la data, el lloc, el nom del difunt, la seva professió i la seva categoria social. El document es clou amb la firma dels testimonis.

No sempre hi apareix la professió del difunt, encara que es faci constar si és noble o ciutadà honrat, ni tampoc si l’habitatge era de propietat o de lloguer.

En el fons, la confecció de l’inventari postmortem responia a una estratègia ben estudiada. Tant la viuda com l’hereu pretenien que quedessin ben delimitades totes les propietats rebudes en herència. Això els afavoria, ja que els salvava en el cas que els deutes i les parts de la legítima superessin la quantitat de l’herència, però també constituïa una garantia que no havien ocultat o robat res en perjudici dels hereus i dels creditors. No obstant això, malgrat la seva aparent representativitat, aquest tipus de font notarial conté tot un conglomerat de dificultats.

Es podia donar el cas que l’inventari fos demanat després d’un període bèl·lic i per a comprovar les pertinences d’aquella persona, per si es donés el cas que algú s’hagi posat al seu nom alguna possessió o no es paguessin les pensions dels censals.

WP_20150616_003

Cal ressenyar que en els inventaris post mortem són polivalents per la tipologia de materials, l’absència de valoració econòmica, les omissions legals, és el cas de les armes de foc i, finalment, l’absència de l’edat del difunt. Per la seva banda, els debitoris, censals morts, les vendes a carta de gràcia i les compravendes per deutes, subministren informació sobre l’endeutament popular i la desviació de capital, encara que cada mecanisme creditor oferia unes especificitats concretes. Al marge de la singularitat de cada tipus d’endeutament, aquesta documentació aporta dades de tipus sociològic (ofici del deutor i creditor, posseïdor i sol·licitant de capital i nòmina dels elements parasitaris), conjuntural (motivacions explícites per recórrer al crèdit), econòmiques, des del punt de vista financer (capital contractat, tipus d’interès, moneda i preus) i des del punt de vista patrimonial (cases, peces de terra, barques, molins), jurídicoinstitucional (legislació de contractes, procediment de resolució de contractes, clàusules jurídiques d’incidència econòmica) i, finalment, històriques (informació referent al context històric general i transcripció de documents registrats anteriorment).

Collelldemont Vives, Elisenda: “Inventari Post Mortem D’un Rector Català Del S. XVIII.,” Pedralbes: revista d’història moderna, 2008, 585–596

Lencina Pérez, Xavier:  «Los inventarios post-mortem en el estudio de la cultura material y el consumo. Propuesta metodológica. Barcelona, siglo XVII», 43 i ss. Jaume Torras i Bartolomé Yun: ” Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, siglos XVII-XIX”, 1999, Valladolid.

Deixa un comentari

Filed under Difusió, Tipologia documental

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s