El patrimoni arquitectònic, la memòria històrica i els arxius, elements inseparables


Lleida com bona part de les poblacions del Segrià ha perdut molt del seu patrimoni per diferents raons, en el cas del arquitectònic i l’industrial podem arriscar-nos ha dir que el 50% s’ha perdut per guerres i catàstrofes de tota mena, però l’altra 50%  s’ha perdut per la desídia i l’abandonament dels amos, dels veïns, de les administracions, en definitiva, una mica culpa de tots. És cert que tot no es pot conservar (això no només és vàlid amb els documents), però caldria una avaluació acurada de cada edifici i dels seus elements rellevants i, sobre tot, una anàlisi de la diferent documentació relacionada amb aquests immobles i amb els negocis que en ells es van poder desenvolupar. Això ens donaria una visió de conjunt i el criteri necessari per una ponderació d’allò que cal preservar, el conjunt -memòria i edifici- o només la memòria, amb totes les variants possibles entre una decisió i l’altra.  D’aquesta forma la col·laboració de diferents professionals, arquitectes, tècnics en urbanisme, arxivers, historiadors de l’art…, donarien el resultat ideal d’una visió del conjunt del patrimoni arquitectònic i el seu valor, ajudant a la presa de decisió pel dictat de les resolucions adequades. En aquest moment només podem confiar en la sensibilitat dels tècnics encarregats de l’urbanisme en els diferents ajuntaments i en la feina de reivindicació individual o conjunta d’institucions que tenen entre els seus objectius la conservació de la memòria i dels elements que la fixen en el territori.

lleida.carrermajor.recoquiosta_0

Fa unes poques setmanes va saltar a la premsa gràcies a Josep Manuel Martínez París, historiador, que s’havia demanat la declaració de ruïna de l’edifici que ocupa el número 35 del carrer Major de Lleida, antigament coneguda com la Casa Vilaplana-Meca. En un primer article en forma de carta al director, J.M. Martínez ens recordava “Entre 1839 i 1843 la Casa Vilaplana-Meca va arribar a ser la seu de la Diputació de Lleida i, posteriorment, funcionà com a Govern Militar. Tot això ens indica que l’edifici no era – ni és – una casa qualsevol.” També podem dir que va ser la seu de l’Associació per al Teatre d’Infants(1), una institució pionera en el seu camp que encara que de curta durada va marcar el món cultural durant la primera desena del segle XX.  Actualment continua essent propietat del Capítol catedralici i l’ocupa una cadena comercial d’electrodomèstics. Tot i que confiem en la sensibilitat dels serveis tècnics d’Urbanismes de l’Ajuntament de Lleida, hem cregut que calia donar ressò al toc d’atenció que en aquest cas ha estat recollit, com no podia ser d’una altra forma, pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià posant en pràctica un dels punts del seu programa obert

Us deixem els dos articles dels que la premsa local s’ha fet més o menys ressò:

http://www.lleida.com/carta-al-director/carrer-major-n-35-o-casa-vilaplana-meca-un-cas-de-ruina-del-patrimoni-historic

http://www.lleida.com/blog/casa-vilaplana-meca-ocultacio-degradacio-oblit-i-recuperacio

 

 

 

(1) Roma Sol i Carme Torres: Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924). Virgili i Pagès, S.A. Lleida, 1989

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Patrimoni, Premsa, Restauració

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s