L’avaluació en l’Administració de Justícia. Antecedents històrics


imagesEls antecedents de la normativa sobre arxius i gestió documental en l’Administració de Justícia venen d’antic. El RD de 12 de maig de 1854 preveu una Junta d’Arxius en cada Audiència provincial per tal d’aplicar tot el que en ell es recull. Tan mateix no és fins al RD de 1911 de 29 de maig que es regula específicament la tria i eliminació de la documentació judicial. Hi ha un primer aclariment al 1912 i posteriorment en les Ordes ministerials de 29 de març de 1937 i de 8 d’abril del mateix any. En tots els casos es refereix a les audiències provincials i als procediments que es tramiten en la seva jurisdicció que aleshores era penal.

Els articles 3 i 5 del RD de 1911 es refereixen als assumptes criminals i als expedients governatius arxivat definitivament. Aquesta avaluació ja es preveu que es farà per una Junta d’Expurgació formada per un magistrat de l’Audiència provincial, un representant del Ministeri Fiscal, un advocat en exercici i el secretari judicial de l’Audiència. en aquest moment no es considera la possibilitat de requerir la presència d’un facultatiu d’arxius, qüestió que es corregeix amb les ordes de 1937.

El procés havia de quedar documentat en una acta que havia de recollir la relació dels expedients que es resolia destruir pel seu nul valor i la relació d’aquells que es consideraven que tenien un valor històric i que es conservaria. Aquestes Juntes van tenir una activitat escadussera o nul·la en alguns llocs i les expurgacions van tenir més a veure amb la necessitat de deslliurar espai en els edificis judicials que no pas al seguiment d’un procediment reglat.

Després de la guerra civil, en el marc de la situació de bloqueig econòmic internacional que viu Espanya, una de les mesures que es dur a terme per combatre’l és la recollida de paper de totes les administracions públiques en general i judicial en particular. El 1945 una orde de 28 de novembre adjudica per concurs la concessió de la recollida de paper inútil de tots els jutjats que serà recollit per les respectives audiències provincials. A això responen diferents circulars des del Ministeri de Justícia des de l’any 1949 fins al 1960, en el que es demana a tots i cada un dels òrgans judicials quants quilos de paper tenen en els seus arxius per enviar per fer pasta de paper. En aquesta Orde en el seu article 5é es preveu que per part dels presidents de les audiències designessin un dels seus funcionaris que junt al que designés el Ministeri d’Educació Nacional, havien d’exercir la funció inspectora que permetés la conservació dels documents que poguessin tenir algun valor històric, jurídic o administratiu.

Malgrat la normativa dictada no s’aconsegueix una aplicació sistemàtica, de fet, hi ha províncies en les que no tenim constància de la seva aplicació, més enllà de l’intercanvi d’oficis en relació a la recollida de “documentació inútil” i que, en la província de Lleida, no sembla que acabés recollint-se, tot i que es van enviar les respostes amb els quilos de paper que el jutge i secretari corresponent de cada jutjat van considerar. En el fons de l’Audiència provincial es conserven les còpies dels oficis enviats des de les instàncies superiors com els que es van remetre des dels jutjats de la provínciaDSCF1133

Posteriorment el 1947 en el Decret de 24 de juliol del Ministeri d’Educació Nacional, sobre ordenació dels arxius i biblioteques del tresor històric documental i bibliogràfic, a l’article 34 es recull per primera vegada que en els Arxius Històrics Provincials es depositarà la documentació històrica d’audiències i jutjats. Aleshores sembla fixat ja el sistema d’arxius judicials establint l’Arxiu Històric on romandrà definitivament la documentació judicial. Tanmateix cal esperar el 24 de juliol de 1974 quan es dicta un Decret sobre l’ordenació d’Arxius i Biblioteques judicials pel qual s’ordena que la documentació històrica de les audiències i jutjats es dipositi en els Arxius històrics provincials. Havien passat 27 anys entre un i altre decret, temps en el qual no s’aplica la disposició de transferir al arxius històrics. Cal dir que tot i la normativa recollida fins aquí només algunes Audiències territorials, actuals Tribunals Superiors de Justícia, tenien plaça d’arxiver en la seva plantilla i menys encara la tenien coberta per facultatius del cos d’arxivers.

En relació a l’avaluació i a la eliminació documental ni al Decret de 1947 ni al de 1974 es fa esment, tot i que el volum del paper creix amb les reformes judicials de 1973, l’aparició de nous procediments i l’augment de la judicialització de la vida quotidiana. A pesar d’aquesta manca de regulació la realitat imposava en molts casos mesures d’urgència. L’augment dels òrgans judicials i de plantilles, van fer necessari desallotjar documentació arxivada d’allà on era, aleshores les solucions van tenir molt a veure amb la sensibilitat que els responsables dels jutjats i de la documentació tinguessin en vers a la qualitat de patrimoni documental que els fons judicials tenen per pertànyer a una administració pública. Així fent una ullada als fons judicials recollits en els arxius històrics i la seva forma d’ingrés podem veure que en general els fons judicials van ingressar cap els anys 80 i ho van fer sempre de forma extraordinària i amb unes relacions documentals que no han permès, determinar ni la quantitat ni la qualitat fins acabar el seu inventari. Ara ja podem parlar de buits cronològics alguns significatius i altres simplement perquè calia fer lloc, als que cal afegir aquells que s’han produït per diferents accidents, inundacions, incendis o plagues que han provocat la destrucció i desaparició de parts de fons o de fons sencers, tant d’expedients judicials com de llibres de sentències i registre.

Quan finalment es pren consciència que l’Administració de Justícia precisa d’un sistema d’arxius i d’un sistema de gestió documental és ja a principis dels 90, aleshores la preocupació dels primers treballs és, per una banda, l’organització d’aquest sistema i la seva informatització i per l’altra, les qüestions d’accés a la documentació judicial. Eren els dos neguits més importants tant dels operadors jurídics sensibilitzats per la qüestió com dels professionals arxivers que arriben a aquesta Administració. Recordem que a finals dels 80 i durant els 90 la quantitat d’estudiosos i investigadors que tractava l’època de la guerra civil augmentà any rere any, i bona part de la seva recerca es centrava, i es centra, en els fons judicials d’aquella època i de la postguerra, aleshores es van trobar amb uns fons desorganitzats, sense descriure, amb una instal·lació deficient que junt amb la manca d’una normativa clara fa l’accés difícil, de vegades impossible. Així es posa de manifest i es fa pública la situació de la documentació i dels arxius judicials.

Maria Jesús Llavero

Responsable Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxius judicials, Avaluació i tria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s