‘Fotografia a Catalunya’, el portal web que recull de forma conjunta el patrimoni fotogràfic català


Inclou 15 col·leccions procedents de 6 institucions, 73 fotògrafs, més de 1.600 fotografies i més de 300 recursos en línia per conèixer el patrimoni fotogràfic català

El portal té com a objectiu divulgar i difondre el patrimoni fotogràfic històric i contemporani a nivell nacional i internacional, i esdevenir una finestra a la riquesa, qualitat i diversitat d’aquest món, tot potenciant l’afecció de la societat vers la cultura fotogràfica.

El projecte ha estat desenvolupat per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb la participació del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El web s’ha pogut fer gracies a la col·laboració de moltes institucions (arxius, biblioteques i museus), de col·leccions particulars i dels propis fotògrafs, que han seleccionat el millor dels seus fons i la seva obra.

Actualment s’han sumat al projecte 15 col·leccions procedents de 6 institucions, que tenien els seus fons digitalitzat, i diversos fotògrafs contemporanis: Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya, Biblioteca de Catalunya, Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

dibuix

Fotografia a Catalunya surt a la xarxa amb més de 1.600 fotografies, més de 300 recursos i una completa exposició virtual sobre el daguerreotip, per tal de cobrir les necessitats d’informació i serveis relacionats amb la consulta de les col·leccions de fotografia catalanes; de la teoria de la fotografia i de la seva conservació preventiva; del compliment dels aspectes legals relacionats amb l’ús de fotografies; de l’ús de la fotografia en el sistema educatiu, i de les novetats que es produeixin en l’àmbit de la fotografia documental, creativa i patrimonial. Aquests continguts creixeran de forma continuada amb la incorporació de noves fotografies, noves institucions, col·leccions i fotògrafs.

Un grup d’experts ha triat un catàleg de 600 fotògrafs imprescindibles de la fotografia a Catalunya. Aquesta tria de la fotografia a Catalunya s’anirà ampliant any rere any amb la participació d’altres experts i de les institucions que conformen el projecte. Cada institució té la potestat de presentar nous autors per a la seva incorporació al cànon. També està oberta la inclusió en el web de tota la fotografia d’autor anònim o desconegut.

El portal s’inscriu en el Pla Nacional de Fotografia de la Generalitat de Catalunya, presentat el mes de gener de 2015 amb l’objectiu d’emprendre una política homogènia, global i comuna sobre el patrimoni fotogràfic de Catalunya.

 

dibuix1

Extret del web de la Generalitat de Catalunya

Anuncis

Presentació del llibre ‘Els camins històrics del Pallars Jussà’


A l’Epicentre de Tremp, el proper 18 de desembre, a les 19 hores

Més de 5000 quilòmetres corresponents a prop de 900 camins georeferenciats dins el marc territorial del Pallars Jussà és el balanç d’un any de recerca que, hores d’ara, només es pot considerar com a introductòria. I és que l’anàlisi documental, cartogràfic i fotogràfic, unit al treball de camp, ha portat els investigadors de la III beca Mn Jesús Castells a reconstruir l’entramat viari històric de la nostra comarca i a localitzar al voltant d’un miler de camins rals, cabaneres i senders que podrien arribar als 7000 km de recorregut. Uns camins que a principis del segle XXI s’han perdut per l’abandó causat per la modernitat, per la mecanització i la Quadra Margarit Tremp-Talarnmotorització de l’agricultura i per les polítiques de repoblació forestal de la segona meitat del segle XX; i és que com deia l’il·lustre poeta, “caminante no hay camino, se hace camino al andar“.

Aquest treball guanyador de la 3ª beca de recerca del Pallars Jussà, Mossèn Jesús Castells 2013, ara veu la seva publicació en forma de llibre.

L’estudi que es presenta ha begut de nombroses fonts documentals, si bé la principal procedeix de l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà. La seva anàlisi ha permès conèixer la jerarquització de la xarxa viària que els autors anomenen “tradicional” tot referint-se als camins d’origen medieval -amb bases, però, anteriors- que van estar en ple ús fins la culminació del procés de construcció de carreteres i camins veïnals aptes per a la circulació rodada a mitjans del segle XX. Així distingeixen perfectament els camins generals, és a dir, els grans eixos viaris que travessaven la comarca, entre els quals destaquen el camí Reial del Pallars, el General d’Urgell, el de la Ribera, el d'”anar a Aragó”, el dels Seminaristes o el de la Muntanya Xica, per citar-ne alguns. I també els camins comarcals, els que servien per unir pobles i els camins d’àmbit estrictament local que i que il·lustren com s’estructuraven econòmicament els termes de les àrees prepirinenca i pirinenca.

L’estudi mostra que si bé el traçat d’aquests camins es va conservar al llarg de segles, la seva funció no sempre va ser la mateixa. Les cícliques avingudes dels rius -especialment a partir del segle XVII-, els canvis en els pols d’atracció econòmica o la incidència de les epidèmies que van fer desaparèixer diferents poblacions, van incidir directament en la jerarquització de camins i en l’ús de diferents àrees del territori.

Càrregues impositives a la circulació de mercaderies i persones com els pontatges, la lleuda, els peatges o el “ral del batlle” també van influir en la decisió de traginers, venedors ambulants i pastors transhumants per utilitzar un camí o un altre, cosa que han fet, al llarg dels segles, que variés la ruta dels principals camins. A tall d’exemple, el “camí ral” per anar a Barcelona passava per totes les poblacions de la Conca Dellà quan, en realitat, eren diferents camins que convergien al Pas Nou o a Comiols evitant travessar una o altra població de la Conca. Si els impostos influïen en l’elecció del camí, a la inversa, els camins també van influir sobre els pobles, especialment quan el comerç es dinamitzava, com s’esdevingué al segle XVIII: quan l’increment dels intercanvis afavorí l’esclat d’hostals comunals que van sorgir en el recorregut de les principals vies.

L’estudi també centra la seva atenció en el procés de modernització, és a dir, en com es va construir la xarxa de carreteres a la comarca, des dels camins artillers de principis del segle XVIII i l’aprovació de la primera carretera el 1783 fins tot el seguit de plans de carreteres estatals i de camins veïnals projectats a partir de 1848 i que, en el darrer quart del segle XX va connectar els pobles de la comarca a la xarxa principal de carreteres.

Per més informació contacteu amb l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà.

 

Francesc Porta Vilalta, el compromís per Lleida i per Catalunya


 

L’exposició Francesc Porta, el compromís per Lleida i per Catalunya, que s’inaugurarà el dia 15 de desembre al Claustre de la Pensativa de l’edifici del Rectorat i es podrà veure fins al 19 de febrer de 2016, es tracta d’una mostra documental procedent del fons de Francesc Porta Vilalta i que per mitjà de fotografies, manuscrits, publicacions, etc, fa una repassada històrica a la trajectòria d’aquest singular lleidatà.

L’exposició es divideix en cinc apartats que tot seguit detallem i que ens donen una visió prou clara tant del personatge com de la seua època:

1.- UNA FAMÍLIA: ELS PORTA – VILALTA

Francesc Porta fou el gran de cinc germans en el si d’una família benestant de la Lleida del segle XIX. El pare, Joan Porta Miret –Juanito-, era fill únic d’una família que tenia un negoci familiar de vetes-i-fils al carrer Estereria amb plaça de la Sal. Militant de Joventut Republicana, fou una persona implicada socialment i políticament en la ciutat. Corredor de comerç i membre del Gremi de Comerciants tenia el seu despatx a l’antic Banco de España com també a la plaça de la Sal i posteriorment a Blondel. Joan Porta participà activament en la creació del complex poliesportiu del Camp d’Esports i un cop acabada la Guerra Civil fou presidenttargetó2 del Lérida Balompié (1943-47) alhora que protagonitzà la fusió dels dos equips que hi havia a la ciutat. La mare, Carme Vilalta Jiménez, procedia d’un reduït cercle de la petita aristocràcia local, notòriament elitista i molt pròspera en els negocis. Els Coloniales Hijos de Pablo Vilalta a la rambla de Ferran i la Banca Vilalta foren dos dels negocis inicials de la família seguits d’alguns comerços de diversa índole així com altres negocis de gran volada a nivel de Catalunya i fins i tot d’Espanya.

Porta era nebot de Mariano Jaques Piñol, advocat i destacat membre de la Lliga Regionalista i molt actiu en la vida política local. Ell i la seua dona, Dolors Vilalta, hi exerciren molta influència. Així, als nou anys, i per suggeriment dels oncles Jaques, fou enviat a estudiar a Tolosa i després a Londres. De ben segur que aquest ambient familiar devia influir molt en la seua personalitat. Si bé d’una banda fou una persona absolutament arrelada a la vida lleidatana, catalanista fins el moll de l’os, progressista, liberal i entusiasta com el seu pare, d’una altra tenia el pes de la família de la mare que eren dretans, emprenedors i distingits. Sens dubte la barreja d’ambdues famílies i com s’educà a partir de quedar orfe de mare, va determinar tot el seu potencial cívic i social.

2.- UN OFICI. CORREDOR DE COMERÇ

L’any 1945 Francesc Porta aprovà l’oposició de corredor de comerç a Madrid i immediatament obtingué la seua primera destinació a Vilanova i la Geltrú on hi arribà ja casat amb Mercè Tallada. A finals de 1947 prengué possessió d’una plaça de corredor de comerç a Lleida i al poc temps fou elegit Síndic del Col·legi i també vocal del Consejo Superior de Colegios de Corredores de Comercio de España en representació dels de Catalunya i Balears, des d’on impulsà la publicació d’un butlletí informatiu.

Combinant el seu ofici amb les seues altres passions -la revista Labor, el Club de Tennis Lleida, la música, la literatura o l’art-, es llençà de cap a fer possible alguns projectes que tenia en ment com per exemple aquella vella idea d’una renovada estació d’autobusos, que vegué la llum a les darreries de 1969. La creació de centrals fruiteres -que ell considerava indispensables per a la correcta comercialització de la fruita-, era un altre neguit que tenia ja que veia que el sector agrícola esdevenia definitiu per a l’enlairament del territori ponentí. Promogué igualment inversions així com la creació d’un grup hoteler –Hoteles Leridanos S.A.- amb la clara idea de dotar la ciutat d’un hotel de luxe i també endegà un negoci de Borsa amb un dels seus fills, entre moltes altres iniciatives. Des de l’any 1967 al 1970 realitzà informes econòmics per al Banco de España. Aquests donaven detalls interessantíssims sobre temes i conflictes del moment. Si bé la seua professió li donava una bona situació social i prestigi, el seu neguit per analitzar, actuar i provocar canvis en els lleidatans esdevingué la seua passió.

3.- LABOR I LA INTEL·LECTUALITAT LLEIDATANA

L’any 1953 Josep Siré Pérez, director de Radio Lérida, obtingué permís per a fer una publicació amb què ampliar i divulgar l’actualitat local que s’exposava a l’emissora. Labor –que fou el seu nom- nasqué en el context d’una Lleida que tenia molt presents encara els efectes de la colpidora Guerra Civil, i hom podria pensar que fou una revista més del ranci leridanismo de l’època. Però aquest no fou el cas. Labor féu dribblings continus al llapis roig de la censura i les cròniques realitzades per uns col·laboradors com ara: Josep Siré, Josep Vallverdú, Ton i Jordi Sirera, Guillem Viladot, Lluís Trepat, Dolors Sistac, Enric Farreny, Antoni Cambrodí, Josep Lladonosa, Lluís Domènech, Alfons i Lluís Porta, Josep Maria Portugués, Lluís Corbella, Joan Altura i tants d’altres col·laboradors de les comarques de Ponent, d’Andorra i de fora de Catalunya, feren de la revista un punt de partida de la contracultura leridana del moment. La xarxa d’amics i intel·lectuals que es generà a partir d’ella. va servir d’aglutinador d’altres noms de Lleida com ara Jaume Magre, Albert Coma Estadella, Manuel de Pedrolo, Enric Crous o Leandre Cristòfol, que sense cap mena de dubte constituïren l’Avantguarda de Ponent.

Francesc Porta liderà la publicació a partir del número 22 i trobà en Labor el mitjà on exposar i plasmar moltes de les seues inquietuds. El resultat final no s’assemblava gens al que feien les coetànies Ciudad i Acento que, sense més mires que allò que passava dins les ja enderrocades muralles de Lleida, patien d’un localisme tronat i d’un ranci leridanismo. Labor suposà també un marc des del qual endegà reflexions crítiques sobre l’urbanisme, sobre el model de ciutat, sobre el despertar econòmic producte de l’auge del conreu de la fruita i sobre la consciència d’ésser ciutadà i lleidatà.

4.- COMPROMÍS CÍVIC. LA IDEA DE “FER CIUTAT

Enmig de la fèrria uniformització cultural imposada pel franquisme i defensada per les elits locals aglutinades al voltant del leridanismo, urgia encetar espais que contribuïssin a la creació d’opinió, imprescindible per al procés de revifament de la ciutadania. Així s’han d’entendre iniciatives com l’aparició de la revista multidisciplinar Labor (1953-59) per tal d’observar la ciutat i incidir-hi, o la fundació de les Escoles Alba (1970) amb la voluntat d’oferir una renovació pedagògica orientada a fomentar una escola catalana, progressista i laica com a alternativa a l’ensenyament oficialista de caire nacionalcatòlic.

En aquest constant compromís cívic, Porta entenia que l’esport anava més enllà de l’activat física ja que també el concebia com un important element per a la recuperació d’un concepte de ciutadania implícitament lligada a una cultura democràtica. La seua destacadíssima participació en entitats com el Club Tennis Lleida (que presidí entre 1959 i 1976), el Club Esportiu Huracans i la penya del Futbol Club Barcelona sempre estigué emmarcada per l’objectiu, a banda de les qüestions estrictament esportives, de reconstruir l’absència d’un substrat cultural sòlid, anorreat des de 1939.

Les principals tesis de Porta quedaren recollides en el llibre Lleida, problema i realitat, publicat el 1967. La seua contribució, titulada “Lleida, la gran desconeguda”, acompanyava les aportacions de Josep Lladonosa, Josep Vallverdú, Simeó Miquel i Joan Gabernet. S’hi plasmava les seues reflexions respecte al desequilibri existent entre l’intens creixement econòmic –a partir de l’enlairament de l’agricultura amb l’especialització de la fruita i la seua comercialització-, i demogràfic i l’ensopiment cultural i cívic de la ciutat. Alhora s’hi evidenciava la manca d’una classe dirigent activa que, sumada a l’anihilament que Lleida havia patit especialment des de 1938, constituïa un indicador determinant de la seua fragilitat com a territori. El llibre es convertí en un element fonamental pel que fa a la reacció en la lenta recuperació de la identitat i de la cohesió social a les terres de Lleida.

5.- LA RECONSTRUCCIÓ DEL CATALANISME

L’ensulsiada de la dictadura fou determinant en la profunda desvertebració d’aquella societat que, cruelment dividida entre vencedors i vençuts, no tenia res a veure amb l’entorn catalanista i cosmopolita en què havia viscut Porta durant els anys d’infantesa i joventut. Un dels seus objectius fou la regeneració a través de la recuperació de valors socials i culturals lligats al catalanisme i la democràcia que, al llarg de la seua vida, anà desenvolupant en diverses iniciatives de diferent signe. Urgia rellançar accions que revitalitzessin la normalització de la cultura catalana, i així s’ha d’entendre la seua directa participació en la fundació d’Òmnium Cultural (1961) del qual ocupà la primera Presidència de la delegació de Lleida (1972-73).

El nou catalanisme exemplificava les relacions sempre polièdriques entre política, cultura i societat. En aquest sentit, Porta exercí, entre altres, un destacadíssim mecenatge en activitats d’orientació inequívocament catalanista. L’estreta vinculació que mantingué amb Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya, Òmnium Cultural, la Gran Enciclopèdia Catalana i les Edicions Catalanes de París, entre moltes altres, fou indispensable per formar i organitzar una xarxa arreu del territori de la qual esdevingué una peça fonamental en les comarques de Ponent.

Aquesta idea de “fer país” desenvolupada al llarg dels anys cinquanta i seixanta s’havia de concretar en els anys setanta a través de “fer política”. En aquest sentit, l’articulació de Convergència Democràtica a les comarques de Lleida fou el tram de la seua trajectòria pública en què més s’implicà des de 1976. El pas de Francesc Porta com a militant de Convergència Democràtica fou, però, efímer. Algunes discrepàncies internes, desajustaments organitzatius i desinhibició de Jordi Pujol respecte a la problemàtica de l’organització a Lleida motivaren que el 1978 Francesc Porta ja no formés part de les files de CDC.

El darrer projecte important en què participà fou en la creació de Televisió Catalana S.A., una televisió privada en català, ja que entenia que un mitjà de comunicació privat en català era absolutament necessari per a la normalització del país. Aquest projecte estigué farcit d’importants problemes econòmics. Amb tot, Porta no abandonà i a les acaballes d’aquest projecte frustrat, en presidí el Consell d’Administració (1985) en substitució d’Antoni Subirà.

TERESA IBARS
ANTONIETA JARNE

 

La declaració universal sobre els arxius a Catalunya


La més coneguda com a DUA (que no pas DUI, no ens espantem) és una declaració d’abast internacional aprovada per la UNESCO l’any 2010. Podríem dir que és una derivada de la declaració universal dels drets humans atenent que manifesta el seu compromís per la preservació de la memòria i el foment de l’accés permanent a la informació que produïm i reutilitzem els ciutadans. Ambdós elements poden ser entesos com a drets que tenen les persones a que la seva identitat sigui protegida i el seu bagatge vital respectat.

Aquesta declaració va ser adoptada pel Parlament de Catalunya l’any 2013, que ha estat la primera cambra legislativa del món en fer-ho, i així s’ha reconegut al Consell Internacional dels Arxius el passat mes de setembre al seu congrés anual que ha tingut lloc a Reykjavík.

a100amblaDUA

Des del 2013 les adhesions a la DUA a Catalunya s’han anat incorporant en un registre oficial que porta l’Associació d’Arxivers – Gestors de Documents de Catalunya. A l’actualitat s’hi ha adherit el Parlament de Catalunya, l’Oficina Antifrau i l’Agència Catalana de Protecció de Dades, les diputacions de Barcelona i Girona, cinc universitats i escoles, tres associacions professionals, quatre consells comarcals, dues empreses privades i trenta-dos municipis d’arreu del país. En total 49 entitats entre públiques i privades que han incorporat en el seu ideari el compromís per disposar d’arxius en condicions i de sistemes de gestió documental com cal. La campanya segueix oberta, volem arribar d’entrada a 100, és un pas senzill adherir-se i implica, moralment, alguns compromisos fàcils d’assumir.

A nivell individual existeix també un registre internacional obert a qualsevol ciutadà del món. No cal ser professional del sector per adherir-s’hi. Qui més qui menys tots els ciutadans han tingut alguna vegada relació amb algun registre públic o arxiu. Catalunya també es troba en bona posició en relació a altres països. Així ocupa el cinquè lloc en el rànquing, essent el primer França amb 500 persones adherides a títol individual, 442 a Itàlia, 355 a Canadà, 324 a Brasil i 174 a Catalunya. El registre és actiu des del 2012, però ara se li vol donar un nou impuls. Catalunya té més adhesions individuals que altres països, com els mateixos Estats Units, amb 163, el Regne Unit, amb 143, Holanda, amb 127, Austràlia, amb 106, Mèxic, amb 104, Polònia, amb 95, Suïssa, amb 80 o España amb 64.

Però què diu aquesta declaració? Us la poso a continuació perquè la llegiu detingudament. És breu, clara, concisa i fàcil de comprendre.

Declaració Universal sobre els Arxius
Els arxius custodien decisions, actuacions i memòria. Els Arxius conserven un patrimoni únic i irreemplaçable que es transmet generació rere generació. Els documents són gestionats en els arxius des del seu origen per preservar el seu valor i el seu significat. Els documents són fonts fiables d’informació que garanteixen la seguretat i transparència de les actuacions administratives. Juguen un paper essencial en el desenvolupament de la societat contribuint a la constitució i salvaguarda de la memòria individual i col·lectiva. El lliure accés als arxius enriqueix el nostre coneixement de la societat, promou la democràcia, protegeix els drets dels ciutadans i millora la qualitat de vida.

Per això nosaltres reconeixem

1. El caràcter únic dels arxius com fidels testimonis de els activitats administratives, culturals, intel·lectuals i com a reflex de l’evolució de les societats;
2. El caràcter essencial dels arxius per garantir una gestió eficaç, responsable i transparent, per protegir els drets dels ciutadans, assegurar la memòria individual i col·lectiva per comprendre el passat, documentar el present per preparar el futur;
3. La diversitat dels arxius per deixar constància del conjunt d’activitats de la humanitat;
4. La multiplicitat de suports en què els documents són creats i conservats: paper, audiovisual, digital i altres de qualsevol natura;
5. El paper dels arxivers, professionals qualificats, amb formació inicial i continuada, serveixen a la societat garantint el procés de producció dels documents, la seva selecció i la seva conservació per facilitar-ne l’ús;
6. La responsabilitat de tots – ciutadans, gestors i responsables públics, propietaris i/o custodis dels arxius públics i privats, arxivers i altres professionals del camp de la informació;

Per tant ens comprometem a treballar conjuntament perquè:

1. S’adoptin i s’apliquin polítiques i normes legals en matèria d’arxius;
2. Tots els organismes públics o privats que produeixen i utilitzen documents en l’exercici de les seves activitats valorin i exerceixin eficaçment la gestió dels seus arxius;
3. Es dediquin els recursos necessaris per assegurar la correcta gestió dels arxius, incloent professionals degudament qualificats;
4. Els arxius siguin gestionats i conservats en condicions que assegurin la seva autenticitat, fiabilitat, integritat i ús;
5. Els arxius siguin accessibles a tothom, respectant les lleis sobre aquesta matèria i les relatives als drets de les persones, dels creadors, dels propietaris i dels usuaris;
6. Els arxius siguin utilitzats per contribuir al desenvolupament de la responsabilitat dels ciutadans.

Us animo a adherir-vos en aquesta declaració. Defensar els arxius i la gestió documental per garantir els drets ciutadans és una missió que no es pot encomanar només als seus professionals, sinó que necessita d’un impuls constant a nivell ciutadà. Els arxius i la gestió documental han abandonat ja els seus llocs comuns de secretisme i opacitat, i han de ser espais d’apoderament ciutadà de la informació que administren. Us podeu adherir a títol individual o encoratjar les vostres organitzacions a fer-ho. Públiques o privades, tant se val, tothom és ben rebut en aquesta campanya i tothom és necessari. Si voleu incorporar-hi la vostra institució i no sabeu com fer-ho, no dubteu en posar-vos en contacte amb els arxivers.

Joan Soler Jiménez
President de l’Associació d’Arxivers – Gestors de Documents de Catalunya

Article publicat en El Núvol, El digital de cultura, el 3 de desembre de 2015.

 

Digitalització de documents en els Arxius Comarcals de Lleida i el Pirineu dins el Pla Esteve Gelabert Bruniquer 2015


Aquesta tardor de 2015, les empreses Artyplan i Sistemas de publicaciones informáticas SL realitzen diversos treballs de digitalització en alguns dels fons dipositats en els Arxius Comarcals de Lleida i el Pirineu. El Pla Esteve Gelabert Bruniquer està promogut per la Subdirecció General d’Arxius i Museus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

IMG_6790

Els documents que es digitalitzaran per comarques son:

Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell

Fons Maria Dolors Majoral Moliné. ‘El passeig’.  Números 23 al 48 (1984-1987)

Ajuntament de la Seu d’Urgell. ‘Pirineu actual’.  Números 1 al 47 (1989-1993)

Arxiu Comarcal del Pallars Jussà

Col·lecció de documents Casa Josep, de Vilamolat de Mur. Municipal de Tremp, Notarial de Tremp, Col·legiata de Valldeflors. (segles XV-XX)

Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà

Actes i escriptures d’Agustí Ponsico i Semino (1756-1758)

Manuals de protocols d’Antoni Solans (1756-1784)

Archiu Generau d’Aran

Manuals de protocols Notaria de Vielha (1786-1829)

Llibre d’acords del Conselh Generau dera Val d’Aran (1936-1983)

Llibres d’actes de l’Ajuntament de Vielha e Mijaran (1916-1961)

Arxiu Comarcal de la Noguera

Fons Municipal de la Sentiu de Siò. Llibres d’actes del Ple (1939-2003)

Fons Municipal de Térmens. Llibres d’actes del Ple (1923-1983)

Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell

Canal d’Urgell. Memòries Societat Canal. Plànols Canal. Expedients Canal. (1860-1963)

Arxiu Comarcal de la Segarra

Protocols Districte Notarial de Cervera (1849-1914)

Arxiu Històric de Lleida

Fons Intendència. Cadastre de Patiño (1714-1850)

Arxiu Comarcal de l’Urgell

Arxiu Parroquial de Verdú. Manual notarials. Llibre de notes. Testaments i capítols matrimonials (1265-1343)

Arxiu Comarcal de la Cerdanya

Ajuntament de Puigcerdà. Registre de consells.  Llibres d’actes. (1683-1750)

Arxiu Comarcal del Solsonès

Mas Postils. Negatius de vidre. (segle XX)

Escola Bressol. negatius i diapositives. (segle XX)

 

Els treballs es duran a terme a les instal·lacions dels mateixos arxius per personal de les empreses. Totes les imatges es capturaran seguint els paràmetres de la “Guia de digitalització de la Xarxa d’Arxius Comarcals”.

Una vegada processades les imatges i dipositades en repositori segur es procedirà a donar-les d’alta en la fitxa de la seva unitat documental corresponent. Tots els documents digitalitzats es podran consultar en línea a través de l’opció “Arxius en línea: Cercador de fons i documents” de la Xarxa d’Arxius Comarcals.

 

IMG_6784