Francesc Porta Vilalta, el compromís per Lleida i per Catalunya


 

L’exposició Francesc Porta, el compromís per Lleida i per Catalunya, que s’inaugurarà el dia 15 de desembre al Claustre de la Pensativa de l’edifici del Rectorat i es podrà veure fins al 19 de febrer de 2016, es tracta d’una mostra documental procedent del fons de Francesc Porta Vilalta i que per mitjà de fotografies, manuscrits, publicacions, etc, fa una repassada històrica a la trajectòria d’aquest singular lleidatà.

L’exposició es divideix en cinc apartats que tot seguit detallem i que ens donen una visió prou clara tant del personatge com de la seua època:

1.- UNA FAMÍLIA: ELS PORTA – VILALTA

Francesc Porta fou el gran de cinc germans en el si d’una família benestant de la Lleida del segle XIX. El pare, Joan Porta Miret –Juanito-, era fill únic d’una família que tenia un negoci familiar de vetes-i-fils al carrer Estereria amb plaça de la Sal. Militant de Joventut Republicana, fou una persona implicada socialment i políticament en la ciutat. Corredor de comerç i membre del Gremi de Comerciants tenia el seu despatx a l’antic Banco de España com també a la plaça de la Sal i posteriorment a Blondel. Joan Porta participà activament en la creació del complex poliesportiu del Camp d’Esports i un cop acabada la Guerra Civil fou presidenttargetó2 del Lérida Balompié (1943-47) alhora que protagonitzà la fusió dels dos equips que hi havia a la ciutat. La mare, Carme Vilalta Jiménez, procedia d’un reduït cercle de la petita aristocràcia local, notòriament elitista i molt pròspera en els negocis. Els Coloniales Hijos de Pablo Vilalta a la rambla de Ferran i la Banca Vilalta foren dos dels negocis inicials de la família seguits d’alguns comerços de diversa índole així com altres negocis de gran volada a nivel de Catalunya i fins i tot d’Espanya.

Porta era nebot de Mariano Jaques Piñol, advocat i destacat membre de la Lliga Regionalista i molt actiu en la vida política local. Ell i la seua dona, Dolors Vilalta, hi exerciren molta influència. Així, als nou anys, i per suggeriment dels oncles Jaques, fou enviat a estudiar a Tolosa i després a Londres. De ben segur que aquest ambient familiar devia influir molt en la seua personalitat. Si bé d’una banda fou una persona absolutament arrelada a la vida lleidatana, catalanista fins el moll de l’os, progressista, liberal i entusiasta com el seu pare, d’una altra tenia el pes de la família de la mare que eren dretans, emprenedors i distingits. Sens dubte la barreja d’ambdues famílies i com s’educà a partir de quedar orfe de mare, va determinar tot el seu potencial cívic i social.

2.- UN OFICI. CORREDOR DE COMERÇ

L’any 1945 Francesc Porta aprovà l’oposició de corredor de comerç a Madrid i immediatament obtingué la seua primera destinació a Vilanova i la Geltrú on hi arribà ja casat amb Mercè Tallada. A finals de 1947 prengué possessió d’una plaça de corredor de comerç a Lleida i al poc temps fou elegit Síndic del Col·legi i també vocal del Consejo Superior de Colegios de Corredores de Comercio de España en representació dels de Catalunya i Balears, des d’on impulsà la publicació d’un butlletí informatiu.

Combinant el seu ofici amb les seues altres passions -la revista Labor, el Club de Tennis Lleida, la música, la literatura o l’art-, es llençà de cap a fer possible alguns projectes que tenia en ment com per exemple aquella vella idea d’una renovada estació d’autobusos, que vegué la llum a les darreries de 1969. La creació de centrals fruiteres -que ell considerava indispensables per a la correcta comercialització de la fruita-, era un altre neguit que tenia ja que veia que el sector agrícola esdevenia definitiu per a l’enlairament del territori ponentí. Promogué igualment inversions així com la creació d’un grup hoteler –Hoteles Leridanos S.A.- amb la clara idea de dotar la ciutat d’un hotel de luxe i també endegà un negoci de Borsa amb un dels seus fills, entre moltes altres iniciatives. Des de l’any 1967 al 1970 realitzà informes econòmics per al Banco de España. Aquests donaven detalls interessantíssims sobre temes i conflictes del moment. Si bé la seua professió li donava una bona situació social i prestigi, el seu neguit per analitzar, actuar i provocar canvis en els lleidatans esdevingué la seua passió.

3.- LABOR I LA INTEL·LECTUALITAT LLEIDATANA

L’any 1953 Josep Siré Pérez, director de Radio Lérida, obtingué permís per a fer una publicació amb què ampliar i divulgar l’actualitat local que s’exposava a l’emissora. Labor –que fou el seu nom- nasqué en el context d’una Lleida que tenia molt presents encara els efectes de la colpidora Guerra Civil, i hom podria pensar que fou una revista més del ranci leridanismo de l’època. Però aquest no fou el cas. Labor féu dribblings continus al llapis roig de la censura i les cròniques realitzades per uns col·laboradors com ara: Josep Siré, Josep Vallverdú, Ton i Jordi Sirera, Guillem Viladot, Lluís Trepat, Dolors Sistac, Enric Farreny, Antoni Cambrodí, Josep Lladonosa, Lluís Domènech, Alfons i Lluís Porta, Josep Maria Portugués, Lluís Corbella, Joan Altura i tants d’altres col·laboradors de les comarques de Ponent, d’Andorra i de fora de Catalunya, feren de la revista un punt de partida de la contracultura leridana del moment. La xarxa d’amics i intel·lectuals que es generà a partir d’ella. va servir d’aglutinador d’altres noms de Lleida com ara Jaume Magre, Albert Coma Estadella, Manuel de Pedrolo, Enric Crous o Leandre Cristòfol, que sense cap mena de dubte constituïren l’Avantguarda de Ponent.

Francesc Porta liderà la publicació a partir del número 22 i trobà en Labor el mitjà on exposar i plasmar moltes de les seues inquietuds. El resultat final no s’assemblava gens al que feien les coetànies Ciudad i Acento que, sense més mires que allò que passava dins les ja enderrocades muralles de Lleida, patien d’un localisme tronat i d’un ranci leridanismo. Labor suposà també un marc des del qual endegà reflexions crítiques sobre l’urbanisme, sobre el model de ciutat, sobre el despertar econòmic producte de l’auge del conreu de la fruita i sobre la consciència d’ésser ciutadà i lleidatà.

4.- COMPROMÍS CÍVIC. LA IDEA DE “FER CIUTAT

Enmig de la fèrria uniformització cultural imposada pel franquisme i defensada per les elits locals aglutinades al voltant del leridanismo, urgia encetar espais que contribuïssin a la creació d’opinió, imprescindible per al procés de revifament de la ciutadania. Així s’han d’entendre iniciatives com l’aparició de la revista multidisciplinar Labor (1953-59) per tal d’observar la ciutat i incidir-hi, o la fundació de les Escoles Alba (1970) amb la voluntat d’oferir una renovació pedagògica orientada a fomentar una escola catalana, progressista i laica com a alternativa a l’ensenyament oficialista de caire nacionalcatòlic.

En aquest constant compromís cívic, Porta entenia que l’esport anava més enllà de l’activat física ja que també el concebia com un important element per a la recuperació d’un concepte de ciutadania implícitament lligada a una cultura democràtica. La seua destacadíssima participació en entitats com el Club Tennis Lleida (que presidí entre 1959 i 1976), el Club Esportiu Huracans i la penya del Futbol Club Barcelona sempre estigué emmarcada per l’objectiu, a banda de les qüestions estrictament esportives, de reconstruir l’absència d’un substrat cultural sòlid, anorreat des de 1939.

Les principals tesis de Porta quedaren recollides en el llibre Lleida, problema i realitat, publicat el 1967. La seua contribució, titulada “Lleida, la gran desconeguda”, acompanyava les aportacions de Josep Lladonosa, Josep Vallverdú, Simeó Miquel i Joan Gabernet. S’hi plasmava les seues reflexions respecte al desequilibri existent entre l’intens creixement econòmic –a partir de l’enlairament de l’agricultura amb l’especialització de la fruita i la seua comercialització-, i demogràfic i l’ensopiment cultural i cívic de la ciutat. Alhora s’hi evidenciava la manca d’una classe dirigent activa que, sumada a l’anihilament que Lleida havia patit especialment des de 1938, constituïa un indicador determinant de la seua fragilitat com a territori. El llibre es convertí en un element fonamental pel que fa a la reacció en la lenta recuperació de la identitat i de la cohesió social a les terres de Lleida.

5.- LA RECONSTRUCCIÓ DEL CATALANISME

L’ensulsiada de la dictadura fou determinant en la profunda desvertebració d’aquella societat que, cruelment dividida entre vencedors i vençuts, no tenia res a veure amb l’entorn catalanista i cosmopolita en què havia viscut Porta durant els anys d’infantesa i joventut. Un dels seus objectius fou la regeneració a través de la recuperació de valors socials i culturals lligats al catalanisme i la democràcia que, al llarg de la seua vida, anà desenvolupant en diverses iniciatives de diferent signe. Urgia rellançar accions que revitalitzessin la normalització de la cultura catalana, i així s’ha d’entendre la seua directa participació en la fundació d’Òmnium Cultural (1961) del qual ocupà la primera Presidència de la delegació de Lleida (1972-73).

El nou catalanisme exemplificava les relacions sempre polièdriques entre política, cultura i societat. En aquest sentit, Porta exercí, entre altres, un destacadíssim mecenatge en activitats d’orientació inequívocament catalanista. L’estreta vinculació que mantingué amb Banca Catalana, Banc Industrial de Catalunya, Òmnium Cultural, la Gran Enciclopèdia Catalana i les Edicions Catalanes de París, entre moltes altres, fou indispensable per formar i organitzar una xarxa arreu del territori de la qual esdevingué una peça fonamental en les comarques de Ponent.

Aquesta idea de “fer país” desenvolupada al llarg dels anys cinquanta i seixanta s’havia de concretar en els anys setanta a través de “fer política”. En aquest sentit, l’articulació de Convergència Democràtica a les comarques de Lleida fou el tram de la seua trajectòria pública en què més s’implicà des de 1976. El pas de Francesc Porta com a militant de Convergència Democràtica fou, però, efímer. Algunes discrepàncies internes, desajustaments organitzatius i desinhibició de Jordi Pujol respecte a la problemàtica de l’organització a Lleida motivaren que el 1978 Francesc Porta ja no formés part de les files de CDC.

El darrer projecte important en què participà fou en la creació de Televisió Catalana S.A., una televisió privada en català, ja que entenia que un mitjà de comunicació privat en català era absolutament necessari per a la normalització del país. Aquest projecte estigué farcit d’importants problemes econòmics. Amb tot, Porta no abandonà i a les acaballes d’aquest projecte frustrat, en presidí el Consell d’Administració (1985) en substitució d’Antoni Subirà.

TERESA IBARS
ANTONIETA JARNE

 

Deixa un comentari

Filed under Activitats, Cultura, Difusió, Exposicions, Grup d'Arxivers de Lleida, Història

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s