L’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya aquest any per tal de celebrar de forma pública i notòria el Dia Internacional dels Arxius, el 9 de juny, ha fet servir el seu altaveu en la premsa digital, Núvol-Arxipèlag, per publicar un seguit d’articles que responen a diferents aspectes del món, casi diríem de l’univers, dels arxius que van des de allò més concret del què es pot trobar en un arxiu:
– Festa Major a l’Arxiu
– Un fons notarial del segle XIII a Arenys de Mar
– Versos satírics de Joan Oliver, a l’Arxiu Històric de Sabadell
SONY DSC
O bé parlen de projectes que s’estan o s’han dut a terme
– Universitat, arxius i disseny gràfic
– Dones als arxius: una presència invisible
O d’eines o tasques que s’elaboren o s’utilitzen en un o diferents arxius
– La lletra del dimoni
– La socialització dels arxius fotogràfics
– El futur del passat
– Necessitem diplomàtica!
– Els arxius audiovisuals. Múltiples enfocaments
– Treure bona nota
Alguns i algunes de les autores s’han enfonsat en la funció dels arxius
– El miracle dels arxius
– Els arxius són un servei per a tothom
– Do. Or do not. There is no try
– Els arxius com a espais de contribució a la memòria històrica
– Recerca, arxius i identitat
– Els arxius i la salvaguarda del patrimoni documental
Altres han deixat anar preocupacions, pors i esperances
– Els homes i dones màquina
– Pillats per les metadades
– Sobreviure a la gestió documental
Només en dos casos (i 2 mitjos) s’han tocat temes d’aquells que passejant per Internet o fullejant una publicació a la majoria (si no fóssim arxivers i arxiveres) ens cridarien l’atenció
– Disquets nuclears dels 70,
(perquè els temes de tecnologia “vintage” està de moda)
– Arxius, monuments franquistes i nomenaments del ‘caudillo’ com a alcalde honorífic
(perquè la moda del franquisme no s’acaba mai)
Segurament aquí també podríem haver posat “La lletra del dimoni” per allò que té de suggerent el títol i “Dones als arxius: una presència invisible” per la temàtica que també sembla que ara és tendència.
És evident que aquesta classificació és absolutament personal, però el que pretenc és posar de manifest que ens separa d’aquesta societat a la que reclamem pertànyer i servir: parlem massa dels “nostres arxius” i de la professió i ho fem massa acadèmic sempre, però sobretot quan parlem del que hi ha als arxius i del què fem. Nosaltres des d’aquest bloc no ho hem fet molt millor i si repassem en general hi ha poques excepcions.
El cas és que la llavor de totes les històries grans i petites, de totes les memòries personals o col·lectives, de totes les imatges passades i presents, de tots els sons enregistrats estan als arxius que estan enclavats en comunitats desitjoses de saber, de tenir coneixement del què fan i del que poden fer, sí. Però també d’escoltar històries en les que es reconeguin ells i els espais que trepitgen i on viuen… Tot això està als arxius i ara tenim tot un any per “obrir les portes” i “arreglar aparadors” perquè la fruita per bona i dolça que sigui no es ven sinó es trau al carrer.
