Patrimoni(s), Testimonis, curadors i transmissors: Testimoni ordenat


 

Aquest és la quarta edició del projecte conjunt Espai Cultura , en el que participen l’Arxiu històric de Lleida, el Museu Diocesà Comarcal de Lleida, la Biblioteca Pública de Lleida i El Servei Territorial de Cultura amb la col·laboració del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavín) i de l’Associació d’Amics del Monestir de les Avellanes .

Aquest any el relat que uneix els diferents espais i elements que s’exposen és “Patrimoni(s). Testimonis, curadors i transmissors” convida a fer un recorregut cronològic, històric i administratiu que contextualitza el patrimoni arquitectònic triat com a eix vertebrador. Ens permet conèixer i reflexionar sobre les diferents etapes i situacions viscudes pels monuments fins arribar als nostres dies i formar part del ric patrimoni cultural que encara es conserva  a les Terres de Lleida i del Pirineu.

La documentació, plànols, fotografies i objectes relacionats amb els monuments triats es complementen amb la bibliografia que es pot trobar a la Biblioteca pública, on es mostra com alguns dels edificis ens han arribat pràcticament intactes, mentre que uns altres han patit destruccions, restauracions, reconstruccions irreals, ruïna i desaparició, obres inacabades i inacabables, canvis d’ubicació o d’entorn i transformació dels usos primers.

En aquesta exposició es posa en valor les persones i les entitats socials, les voluntats públiques i les institucions, museus, arxius i biblioteques que tenen entre els seus objectius la conservació, preservació i difusió d’aquest patrimoni, però també el caràcter polièdric del coneixement i la varietat de fonts necessàries per a l’estudi també d’aquest tema.

Lloc: Arxiu Històric de Lleida. Sala d’actes

Dates: del 4 de desembre de 2017 al 28 de febrer de 2018

Horaris:

– fins al 10 de gener: de 9 a 15 hores

– de l’11 de gener al 28 de febrer: de 9 a 17 hores

 

Das, la fe contra la cultura. Gènesi i erecció de l’església de sant Llorenç de Das (1901-1903)


Demà divendres 15 de desembre es tanca el III Cicle “Explica’m una història” parlant de la construcció de l’església de sant Llorenç de Das enmig d’una pugna ideològica i simbòlica entre famílies

Els dos campanars: església de sant Llorenç i casa del comú de Das

Sandra Adam, historiadora de l’art, ens presentarà el resultat de les seves recerques entorn de la construcció de l’església parroquial de sant Llorenç de Das a principis del segle XX.  L’estudi sobre el temple s’ha realitzat a partir de la consulta de material documental inèdit, fonts orals, anècdotes i el creuament de diversos fons arxivístics. Sandra Adam ens parlarà,  en primer lloc, dels comitents de l’obra i dels els seus orígens, punt essencial per comprendre els orígens de l’encàrrec arquitectònic i els vincles del propi projecte en el seu context social. Després, aprofundirà en la figura de l’arquitecte responsable de dissenyar i materialitzar la nova església parroquial per comprendre el tipus de creador i les seves relacions amb les famílies adinerades de la Cerdanya però també de Barcelona. Un aspecte cabdal per entendre els vincles socials i artístics existents a finals del segle XIX i principis del XX entre la regió pirinenca i la capital del país.

Aquesta és la tercera xerrada del Cicle “Explica’m una història” que organitza conjuntament el Grup de Recerca de Cerdanya, el Consell Comarcal de la Cerdanya i l’Arxiu Comarcal. L’acte tindrà lloc divendres 17 de novembre, a les 20 h. a la sala Sebastià Bosom de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya.

Extret de la web del XAC

Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida