La Marina Cuñé es jubila


Aquest cap de setmana és molt significatiu pel Dipòsit d’Arxius de Cervera i ho torna a ser pel GALL. El diumenge dia 1 de desembre la Marina Cuñé, responsable de tota aquesta immensa instal·lació, es jubila.

Ja fa uns anys que de forma progressiva ha anat  desant part de les feines del Dipòsit, per motius de salut, però, aquest ha ocupat, ocupa i ocuparà un lloc ben especial en la seva vida.

El Dipòsit d’Arxius de Cervera, sempre ha sigut un lloc diferent de la resta d’arxius, ha estat una mena de magatzem de tota aquella documentació que no van poder, o no van voler, instal·lar a Barcelona, que és el lloc on lògicament hauria de ser, ja que tota la documentació que custòdia pertany a aquesta província. Tot i el destacable volum de documentació que s’hi conserva, mai se l’hi ha fet el cas que realment mereixia.

L’entrada al Dipòsit d’Arxius de Cervera (situat a l’ala nord de l’antiga Universitat de Cervera), ja et transportava directament a una altra època, l’olor d’humitat i a antic que senties quan entraves per una petita porta situada al carrer Manuel Ibarra i que et portava a unes grans escales amb poca llum, similars a les d’un antic castell, on no et semblaria gens estrany trobar-te amb un noble o amb un cavaller medieval pujant escales amunt. A la primera planta, girant a la dreta, trobaves una porta on un cartell petitó t’indicava que ja estaves al Dipòsit, i allà, trobaves el somriure de la Marina que és qui t’acompanyava per aquella immensa sala plena fins dalt, que es repetia al pis de baix. Ella era la persona que et feia veure, que darrere de totes aquelles capses, aquelles prestatgeries altes fins al sostre, tan amples i tan llargues, hi havia una feina feta ingent, és ben cert, però, que la Marina mai ha fet esment d’aquesta tot aquest treball , però,  veient-la treballar un dia, ja podies observar la passió i les ganes que havia posat per tirar endavant tot aquell espai i el volum de documentació.

Ara, potser ja no utilitzem pràcticament per a res el bolígraf i el paper, tenim els ordinadors, que ens permeten generar i gestionar una gran quantitat d’informació, però, la Marina va començar a descriure els 7 quilòmetres de documentació (que es diuen aviat) que conté el Dipòsit amb paper i bolígraf i està absolutament tot descrit d’aquesta manera i perfectament ordenat. A més, els darrers anys, ho va començar a passar tot a les bases de dades i ja s’ha de recórrer poc a totes aquelles descripcions manuals que tant li va costar elaborar.

Avui la Marina continua passejant tranquil·lament per Cervera, i esperem que ho faci durant molt de temps, però, el Dipòsit d’Arxius de Cervera ja no és el mateix sense ella, de fet ara l’accés als seus fons cal fer-lo a través de l’Arxiu Comarcal de la Segarra . De ben segur, tots els qui hem treballat amb la Marina ens n’enduem un molt bon record i una gran experiència. Et desitgem que aquest nou camí que és la jubilació la gaudeixis tant o més del que hem gaudit tots nosaltres treballant al teu costat.

Anna Moli

Finalitzen els treballs de descripció de les col·leccions de postals de Javier Hospital i de Mossèn Xavier Esplandiu


En total s’han descrit més de 500 postals de la Val d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Subirà i Pallars Jussà

L’1 d’agost de 2003, ingressa a l’Arxiu el fons de Javier Hospital de Vielha. Aquest és format per una gran quantitat de postals de tota mena, col·leccionades pel Sr. Hospital al llarg de la seva vida. El primer treball de descripció s’ha centrat en totes aquelles imatges corresponents a la Val d’Aran. En total s’han descrit 372 postals, totes elles en color. Les postals van ser editades per  “Escudo de Oro”, “Ediciones Sicilia” i “Kolorham” de Barcelona i per “Ediciones Arribas” de Saragossa. Els propers treballs es centraran en la descripció de comarques com l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell, el Ripollès, la Cerdanya i el Berguedà, així com d’Aragó, Andorra i França.

 

Bestiar en Pla de Beret. Col·lecció Javier Hospital

La col·lecció de Mossèn Xavier Esplandiu Xuclà (1938-2019) ingressa a l’Arxiu el 4 d’abril de 2017. El fons és format per quinze àlbums que contenen més de vuit-centes imatges. Les fotografies corresponen a diversos moments del treball de mossèn Esplandiu a les rectories araneses de Vielha i Bossòst. La col·lecció de postals recull imatges de la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Subirà. Aquestes postals van ser editades per l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur i per “Escudo de Oro” i “Kolorham” de Barcelona. També es conserven edicions de la casa francesa “Labouche Frères” de Toulouse. Els primers treballs de descripció s’han centrat en 227 postals, 164 en b/n i 63 en color.

Església de Sant Andreu de Casau. Col·lecció Mossèn Xavier Esplandiu Xuclà

Els treballs de digitalització de les dues col·leccions, en total 599 imatges, s’han realitzat en el mateix Arxiu.

Els documents ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents d’Arxius en Línia Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Archiu Generau d’Aran

Exposició ‘Descobrint alguns pobles de la Segarra’


Mostra documental “Descobrint alguns pobles de la Segarra”. ( Del 8 de novembre al 17 de gener)

Aquest any Cervera és la capital de la cultura catalana. A l’Arxiu Comarcal s’ha organitzat un conjunt de mostres documentals per donar a conèixer l’espai i apropar a la ciutadania al patrimoni documental, amb el nom “Apropa’t a l’Arxiu. La història al teu abast!”.

Per a finalitzar aquest conjunt de mostres documentals es farà una mostra dedicada als municipis de la comarca que tenen dipositats els seus fons a l’Arxiu Comarcal de la Segarra. Així doncs, es podran veure documents tan diversos com: padrons d’habitants, llibres d’amillarament, llibres d’actes i altra documentació municipal; així com col·leccions de goigs, fotografies, cartells o llibres de fons parroquials i d’entitats.

Animem a tots els segarrencs i segarrenques a fer un cop d’ull del que es pot trobar a l’Arxiu.

Informació extreta de la web de la XAC

La descripció del fons de la Central de Cledes (1901-1972) en el seu 90è aniversari


Aquest novembre han finalitzat els treballs de descripció del fons, que compta amb més de tres mil unitats documentals

Cledes és una central de salt i té els seus inicis en els projectes de producció i distribució d’energia elèctrica que l’empresa biscaïna Societat Productora de Forces Motrius promou al Pirineu. En el consell d’administració d’aquesta societat, constituïda el 31 de maig de 1917, trobem a Emili Riu Periquet, president; a Benito Marco Gardoqui, vicepresident, i als vocals, Cristóbal Massó Esclafet, cunyat de Riu Periquet, Pedro Corominas, Luis de Aranguren i Antonio P. Sasia.

Central de salt de Cledes, Les

El Salt de Cledes es va construir aprofitant el marcat desnivell que presentava el riu Garona entre Bossòst i Les. El 15 de novembre de 1918, Riu Periquet signe un contracte amb l’enginyer industrial José Duran Ventosa per a la construcció del dit salt. Dos anys més tard, serà l’empresa La Constructora, SA Proyectos y Obras de Barcelona la que redactarà el projecte de construcció titulat Salto de Cledes. Proyecto de Aprovechamiento de Fuerza Hidráulica del Rio Garona entre Bosost y Lés. Aquest salt és el més rendible dels que posseeix Productora i aquest és el motiu de projectar una central de salt en aquest punt de la vall. Un altre avantatge és que el lloc es troba a 6 quilomètres de Pont de Rei, a on hi havia una estació de ferrocarril per a on podria arribar tot el material necessari. La seva construcció comença l’abril de 1922, encara que ja es fan treballs d’excavació des de 1920 i 1921. Entre la fi de 1923 i mitjans de 1926, els treballs prenen un ritme baix i de vegades s’aturen. Els problemes financers de Productora són la causa i això afecta en  el subministrament de material necessari per a continuar amb les obres. El 10 de maig de 1926, es rescindeixen els contractes entre Productora i La Constructora SA i aquesta procedeix a les darreres liquidacions dels treballs pendents. Entre 1926 i 1927 es reprenen els treballs d’excavació i obra i en 1928 continuen. Entre febrer i agost de 1929 l’empresa Sociedad Ibérica de Construcciones Eléctricas envia personal i material per a realitzar els darrers treballs de muntatge per a poder ficar la maquinària en marxa. El 2 d’agost de 1929, es comunica que s’han acabat les obres i que la central entra en funcionament.

Projecte del Salt de Cledes

La Central de Cledes és la primera de les grans centrals elèctriques de la Val d’Aran. Les obres construeixen una presa, un canal obert i un de decantació al costat de la població de Bossòst. Els canals de 25 metres de llargada tanquen el curs del riu i disposen d’una comporta automàtica per actuar en casa d’inundació. La sortida dels canals es troba al costat dret, 1440 metres a cel obert i 1275 metres en túnel de pressió, i permet el pas d’un cabal de 33,5 m³/s, obtenint un salt brut de 58,2 metres. La força del cabal arriba al túnel i pou de descàrrega i baixa per les canonades fins a arribar a l’edifici de la central a on quatre màquines generen l’energia elèctrica.

La Central de Cledes va deixar de funcionar quan es va posar en marxa la Central de Pont de Rei. El 29 de juliol de 1960, queda definitivament fora de sistema i en 1965 tanca definitivament.

El fons documental de la Central de Cledes, situada al poble de Les, es trobava a les dependències administratives d’aquesta central on va quedar completament abandonat. L’any 1998, data d’inauguració de l’Archiu Generau d’Aran, l’Ajuntament de Les promou el seu ingrés al centre. Els primers treballs de descripció del fons, format per més de tres mil unitats documentals, comencen l’any 1999, continuen el 2017 i finalitzen en novembre de 2019. L’inventari, ja es pot consultar en línia a través del cercador de fons i documents d’Arxius en Línia Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Llibres d’aquesta setmana: La poesia llatina del jesuïta Miquel Dòria (1737-1819): estudi, edició i traducció i Catalunya dins l’Espanya centralista (1624-2019)


El dimecres 20 a la Universitat de Lleida, Sala Victor Siurana, i el dijous 21 a la llibreria Caselles es presenten dos llibres que no haurien estat possible sense una feina de recerca als arxius i una voluntat de divulgació de la Universitat i de la Diputació de Lleida a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Per això creiem que el nostre bloc és un bon lloc per fer difusió de la seva publicació i la seva presentació

Presentació del llibre de Carles Rizos Jiménez: La poesia llatina del jesuïta Miquel Dòria (1737-1819): estudi, edició i traducció. Lleida: Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida

Data dimecres 20 de novembre de 2019 a la Sala Victor Siurana de la Universitat de Lleida, a les 19h

Participaran el Dr. Matías López, catedràtic de Llatí de la Universitat de Lleida, Maria Ángeles Calero, directora del Departament de Filologia Clàsica, Francesa i Hispànica i l’autor

Sinopsis:

Obra centrada tant en la biografia com en la producció poètica d’un jesuïta lleidatà que va patir l’exili imposat pel rei Carles III. Una primera versió d’aquesta recerca va guanyar el premi Eduard Valentí d’Estudis Clàssics (4a edició, any 2015) que atorga la Societat Catalana d’Estudis Clàssics. Amb aquesta publicació es commemora el 2n centenari del traspàs d’aquest jesuïta lleidatà oblidat.

Presentació del llibre de Quintí Casals Bergés: Catalunya dins l’Espanya centralista (1624-2019). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2019.
Data dijous 21 de novembre de 2019 a la Llibreria Caselles, a les 19h

Conduirà l’acte Anna Sáez i presentaran el llibre Manuel Lladonosa, catedràtic d’Història Contemporània de la UdL, Borja de Riquer, catedràtic d’Història Contemporània de la UAB i l’autor.

Sinòpsis:
El llibre ens condueix, a partir d’un recorregut documentat exhaustivament de més de tres segles, a l’anàlisi dels orígens de l’actual confrontació política entre una bona part dels ciutadans de Catalunya i els governants espanyols. El text es pregunta si ens trobem davant d’una nova crisi que acabarà revelant la tradicional impotència política dels catalans per reformar l’estat nació; o si, en canvi, el conflicte acabarà palesant que ja no hi ha camí de tornada, que el trencament polític és irreversible i que, tard o d’hora, es materialitzarà. L’autor considera que la narració històrica és allò que pot explicar millor què volen avui els catalans. I per fer-ho ens ofereix un text que estudia amb deteniment com han estat les relacions polítiques entre els catalans i els governants espanyols des de mitjan segle XVII fins als nostres dies. És a dir, ens ofereix una visió a llarg termini que mostra la persistent voluntat de diàleg de Catalunya per aconseguir el reconeixement de la seva peculiaritat nacional a través de la seva autonomia (sobirania).