Sixena, els documents no sempre garanteixen drets


La finalitat dels arxius és preservar la documentació com a testimoni dels esdeveniments contemporanis dels propis documents, que són i seran garants de drets i deures dels ciutadans, és per això que les professionals de l’arxivística defensem amb tossuderia la necessitat de preservar el context que és allò que assegura els elements que els donen fiabilitat. Aquests elements es troben tant a la forma externa com a l’interna dels documents: la capacitat de l’autoria, la fiabilitat de l’entorn en el que es genera, la data, la signatura o el segell (siguin digitals o analògics). Aquests en són els principals que li donen el caràcter de documents d’arxiu i capacitat de garantir fets, actes, drets i deures.

Però tota aquesta cura professional no és suficient si una resolució judicial decideix que allò que fins aleshores era garant d’un dret o d’un deure, acceptat de forma general i pacífica, ja no ho és. Generalment això succeeix quan algun dels elements que hem esmentat no hi són o apareixen corromputs. En el cas de les sentències de les obres de Sixena, els elements que s’han adduït en els fonaments de drets han estat interpretacions excèntriques de lleis que no són aplicables, interpretacions sui generis de documents comercials i notarials per poder desposseir-los de les garanties que els hi donaven aquells elements contextuals i que n’eren presents sense poder-lo negar.

Aquesta qualificació d’il·legals o de falta de legitimitat seria impossible, irreal, en qualsevol cas analitzant-los des de l’objectivitat jurídica, però s’aplica un anàlisi mediatitzat per un context sociopolític molt concret, el del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, que li pren a aquesta la presumpció d’innocència, a més de la d’honorabilitat, imposant la visió espanyola que des del segle XIX, sinó abans, té del poble català, contra la que qualsevol cosa val per tal de salvar l’Estat, és igual si estan en joc peces d’art, drets d’autor o llibertat d’expressió.

No és aquesta una opinió peregrina que sorgeix de la ràbia. És meditada i el resultat de l’anàlisi de cada una de les sentències i interlocutòries. És cert que la meva formació base no és jurídica, però la gestió dels arxius judicials de la província de Lleida em va obligar en el seu moment a assumir la formació i els coneixements jurídics necessaris per poder interpretar els processos i procediments judicials, la seva evolució, les mancances i fins i tot els seus errors en la tramitació.

La sentència del Tribunal Suprem, 1/2021, referida a les obres de Sixena rebutja els fonaments de dret en els que s’havien fonamentat les sentències de primera i segona instància, confirmant d’aquesta forma la meva interpretació sobre l’excentricitat en la interpretació de la legislació. Malgrat això, el tribunal no ho pot evitar i per poder confirmar, a pesar de tot, els extrems executius de les resolucions anteriors, introdueix la il·legitimitat de la personalitat jurídica de les venedores. Això podria molt ben ser, les monges podrien ser unes estafadores que s’haguessin aprofitat del Conseller de Cultura de torn per vendre-li les peces en litigi per una bona picossada; però és que els documents de compravenda es van fer davant de notari; es clar que també es podria donar que al notari se li passés per alt comprovar , de forma involuntària o voluntària, aquest fet primordial en l’acte de donar fer de la legalitat del contracte de compravenda, esclar que podríem fins i tot creure que el notari o notaris eren uns autèntics irresponsables o… potser corruptes.

Fins i tot el fet que unes peces hagin estat inscrites en el Catàleg del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya i, conseqüentment, aprovat i confirmat per publicació al BOE per l’Estat, acte que li dóna caràcter de Patrimoni de l’Estat, no tingui cap validesa real; igual de baladí com el fet que puguin passar, per mor d’una sentència judicial, de mans públiques a unes de privades sense cap resarciment ni compensació, amb la pretensió de tornar-les a mans d’una personalitat jurídica que no va existir mai i ara menys.

Però potser ja es difícil d’entendre la raó que porta a la Sala a no considerar la bona fe de la Generalitat en l’adquisició de les peces, carregant-li amb una culpa que, si va existir, va ser de les monges santjonistes i dels seus monestirs. Aquest fet jurídic, el de la compra de bona fe, té com a traducció legal que transcorreguts cinc anys de pacífica possessió no es destorbarà i en tot cas es perseguirà al que ha comés el frau.

Però aquestes sentències estan dictades des de la parcialitat que va imposar el relat d’un advocat, de praxis dubtosa, i que desgraciadament el Gabinet jurídic de la Generalitat no ha sabut contrarestar amb argumentacions jurídiques, deixant que portessin el joc al seu terreny, on tal com han anat les coses difícilment es podien reconèixer els drets legals del Museu de Lleida .

El resultat de tot plegat és la inseguretat jurídica en la que es posa a tots els museus i el perill que corre des d’ara el principi de la unitat de les seves col·leccions, i això només perquè una ciutadania instigada per un advocat egocèntric i un alcalde que creia defensar els interessos econòmics del seu poble van entendre que unes peces d’art eren seves, en comptes de comprendre que el que es recull en un museu és per gaudi i aprenentatge de totes; reblat amb unes resolucions judicials dictades no des de la perícia judicial sinó des del que els dictava el cor retorçant interpretacions i negant drets.

Davant de tanta ineptitud i malvolença, només queda entristir-se per la pèrdua casi segura d’unes peces úniques que mai més ningú, ni els unes ni les altres, podran gaudir i entendre en el seu context i en les condicions adequades per a la seva exposició. En un futur pròxim caldrà qüestionar-se com els va afectar a peces tan delicades el trasbals d’un trasllat inopinat i urgent; caldrà demanar les condicions d’instal·lació actuals de les obres traslladades, ja que no es poden visitar perquè l’edifici està tancat des de fa mesos i des de fora presenta els efectes de l’entorn humit, els aiguamolls, on es troba ubicat el monestir de Santa Maria de Sixena. Haurem de preguntar per la seva conservació o el grau de deteriorament. Potser quan tinguem les respostes, o si no ens les donen, s’haurà d’estudiar la possibilitat d’iniciar una acció judicial en contra de tanta toga salvadora de la pàtria i letal pel patrimoni artístic, per privar-nos d’allò que era de totes i per ser cómplices de la destrucció del patrimoni nacional.

Maria Jesús Llavero (arxivera i activista cultural)