Acte de donació del Fons Nasarre a l’Arxiu Municipal de Lleida


El dimarts 8 de març se signà a l’Arxiu Municipal de Lleida, la donació del Fons Nasarre. La Sra. Juana Sanz Cabañes donà més de 5000 fotografies realitzades pel seu marit Marciano Nasarre Pena, aquestes ens narren el canvi urbanístic viscut a la ciutat de Lleida entre els anys 2002 i 2007. 

Marciano Nasarre Pena va néixer a Lleida l’any 1934. Professionalment, es dedicà al món de les grues per a la construcció i treballà temporades a París i a Madrid.  Quan es jubilà va decidir retornar a la seva ciutat natal. Fou aleshores quan va poder dedicar el seu temps a la unió de les seves dues passions la fotografia i les obres en construcció. Morí a Lleida l’estiu de 2018.

Les imatges del fons Nasarre mostren, en petits reportatges, el procés que suposava l’enrunament i reconstrucció d’un nou edifici. Inicialment, extreia fotografies de l’edifici dempeus, després deixava testimoni de com les grues el tiraven a terra. Si era el cas, deixava constància de les restes arqueològiques que s’hi poguessin trobar i, posteriorment, retratava com aixecaven un edifici de nova planta. De manera que, amb els seus reportatges plasmava el procés de la transformació d’un determinat solar o zona de la ciutat. 

Aquestes característiques li atorguen valor suficient per a ser dipositat i conservat a l’Arxiu Municipal, passant a formar part del patrimoni documental de la ciutat i sent testimoni gràfic per a generacions posteriors de l’evolució urbana.  

A partir del moment de l’ingrés, l’Arxiu organitzarà el fons: el classificarà, ordenarà, descriurà, digitalitzarà i en farà difusió per donar-lo a conèixer a la ciutadania. 

Per últim, agrair el gest de l’Ernest Céspedes Torregrosa per posar-nos en contacte amb la família Nasarre-Sanz i proposar l’Arxiu Municipal de Lleida com a destí de les fotografies per a la seva conservació definitiva. 

Incorporació dels Llibres de Consells de 1340-1341 i 1349-1350 a l’Arxiu Digital de l’Arxiu Municipal de Lleida


Des del 2 de març de 2022 podeu accedir, a través de l’Arxiu digital de la pàgina web de l’Arxiu Municipal de Lleida als dos volums de Consells General que s’han digitalitzat i posat a l’abast d’investigadors i curiosos i que corresponen als plenaris dels anys 1340-1341 (reg. 396) i dels anys 1349-1350 (reg. 398). Aquests són dels primers llibres de Consells que es conserven a l’arxiu i són una eina excel·lent per descobrir de primera mà el dia a dia de la ciutat i de la Paeria.

Les actes de les sessions del Ple de la Corporació Municipal són una magnífica font on cercar informació sobre fets significatius relacionats amb Lleida i per entendre la manera com la ciutat, a través dels seus representants, viu, planteja i dona resposta als múltiples problemes i a les diverses situacions conflictives o no, generades per la ciutat i que requereixen una actuació administrativa adequada.

Previ al procés de digitalització i amb l’objectiu de garantir la seva conservació, els toms han estat reparats per Núria Vila del taller Grafia: conservació-restauració, la qual ha restaurat les enquadernacions originals en pergamí, consolidant-les amb materials estables, s’han netejat els blocs de paper i s’han reintegrat les pèrdues.

La sèrie documental dels llibres d’actes de l’Ajuntament de Lleida és una de les més voluminoses i completes del nostre Arxiu. El primer llibre d’Actes del Consell General data de l’any 1340 i el darrer de 1715, tot i que conté llacunes importants i falta de documentació causada fonamentalment per les vicissituds la Història. També trobem els llibres d’actes del Consell Particular, que tractaven els assumptes corrents de la ciutat per tal que no fos necessari que es reunís el Consell General, aquests s’intercalaven amb els anteriors i abracen des de 1420 fins a 1705, també amb considerables buits de documentació.

Posteriorment a l’aprovació del decret de nova planta, apareixeran els llibres d’Acords de l’Ajuntament, que responien al canvi administratiu que va suposar la introducció de les reformes borbòniques i que nosaltres conservem a partir de 1719. A aquestes, segueixen els llibres d’Actes del Ple de la Corporació, els de la Comissió Permanent i els de la Comissió de Govern, que són les diverses denominacions que han tingut, i tenen, els òrgans col·legiats de govern a l’Ajuntament fins als nostres dies.

Material extret de la pàgina web de l‘AMLL

No els hi podem posar cara, però si noms…


Article publicat amb motiu de la festivitat del 8 de març, Dia de la Dona, i que recull exemples extrets dels Llibres de Crims que ens mostren les circumstàncies en què vivien moltes dones entre el segle XIV i el segle XVIII.

Si alguna cosa ens permeten els arxius és conèixer el nostre passat a través dels documents originals, partir de la constatació dels fets mitjançant la font primària. L’Arxiu Municipal de Lleida conserva la memòria històrica de la nostra ciutat. Els documents que hi guardem són el testimoni d’un temps passat és cert, però també d’un temps real.

…ere una gran mala dona…” (AML Fons Municipal, Llibre de Crims 1482-1483, reg. 823_01)

A l’Arxiu conservem una sèrie de llibres coneguts com els Llibres de Crims que compta amb 80 volums escrits entre 1308 i 1701, que recullen un gran nombre de processos judicials ocorreguts a la ciutat de Lleida i als pobles de la contribució, fruit de la competència criminal que gaudia la ciutat de Lleida i que podia jutjar els delictes ocorreguts dins la seva jurisdicció i ho feia a través del Tribunal de Coltellades que era l’encarregat de jutjar-los.

Però aquesta documentació va més enllà del que serien les mateixes deliberacions del dit tribunal, són el reflex de la societat del moment, copsen la vida quotidiana de la Lleida medieval i moderna traslladant-nos amb les seves descripcions a una ciutat molt llunyana en el temps però alhora tan a prop amb el seu relat. Ens acosten als seus costums, a una manera de viure i entendre la família, el treball, les relacions socials, etc. Aquesta sèrie documental, patrimoni de la ciutat, allunyada en moltes ocasions, de les formalitats dels documents més normatius dins l’administració, ens donen l’oportunitat de conèixer esdeveniments i actuacions que altres documents no ens permetrien. Ens acosten a les persones i sobretot donen visibilitat a col·lectius que altres tipus de documents no ens mostrarien.

Els estudis que s’han realitzat sobre dones a partir dels Llibres de Crims reflecteixen les atrocitats viscudes per aquelles dones del passat, no sols la violència exercida vers elles sinó el menyspreu, la ignorància i la barbàrie que moltes solament per la condició de vídua, soltera, jueva, fembra pública, etc. va haver de viure. És cert que ens separen set-cents anys, però els delictes no han canviat gens i la violència exercida a aquelles tampoc. Tot i que ja no es pot fer justícia per elles sí que podem explicar el que van viure i com ho van viure, i com moltes d’elles van ser jutjades injustament pel mateix tribunal i altres ni tan sols van poder ser emparades per aquella justícia tan desigual en condicions.

No hi ha millor homenatge que parlar d’elles. No els hi podem posar cara a aquelles dones, però si noms i d’aquesta manera fer-les present; moltes patiren les conseqüències d’una violència exercida per homes en un món d’homes. En aquell moment algunes de les víctimes ho van poder relatar; com Ermensen que va rebre un seguit de punyalades l’octubre de 1330 del seu propi marit o Esclarmonda agredida pel seu gendre aquell mateix any o Gueraldona ferida al cap, pit i espatlla pel seu agressor perquè no consentí tenir relacions amb aquest el 1382 o Maria que rebé un cop de puny al nas per part d’un hostaler per no vendre-li sal i que no anà més enllà gràcies a l’ajuda d’alguns veïns que la van socorre o Francesca violada pel seu padrastre o Dolceta maltractada, vexada i abusada sexualment pel seu home el febrer de 1383 que l’acusava de què el fill comú no era seu per no ser pel-roig com ell o Violant ferida pel seu home amb un punyal el juliol de 1383 el qual no van jutjar perquè se li va curar la ferida abans de condemnar-lo o Guillamona que hagué d’aguantar com el seu home li pegava per no donar-li descendència el gener de 1393 o Joana cosida a ganivetades pel seu amant després que ella no volgués continuar la relació o Gençor que l’agost de 1398 va rebre una pallissa del seu home per gelosia o Leonor maltractada pel seu home i obligada a prostituir-se. I tantes d’altres que no pogueren contar el que els hi succeí per què directament foren mortes a mans del seu espòs; com Francesca de Fillac, morta per asfíxia el juliol de 1368 pel seu home, un reputat notari de la ciutat de Lleida, o Saureta morta d’un tall al coll a mans del seu espòs perquè aquest digué que ella li fou infidel, la mateixa sort que va córrer Andreua també morta pel seu marit per considerar que era adultera amb altres homes o Nadala ferida mortalment al cap amb una arma blanca a mans també del seu home per no donar-li els diners que li demanava després d’haver-ho perdut tot en el joc o Pascuala enverinada pel seu home per un atac de gelosia a finals del segle XIV i tantes altres que també els hi podríem posar nom i que malauradament la història les ha silenciat.

Les dones han estat molt poc visibles al llarg de la història. És cert que s’han fet estudis, però en fan falta molt més. Els Llibres de Crims han donat i continuaran donant l’oportunitat de realitzar-ne molts més. Uns llibres que comprenen quatre-cents anys d’història de Lleida no poden ser subestimats tot i que malauradament alguns es troben en un estat deplorable per les vicissituds viscudes al llarg dels segles.

Valdria la pena sensibilitzar a institucions i empreses de la nostra ciutat per poder reparar aquest greuge i contribuir en la restauració d’aquests llibres, molts dels quals els hi cal una actuació urgent per salvar-los del que suposaria una pèrdua irreparable. Com arxivers/eres tenim l’obligació de salvaguardar-los en les millors condicions possibles i si aquests han subsistit fins al nostre temps hem d’assegurar que perdurin per a generacions futures. Una restauració total dels Llibres de Crims suposaria que molts dels dits llibres esdevindria la primera vegada que es podrien obrir i llegir i que ben segur permetrien descobrir detalls desconeguts de la història de la nostra ciutat. Fer-ho possible és qüestió de voluntat, d’aquesta manera estaríem donant la possibilitat de saber més d’aquelles dones desconegudes, aquelles que ara mateix ni tan sols els hi podem posar nom.

Iolanda Enjuanes Alzuria
Cap de l’Arxiu Municipal de Lleida

Article publicat al diari La Mañana, de 8 de març de 2022

El fons personal del periodista Josep Castellà arriba a l’Ajuntament de Tàrrega


L’Ajuntament de Tàrrega ha rebut en donació el fons personal del periodista i activista cultural Josep Castellà i Gené (1939). Al seu torn, el consistori targarí dipositarà el fons a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell  per a la seva custòdia i catalogació, fent-lo accessible als investigadors i al conjunt de la ciutadania. L’ingrés de la documentació s’ha formalitzat mitjançant un acte de signatura celebrat a la Casa Consistorial. L’alcaldessa Alba Pijuan Vallverdú ha expressat l’agraïment per la donació.

La cessió recull un conjunt d’unes 17.000 fotografies, majoritàriament en suport digital, que el targarí Josep Castellà va produir en el marc de la seva tasca periodística i activista cultural. Cal recordar que el Sr. Castellà va començar a col·laborar amb Ràdio Tàrrega l’any 1956 i amb el setmanari Nova Tàrrega, el 1974. Aquest material està complementat amb un miler d’articles que Castellà va realitzar per a d’altres mitjans de comunicació de la premsa escrita com La Vanguardia, l’Agència EFE o El diario de Lérida.

Els documents cedits inclouen un miler d’articles de producció pròpia, la majoria dels quals publicats al setmanari Nova Tàrrega entre els anys 1946 i 2021, i les més de 17.000 fotografies que els han acompanyat.

Signatura donació fons Josep Castellà
 Signatura donació fons Josep Castellà

Castellà ha manifestat que la donació esdevé “una forma més de servir la ciutat“. “De la mateixa manera que consulto articles de Segarra-Malla, Joan Tous o Joan Novell per documentar-me, potser algun dia els meus articles puguin servir algú altre“, ha expressat qui fou cap d’Informatius de l’emissora municipal des de l’any 1995 fins a la seva jubilació el 2009. 

Durant la seva trajectòria professional, Josep Castellà Gené ha esdevingut un prolífic cronista de la Tàrrega dels nostres dies. 

Informació extreta de la pàgina web de la XAC i de la publicació territoris.cat

Una partitura del cant del “Miserere” del segle XIX participa en l’exposició temporal “Mus[ic]eum. Musicam eth Musèu”


El document es podrà veure al Musèu dera Val d’Aran fins al 6 de març

En la Col·lecció Val d’Aran, dipòsit de l’antic Hospital de Santa Maria de Lleida es conserva una partitura del “Miserere” que podria ser de principis del segle XIX. Aquest document pot estar relacionat amb altres dos documents del fons. El primer és una fundació de misses i un “Miserere” cantat en l’altar de la Santa Creu de l’església de Sant Andreu de Salardú a favor de Francesc Moga Pont de Gessa l’any 1709. El segon és un verbal entre Francesc Mola, prevere de Bagergue i col·lector dels redits de l’ermita de Santa Maria de Montgarri, i Pablo Amiell, llaurador de Gessa. En aquest verbal es demana que Amiell pagui els diners que deu per una fundació de cant des de les festes de Pasqua de Resurrecció fins a Tots Sants feta per Miquel Amiell, avi de Pablo. El cant és un “Miserere” fundat en aquesta ermita de Montgarri per la casa dels Amiell. El document diu que aquesta composició és cantada per Joan Cuy de casa Geronia. La creació d’aquesta fundació és data en 1712.

La lletra del “Miserere” prové de la versió de la “Vulgata” llatina i del salm 51, escrit segons la tradició pel rei David en presència del profeta Natan. La partitura conservada a l’Arxiu és polifònica, concretament per a tres veus. En ella hi ha dues peces diferents. Una titulada “Miserere a tres voces” i la segona “Otro Miserere”. La música més coneguda d’aquest salm és la que va fer el músic Gregorio Allegri en el segle XVIII. Aquesta composició va ser creada per ser cantada a la Capella Sixtina durant les matines dels dimecres i divendres de Setmana Santa. El Vaticà va mantenir aquesta obra en secret durant cent trenta-dos anys. Sota pena d’excomunió, es va prohibir la còpia, execució o divulgació d’aquesta. Aquest secret i prohibició va acabar amb la visita que el jove de catorze anys, Wolfgang Amadeus Mozat, fa al Vaticà. Mozart la transcriu al paper de memòria després d’escoltar-la una única vegada.

La partitura participa en l’exposició temporal “Mus[ic]eum. Musicam eth Musèu” organitzada pel Musèu dera Val d’Aran. La mostra es podrà veure fins al 6 de març de 2022.

El document ja es pot consultar en línia a través del cercador de fons i documents d’Arxius en Línia Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.