Un Sant Jordi ple d’història

Aquest Sant Jordi tenim molts títols per escollir. Nosaltres hem fet la nostra tria, prenent com a criteri la utilització de documents històrics per a poder bastir el relat que ens presenten.

Tremp desaparegut de Xavier Tarraubell i Laureà Pagarolas

La presentació es va fer a Tremp, el divendres 16 d’abril

Editat per EFADOS i amb el suport del Departament de Cultura

Aquest llibre és un viatge en el temps i un passeig pel Tremp desaparegut, amb una acurada selecció de fotografies des de final del segle XIX fins als anys setanta del segle XX. Unes imatges que permeten redescobrir espais perduts o modificats del paisatge urbà, des del seu cor fins als afores, però també vivències i emocions d’una vila pallaresa, esdevinguda ciutat i capital de comarca amb un creixement pausat i sense sotracs. Una invitació a conèixer el Tremp pretèrit, a mantenir-ne la memòria i a refermar-ne la identitat.

Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta de Ferran Dalmau. Editat per Pagès Editors

Un viatge als principals esdeveniments que van marcar aquest racó de món el segle passat, és on ens trasllada Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta. Un itinerari personal, el del lleidatà, que és alhora el d’un home lligat al fets que van marcar el seu temps: des de la proclamació de la República i els Fets d’Octubre, a la Guerra Civil, els camps de concentració i l’exili, passant pel retorn a l’interior i la resistència més compromesa a la dictadura. I, tot plegat, per acabar assistint, incrèdul però al peu del canó, davant la lampedussiana mutació del règim com a obra pòstuma del franquisme.

Un llibre que és també el recorregut vital d’un independentista de primeríssima hora: de quan ser-ho era jugar-se la pell i on es remava a contracorrent de propis i estranys. Joan Culleré representa, encara avui, el compromís polític més noble i longeu, el prestat sense albirar horitzons de contrapartides o gratificacions personals, i sempre marcat per les privacions materials d’aquell qui res espera per a ell i tot ho vol per als seus. En definitiva, es tracta d’un llibre que ens apropa al menut viatjant lleidatà que, traginant amunt i avall la pell desgastada d’una vella maleta carregada de somnis i il·lusions incomplerts, va deixar una profunda petjada a la seva ciutat i al conjunt del país.

(ressenya de l’autor Ferran Dalmau)

Modernitat i progrés. Evolució atenística i associativa de les Terres de Ponent (1850-2020) de Montse Baiges i Gerard Pamplona. Editorial Afers

Aquest llibre ens trasllada el treball que va guanyar la 6a beca de recerca històrica Terra d’Ateneus, convocada l’any 2019 per l’Institut Ramon Muntaner i la Federació d’Ateneus de Catalunya.

A les comarques del Segrià i el Pla d’Urgell, els ateneus i altres espais de socialització es van desenvolupar a la llum de l’evolució social induïda per la Revolució Industrial i les millores agràries. Des de la segona meitat del segle XIX, els espais associatius van contribuir a modelar la societat, a més de ser actors decisius en les diverses etapes històriques que ha viscut el país fins avui dia. El present estudi ens aporta evidències que ajudaran a entendre les necessitats i les demandes dels diversos grups socials que estructuraven les poblacions de Ponent, canalitzades a través de les associacions ateneístiques. Així mateix, s’endinsa a descobrir les connexions entre els esdeveniments locals i les dinàmiques socials que s’experimentaven a escala nacional, la consolidació del catalanisme i la irrupció de les classes obreres com a subjecte polític dins les noves societats industrials. Tot amb l’objectiu d’entendre millor els canvis socioculturals produïts durant la segona meitat del XIX i principi del XX, així com la seua evolució històrica fins a arribar a les primeres dècades del segle XXI.

Galera, 5 d’Antonieta Jarne. Editat per Pagès Editors

Aquest últim és una història novel·lada o una novel·la històrica feta de quotidianitats i de personatges familiars, escrita des de l’estima a la memòria i el coneixement de la Història.

Des de les Garrigues fins al Segrià s’arrosseguen històries ocultes que mai no han format part de l’imaginari col·lectiu. Els meus repadrins, pagesos pobres, foren expulsats del seu entorn per un succés extraordinari. A partir d’aquí, des del Cogul fins al carrer Galera de Lleida, cinc generacions d’una mateixa família passegen neguits, alguns clandestins, i ben poques esperances. Una família, un carrer, tot un món que transita com pot per les vores del progrés i la modernitat. La vida quotidiana, mirall de l’eternitat més veritable, amaga bocins de realitat que no es poden comprendre en la seua totalitat si no estan ben anusats. Les memòries pagesa, obrera, social i popular s’aniran embastant mentre fixen o esbandeixen records i oblits. Tot plegat, les coses no són mai el que semblen. Com a molt, són com s’expliquen.

La casa dels avis, de Vicenç Villatoro. Editorial Proa

L’epopeia d’una família catalana al llarg de més d’un segle

¿Què fa que algú decideixi anar-se’n del lloc on ha viscut sempre i que algú altre vulgui morir allà on va néixer? Si a la celebrada Un home que se’n va, Vicenç Villatoro reconstruïa la història del seu avi patern, que emigra des d’un poble de Còrdova a Terrassa, a La casa dels avis explora la història dels avis materns, des de la casa familiar de Canet, que va ser enderrocada, fins a la Terrassa obrera i convulsa de la guerra i la postguerra. Eren un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que van viure l’exaltació de la República, la derrota de la guerra i l’experiència de l’exili, la presó i el silenci del franquisme. La seva història és la dels que es queden, i la seva casa és el símbol de la persistència i l’arrelament a la terra.

La casa dels avis forma part d’una ambiciosa trilogia—juntament amb Un home que se’n va i El retorn dels Bassat— sobre l’emigració i la identitat, però és també una visió diferent, des la perspectiva d’una família concreta, de la història catalana al llarg de més d’un segle: des de l’arribada d’un avantpassat napolità per participar a les guerres carlines fins als esdeveniments de l’octubre del 2017 i el dia d’avui.

Seixanta anys de la construcció de les piscines del Parc de les Basses

L’onada de calor que hem viscut aquestes darreres setmanes ha fet que sobrevisquéssim passant les hores en remull en les piscines que en l’actualitat hi ha distribuïdes pels diferents barris de la ciutat.
Fins fa unes dècades, els lleidatans s’havien de desplaçar fins al parc de les Basses d’Alpicat per poder gaudir de l’aigua i d’activitats a l’aire lliure, comptava amb una àmplia zona d’esbarjo amb taules de pícnic i barbacoes que permetia que es gaudís de l’espai durant tot l’any.
L’origen del dit parc es remunta a l’any 1901, quan l’alcalde Costa decidí construir un sistema de basses d’aigua per recollir l’aigua del canal de Pinyana i millorar l’abastiment de la ciutat. Posteriorment, s’hi van plantar un seguit d’arbres amb la intenció de protegir de forma natural l’aigua. Durant el franquisme es construí una escola, un local social i una piscina.
A finals de la dècada dels anys 50 es deixà d’utilitzar les basses com a reserva d’aigua, i l’alcalde Francisco Pons decidí construir-hi unes grans piscines municipals, juntament amb la zona d’esbarjo, els quals foren inaugurats per les autoritats el dia 18 de juliol de 1961. Durant anys es va conèixer com el Parc Alcalde Pons, en honor a qui va promoure la seva construcció.

Com ja hem dit, el Parc de les Basses d’Alpicat esdevingué un dels principals indrets d’esbarjo per a diverses generacions de lleidatans, fins al punt de ser conegut com “la platja de Lleida”. Als anys 80 s’amplià i s’hi construí una pista d’atletisme, una escola de jardineria i un càmping.

No obstant això, a mitjans de la dècada del 90, amb la construcció de les piscines als barris, la popularitat del parc minvà gradualment, forçant el tancament de les piscines públiques i causant la degradació general de les instal·lacions i serveis.

Informació extreta de la pàgina web de l’AML

Podeu veure, en aquesta publicació  de l’any 2014, més imatges del parc de les basses d’Alpicat que es troben al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

 

8è Sopar Medieval del Monestir de les Avellanes (X Jornades d’Història de l’Església i la religiositat)

El 8 de juliol de 2019 a les 20:30 h., arriba la 8a edició del Sopar Medieval del Monestir de les Avellanes. Un àpat que s’organitza en el marc de les X Jornades d’Història de l’Església i la religioistat, que enguany tracten l’estudi de la vida diària als monestirs medievals.

El 8è Sopar Medieval duu per títol: “El rigor de les dietes monàstiques medievals” i preten reproduir un àpat festiu del Monestir de Sant Cugat del Vallès, que apareix documentat al costumari de la comunitat, a l’entorn del 1220. Per tant és una activitat de divulgació científica que avui podem dur a terme gràcies a un document preservat i accessible als arxius.

Aquest àpat serà el més antic, documentat, que reproduïrem en aquesta activitat de divulgació científica que celebrem al Monestir de les Avellanes. Com sempre l’àpat ha estat documentat sota la direcció històrica de la Montserrat Coberó i dirigit gastronòmicament pel xef Bobby Cabral, del restaurant del Monestir. En aquesta edició a més hi participa Torrons i Mel Alemany, qui experimenta amb la reproducció del que possiblement seria l’origen del torró actual. També un any més comptem amb la col·laboració del Forn Farré de Sucs, que reproduirà un pa fet amb el mètode tradicional i emprant farines de blat dur i sègol.

• RESERVES: 973 43 80 06 o bé avellanes@maristes.org
• PREU: 20 € (per persona. IVA inclòs)
• DURANT EL SOPAR: animació amb el Grup de Teatre LA GARBA
• EN ACABAR EL SOPAR: concert nocturn al claustre amb el grup CORRANDES SÓN CORRANDES

MENÚ 

Entrants

Porros amb mel

Primers plats

Espinacs amb oli

Fabes tendres

Giurons tendres

Segon plat

Peix amb pebrada

Postres

Llesques de formatge gras

Torrons Melats

Begudes

Aigua, vi negre del Monestir

Acompanyament 

Pa de blat dur i sègol

Agraïments als col·laboradors

Forn Farré de Sucs (Lleida), Torrons i Mel Alemany (Os de Balaguer), Celler del Montsec (Artesa de Segre), Grup de Teatre La Garba (Vallfogona de Balaguer)

A tota màquina. La planificació de la xarxa de ferrocarrils secundaris de Catalunya

El dia 10 de juny va arribar a l’Arxiu històric de Lleida l’exposició ‘A tota màquina’ que té el seu origen en l’Arxiu Comarcal de l’Urgell i prèviament ha fet parada en el de la Noguera. Romandrà fins el 13 de setembre, durant aquestes setmanes es pot gaudir de l’experiència d’entrar en una antiga estació, i esperar assegut que arribi el tren o fins i tot pujar a la recreació d’un antic vagó, seure i veure passar el paisatge de l’Urgell i la Noguera per la finestreta.

Cartell de l’exposició ‘A tota Màquina’ a l’Arxiu Històric de Lleida

Aquesta exposició relata en present la història d’un projecte concret d’aquells que es van anomenar els ferrocarrils secundaris, el del tren de Tàrrega a Balaguer, que com tants altres no van arribar a fer-se realitat.

També es poden veure exposats alguns documents del fons de Govern Civil i d’Icona, i algunes publicacions de la biblioteca de l’Arxiu i del fons Sebastià Gràcia Petit.

Documentació dels fons que recull l’Arxiu Històric de Lleida

Publicacions històriques del fons Sebastià Gràcia Petit

 

 

 

 

 

 

 

Per entrar a l’estació és recomanable recollir el bitllet del tren.

 

L’horari de visita és de 9 a 14:30h i és entrada lliure i gratuïta i si voleu més informació pitgeu l’enllaç Díptic ‘A totamàquina’

La transparència, un acudit dolent?

La transparència i l’accés són accions que haurien de ser part integrant de qualsevol procediment administratiu, fins i tot de qualsevol procediment polític que comporti una resolució d’aplicació ciutadana, tanmateix s’han convertit en un entrebanc més per a l’accés a la informació i a la possible documentació generada des de les diverses administracions. Les assessories jurídiques de les institucions acumulen peticions que es basen en la diferent normativa que regula tan una com l’altra i una sèrie de persones amb formació jurídica decideix sobre diferents drets dels ciutadans, amb una evident tendència a “protegir” la institució per a la que treballen.

En aquest moment, l’existència de les comissions de transparència i accés no són una eina per facilitar l’accés i en alguns casos protegeixen més del compte. Haurien de donar solució a les excepcions, és a dir, a aquells casos que el procediment, la legislació i el sentit comú ens diuen que cal al menys estudiar si s’ha d’aplicar la norma que ha de ser l’accés lliure a la informació i/o a la documentació o bé exceptuar-los de forma raonada, limitada i amb un termini concret a  l’excepció. Aquesta, i no altra, hauria de ser la funció i objecte de les comissions de transparència i d’accés.

Ara per ara, el que ens trobem és que es publicita el sou dels polítics, quan simplement hauria de quedar clar i cristal·lí als pressuposts aprovats per les institucions i accessibles al ciutadà; o quin és el seu currículum quan el que ens interessa (o ens hauria d’interessar) és la qualitat i ètica de la seva gestió política i econòmica; o de quin són els bens que tenen a l’iniciar el seu mandat, quan potser el que ens caldria saber són els que tenen a l’acabar-lo o fins i tot quins són los noms nous que s’han introduït en les seves agendes i quins d’ells són els que els hi procuraran un futur fora de les administracions on han estat exercint com càrrecs electes.

Però la transparència i l’accés no es refereix només a l’acció i actuació dels càrrecs electes, sinó també la dels alts càrrecs i de tota la resta de les administracions que dicten resolucions que d’una forma o altre ens afecten. Per això avui que tota la informació es troba a qualsevol cercador com a molt a dos clics, és difícil d’entendre que les actes d’un ajuntament no siguin públiques, que no es pugui accedir a un expedient on soc interessat o que el tema que estic investigant s’aturi perquè la institució o organisme en qüestió no té una gestió documental adequada i no té intenció de perdre ni un minut en atendre la meva sol·licitud.

Clar que el súmmum de l’absurd d’aquesta situació d’aparent transparència i accessibilitat de les nostres institucions és que les actes de la Comissió de Transparència d’un ajuntament no siguin públiques.

Maria Jesús Llavero
Arxivera