70 anys de la col·locació de la Mare de Déu de l’Hospital de la façana de l’antic Hospital de Santa Maria


 

 

Aquests dies de maig, amb la festivitat de Sant Anastasi, se celebra la Festa Major de Lleida amb tot un seguit d’actes que malauradament enguany no tindran lloc a causa de la pandèmia; malgrat tot, volem recordar un fet que tingué lloc durant les festes de Lleida de 1950: l’entronització de la imatge de la Mare de Déu dins de la seva fornícula a la façana de l’Antic Hospital de Santa Maria el 14 de maig d’aquell any, i ho volem fer a través de fotografies conservades a l’Arxiu Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Mare de Déu de l'Hospital

Lluís Terres fotografia un detall de la façana de l’Institut d’Estudis Ilerdencs l’any 1954; es veu la imatge amb la fesomia que li donà Jaume Gort, incloent-hi les dues corones metàl·liques © Fons Terrés. Arxiu Fotogràfic de l’IEI.

La Imatge de la Verge Maria amb el nen als braços, obra de Bertran de la Borda que fou mestre d’obres de la Seu Vella, presidia la façana des del segle XV dins d’un nínxol i sota un filigranat dosser. Possiblement a causa de l’alçada havia sobreviscut als primers moments de la guerra civil el juliol de 1936, però el 25 d’agost un grup de persones aconseguí dues escales, lligades una amb l’altra, i la van fer caure. La imatge que presentem és del forner lleidatà Ramon Rius i pertany al fons que les seves filles Pilar i Carme van donar a l’IEI l’any 2008. Precisament, del conjunt de les seves fotos sabem que el mateix dia i segurament en el mateix moment havia començat a cremar la Seu Nova.

Ignorem el temps que els fragments van romandre a terra però sí que sabem que van ser recollits per Salvador Roca Lletjós, catedràtic d’Història a l’institut de Lleida i que havia estat director del Museu Morera; ajudat per alumnes seus va introduir els fragments dins de  l’edifici. Tot fent un breu apunt, cal dir que també va recollir els trossos de la Mare de Déu del Blau de l’església de Sant Pau al carrer de la Palma. L’any 1938, després de l’entrada de l’exèrcit de Franco a Lleida, la imatge fou reconstruïda i guardada en les dependències del que després seria l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

A començament de 1950, la Diputació de Lleida encarregà a l’escultor de Montoliu de Lleida, Jaume Gort, la restauració i la restitució de les parts que mancaven. Gort realitzà una primera intervenció amb la imatge a terra, com afegir el nas a la Verge i, amb la imatge ja al seu lloc, muntà les parts que faltaven fetes per ell, com la mà dreta i fragments del vestit de la verge i el tors, el cap, el cistell amb fruites i el raïm a la mà esquerra al Nen Jesús, precisament, aquest darrer element no apareix en les fotografies anteriors a la guerra civil; també col·locà les dues corones de llautó que sí que tenien originalment les imatges.

 

Les festes de maig lleidatanes tingueren lloc del 10 al 14 de maig i un dels actes fou la benedicció de la imatge ja al seu emplaçament originari; és curiós el fet que al programa de la festa consta el divendres 12 però al diari La Mañana es llegeix que fou el diumenge dia 14. Aurelio de Pino Gómez, bisbe de Lleida, realitzà la benedicció de la imatge davant una façana guarnida amb tapissos penjant de totes les finestres, i a l’Aula Magna l’Institut d’Estudis Ilerdencs se celebrà una reunió extraordinària del seu Consell on es nomenà conseller d’honor a José Ibáñez Martín, Ministro de Educación Nacional.

La imatge de Santa Maria va romandre al seu cambril fins a l’abril de 2004 quan fou baixada per procedir a la seva restauració, però aquesta és una altra història.

Josep Ignasi Rodríguez Duque
Conseller de l’IEI

 

De dreta a esquerra:

Imatge n.1: Fotografia d’autor desconegut anterior a la guerra civil; s’hi pot apreciar com el pas del temps ha deteriorat la imatge, ja que li manquen els dits de la mà a la Verge i el braç i el peu esquerres al Nen Jesús, d’altra banda, els dos tenen dues corones de llautó; es pot apreciar el nas original de la Mare de Déu, molt diferent del que hi col·locà Jaume Gort © Fons Antic. Arxiu Fotogràfic de l’IEI.

Imatge n. 2: Mitjançant una bastida de fusta la imatge és hissada fins a la seva fornícula; s’hi pot apreciar que manquen unes parts que segurament ja s’havien perdut arran de l’enderrocament, com la mà dreta i fragments del vestit de la Verge, el cistell, el tors i el cap del Nen Jesús. La imatge no té data ni autor però suposem que ha de ser dels mesos anteriors el maig del 1950 i, tal vegada, del mateix Josep Gómez Vidal. © Fons Antic. Arxiu Fotogràfic de l’IEI.

Imatge n. 3: Uns homes al voltant de la imatge destrossada al peu de la façana de l’Antic Hospital de Santa Maria, aleshores seu del Museu Morera com es veu en un rètol a la porta, sostenen una l’escala utilitzada per pujar a lligar-la; a l’esquerra uns homes, possiblement milicians, semblen allunyar-se un cop “acabada la feina”. © Fons Ramon Rius. Arxiu Fotogràfic de l’IEI.

Seixanta anys de la construcció de les piscines del Parc de les Basses


L’onada de calor que hem viscut aquestes darreres setmanes ha fet que sobrevisquéssim passant les hores en remull en les piscines que en l’actualitat hi ha distribuïdes pels diferents barris de la ciutat.
Fins fa unes dècades, els lleidatans s’havien de desplaçar fins al parc de les Basses d’Alpicat per poder gaudir de l’aigua i d’activitats a l’aire lliure, comptava amb una àmplia zona d’esbarjo amb taules de pícnic i barbacoes que permetia que es gaudís de l’espai durant tot l’any.
L’origen del dit parc es remunta a l’any 1901, quan l’alcalde Costa decidí construir un sistema de basses d’aigua per recollir l’aigua del canal de Pinyana i millorar l’abastiment de la ciutat. Posteriorment, s’hi van plantar un seguit d’arbres amb la intenció de protegir de forma natural l’aigua. Durant el franquisme es construí una escola, un local social i una piscina.
A finals de la dècada dels anys 50 es deixà d’utilitzar les basses com a reserva d’aigua, i l’alcalde Francisco Pons decidí construir-hi unes grans piscines municipals, juntament amb la zona d’esbarjo, els quals foren inaugurats per les autoritats el dia 18 de juliol de 1961. Durant anys es va conèixer com el Parc Alcalde Pons, en honor a qui va promoure la seva construcció.


Com ja hem dit, el Parc de les Basses d’Alpicat esdevingué un dels principals indrets d’esbarjo per a diverses generacions de lleidatans, fins al punt de ser conegut com “la platja de Lleida”. Als anys 80 s’amplià i s’hi construí una pista d’atletisme, una escola de jardineria i un càmping.

No obstant això, a mitjans de la dècada del 90, amb la construcció de les piscines als barris, la popularitat del parc minvà gradualment, forçant el tancament de les piscines públiques i causant la degradació general de les instal·lacions i serveis.

Informació extreta de la pàgina web de l’AML

Podeu veure, en aquesta publicació  de l’any 2014, més imatges del parc de les basses d’Alpicat que es troben al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

 

Finalitzat l’inventari i la digitalització del Fons Jové Calvera


L’any 2015 l’Institut d’Estudis Ilerdencs va incorporar el fons fotogràfic de Josep Jové Calvera al seu arxiu fotogràfic. Des de llavors fins ara s’ha treballat de manera continuada en la descripció de les imatges alhora que s’han digitalitzat tots els rodets i s’han instal·lat els negatius en sobres i caixes de conservació.

Actualment es poden consultar totes les imatges en una base de dades a les dependències de l’arxiu fotogràfic de La Caparrella i està previst que les fotografies s’incorporin al repositori digital de la institució en els propers mesos.

De professió comptable, Josep Jové Calvera va dedicar molt temps a la seva gran passió: l’art de la fotografia. Fou membre fundador del Centre Excursionista de Lleida, del cercle de Belles Arts i de la Societat fotogràfica de Lleida.  Per això, en les 10446 imatges digitalitzades trobem moltes fotografies de muntanya i excursionisme així com també viatges arreu del món i vistes de Lleida ciutat. Cal destacar la seva faceta com a retratista encara que en totes les seves fotografies es percep la visió artística amb que Josep Jové Calvera tractava la fotografia. Són imatges de gran qualitat, la majoria fetes amb rotlles de negatius 6×6 i amb uns enquadraments molt pensats.

En aquest sentit, val a dir, també, que s’ha inventariat la part del fons en paper que va donar la família. Són 126 àlbums amb un total de 4769 positius.  La importància d’aquest positius rau en que són el resultat final de l’obra de l’autor, amb l’enquadrament exacte que ell volia per tal d’aconseguir l’efecte desitjat en l’observador del seu treball.

Donació del Fons Fotogràfic de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI


La vídua del sr. Josep Mª Miró i Rosinach, la sra. Josefina Magriñá, ha donat el fons fotogràfic i documental a l’Arxiu fotogràfic de l’IEI. La signatura de la donació es va fer el passat dia 23 de maig.

Aquest fons, es va oferir a l’IEI a finals del 2015 i es va acordar que es realitzaria un inventari del seu contingut abans de signar la donació en ple domini a l’IEI. Durant aquest dos anys, el fons ha estat instal·lat en material de conservació adequat per a la seva preservació i ha estat inventariat en una base de dades que facilitarà la recerca del material als investigadors.

El volum del fons és de 554 rodets de negatius i 455 rodets de diapositives de 35mm i de 6×6. També hi ha més de 6000 fotografies en paper i 162 carpetes amb documentació diversa (articles, fotolits, reculls de diaris, esborranys dels seus llibres, anotacions, correspondència,…). Els rodets de negatius i de diapositives s’aniran digitalitzant a demanda, en funció de les peticions dels usuaris i, a mesura que es digitalitzin, es podrà completar la fitxa descriptiva de cada fotografia.

El Fons de Josep M. Miró  compta amb una interessant mostra de fotografies de gran qualitat, majorment en blanc i negre, que constitueixen una finestra en el temps, ancorada bàsicament, en les dècades dels anys seixantes i setantes del segle XX. El volum d’aquest fons és compon principalment de cinc grups o conceptes fotogràfics ben definits, sobre els quals es pot estructurar una primera classificació temàtica: la fotografia aplicada al Tecno-Art; la fotografia etnogràfica d’àmbit rural; la fotografia etnogràfica de caire folklorista; la fotografia arqueològica i la fotografia historicista sobre estudis medievals.

  • Fotografia Tecno-Art

Són imatges experimentals, en les quals l’autor hi ha aplicat tècniques adquirides com a artista especialitzat en pintura a l’oli, gravats, monotips, aiguaforts i nombrosos dibuixos, realitzats a partir dels anys quaranta del segle XX. En 1964, Miró comença a experimentar amb la fotografia artística, on s’aprecia perfectament el seu bagatge artístic traslladat a la imatge: composició de bodegons i interiorismes rurals; solaritzats; granulats i algunes composicions que s’apropen a un Pop-Art de finals dels seixanta i primeries dels anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica rural

Com a artista consumat en figuracions i paisatges de la Segarra antiga, plasmada en els seus olis en l’etapa artística de 1940-1955, Miró trasllada novament les persones i paisatges segarrencs al clixé fotogràfic. Aconsegueix captar un expressionisme humà en primers plans de fort ascetisme i el sentiment aspre d’una terra dura. Els seus paisatges de la Segarra són un vell testimoni fotogràfic d’una societat rural que finia a finals dels anys seixanta del segle XX i una llum de modernitat que s’albirava als anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica de folklore popular

Es tracta bàsicament, d’unes imatges adquirides a través de la seva feina com a Cap dels Serveis de Composició Artística en la discogràfica Belter. Durant aquest període, iniciat en 1964, Miró plasma fotogràficament aspectes folklòrics d’ampli abast territorial i de diversitat cultural que alhora, serveixen per a portades de discs i cartellisme d’aquest anys seixantes, setantes i vuitantes del segle XX.

  • Fotografia arqueològica

Part del fons Miró Rosinach es nodreix de fotografies realitzades durant el temps en que va desenvolupar la tasca de fotògraf oficial del Museu Arqueològic de Catalunya, en temps del Dr. Eduard Ripoll; i també va fer de fotògraf per la UB, sota la tutela del Dr. Manuel Riu i Riu, director del Departament d’Història Medieval de la universitat. Encara que la major part de les fotografies restin a l’arxiu del MAC, algunes imatges es conserven al Fons Miró Rosinach. Bàsicament, aquelles que formaven part de la seva tasca intel·lectual com a historiador medieval.

  • Fotografia d’estudis medievals

Tot i que inicialment és una faceta que s’engloba dins de l’experiència adquirida al museu arqueològic, Miró desenvolupa una important tasca d’investigador medieval, centrant-se en l’estudi i plasmació fotogràfica de les esteles funeràries discoïdals de la Segarra i altres comarques. Però la temàtica també implementa el seu fons fotogràfic amb imatges d’esglésies i fossars amb esteles “in situ”; en aspectes religiosos i cultuals d’ampli abast, tots ells de gran qualitat expressiva i pedagògica.

Existeix també, un “calaix de sastre” on s’hi engloba un seguit d’imatges captades en contextos puntuals, molt simplificats, però sense prou volum per a fer-ne un corpus temàtic.

 

Miquel Torres, President
Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Historiador i especialista del Fons Miró Rosinach
Marta Llobera
Arxiu Fotogràfic de l’IEI