L’avaluació en l’Administració de Justícia. Antecedents històrics


imagesEls antecedents de la normativa sobre arxius i gestió documental en l’Administració de Justícia venen d’antic. El RD de 12 de maig de 1854 preveu una Junta d’Arxius en cada Audiència provincial per tal d’aplicar tot el que en ell es recull. Tan mateix no és fins al RD de 1911 de 29 de maig que es regula específicament la tria i eliminació de la documentació judicial. Hi ha un primer aclariment al 1912 i posteriorment en les Ordes ministerials de 29 de març de 1937 i de 8 d’abril del mateix any. En tots els casos es refereix a les audiències provincials i als procediments que es tramiten en la seva jurisdicció que aleshores era penal.

Els articles 3 i 5 del RD de 1911 es refereixen als assumptes criminals i als expedients governatius arxivat definitivament. Aquesta avaluació ja es preveu que es farà per una Junta d’Expurgació formada per un magistrat de l’Audiència provincial, un representant del Ministeri Fiscal, un advocat en exercici i el secretari judicial de l’Audiència. en aquest moment no es considera la possibilitat de requerir la presència d’un facultatiu d’arxius, qüestió que es corregeix amb les ordes de 1937.

El procés havia de quedar documentat en una acta que havia de recollir la relació dels expedients que es resolia destruir pel seu nul valor i la relació d’aquells que es consideraven que tenien un valor històric i que es conservaria. Aquestes Juntes van tenir una activitat escadussera o nul·la en alguns llocs i les expurgacions van tenir més a veure amb la necessitat de deslliurar espai en els edificis judicials que no pas al seguiment d’un procediment reglat.

Després de la guerra civil, en el marc de la situació de bloqueig econòmic internacional que viu Espanya, una de les mesures que es dur a terme per combatre’l és la recollida de paper de totes les administracions públiques en general i judicial en particular. El 1945 una orde de 28 de novembre adjudica per concurs la concessió de la recollida de paper inútil de tots els jutjats que serà recollit per les respectives audiències provincials. A això responen diferents circulars des del Ministeri de Justícia des de l’any 1949 fins al 1960, en el que es demana a tots i cada un dels òrgans judicials quants quilos de paper tenen en els seus arxius per enviar per fer pasta de paper. En aquesta Orde en el seu article 5é es preveu que per part dels presidents de les audiències designessin un dels seus funcionaris que junt al que designés el Ministeri d’Educació Nacional, havien d’exercir la funció inspectora que permetés la conservació dels documents que poguessin tenir algun valor històric, jurídic o administratiu.

Malgrat la normativa dictada no s’aconsegueix una aplicació sistemàtica, de fet, hi ha províncies en les que no tenim constància de la seva aplicació, més enllà de l’intercanvi d’oficis en relació a la recollida de “documentació inútil” i que, en la província de Lleida, no sembla que acabés recollint-se, tot i que es van enviar les respostes amb els quilos de paper que el jutge i secretari corresponent de cada jutjat van considerar. En el fons de l’Audiència provincial es conserven les còpies dels oficis enviats des de les instàncies superiors com els que es van remetre des dels jutjats de la provínciaDSCF1133

Posteriorment el 1947 en el Decret de 24 de juliol del Ministeri d’Educació Nacional, sobre ordenació dels arxius i biblioteques del tresor històric documental i bibliogràfic, a l’article 34 es recull per primera vegada que en els Arxius Històrics Provincials es depositarà la documentació històrica d’audiències i jutjats. Aleshores sembla fixat ja el sistema d’arxius judicials establint l’Arxiu Històric on romandrà definitivament la documentació judicial. Tanmateix cal esperar el 24 de juliol de 1974 quan es dicta un Decret sobre l’ordenació d’Arxius i Biblioteques judicials pel qual s’ordena que la documentació històrica de les audiències i jutjats es dipositi en els Arxius històrics provincials. Havien passat 27 anys entre un i altre decret, temps en el qual no s’aplica la disposició de transferir al arxius històrics. Cal dir que tot i la normativa recollida fins aquí només algunes Audiències territorials, actuals Tribunals Superiors de Justícia, tenien plaça d’arxiver en la seva plantilla i menys encara la tenien coberta per facultatius del cos d’arxivers.

En relació a l’avaluació i a la eliminació documental ni al Decret de 1947 ni al de 1974 es fa esment, tot i que el volum del paper creix amb les reformes judicials de 1973, l’aparició de nous procediments i l’augment de la judicialització de la vida quotidiana. A pesar d’aquesta manca de regulació la realitat imposava en molts casos mesures d’urgència. L’augment dels òrgans judicials i de plantilles, van fer necessari desallotjar documentació arxivada d’allà on era, aleshores les solucions van tenir molt a veure amb la sensibilitat que els responsables dels jutjats i de la documentació tinguessin en vers a la qualitat de patrimoni documental que els fons judicials tenen per pertànyer a una administració pública. Així fent una ullada als fons judicials recollits en els arxius històrics i la seva forma d’ingrés podem veure que en general els fons judicials van ingressar cap els anys 80 i ho van fer sempre de forma extraordinària i amb unes relacions documentals que no han permès, determinar ni la quantitat ni la qualitat fins acabar el seu inventari. Ara ja podem parlar de buits cronològics alguns significatius i altres simplement perquè calia fer lloc, als que cal afegir aquells que s’han produït per diferents accidents, inundacions, incendis o plagues que han provocat la destrucció i desaparició de parts de fons o de fons sencers, tant d’expedients judicials com de llibres de sentències i registre.

Quan finalment es pren consciència que l’Administració de Justícia precisa d’un sistema d’arxius i d’un sistema de gestió documental és ja a principis dels 90, aleshores la preocupació dels primers treballs és, per una banda, l’organització d’aquest sistema i la seva informatització i per l’altra, les qüestions d’accés a la documentació judicial. Eren els dos neguits més importants tant dels operadors jurídics sensibilitzats per la qüestió com dels professionals arxivers que arriben a aquesta Administració. Recordem que a finals dels 80 i durant els 90 la quantitat d’estudiosos i investigadors que tractava l’època de la guerra civil augmentà any rere any, i bona part de la seva recerca es centrava, i es centra, en els fons judicials d’aquella època i de la postguerra, aleshores es van trobar amb uns fons desorganitzats, sense descriure, amb una instal·lació deficient que junt amb la manca d’una normativa clara fa l’accés difícil, de vegades impossible. Així es posa de manifest i es fa pública la situació de la documentació i dels arxius judicials.

Maria Jesús Llavero

Responsable Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida

 

Anuncis

Els fons judicials. Introducció a la matèria


Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2La funció judicial existeix en els grups humans des de que els codis es van elaborar i es van fixar en document i com sabeu un dels més antics és el de Hammurabi (1792-1750 a.C). Si hi havia codis hi havia jutges que els aplicaven fent judicis i molt provablement fixaven les seves resolucions en documents judicials. Ho sabem del cert en el cas dels grecs i dels romans i de tot el que va venir després de la caiguda de Roma.

La documentació judicial recull, i ha recollit des de sempre, el relat dels fets que han provocat el conflicte o la transgressió d’allò que el poder establert ha dictat i fixat com a norma a seguir. És per aquesta raó que és tan rica en informació sobre l’entorn geogràfic, econòmic, social i històric del moment en el que es produeixen els fets. Molts d’aquests documents són declaracions orals dels implicats, de testimonis, de perits. Són, doncs, autèntica història oral amb la importància de la immediatesa, per aquesta raó els fons judicials de qualsevol temps i jurisdicció són tan importants per comprendre la microhistòria dels territoris propers perquè el relat és de quotidianitat i de costum, però també de peculiaritats i de canvis.

Els fons judicials presenten alguns problemes a la consulta, alguns compartits amb altres fons de les administracions d’àmbit territorial més o menys ampli i alguns que només trobem en aquests fons o d’una forma més remarcada en aquests fons. Per exemple, les llacunes cronològiques que potser només els fons religiosos les presenten amb la mateixa intensitat, o el deteriorament dels suports. També la gran quantitat de documentació manuscrita que trobem de forma majoritària fins els anys quaranta del segle passat. La major dificultat la presenta el desconeixement del llenguatge especialitzat, de la història institucional i de l’evolució de la legislació i el costum procedimental.

El desconeixement del llenguatge ens dificulta la comprensió de la tramitació; el de la història institucional ens porta a pensar en els fons judicials com a fons homogenis i no ho són com tampoc ho són els municipals. També és molt important conèixer la legislació que havia d’aplicar cada òrgan i els canvis que s’esdevenen que, per petits que siguin, poden explicar grans diferències en les qualificacions o les resolucions. A més a través de la història de la institució concreta, el canvi en les seves competències i dependències, els possibles canvis en plantilles, infraestructures, equipaments poden donar-nos la clau d’allò que estudiat en conjunt sembla una anomalia.

És per aquesta raó que intentaré explicar primer les relacions orgàniques de les institucions fent una mica l’evolució del 1870, data de la publicació de la primera Llei Orgànica del Poder Judicial, fins ara. Territorialment em centraré a la província de Lleida que és la circumscripció de l’Audiència provincial i de la resta d’òrgans provincials que han existit i existeixen encara avui.

475px-Partidos_Judiciales_de_Lérida.svg

Cal dir que en la majoria dels casos serà extrapolable a la resta de províncies, tret d’alguns òrgans específics pluriprovincials o de caire estatal amb els que cal contar perquè en molts casos seran els que ens acabaran de resoldre l’enigma. També s’ha de fer esment que la planta judicial a l’inici de la seva organització contemporània va patir de una certa indecisió la qual cosa va provocar que alguns òrgans es creessin sobre el paper, però que no tinguessin una activitat real sobre el territori o bé la seva vida va ser curta de vegades efímera. Va passar una cosa molt semblant amb la Justícia Municipal durant tota la primera mitat del segle XX, amb modificacions i reformes sovintejades en el temps, en els òrgans i en l’articulació del territori.

També els càrrecs judicials, l’accés a la judicatura o la figura del Secretari Judicial han patit canvis en molts casos profunds i en altres conjunturals que cal conèixer per entendre algunes coincidències que a ulls d’avui en dia podrien passar per sospitoses o fins i tot escandaloses.

És cert que moltes de les circumstàncies descrites es donen en altres fons: notarials, municipals, cancelleria, hisenda… Però els fons judicials com altres que en tenen relació estes circumstàncies són poc conegudes, al contrari dels esmentats, si això afegim les dificultats que de forma recurrent s’ha posat a la seva consulta té com a conseqüència el poc estudi de conjunt en relació a la gestió documental i a les seves possibilitats de explotació. Això explica perquè són fons poc consultats, tret dels que es refereixen a causes o personatges concrets. Han tingut un cert èxit els fons dels Tribunals Regionales de Responsabilitat Polítiques i Jutjats Instructors Provincials de Responsabilitats Polítiques, perquè eren la font directa d’informació sobre les víctimes de la guerra civil, tot i així hi ha pocs treballs sobre les institucions i el seu funcionament i encara menys sobre la documentació que generaven aquests òrgans, i els que hi ha no són molt superficials.

A partir d’aquest moment necessitarem tenir a ma les diferents lleis de Planta Judicial, les lleis orgàniques del Poder Judicial que han existit i les seves reformes i sobre tot les lleis processals de cada jurisdicció (un altre concepte que caldrà comentar), això i algun diccionari jurídic ens ajudarà a entendre alguns dels continguts que aniré desenvolupant.

 

Maria Jesús Llavero 

Arxiu Central Audiència Provincial i Justjats de Lleida