Acaçar la boira

Imaginem-nos que el nostre fill de quatre anys un dia desapareix i el troba un veí, lluny de casa. Imaginem també que, amb solemne innocència, a la pregunta d’on vas Fernandet?, el nen respon: a acaçar la boira. Aquesta anècdota, que devia provocar un esglai a la mare de la criatura, denota moltes coses. Al Baix Segre, sovint acacem gossos, acacem un pardal, s’acacen els xiquets jugant al pati de l’escola, i també s’acacen papallones per conservar-les, eternament clavades amb una agulla al mig del cos, dins una capsa amb tapa de vidre. De les cinc accepcions que dona el diccionari Alcover-Moll d’aquest verb, em quedo amb la tercera: cercar amb sol·licitud i tenacitat una cosa; desitjar, procurar obtenir.

El Fernandet, Ferran Sáez, autor del llibre que té el títol d’Acaçar la boira, aquella tarda d’hivern de darreries de la dècada de 1960, sense mostrar cap neguit, es veu que caminava per dins de la broma plana mentre s’allunyava del seu poble amb la finalitat de trobar què hi havia allà dellà de la cortina molla i grisa que guarneix els hiverns de la comarca. I això ens ho explica en un llibre que va molt més enllà de mostrar-nos què passava o deixava de passar als anys setanta en un espai geogràfic que per a res del món era ni és el salvatge oest. I ens ho conta perquè, segons ell, tot comença a la infantesa: “En cas de tenir caràcter, les conviccions profundes afloren a la infantesa; en cas de no tenir-ne, només acaben sent, en realitat, escenificacions tardanes de guions aliens”. I amb una ironia fina i aguda, repassa la seua.

Imatge: Jaume Barrull Castellví

Ens mostra diàfanament com eren aquells temps en els quals encara no hi havia màquines que feien totes les feines derivades del camp, com ara desclafollar aumetlles, i les criatures ajudaven i escoltaven com els grans i els vells enraonaven mentre les desclafollaven amb les mans. Ens retrata com era de present i es vivia la mort que no s’amagava ni als xiquets. Com eren les cases quan persones i animals convivien per subsistència i no per fer-se companyia. Com eren les fellinianes festes majors d’estiu amb envelats i músics que afinaven la trompeta per fer el solo del famós pasdoble Islas Canarias. Explica igualment com les dones, quan bufava la garbinadeta del tardet, treien les cadires al carrer i feien rogle per parlar d’açò, d’allò i del de més enllà. I com aquella canalleta anava creixent mentre vivia els canvis que comportava la introducció de la fruita dolça als seus camps.

També descriu minuciosament com tots havíem de treballar –de vegades fins a semblar el miner de la coreografia de Village People– al camp o, en el cas de La Granja d’Escarp, poble de l’escriptor, a les mines que esventraven la terra per extreure’n carbó, i així contribuir a l’economia familiar. Narra igualment com i on tenien lloc els primers petons, les primeres borratxeres o els primers neguits que ja no eren propis d’una criatura. I tot això no ens ho explica per fer del seu passat –el passat de tots els que provenim d’aquell món- una qüestió antropològica o fins i tot folklòrica. Ens ho detalla perquè aquell impuls d’acaçar la boira que va tenir de menut mostra una actitud quasi física, diu, de preguntar, d’inquirir. Acaçar la boira com un capteniment gairebé filosòfic perquè “la mirada d’un nen i la d’un filòsof tenen molt en comú per tal com es plantegen les preguntes l’un i l’altre”.

Acaçar la boira per Ferran Sáez va ser aprendre esperanto, va ser la necessitat d’escriure vés a saber què, va ser tocar la guitarra amb el seu amic del poble Joan Castelló Castelló i ja no poder deixar mai més de banda el món de la música. Va ser, també, apassionar-se per la literatura o començar estudis de filosofia a la universitat perquè, en definitiva, acaçar la boira devia ser una manera de mitigar el seu neguit davant la incomprensió de temes profunds que “no emanen de les coses sinó de la nostra mirada de les coses”. Potser també, acaçar la boira comportava, encara que aleshores fos de manera inconscient, que algun dia s’enfrontaria al fet incert i intangible i, per tant, segons afirma, a aprendre a morir perquè “la resta és xerrameca per a gent sense caràcter que es deixa impressionar per fraseologies altisonants”.

I la gràcia de tot plegat és que això ho fa meditant sobre la memòria col·lectiva i la memòria individual, i sobre com es crea la identitat dels individus a través de modular el món de l’ahir. Ho fa donant tombs al fet que aquesta memòria és una tortuosa i incoherent confluència de digressions vitals i de peripècies casuals, diu, que solament adquireixen sentit un cop acabada la partida. I ho fa també amb tot un seguit d’inventaris -ell no els anomena així, però per a mi són veritables inventaris sentimentals- de llocs, paraules i frases fetes, personatges, situacions, vivències i, fins i tot, sensacions com la que li provocava la llum de setembre en la que veu clarament la capitulació de l’estiu. Ho fa, doncs, reconeixent que tot el que fem amb ganes d’aprendre respon “a un Gran Neguit“, que té a veure amb una gestió de la finitud, que és el territori on les preguntes s’imposen a les respostes.

Article de la Teresa Ibars, extret de la pàgina web de la publicació “Catorze. Cultura viva”

Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”

Ahir, 31 de març de 2022 es va presentar a Lleida el darrer llibre de la nostra companya i amiga Teresa Ibars. Per això reproduïm íntegrament l’entrevista que la Cristina Mongay li va fer, fa uns díes, per a la publicació “Territoris”

Uns universos –més que uns mons– que l’hi han permès viatjar mentalment als episodis del passat recent amb la companyia de tota mena de personatges públics i anònims, vivències igualment enriquidores i necessàries per comprendre en quin punt ens trobem en l’actualitat.

El darrer viatge arrencà de la mà de l’agramuntí Guillem Viladot, del qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Precisament, el 17 de març, va veure la llum el fruit d’aquesta investigació, escrits inspirats en els trajectes que, dijous rere dijous de fa gairebé tres anys, van permetre a Ibars submergir-se al fons personal de l’artista, custodiats a la Fundació Lo Pardal.

El seu títol –que li donà sense saber-ho el mateix polièdric artista–:‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll).

– “Els escrits eren essència de perfum d’un món rural que s’ha anat perdent a conseqüència del progrés que s’ho ha engolit tot”. En aquesta cita textual de la introducció de ‘El silencia de l’angle’ ja es nota –i molt- que quan parles de la infantesa de Viladot ho fas amb estima. Potser veient-hi reflectida d’alguna manera la teva?
– El meu company, en Xavier Porta, sempre em deia: “Tens una forma de descriure el món rural molt semblant a com el descriu Viladotal ‘Temps d’estrena’”. Jo llavors encara no l’havia llegit, però certament és així. Amb aquest llibre, Viladot tractava de capturar el perfum del passat enyorat que s’ha perdut (l’olor de les magdalenes, dels rucs de l’estable, de l’horta mullada, etc.) És una manera de parlar de les arrels des del punt de vista positiu, perquè lògicament no sempre són idíl·liques. Però són la base de ser qui som, del nostre ‘jo’.

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.

– Com et sents davant la possibilitat de capbussar-te al material personal de Viladot?
– Em sento de diverses maneres. Primerament, vaig sentir una inquietud molt clara quan vaig assabentar-me que l’arxiu passava al fons de Lo Pardal. Vaig esperar el moment oportú polític a nivell de la Diputació, que és membre de la Fundació, i vaig proposar-ho a la llavors presidenta, que em va donar tot el suport institucional.

A partir d’aquell moment, vaig parlar amb en Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i li vaig explicar que era arxivera de la Diputació, que admirava la figura de Viladot i que trobava injust el silenci on havia caigut en els darrers anys. Minguet es va mostrar molt receptiu i em va ensenyar el fons personal de l’artista i, aquí, vaig al·lucinar! Crec que si sóc historiadora, precisament,és per xafarderia històrica, per què m’interessen els ‘perquès’ del passat, els mecanismes humans de cada època.

– En alguna ocasió hem pogut llegir que no sempre t’havia atret Viladot o, si més no, alguna de les capes que formen part del seu ‘jo’.
– Certament! ‘Temps d’estrena’ em va fer replantejar la meva ‘relació’ amb Viladot, perquè abans no era un personatge que m’atragués en excés. La curiositat envers ell venia també en part perquè en Xavier, i la seva família, sempre explicaven les seves ocurrències, les seves viladotades.

Viladot era extremadament irònic, molt provocador, compulsiu amb tot, sempre duia al discurs la part simplificada de la psicoanàlisi. I jo l’acabo justificant molt per la infantesa que va tenir.Hi ha moments en què Viladot m’entendreix, i altres en què m’hi enfado. Tenia mil cares.

– I així, cada dijous dels darrers tres anys, has visitat Agramunt i t’has perdut en l’arxiu de Lo Pardal.
– Ben aviat aquesta rutina es va establir d’una manera molt plàcida. M’he sentit molt privilegiada de descobrir qui era l’home més enllà de l’artista incansable. Hi havia tants detalls inèdits, entre aquells papers, que em vaig adonar que Viladot era un personatge complex i ple de temors i grandeses.

.

– Suposo que era gairebé obligatori, arribat aquest estadi, de fer-li una biografia, o una no biografia?
– Semblava lògic. De fet, m’hi poso a escriure aquest llibre per unes converses amb el Josep Gelonch, l’editor de Fonoll que em convida a fer-ho, i ho faig allunyant-me conscientment de qualsevol punt de vista especialitzat, ja que ja hi ha molts bons poetes, escriptors, crítics o historiadors de l’art que n’han parlat de Viladot. Tenia clar que si escrivia alguna cosa d’ell, m’interessavamés explicar com era i com es comportava l’home despullat d’etiquetes.

– Per què ‘El silenci de l’angle’?
– El mateix Viladot em va permetre encendre la guspira d’aquesta idea. Remenant ens els primers arxivadors, vaig trobar unes fotografies que, segons s’indicava, s’havien pres en mig d’un rodatge del qual havia de ser una pel·lícula en la qual el protagonista absolut era Viladot i que, segons indicava el sobre, s’havia de titular‘Self o el silenci de l’angle’. En aquell precís moment vaig saber quehi havia un Viladot que m’interessava explicar i que això m’obligariaa rellegir-lo i a interrogar-lo.

Pel que fa al subtítol, em va costar molt de trobar. De fet, n’hi vaig presentar molts a l’editor. Un dia em vaig preguntar quin era el desfici vital de Viladot, que era ell mateix, el ‘jo’, i ja vam trobar-lo: ‘el desfici pel jo’.

– Bases el llibre en un fet sorprenent: l’infant Guillem, un nen que se sent eternament sol i desgraciat, que pensa sovint en la mort i en l’absència de les mostres d’estima i afecte.
– El pare de Viladot sempre el reprenia, era molt dur, i tampoc tenia la mare que hauria desitjat (una mare afectuosa i atenta), sinó que es passava el dia resant. Per mi aquesta solitud explica que Viladot anés creant-se capes i capes per dissimular la seva inseguretat. De fet, amb la psicoanàlisi troba una gran explicació a les seves inquietuds.

A l’arxiu es conserva des de poemes que feu de ben petitet on ja dialoga amb el seu ‘jo’ envers la resta de món.

El fet que Viladot vingués d’una família potentada, amb una vida econòmica molt còmoda, li permetia jugar en els marges d’allò permès. Potser una altra persona, sense aquest suport, hauria acabat a comissaria, però no va ser el seu cas. Per altra banda, també cal tenir present que Viladot, al llarg de la vida, va sofrir diverses depressions, vivia en una muntanya russa. Coneixent tan bé la psicoanàlisi, ell va arribar a afirmar a Josep Varela que tenia tendència maniaco depressiva i, conscient d’això, comprens molt millor la seva obra. Hi ha gent que té una sensibilitat tan extrema que els costa encaixar als límits del sistema.

– Confesses que vols donar-li veu a ell però, també al cercle de persones amb el que es va acompanyar.
– Jo mai m’havia imaginat vincular Viladot amb el moviment underground lleidatà. Pensa que tot això passa quan jo tinc 20 anys, un moment en què vaig a estudiar a Barcelona i tot el que passa a Lleida em sembla petit. Crec que fa falta explicar-nos, a nosaltres mateixos, tota aquesta moguda lleidatana dels 80, perquè també va existir. Tots els que la configuraven no sabien que eren perifèria, però ho eren. Jo penso que és de les perifèries des d’on és possible avançar, des dels marges dels bancals, no des del centre.

En anar endinsant-me en el fons de Viladot vaig recordar flaixos del meu passat, com ara les experiències viscudes a la desapareguda Sala Europa. Els arxius són com estelles que cauen quan talles un arbre –que és irrecuperable–, però, tot i això, aquestes tenen la capacitat de fer-nos rememorar personatges i una època.

– Cal ressaltar què passava més enllà de la història oficial, de les institucions, i subratllar les històries dels anònims, les ànimes de la societat.
– A mi sempre m’ha interessat aquesta història, des de la meva primera investigació. Per això són claus els arxius personals, per esbrinar com vivien les persones, quin era el context real, què se sentia, etc., la mentalitat real de la gent més enllà de la planificació econòmica.​

– Viladot era pura producció!
– On s’hi posava, ho feia amb passió i dedicació. Escrivia de manera compulsiva, també produïa compulsivament a nivell de figures i volumetries, i ho combinava tot alhora. Ara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida està acabant de digitalitzar el seu fons i, només de poesia i narrativa, porta milers de pàgines.

– Com s’encaixa que Viladot no estigui dins de les commemoracions oficials de cultura del 2022, tot i celebrar-se el centenari del seu naixement?
– Crec que hi ha molta ignorància, en general, envers Viladot i la cultura més enllà de Barcelona. Això demostra que molts polítics no s’estimen el territori, ni els seus productes. També és veritat que la gent que piquem pedra des del territori, passem bastant del centre. El sentiment que tenim és força similar al que tenia el mateix Viladot, que passava del centre, però, igualment, li sabia greu que aquest passes d’ell. No tot és bo al territori, ni tampoc tot és bo el que es fa a Barcelona, però hi ha talent a tot arreu i s’ha de subratllar i valorar.

La problemàtica de l’Any no oficial de Viladot es resumeix en no reconèixer que hi ha hagut un error i voler dissimular-lo donant certs ajuts econòmics que aniran molt bé, però l’objectiu era una altre

Cantates, fugues i colls de la baralla

A continuació reproduïm el text que, la nostra companya Teresa Ibars, ha escrit i publicat a la revista “Territoris”, sobre els arxius i l’ofici d’arxiver:

“Les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, totes i cadascuna de les setmanes del mes i tots els mesos de l’any, les persones no parem de fer coses que en la majoria d’ocasions es materialitzen en rastres palpables.

Aquests rastres poden ser efímers i caducs com ara preparar un bon àpat amb tot l’amor del mon o, contràriament, poden ser sòlidament duradors i perdurables en el temps i en l’espai. Estic parlant, entre aquests segons, de fotografies, de manuscrits, de documents de tota mena i condició que, de vegades, guardats en caixes i calaixeres, es converteixen en un tresor. Són arxius personals que per a mi esdevenen estelles d’una vida que si be no ens retransmeten amb total precisió què pensava o quines coses feia la persona que els va generar si que, sovint, ens donen informació tant íntima com pública d’aquesta persona mentre ens apropen al contorn, a la silueta, a la part més materialment palpable d’ella. És una sort immensa trobar-se amb arxius d’individus independentment de la consciència de transcendència que poguessin tenir-ne quan, dia a dia, anaven apilant els seus papers. Es una sort topar amb el conjunt de rastres, de vegades dipositats en arxivadors i en els racons potser més amagats de casa seua, que parlen d’una persona, d’una família, d’una època…

Jo sóc arxivera. Em guanyo la vida amb un ofici que, fetitxismes a banda, vetlla per la memòria. Vetlla pels drets que les persones tenim i que podem demostrar documentalment. Vetlla per rescatar qualsevol indici de l’oblit que comporta el pas del temps que, de no ser per aquests rastres, tot ho acaba esborrant. Sóc arxivera diria que perquè m’interessa el passat com font inesgotable d’aprenentatge i quina millor cosa per accedir al passat que conservar els indicis i les proves que al principi d’aquest escrit deia que tots i cadascun de nosaltres –de manera individual o col·lectiva- generem.

En els darrers anys he tingut la sort de treballar intensament alguns arxius personals i allò que més m’ha motivat es que això m’ha permès aprendre de les persones que nascudes en altres moments històrics han deixat empremta. Actualment encara estic acabant d’endreçar l’arxiu personal de Guillem Viladot i a través de la seua documentació he pogut accedir a un Viladot nen que corria pels camps de rostolls de l’Urgell, que era el fill de l’apotecari d’Agramunt i que se sentia petit davant son pare i son padrí; a un jove que va créixer buscant-se en la poesia, en la descomposició del llenguatge i en la composició de nous models un camí per avançar.

M’he pogut apropar a aquell nen-noi-home que va crear un món, un univers, que, prolífic i personalíssim, mai no es va enquadrar en cap tendència de la metròpoli o almenys no ho va fer d’una manera definitiva ni tampoc adulatòriament calculada. A través del seu arxiu he pogut apropar-me una mica al fill, net, besnet i rebesnet d’apotecaris i de terratinents d’aquella Catalunya nova que no és, ni ho pretén, el rovell de l’ou, però que sí que és un territori al que se li gira sistemàticament l’esquena i del qual el Guillem se’n sentia part i fruit i que per aquest motiu va fer-ne trinxera.

A través dels seus papers, fotografies, gravacions en antigues cassetes, etc., m’he apropat a un ésser lliure com els oronells que va fer provatures artístiques de tota mena i que no eren altra cosa que un treball profund en la recerca del jo més íntim. I és més, a través dels documents de tota mena que he endreçat m’he apropat a l’obra d’un creador pioner, avantguardista, contestatari i crític, mordaç, imaginatiu, lliure i sobretot i, hi insisteixo, volgudament perifèric.

I mercès també aquest arxiu i a la importància d’inventariar-lo i classificar-lo ha nascut un projecte editorial tan preciós com delicat. Es tracta d’una maqueta de poesia visual de Viladot que en el seu dia l’editorial Lo Pardal –creada per ell per publicar llibres de poesia experimental-, no va poder materialitzar. Aquesta maqueta dormia en una de les caixes que el mateix Viladot i la seua dona, la Montserrat Felip, tenien apilades en algun racó de la seua casa. Es tracta de ‘Cantates, Fugues i colls de la baralla’ que podríem considerar com una de les peces més políticament reivindicatives de Guillem Viladot i que originalment s’havia pensat com a nadala per felicitar a les seus amistats, però que en aquell mostrar críticament la tecnocràcia, l’oligarquia, la dictadura, les fugues de cervells, les fugues d’homes, de pobles, de capitals…, de lletres i amb les cantates que obren el llibre, totes elles igual de crítiques amb la dura realitat del 1972, va fer que es quedés en això, en una maqueta inèdita que avui ha vist la llum mercès a un treball d’arxiu que novament l’ha posat damunt la taula, mercès a la necessitat de reivindicació de valors literaris que pertanyen al patrimoni cultural català i mercès a una editorial, Pagès editors, que ha entomat acabar el treball que en el seu dia va començar el mateix Guillem Viladot.

Llarga vida als arxius i a la literatura.“

Publicat el 2 de febrer de 2022 a la revista “Territoris”

En record de la nostra companya Montse Pons

Montserrat Pons Mascarilla, tímida en el tracte, però ferma en les conviccions; una professional activa i implicada; arxivera municipal que ens ha ensenyat la importància de la descripció normalitzada i dels quadres de classificació orgànic-funcionals i va ser pionera en els esforços en els dissenys dels documents electrònics en el si de l’administració local, quan només algunes professionals dels arxius aixecaven la veu per avisar de la necessitat de preveure tots els problemes que el nou entorn procedimental que s’albirava.

La Montse, tècnica de l’Arxiu Municipal de Lleida, junt amb la, aleshores directora, Elena Gonzàlez, van iniciar el Grup d’Arxivers de Lleida, sempre buscant la col·laboració de les professionals que ens trobem en un àmbit territorial concret – les comarques de Lleida i l’Aran – i que per diferents raons havíem coincidit en llocs, formacions i/o en problemàtiques laborals.

Foto GALL, feta a Lleida 2011

Però la seva implicació professional va anar més enllà i va col·laborar en diferents projectes que han estat transcendentals per la nostra professió: va contribuir a dissenyar la NODAC, eina cabdal a la nostra feina, des del Grup de Treball dels documents textuals; també va formar part del Consell de redacció de Lligall de l’Associació de Professionals de l’Arxivística i la Gestió Documental de Catalunya. Això només és una mostra de la feina feta.

També podríem fer esment de la seva aportació bibliogràfica, però ara és moment de parlar de la companya sempre disposada a ajudar als que arribaven de bell nou a aquest camp professional tan minoritari i complicat, i als usuaris que arriben perduts a les nostres sales de consulta.

La Història no ens diu mai adéu…

Foto de Josep Salvador al Monestir de les Avellanes l’any 2012

Convocatòria i bases reguladores del procés selectiu per a la contractació laboral temporal amb contracte de relleu per cobrir una jubilació parcial del tècnic d’arxiu, pel procediment de concurs oposició i la constitució d’una borsa de treball.

Ens fem resó d’aquesta oferta de feina en contracte de relleu a l’Arxiu Comarcal de la Noguera

Convocatòria i bases reguladores del procés selectiu per a la contractació laboral temporal amb contracte de relleu per cobrir una jubilació parcial del 50% de tècnic d’arxiu, pel procediment de concurs oposició i la constitució d’una borsa de treball per a cobrir possibles necessitats temporals per substitucions i/o acumulació de tasques en l’Arxiu Comarcal

El termini de presentació de sol.licituds finalitza el dia 30 de juliol de 2021.

anunci-bases-i-convocatoria-proces-selectiu-contractacio-laboral-temporal-amb-contracte-de-relleu-dun-tecnic-arxiu-i-borsa-2021Baixa