El Departament de Cultura i el Centre de Visió per Computador signen un conveni per a la captura automàtica de dades als arxius de la Generalitat de Catalunya

L’acord permetrà l’elaboració de projectes de tractament i explotació de dades dels fons documentals dels arxius a través de la captura massiva i automàtica

La consellera Borràs i el director del CVC, Josep Lladós, en el moment de la signatura del conveni

El Departament de Cultura i el Centre de Visió per Computador (CVC) han signat un conveni que consolida la col·laboració d’ambdues institucions per a la promoció de projectes de recuperació, conservació i accés de fons documentals dipositats als arxius de la Generalitat de Catalunya que es puguin capturar mitjançant la visió per computador.

La signatura de l’acord ha estat formalitzada per la consellera de Cultura, Laura Borràs i el director del Centre de Visió per Computador de Catalunya, Josep Lladós en una trobada a la seu central de Departament de Cultura.

La captura mitjançant la visió per computador permet la lectura i captura automàtica i massiva de dades (textuals, imatges, sons, etc.) manuscrites o mecanoscrites, per ordinador. A partir de la signatura del conveni, es treballarà en la captura massiva i automàtica de dades de documents fotogràfics i audiovisuals relacionats amb dos àmbits temàtics: esports i festes populars.

La col·laboració també permetrà la participació en el projecte Timemachine, que implica a diferents països de la Unió Europea, i que té un impacte i dimensió molt rellevant, tant des del punt de vista de la tecnologia i la innovació associada com per la difusió dels fons documentals dels arxius catalans.

Col·laboracions prèvies

El Departament de Cultura i el CVC, centre de recerca fundat l’any 1995 per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona, van col·laborar per primera vegada, i de forma pionera a Europa, entre els anys 2005 i 2009, en el tractament i difusió del fons del Govern Civil de Girona, anomenat “Expedients de Frontera”, dipositat a l’Arxiu Històric de Girona. Aquest fons conserva un conjunt important de documentació sobre el pas de la frontera, legal o clandestí, segons els informes i oficis elaborats pels serveis de la policia franquista a partir de 1941.

Un altre projecte de col·laboració exitós és la iniciativa “Eines i xarxes”, vigent des del 2014, a través del qual s’ha desenvolupat un sistema innovador de captura massiva de documents manuscrits i mecanoscrits dels padrons de població de Sant Feliu de Llobregat. Actualment, s’han sumat al projecte altres municipis del Baix Llobregat i del Vallès Occidental. Aquest projecte s’ha liderat des de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat i els documents són accessibles a través d’Arxius en Línia.

Pla d’arxius

El Govern treballa actualment l’elaboració del Pla d’arxius i gestió documental de Catalunya amb l’objectiu de redactar un document que permeti conèixer l’estat actual dels arxius a Catalunya i les seves necessitats a llarg termini, analitzar els reptes de futur, així com fixar els objectius en l’horitzó dels arxius 2030. El pla ha de servir per dissenyar les actuacions i inversions del Govern a l’àmbit dels arxius i les propostes de desplegament i modificació de l’actual marc normatiu, i s’ha d’elaborar mitjançant un procés participatiu obert als professionals, institucions i associacions de l’àmbit dels arxius i la gestió de documents, tant en el sector públic com en el privat.

El Pla d’arxius i gestió documental de Catalunya s’elabora a partir de cinc eixos: revisar el Sistema d’Arxius de Catalunya; revisar la gestió dels centres d’arxiu en el context normatiu actual analitzant equips, recursos i treball en xarxa; vetllar per la millor gestió documental i els arxius en la preservació dels drets dels ciutadans en una societat oberta i democràtica; afrontar el futur dels arxius històrics davant dels canvis tecnològics i legals, i visibilitzar i projectar els arxius catalans.

Notícia extreta del web del Departament de Cultura

Guia per a les persones que volen fer una recerca a l’arxiu per primer cop

Moltes persones tenim la història com afició, o en un moment concret de la nostra vida sentim la necessitat de recuperar la memòria d’un esdeveniment o d’una època concreta i com es va viure a la nostra comunitat, al nostre barri, al nostre poble… És aquell moment del ‘això és prou interessant, algú ho hauria d’escriure’ i tot seguit en un impuls decidim ‘això ho escriuré jo’.

També n’hi ha estudiants de batxiller o universitaris que un dia a classe el professor o la professora diu que cal fer un treball i que un dels llocs que cal anar és l’arxiu. Així a l’ample. Sense més explicació ni acompanyament. Ni tan sol concreten a quin arxiu.

En aquests moments ens venen dos imatges a la ment. La primera la d’un lloc fosc i casi prohibit, ple de papers vells i pergamins de difícil lectura, on un o una guardiana amb vestidures fosques i gruixudes ulleres vigila que ningú que no hagi demostrat la seva vàlua i saviesa pugui penetrar en aquell temple/cau dels secrets. La segona és una sala plena de pantalles tàctils i ordinadors que obeeixen a la veu i que esperen a que arribem amb el nostre tema per a amb uns quants moviments ràpids de dits i mans ens aparegui tota la informació i documents que d’allò que volem escriure existeix al mon. Ens imaginem, amb ulls meravellats, com apareixen documents amb informació que a nosaltres només ens caldrà tallar, copiar i pegar, per en un pis pas elaborar aquell treball que ens donarà la bona nota i, sobretot, l’admiració de tot aquell que el llegeixi.

Depenent de quina sigui la imatge que guanyi en el subconscient l’actitud serà diferent al fer la primera visita a l’arxiu, però el resultat serà molts semblant, la decepció de no trobar-ho tot a la primera i la sensació de què això d’investigar entre papers no és tan fàcil com sembla. És cert, no és fàcil, com casi cap activitat que comencem de nou. Per això cal preparar la visita a l’Arxiu, després d’unes consideracions prèvies:

– L’arxiu no és una biblioteca ni un museu. L’arxiu recull documents originals i únics que tenen un valor d’evidència per al reconeixement de drets i deures, i històric per a la guarda de la memòria dels actes i esdeveniments en relació a una comunitat. Aquests documents que tenen el seu principal valor pel context on i per a què es van crear, no s’organitzen ni per temes, ni geogràficament, ni alfabèticament, sinó pels organismes i entitats que els van crear o els van rebre (fons) i dins d’ells de forma cronològica.

– L’arxiu, sobretot si és públic, és un servei i té la seva raó de ser si hi ha usuaris, és a dir, persones que per gust o per necessitat van a consultar els documents que estan allà recollits.

– Hi ha una sèrie de restriccions legals a l’accés d’alguns documents, però això no és obstacle per a poder sol·licitar la seva consulta i rebre les explicacions adequades si no se’ns permet accedir.

Bé, ara ja podem preparar-nos:

1. Ens cal saber a quin Arxiu hem d’anar.

Hi ha una àmplia tipologia d’arxius: municipals, comarcals, religiosos, d’empreses, personals… Uns són de les administracions públiques i altres d’institucions privades com empreses o l’església i ordres religioses. Podem fer una cerca per Internet, solen estar agrupats en pàgines webs on es pot consultar les seves dades generals (adreça, horari, telèfon, adreça electrònica…) i també les seves guies de fons que són la relació d’organismes i entitats que hi tenen dipositada documentació, també s’assenyalen les dates extremes, és a dir, quin és el document més antic i el més nou, això no vol dir que hi hagi documents de tots els anys de l’interval!

2. Hi ha alguna cosa publicada sobre el tema?

Hem de fer una cerca a Internet i als catàlegs de les biblioteques i webs de publicacions locals, per saber si hi ha alguna cosa publicada sobre el tema del què nosaltres ens hem proposat fer la cerca. Potser no hi ha res del meu poble, del meu barri o d’aquell mestre, però hi ha d’altres pobles, barris o mestres i consultar aquests treballs ens ajudarà a concretar les preguntes que ens hem de fer i el més important, on es poden trobar les respostes. La majoria d’aquests treballs publicats recullen bibliografia i les fonts consultades, així que tindrem una pista dels arxius i dels fons que ens caldrà treballar.

3. Cal conèixer el context històric

Per poder saber quina documentació podem consultar hem de tenir una idea de quins eren els organismes que en cada època podien generar documentació i quines eren les funcions i competències. Mai no hem de perdre de vista que les coses no sempre s’han fet com es fan ara i que la documentació respon al seu context històric.

4. Fem una guia d’investigació

Amb tota la informació que hem recollit, elaborarem una guia en la que relacionarem els arxius als que creiem que hem d’anar a consultar i després de consultar els seus webs, anotarem quins són els fons i el tipus de documents (sèries) que ens interessa consultar i sobretot la cronologia.

Ja estem preparats per anar a l’Arxiu. La rebuda serà diferent en cada tipus d’arxiu, però en la majoria ens faran fer (o ens faran) una fitxa d’usuari o usuària i després segons les nostres notes demanarem l’inventari (relació de documents) del fons que hem triat i a partir d’aquesta eina podrem demanar allò que volem exactament. Hi ha arxius petits (municipals o eclesiàstics) que es demana directament a l’arxivera allò que vols, sempre segons les anotacions, i només queda esperar per començar a desentrellar els misteris dels documents.

No oblideu que qualsevol dubte us ho aclarirà el personal de l’arxiu que estan allà per ajudar-vos.

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Històric de Lleida

Noves restriccions d’accés a la documentació de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Quines coses! Quan semblava que les diferents lleis de transparència i bon govern que han proliferat a les diferents administracions, havien de venir acompanyades d’un decidit impuls normatiu encaminat a reforçar la gestió documental i l’accés com a norma, aplicant d’aquesta forma el mandat constitucional del lliure accés a registres i arxius. Quan pensàvem que la legislació s’aliaria amb la tecnologia del Big Data, de l’Open Data i totes les “Dates” i tots els “Opens” i que per fi tindríem plantilles i infraestructures adequades als temps i a les exigències que són naturals a un servei al ciutadà. Resulta que l’accés a la informació és cada cop més restrictiva, la Llei de Secrets Oficials i la documentació reservada afecta cada cop més a un volum més gran d’informació oficial i les comissions d’accés són una garantia per fer més i més difícil aquest dret.

Sembla estrany que mentre qualsevol que opera sota l’etiqueta de periodista pot captar amb la seva càmera informació personal i emetre-la casi bé en directe a l’univers sencer o aprofitar de la tasca de buidatge de decennis d’investigadors per farcir el seu projecte “open”, els nostres dirigents polítics i els alts gestors de les nostres administracions, siguin civils, religiosos o militars, estan disposats a anar restringint més i més l’accés, entorpint el dret a la informació i a l’accés a registres i arxius (art. 105b CE)

L’última mostra ha estat la decisió unilateral de l’Institut d’Història i Cultura Militar de l’Exèrcit de Terra  de sostraure de la lliure consulta la documentació sobre la guerra civil espanyola que tingui marcat “reservat” o “secret”, amb l’opinió contrària dels seus facultatius d’arxiu. Sí, una documentació de fa 80 anys! D’aquesta forma es trunquen centenars de treballs d’investigació, cerques de familiars i la tasca ingent de documentar les persones assassinades que encara romanen a les cunetes, però també és un precedent per a qualsevol altre decisió semblant.

El que no sabem és si es tracta d’una resolució dictada a l’ombra de la falta de voluntat per no assumir la responsabilitat, per la qual cobren, que els obliga a no fer de l’excepció la regla general o bé és la voluntat de limitar el coneixement de la veritat d’una contesa que encara té moltes qüestions per contestar. Qualsevol de los dues opcions no és acceptable per als ciutadans d’un país europeu com a Espanya.

I què podem fer? Com sempre exercir els drets que ens són propis!

Extracte del Reglament dels Arxius Militars https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1998-29347

 

Cometrem el mateix error?

Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

Es publica la llista amb el nom de les víctimes del franquisme

El Parlament de Catalunya  el passat 4 de juliol va aprovar la llei 11/2017  de reparació jurídica de les víctimes del franquisme en el seu únic article es nega el caràcter legítim dels tribunals dels tribunals i
dels procediments i els consells de guerra que van ser instruïts a Catalunya des del  5 d’abril de 1938 fins al desembre del
1978 per l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar i en conseqüència l’anul·lació de les sentències emeses per aquests òrgans. La Llei inclou una disposició final en la que s’autoritza a l’Arxiu Nacional  de Catalunya   a elaborar i fer pública la llista de les persones afectades per aquestes sentències.

En compliment d’aquesta llei l’Arxiu Nacional de Catalunya ha publicat a la seva pàgina web l’índex dels noms i la resolució, això ens ha donat la possibilitat de conèixer les persones que es  van veure sotmeses a un procediment judicial de jurisdicció militar  durant la dictadura franquista. Les víctimes són presentades per ordre alfabètic i en cada relació s’explica el tipus de procediment, el número de causa, la data d’obertura de la causa, la data de fermesa de la sentència o resolució, la pena imposada i, si és el cas, l’indult demanat. També s’especifica les persones que van ser executades.

La llista de noms conté fins ara 66.590 víctimes, homes i dones de diferent edat, origen i  condició social que van ser jutjades i condemnades per la seva ideologia, per la seva actuació durant la República i per la seva resposta al cop d’estat de Franco. La reacció de la ciutadania ha estat immediata, els que ja coneixien que en aquesta llista hi tenien algun familiar s’han vist sorpresos de la quantitat d’afectats; altres que no sabien que alguns dels seus familiars havien estat afectats per la repressió franquista, la curiositat els ha portat a descobrir-lo.

El projecte és que  l’índex de noms, que s’anirà actualitzant i ampliant amb les dades que puguin aportar noves investigacions, pugui donar accés al contingut dels expedients fins allà on sigui possible per tal que també es pugui difondre.

La reacció de la ciutadania i els medis de comunicació a la publicació d’aquesta informació ens parla de la necessitat que la informació cal que sigui oberta i que els arxius com a eines de gestió documental són garants de l’accés a la informació i per tant de drets i memòria

Podeu consultar la llista aquí