L’Arxiu Comarcal de Cerdanya i Archiu Generau d’Aran han col·laborat en la publicació “Archives familiales dans l’Occident Médiéval et Moderne” de Casa de Velázquez de Madrid amb dos articles sobre els arxius familiars i patrimonials de la Cerdanya i la Val d’Aran.
Aquesta publicació de la Casa de Velázquez culmina el programa Archifam “Arxius familiars a la península Ibèrica (finals del segle XIII – principis del XVII)”, que també integra els marges pirinencs i Portugal. El projecte té com a objectiu estudiar el fenomen de la construcció d’arxius, fabricats a partir de documents relacionats amb la història, els drets i la memòria de les famílies pertanyents a les elits aristocràtiques. Si les fonts ho permeten, també volem ampliar el nostre àmbit d’estudi als grups mercantils i a la pagesia. L’objectiu no seria tant reconstruir la història de les famílies a partir d’aquests arxius com rastrejar la seva creació, com posar en relleu els complexos vincles entre aquests arxius i les famílies que els originen, en el moment de la gènesi d’aquests fons i durant les dècades i segles que van seguir, per intentar determinar el paper que van jugar els arxius familiars en la construcció de la història, la identitat i la memòria d’aquestes famílies. El programa inscrit dins d’un dels eixos de recerca de l’Escola d’Estudis Superiors Hispànics i Ibèrics («Escrits, arxius, contes»), ha estat desenvolupat per l’Escola Superior d’Estudis Hispànics i Ibèrics (Casa de Velázquez, Madrid), l’equip Identitats, Territoris, Expressions, Mobilitats (ITEM EA 3002, Universitat de Pau et des Pays de l’Adour), i els grups de recerca «Societat, poder i cultura al País Basc (segles XIV i XV)», «Elits, xarxes, monarquia» (UPV-EHU, Vitòria), J.M. Lacarra (Universitat Pública de Navarra, Pamplona) i l’Institut d’Estudis dels Mitjans de Comunicació (IEM) i el Centre Històric d’Além Mar (CHAM) (Nova Universitat de Lisboa).
L’edifici d’estil neoclàssic és actualment la seu institucional del Conselh Generau d’Aran i de l’Archiu Generau d’Aran
A principis del segle XX, la unió de dues famílies els Subirà del Senhor d’Arròs i els Ademà dels de Tròi d’Arró no va ser casualitat. Les dues famílies, segurament emparentades, havien compartit l’alternança de l’ofici de “baile” (Aquest ofici, adscrit a l’administració reial a l’Aran, s’ocupava d’executar qualsevol provisió i ordre que el governador o el jutge li donés) des de sempre. Quan en la família Subirà d’Arròs l’hereva és una dona, Maria Antonia Subirà Ademà, no és estrany que es casi amb el fill dels Ademà d’Arró. I des d’Arró arriba la persona, Francisco Ademà Subirà, que transformarà la casa dels Subirà i el paisatge urbà d’Arròs amb la construcció de la Casa deth Senhor. Ell mateix, però contribuirà a la decadència i desaparició d’aquest patrimoni en mig d’històries i llegendes.
La publicació titulada “Era Casa deth Senhor d’Arròs. Bicentenarai. 1820-2020” explica, en el seu primer capítol, la història de la família Subirà dels del Senhor d’Arròs. L’estudi, fet a través de documents dipositats en el mateix Archiu Generau d’Aran, ens mostra als Subirà vinculats familiarment a Rafael Subirà Demiguel, primer governador aranès des de 1652 fins a 1683.
El segon capítol es dedica a conèixer als Ademà, que arriben a la casa per matrimoni i que enriquiran, a través del comerç de la fusta i del bestiar, a la família entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Aquest enriquiment explica la construcció, al costat de la casa vella fortificada dels Subirà, d’un gran edifici d’estil Neoclàssic.
El tercer i quart capítol es dediquen a les característiques arquitectòniques i decoratives d’aquest nou estil, que es de moda en el moment del projecte i construcció de la nova casa. Els treballs de fusteria conservats presenten un gran nivell artístic i segurament van ser dissenyats per mestres ebenistes. L’escala, les portes, les llars de foc i els mobles es van inspirar en el sub-estil Lluís XVI del Neoclàssic.
El cinquè capítol respon al treball d’investigació del personal de l’Arxiu sobre la panoràmica “Les Ribes del Bòsfor” de Joseph Dufour (1812). Els papers pintats, actualment desapareguts, es van instal·lar en una de les habitacions de la primera planta, habilitada com a petit saló.
Les històries i llegendes, contades al capítol setè, ens expliquen com Francisco Ademà Subirà es podria haver arruïnat. Tres generacions més continuaran vivint a la casa, però quan l’hereu marxa a viure a Vielha cap al 1903, la casa tanca les portes al 1903.
El darrer capítol reviu com a sobreviscut l’edifici fins avui. El trobem com a caserna de la Guàrdia Civil i com a residència d’un destacament militar el 1938. Cap als anys cinquanta del segle XX, l’Ajuntament d’Arròs e Vila el compra i en ell s’estableix la seu del mateix ajuntament. Les plantes superiors es lloguen a famílies de fora. En aquests mateixos anys, s’instal·la l’escola del poble. El 1964, es converteix en un dels llocs de localització d’algunes de les escenes de la pel·lícula “Aquella Joven de Blanco” de la productora Estela Films SA. El 1971, va estar a punt de convertir-se en un establiment hoteler.
L’any 1979, amb la proposta de recuperació de les institucions pròpies d’Aran s’aprova que la Casa deth Senhor sigui la seu del Conselh Generau d’Aran. L’any 1991, amb la reinstauració del Conselh es comença a gestar la proposta, que culmina el 1995 amb el conveni entre la Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran i l’Ajuntament de Vielha e Mijaran per a convertir l’edifici en la seu institucional del Conselh i de l’Archiu Generau d’Aran. El projecte de rehabilitació de l’edifici es redacta el 1995 i les obres finalitzen en el mes de maig de 1998. El 7 de novembre, l’edifici és inaugurat pel president de la Generalitat de Catalunya.
El llibre conté la genealogia de la Casa deth Senhor i una Línia Cronològica amb els esdeveniments més importants que han marcat a la família Subirà Ademà.
El Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs continua el projecte de digitalització dels seus fons tot fent-los accessibles i facilitant la seva consulta des de l’anomenat Repositori Obert de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (repositori.fpiei.cat).
Des d’aquest mes d’octubre, ja es poden consultar en línia una seixantena més de títols de premsa històrica. Algunes de les publicacions que s’hi sumen, tot ampliant la secció de “premsa entre 1900-1950” són les següents: els periòdics Agricultura : periódico defensor de los intereses generales o Catalunya : periòdic català; els setmanaris humorístics La Banqueta, Don Quijote, El Gat de Famades o El Duende; els butlletins de la Cámara agrícola de Lérida, del Colegio de Farmacéuticos, del Liceo Escolar, del Consejo Provincial de Fomento o del Ateneo Escolar; les revistes Lérida gráfica, Lérida a la vista, lo Campanar de Lleyda, el Avisador del Magisterio, o El Bedel, entre moltes altres.
Al mateix temps, a banda de les dues grans capçaleres que ja estaven accessibles (El Ideal i El Pallaresa), el repositori n’incorpora dues de noves i, tot i que, la tasca de digitalització d’ambdós diaris es preveu fer-la en diferents fases donat el volum d’aquestes dues capçaleres, des d’avui ja es pot consultar el Diario de Lérida (els números dels anys 1886 al 1892) i El País: diario liberal independiente (el període de 1897 a 1899).
En el repositori s’ha habilitat també un apartat en el que s’hi inclou la premsa digitalitzada d’altres poblacions, ja que l’Hemeroteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs no només és dipositària de títols de revistes de la ciutat de Lleida sinó que també recull gran part de la premsa comarcal i del territori. En aquests moments, ja hi són representades poblacions com Agramunt, Albesa, Balaguer, Bellpuig, Borges Blanques, Cervera, Tàrrega, Torregrossa o Tremp.
Trovos amorosos de un amante enamorado. Lérida : Imp. y Libreria de F. Armenteros y Segura, [1874 o post.].
Des del proppassat dia de Sant Jordi, es pot visitar el Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs una petita mostra de la interessant col·lecció de literatura de canya i cordill.
D’aquesta manera, un petit conjunt de cobles, romanços i sàtires romanen disposats en els quatre mòduls expositius del renovat espai de l’hemeroteca. La producció d’aquest gènere de literatura popular que sorgeix amb el naixement de la impremta, ha estat molt abundant. De fet, la ciutat de Lleida destacà junt amb Barcelona, València o Palma, com a ciutat impressora de literatura de canya i cordill. L’arc cronològic de la col·lecció de l’Institut d’Estudis Ilerdencs abasta de finals del XVIII a inicis del XX, essent els plecs impresos a mitjans del XIX els més nombrosos.
En l’exposició hi ha seleccionats romanços de contingut divers: alguns són relats amorosos, altres parlen de calamitats o catàstrofes on s’expliquen crims i malifetes de lladres i bandolers. Sovint escrits en to de sàtira i humor també hi ha lloc per la narració de fets històrics i per la difusió de costums.
Tot i que només s’inclou una petita mostra d’aquest fons tan especial, el Servei ja té planificada la digitalització de tota aquesta rica col·lecció de literatura de canya i cordill i la seva futura implementació en el repositori d’objectes digitals per difondre-la i fer-la més accessible a la consulta i promoure’n la recerca.
Coses de Lleyda : los anterros Lleyda : Imprempta de Lluis Abadal, 1899 (detall)
En un moment en que les eines que fins ara ens servien per comunicar i comunicar-nos sembla que s’estan redefinint o fins i tot desapareixent apareix una de novaLa DaDa en format de publicació digital i després d’un temps llarg de reflexió sobre si un butlletí en format paper (o PDF) era prou útil i engrescador per justificar tot l’esforç que requeria la seva publicació periòdica. És una nova forma més dinàmica de presentar els continguts, adaptada als temps i més en consonància amb la resta d’informació i continguts que ens arriben d’altres àmbits. És cert que a alguns els obligarà a adoptar nous hàbits en la lectura (no es pot subratllar!), però ho podem compartir, extractar i comentar a través de les xarxes socials generant d’aquesta forma debat i per tant augmentant el coneixement, però sobretot el fet de compartir ens ajuda a difondre i a compartir amb els no professionals idees i inquietuds i per tant fer més propers tant els arxius com la feina de les persones que hi treballem. És una bona fórmula per poder fer realitat tot això el perfil de twitter creat @laDaDa_AACque permetrà una interacció més directa entre lectors i autors.
És cert que aquest “primer número” no ha provocat gaire enrenou a les xarxes, a pesar d’una editorial compromesa i punyent amb l’actualitat com és la deriva que sembla que ha pres el legislador i el Govern espanyol per a posar encara més difícil l’accés a la documentació i als arxius. L’article de la Marta Munuera Els sistemes que volem tampoc no pot deixar indiferent a ningú, des de la primera pregunta que és d’aquelles que ens fa venir mal d’estómac i mirar cap al cel fins i tot a aquells més agnòstics. A més hi ha articles amb experiències interessants com el que recull la de la Xarxa d’Arxius Municipal (XAM) o el “recull bibliogràfic” que sempre eixampla els nostres coneixements i que de vegades fins i tot ens permet forçar les costures d’aquell vestit professional (bata?) que de vegades ens queda una mica just.
Augurem un llarg recorregut al concepte encara que el format (o la imatge) canviarà molt més ràpidament que en tots aquests anys ho ha fet el butlletí de l’Associació, perquè els temps són uns altres, tot canvia molt ràpid i la nostra professió ens exigeix estar atents.
Grup d'Arxivers de Lleida 