Presentació del número 35 de la revista URTX


El proper dimecres 5 de maig a les 19h a la nau 18 de Cal Trepat es farà la presentació del número 35 de la revista URTX 35 amb aportacions molt interessants.

Cal reservar l’entrada gratuïta al següent enllaç

Informació extreta de les xarxes socials de l’ACUR

Publicació del treball “El cementiri de Tremp durant la Guerra Civil”


Nova publicació del treball guanyador de la 9a beca de recerca Mossèn Jesús Castells i Serra de l’any 2019, en la que la historiadora Noemí Riudor ens explica el resultat del seu any de recerca.

L’1 d’abril de 1940, un decret del govern de Franco posava les bases per a la construcció d’un monumental mausoleu que havia de perpetuar la memòria d’aquells que havien mort a conseqüència de la violència revolucionària i

en acció de guerra defensant el bàndol rebel.

Tot i que inicialment només havia d’acollir els “mártires” i “héroes” de la “Cruzada”, finalment també hi foren traslladades les restes de combatents republicans. De fet, en els anuncis que es publicaren a la premsa el 1958, per tal

de rebre demandes de trasllat, s’hi pot llegir:

“Uno de los principales fines que determinaron la construcción del

Monumento Nacional de los Caídos en el Valle de Cuelgamuros

(Guadarrama) fue el de dar en él sepultura a quienes fueron sacrificados

por Dios y por España y a cuantos cayeron en nuestra Cruzada, sin

distinción del campo en que combatieron, según exige el espíritu cristiano

que inspiro aquella magna obra, con tal que fueran de nacionalidad

española y de religión católica”1.

Amb la intenció de saber el nombre de restes que s’haurien de traslladar al mausoleu, el Consejo de Obras del Monumento a los Caídos va establir, el 30 de desembre de 1957, que la guàrdia civil havia de fer-se càrrec de tenir els

llistats dels morts i assassinats a tots els pobles, així com conèixer la voluntat de les famílies amb relació als trasllats.

Per tal de procedir als trasllats es va indicar com haurien de ser les caixes que contindrien les restes. Les caixes individuals havien de fer 60x30x30 cm i les que contindrien més d’un individu havien de fer 120x60x60 cm.

El procés des de l’exhumació a la reinhumació passava doncs per conèixer quants i qui eren, demanar autorització a les famílies i disposar les restes en caixes individuals o col·lectives per tal d’efectuar el trasllat. Un cop arribades les restes

a Cuelgamuros calia documentar els noms dels individus que hi arribaven, des d’on venien i on es dipositaven.

Tot plegat un procediment que sembla ben organitzat i endreçat però que quan ens hi apropem per buscar detalls veiem que estava ple d’irregularitats.

Objectius

En l’estudi dels trasllats al Valle de los Caídos des del Cementiri Militar de Tremp, es plantegen els següents objectius:

  • Elaborar un llistat exhaustiu dels combatents inhumats al Cementiri Militar.
  • Saber qui eren i quants eren
  • Conèixer la distribució de les inhumacions al Cementiri Militar
  • Estudiar com es van realitzar els trasllats al Valle de los Caídos
  • Resseguir el procés de trasllat de les restes
  • Elaborar un llistat dels qui es van inscriure al registre del Valle amb nom i cognoms
  • Elaborar un llistat dels qui, tot i haver estat traslladats i se’n coneixia la identitat, no consten inscrits al Valle.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Un Sant Jordi ple d’història


Aquest Sant Jordi tenim molts títols per escollir. Nosaltres hem fet la nostra tria, prenent com a criteri la utilització de documents històrics per a poder bastir el relat que ens presenten.

Tremp desaparegut de Xavier Tarraubell i Laureà Pagarolas

La presentació es va fer a Tremp, el divendres 16 d’abril

Editat per EFADOS i amb el suport del Departament de Cultura

Aquest llibre és un viatge en el temps i un passeig pel Tremp desaparegut, amb una acurada selecció de fotografies des de final del segle XIX fins als anys setanta del segle XX. Unes imatges que permeten redescobrir espais perduts o modificats del paisatge urbà, des del seu cor fins als afores, però també vivències i emocions d’una vila pallaresa, esdevinguda ciutat i capital de comarca amb un creixement pausat i sense sotracs. Una invitació a conèixer el Tremp pretèrit, a mantenir-ne la memòria i a refermar-ne la identitat.

Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta de Ferran Dalmau. Editat per Pagès Editors

Un viatge als principals esdeveniments que van marcar aquest racó de món el segle passat, és on ens trasllada Joan Culleré i Ibars (1916-1995). La llibertat per maleta. Un itinerari personal, el del lleidatà, que és alhora el d’un home lligat al fets que van marcar el seu temps: des de la proclamació de la República i els Fets d’Octubre, a la Guerra Civil, els camps de concentració i l’exili, passant pel retorn a l’interior i la resistència més compromesa a la dictadura. I, tot plegat, per acabar assistint, incrèdul però al peu del canó, davant la lampedussiana mutació del règim com a obra pòstuma del franquisme.

Un llibre que és també el recorregut vital d’un independentista de primeríssima hora: de quan ser-ho era jugar-se la pell i on es remava a contracorrent de propis i estranys. Joan Culleré representa, encara avui, el compromís polític més noble i longeu, el prestat sense albirar horitzons de contrapartides o gratificacions personals, i sempre marcat per les privacions materials d’aquell qui res espera per a ell i tot ho vol per als seus. En definitiva, es tracta d’un llibre que ens apropa al menut viatjant lleidatà que, traginant amunt i avall la pell desgastada d’una vella maleta carregada de somnis i il·lusions incomplerts, va deixar una profunda petjada a la seva ciutat i al conjunt del país.

(ressenya de l’autor Ferran Dalmau)

Modernitat i progrés. Evolució atenística i associativa de les Terres de Ponent (1850-2020) de Montse Baiges i Gerard Pamplona. Editorial Afers

Aquest llibre ens trasllada el treball que va guanyar la 6a beca de recerca històrica Terra d’Ateneus, convocada l’any 2019 per l’Institut Ramon Muntaner i la Federació d’Ateneus de Catalunya.

A les comarques del Segrià i el Pla d’Urgell, els ateneus i altres espais de socialització es van desenvolupar a la llum de l’evolució social induïda per la Revolució Industrial i les millores agràries. Des de la segona meitat del segle XIX, els espais associatius van contribuir a modelar la societat, a més de ser actors decisius en les diverses etapes històriques que ha viscut el país fins avui dia. El present estudi ens aporta evidències que ajudaran a entendre les necessitats i les demandes dels diversos grups socials que estructuraven les poblacions de Ponent, canalitzades a través de les associacions ateneístiques. Així mateix, s’endinsa a descobrir les connexions entre els esdeveniments locals i les dinàmiques socials que s’experimentaven a escala nacional, la consolidació del catalanisme i la irrupció de les classes obreres com a subjecte polític dins les noves societats industrials. Tot amb l’objectiu d’entendre millor els canvis socioculturals produïts durant la segona meitat del XIX i principi del XX, així com la seua evolució històrica fins a arribar a les primeres dècades del segle XXI.

Galera, 5 d’Antonieta Jarne. Editat per Pagès Editors

Aquest últim és una història novel·lada o una novel·la històrica feta de quotidianitats i de personatges familiars, escrita des de l’estima a la memòria i el coneixement de la Història.

Des de les Garrigues fins al Segrià s’arrosseguen històries ocultes que mai no han format part de l’imaginari col·lectiu. Els meus repadrins, pagesos pobres, foren expulsats del seu entorn per un succés extraordinari. A partir d’aquí, des del Cogul fins al carrer Galera de Lleida, cinc generacions d’una mateixa família passegen neguits, alguns clandestins, i ben poques esperances. Una família, un carrer, tot un món que transita com pot per les vores del progrés i la modernitat. La vida quotidiana, mirall de l’eternitat més veritable, amaga bocins de realitat que no es poden comprendre en la seua totalitat si no estan ben anusats. Les memòries pagesa, obrera, social i popular s’aniran embastant mentre fixen o esbandeixen records i oblits. Tot plegat, les coses no són mai el que semblen. Com a molt, són com s’expliquen.

La casa dels avis, de Vicenç Villatoro. Editorial Proa

L’epopeia d’una família catalana al llarg de més d’un segle

¿Què fa que algú decideixi anar-se’n del lloc on ha viscut sempre i que algú altre vulgui morir allà on va néixer? Si a la celebrada Un home que se’n va, Vicenç Villatoro reconstruïa la història del seu avi patern, que emigra des d’un poble de Còrdova a Terrassa, a La casa dels avis explora la història dels avis materns, des de la casa familiar de Canet, que va ser enderrocada, fins a la Terrassa obrera i convulsa de la guerra i la postguerra. Eren un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que van viure l’exaltació de la República, la derrota de la guerra i l’experiència de l’exili, la presó i el silenci del franquisme. La seva història és la dels que es queden, i la seva casa és el símbol de la persistència i l’arrelament a la terra.

La casa dels avis forma part d’una ambiciosa trilogia—juntament amb Un home que se’n va i El retorn dels Bassat— sobre l’emigració i la identitat, però és també una visió diferent, des la perspectiva d’una família concreta, de la història catalana al llarg de més d’un segle: des de l’arribada d’un avantpassat napolità per participar a les guerres carlines fins als esdeveniments de l’octubre del 2017 i el dia d’avui.

Taula rodona: Les col·leccions museístiques al jutjat. Reflexions a propòsit del cas de Sixena i del conflicte entre els bisbats de Lleida i Barbastre-Monzón


Taula rodona virtual Les col·leccions museístiques al jutjat. Reflexions a propòsit del cas de Sixena i del conflicte entre els bisbats de Lleida i Barbastre-Monzón, amb la historiadora de l’art a la Universitat Paul-Valéry Montpeller 3 (França), especialista en escultura monumental medieval i obres d’art i museus, Géraldine Mallet; el director de la càtedra Fiter Rossell de Ciències Jurídiques i Polítiques de la Universitat Europea del Principat d’Andorra, Marc Escolà; el catedràtic d’Història de l’Art i Arqueologia jubilat de la Universitat de Rennes (França), membre de l’Institut d’Estudis catalans i exdirector del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Xavier Barral; i la conservadora del Museu de Lleida, Carme Berlabé, autora de la tesi doctoral Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic. La taula redona virtual, que podrà seguir tothom que ho desitgi, estarà moderada pels professors i historiadors de la UdL, Flocel Sabaté i Francesc Fité. L’acte estarà presidit pel vicerector de Cultura i extensió universitària de la UdL, Joan Busqueta.

Museu de Lleida. FOTO: Norto Méndez/Generalitat de Catalunya (CC BY-NC 2.0)

Informació de l’esdeveniment:

Lloc: En remot

Web: Accedir a la sessió

Inici:18 de març de 2021  |  19:00

Informació extreta de la pàgina web de la Universitat de Lleida

Celebrem el Bicentenari de la Casa deth Senhor (1820-2020) amb la publicació d’un llibre sobre la seva història


L’edifici d’estil neoclàssic és actualment la seu institucional del Conselh Generau d’Aran i de l’Archiu Generau d’Aran

A principis del segle XX, la unió de dues famílies els Subirà del Senhor d’Arròs i els Ademà dels de Tròi d’Arró no va ser casualitat. Les dues famílies, segurament emparentades, havien compartit l’alternança de l’ofici de “baile” (Aquest ofici, adscrit a l’administració reial a l’Aran, s’ocupava d’executar qualsevol provisió i ordre que el governador o el jutge li donés) des de sempre. Quan en la família Subirà d’Arròs l’hereva és una dona, Maria Antonia Subirà Ademà, no és estrany que es casi amb el fill dels Ademà d’Arró. I des d’Arró arriba la persona, Francisco Ademà Subirà, que transformarà la casa dels Subirà i el paisatge urbà d’Arròs amb la construcció de la Casa deth Senhor. Ell mateix, però contribuirà a la decadència i desaparició d’aquest patrimoni en mig d’històries i llegendes.

La publicació titulada “Era Casa deth Senhor d’Arròs. Bicentenarai. 1820-2020” explica, en el seu primer capítol, la història de la família Subirà dels del Senhor d’Arròs. L’estudi, fet a través de documents dipositats en el mateix Archiu Generau d’Aran, ens mostra als Subirà vinculats familiarment a Rafael Subirà Demiguel, primer governador aranès des de 1652 fins a 1683.

El segon capítol es dedica a conèixer als Ademà, que arriben a la casa per matrimoni i que enriquiran, a través del comerç de la fusta i del bestiar, a la família entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Aquest enriquiment explica la construcció, al costat de la casa vella fortificada dels Subirà, d’un gran edifici d’estil Neoclàssic.

El tercer i quart capítol es dediquen a les característiques arquitectòniques i decoratives d’aquest nou estil, que es de moda en el moment del projecte i construcció de la nova casa. Els treballs de fusteria conservats presenten un gran nivell artístic i segurament van ser dissenyats per mestres ebenistes. L’escala, les portes, les llars de foc i els mobles es van inspirar en el sub-estil Lluís XVI del Neoclàssic.

El cinquè capítol respon al treball d’investigació del personal de l’Arxiu sobre la panoràmica “Les Ribes del Bòsfor” de Joseph Dufour (1812). Els papers pintats, actualment desapareguts, es van instal·lar en una de les habitacions de la primera planta, habilitada com a petit saló.

Les històries i llegendes, contades al capítol setè, ens expliquen com Francisco Ademà Subirà es podria haver arruïnat. Tres generacions més continuaran vivint a la casa, però quan l’hereu marxa a viure a Vielha cap al 1903, la casa tanca les portes al 1903.

El darrer capítol reviu com a sobreviscut l’edifici fins avui. El trobem com a caserna de la Guàrdia Civil i com a residència d’un destacament militar el 1938. Cap als anys cinquanta del segle XX, l’Ajuntament d’Arròs e Vila el compra i en ell s’estableix la seu del mateix ajuntament. Les plantes superiors es lloguen a famílies de fora. En aquests mateixos anys, s’instal·la l’escola del poble. El 1964, es converteix en un dels llocs de localització d’algunes de les escenes de la pel·lícula “Aquella Joven de Blanco” de la productora Estela Films SA. El 1971, va estar a punt de convertir-se en un establiment hoteler.

L’any 1979, amb la proposta de recuperació de les institucions pròpies d’Aran s’aprova que la Casa deth Senhor sigui la seu del Conselh Generau d’Aran. L’any 1991, amb la reinstauració del Conselh es comença a gestar la proposta, que culmina el 1995 amb el conveni entre la Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran i l’Ajuntament de Vielha e Mijaran per a convertir l’edifici en la seu institucional del Conselh i de l’Archiu Generau d’Aran. El projecte de rehabilitació de l’edifici es redacta el 1995 i les obres finalitzen en el mes de maig de 1998. El 7 de novembre, l’edifici és inaugurat pel president de la Generalitat de Catalunya.

El llibre conté la genealogia de la Casa deth Senhor i una Línia Cronològica amb els esdeveniments més importants que han marcat a la família Subirà Ademà.

Consulta el llibre “Era Casa deth Senhor d’Arròs. Bicentenari. 1820-2020”

Coneix la història de la Casa deth Senhor a través de tres Exposicions Virtuals

“Era Casa deth Senhor d’Arròs 1820-2020”

“Arquitectura e decoracion interiora neoclassica ena Casa deth Senhor”

“Es Ribes deth Bosfòr. Ua panoramica de Joseph Dufour de 1812 ena Casa deth Senhor”