Privilegi de concessió de la Fira de Sant Miquel, 1232, conservat a l’Arxiu Municipal de Lleida


El Document del mes d’aquest setembre està dedicat a un dels pergamíns més destacats dels conservats a l’Arxiu Municipal de Lleida, es tracta del Privilegi de concessió de la celebració de la Fira de Sant Miquel, atorgat pel rei Jaume I, l’any 1232.

El regnat de Jaume I és, sens dubte, el temps més brillant de la història de Catalunya, fou aleshores quan la Corona d’Aragó començà a esdevenir una potència mediterrània. Jaume I, que, a l’edat de sis anys, rebé el jurament de fidelitat dels estaments catalans i aragonesos reunits en corts al Palau Reial de la Suda de Lleida, va estar molt vinculat a la ciutat durant tot el seu regnat, fins al punt que se’l conegués com el rei que tenia Lleida.

Certament el rei, durant el seu regnat, va atorgar nombrosos privilegis a la ciutat afavorint el seu creixement. Sense oblidar, que fou també en aquell moment, l’any 1228, en què aparegueren els Costums de Lleida, obra del jurista Guillem Botet, primera compilació del dret local a Catalunya, i on es recollien i es regulaven bona part de les seves activitats econòmiques.

El privilegi de concessió de la Fira de Sant Miquel, atorgat als cònsols, després anomenats paers o regidors, autoritza, i dona protecció reial, a la celebració d’una fira, que se celebrarà anualment per la festivitat de Sant Miquel, en el terme municipal de la ciutat, en reconeixement dels serveis prestats per Lleida a la Corona. Aquest any, com s’ha vingut celebrant des del segle XIII, del 29 de setembre al 2 d’octubre la Fira tornarà a obrir les seves portes oferint a la ciutadania les darreres novetats en productes i maquinària agrícola.

“En nom de Déu, sigui per tots coneguts que Nós, Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó i del regne de Mallorca, València, comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller, amb aquesta carta de present, per Nós i els nostres successors, us donem, concedim i aprovem, de manera perpètua, a vosaltres, dilectes i fidels nostres Ramon Clavell, Pere de Marimon, Bernat Guasch i Joan de Safont, cònsols, i a través vostre, a tota la universitat de Lleida, tant als presents com als futurs, fires que celebrareu anualment a la ciutat en qualsevol lloc, dins o fora, que els cònsols i prohoms veieu més convenient. Dites fires se celebraran sempre per la festa de Sant Miquel de setembre, i s’estendran durant 10 dies continuats a partir d’aquella festa. Establim, a més fermament, que qualsevol home, d’allà on sigui, que vingui a les esmentades fires, ja sigui deutor, fiador o malfactor, a excepció dels homicides, gaudeixi de la nostra protecció i guiatges especials, amb tots els béns i mercaderies, que porti a la data del seu retorn. Si algú, però, contravenint aquest nostre estatut i guiatge, s’atrevís a molestar, apoderar-se’n, detenir, impedir, gravar i empenyorar a algú que vingués o romangués a les citades fires, sense ser un homicida, aleshores que sàpiga que caurà sense remei en la ira i indignació nostra, a més de restituir, tanmateix, els danys en més del doble i satisfer una multa de mil morabetins.

El que ha estat a Lleida, a deu de les calendes de setembre de l’any del Senyor de 1232.

Signe de Jaume, per gràcia de Déu, rei d’Aragó i de Mallorca, i senyor de Montpeller.

En foren testimonis: Pere Cornell, Valesi de Berga, Llop Eiximèn de Lusia, Ramon Berenguer d’Àger, Berenguer de Bellvís, Pere d’Anglesola, Berenguer de Cervera, Bernat d’Aspes, Ramon d’Aspes, Gombau de Ribelles, Arnau de Pradell.

Signe de Guillem Escrivà, qui per manament del senyor rei mitjançant Guillem Rabassa, el seu notari, aquesta carta va escriure, en el lloc, el dia i l’any esmentats”.

AML, Fons Municipal, pergamí 25

Anuncis

Transcripció de les “Crónicas leridanas” conservades al Servei d’Arxius i Llegats de l’IEI


Aquest mes us presentem la transcripció de dos documents del S.XIX del llegat Tarragó,  agrupats conjuntament sota el  títol de  Crónicas leridanas i conservats en el Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d’Estudis Ilerdencs:

“El día 18 de febrero de 1850 tuvo lugar a corta distancia de la ciudad de Lérida un duelo a pistola entre dos sugetos, cómico el uno y empleado de  la Real Hacienda el otro, ambos residentes en aquella ciudad si bien no eran hijos de la misma. Lo que lo  motivó fue según dicen que uno de los combatientes había dado de bofetones al otro.

El caso es que verificado el reto y elegidos ya los padrinos se  salió la comitiva por la puerta del puente principal en dirección al sitio convenido para la lucha pero como los dos combatientes se cansaron antes de hora y no encontrasen por aquellos andurriales ningun ómnibus ni tartana que pudiese sacarles del apuro, embargaron el  mal rucio de un pobre chico que a la sazón pasaba por allí, conduciendo una carga de heno, y se acordó que ambos adversarios lo montasen.

De esta suerte pudieron llegar comodamente al lugar designado en donde aquellos echaron pié a tierra y se dispusieron para la escena que habían de representar. A poco rato, cada uno de los combatientes disparó cuatro tiros a su contrario, pero dió la casualidad de que no se atravesaron las balas porque los padrinos no las habian puesto, atendiendo a que habian quedado en que las pistolas se cargarían con pólvora i balas de lo mismo. Asi es que no hubo mas que truenos.

Los dos rivales, viendo desenlace tan singular, se dieron al punto por satisfechos ; pero no así los padrinos, quienes opinaron que para que las satisfacciones fuesen cumplidas debia terminar el sainete en la fonda, como así se verificó, celebrándose una magnífica comida.

Por aquel entonces era la época del Carnaval y con este motivo acontecio otro caso no menos chocante que el antedicho. Un militar bastante conocido en Lérida, especialmente por tener en su casa una  linda sobrina que entre muchas de las travesuras que verifica, cometió un dia la de fugarse de su tutela y reunirse con un querido suyo que la esperava en una villa no muy lejana i este militar, decimos, profirió en un baile público de máscaras ciertas palabras que no chocaron mucho á un oficial peluquero, bien que este por de pronto las dejo pasar desapercibidas.

Sin embargo una noche, alla sobre las  nueve o las diez cuando todos los habitantes se retiran a sus casas, estando dicho peluquero en el balcon de la suya vió atravesar por debajo de él al militar consabido, y le llamó diciendole que le aguardase pues tenía que hablarle algunos momentos y á este efecto bajaría á la calle. Creyendo el otro que intentaba cometer la fanfarronada de retarle,  y sospechando al parecer que no tenia motivos de echarle de valiente, se  propuso darle un pequeño susto. A este efecto le aguardó con suma tranquilidad y así que vió que  su contrario se dirigía hacia él no hizo mas que sacar de la faltriquera una enorme llave que le servía para entrar de noche en su casa y levantar el brazo apuntando en dirección  del peluquero pero este creyendo que era una verdadera pistola empezó a dar tales gritos de auxilio por creer que iban a matarle que acudieron pronto una multitud de gente de todas especies.

Por fortuna pronto se convencieron de la realidad y no pudieron menos de reirse de un temor tan infundado”.

El quinzenal El Pueblo (1914) a l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell


El passat mes de maig en el constant procés de revisió dels fons documentals que custodia l’arxiu comarcal es va localitzar 8 números d’una publicació periòdica targarina bastant desconeguda El Pueblo. Desconeguda, ja que en l’exhaustiu treball La premsa local a la comarca de l’Urgell (1898-1994), coordinat per l’Arxiu Comarcal i el Museu Comarcal de l’Urgell, no apareixia cap entrada amb aquesta denominació.

Amb tot, l’any 2008, va aparèixer citada en l’obra d’en Joaquim Capdevila Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari. I desprès de fer una recerca sobre els diversos fons hemerogràfics del país, consultables per internet, constatem que tant sols existeixen 4 números més a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

El Pueblo va aparèixer l’1 de gener de 1914, amb el subtítol de Periódico quinzenal, Organo del Partido Republicano Reformista. Era editat pel Centro Republicano Reformista de Tàrrega amb la seva seu social al Carrer Agoders,6 (Seu del Centre) i imprès per la impremta Joventut de Lleida. El seu director va ser Francesc Jordana. La llengua de la publicació va ser en castellà, tret d’algun petit article en català  prenormatiu. I el preu de venta era de 10 cèntims. El Centre Republicà Reformista de Tàrrega s’inaugurà el febrer de 1913. Estava vinculat al Partit Republicà Reformista de Melequiades Alvarez, que s’havia constituït com a tal de feia pocs mesos (octubre de 1912). Aquest partit propugnava un camí possibilista i gradualista cap al règim  republicà. Entre els noms del partit a Catalunya destaquen Lluís Companys, Josep i Lluís Sulueta Miquel Farreras Manuel Pereña i Joan Comorera. Amb la seva adhesió el Centre targarí va ser el primer centre lleidatà que s’hi adheria oficialment Poc menys d’un any desprès de fundar-se el Centre, va apareix el seu portaveu: El Pueblo. Aquesta publicació estava estretament relacionada amb el grup de republicans reformistes de Cervera. Aquests estaven articulats al voltant de la publicació Escuela de la qual participava el cerverí Joan Comorera. La vinculació entre els dos centres reformistes de les terres de ponent era evident en les pàgines de Pueblo. Tal i com assenyala Capdevila, la seva existència tant a Tàrrega com a Catalunya és efímera i així mateix el periòdic.

Aquesta publicació ha passat a formar part de l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell i la seva consulta és d¡’accés lliure dins de l’horari d’atenció al públic de l’ACUR.

Es Ordinacions de Juan Francisco de Gracia, visitador reiau en Aran. 1616


 Er an 1616 Felip III envièc a Juan Francisco de Gracia entà actualizar e recopilar era administracion aranesa en un nau document coneishut com “Ordinaciones”. Eth sòn títol originau ei Ordinaciones, Pragmàtica y Edictos reales del Valle de Aran hechos en el año mil seiscientos diez y seis por el doctor Juan Francisco de Gracia, entonces assessor de Ribagorza y visitador real en el dicho Valle y aora del Consejo del Rey Nuestro Señor en la Real Chancelleria del Reyno de Mallorca.

Un des sòns capítols tracte dera naua forma d’insaculacion e extraccion des oficis dera Val d’Aran. Ath delà des oficiaus des lòcs e viles araneses, i auie: sis conselhèrs, un per terçon (Pujòlo, Arties e Garòs, Castièro, Marcatosa, Lairissa e Quate Lòcs); un procurador o sindic Generau; sis proòms, un per cada terçon e tres oïdors de compdes.

Aguesti oficis nomentats d’extraccion utilisaran era forma d’insaculacion o imborsacion. Des d’alavetz es nòms des persones aptes tà èster conselhèr, sindic e oïdors de compdes, s’escriuràn en cedules de pergamin, cada ua d’aguestes se meterà en un cartucho de husta nomentat redolin, (en es documents antics escrits en castelhan se le nomente ceruelo, suposam que poirie hèr referéncia ath tipe de husta que s’utilisaue, ceridèr). Toti eren deth madeish color e forma. Un cop metut eth nòm dera persona insaculada se barrauen damb cèra. Es redonlins se calauen laguens des bosses qu’auien eth titol de “Bossa de sindic…” (ua bossa), “Bossa de conselhèr deth terçon…” (sies bosses damb eth nòm des terçons) e “Bossa d’oïdors de compdes…” (tres bosses que corresponerien as bailies).

Tèxte des Ordinacions publicat en sègle XVIII

Tèxte des Ordinacions publicat en sègle

Es bosses se sauvauen en ua arca de husta. Auie tres panhs damb es sues corresponentes claus. Ua d’eres s’entregaue ath governador, representant dera autoritat reiau. Aguest podie èster substituït, per abséncia, malautia… peth jutge ordinari, peth baile de Vielha o peth sòn loctinent. Es autes claus passauen dera següenta forma: eth prumèr an: conselhèrs de Pujòlo e Arties; eth segon an: conselhèrs de Vielha e Marcatosa e eth tresau an: conselhèrs de Bossòst e Lairissa. Totes aqueres persones qu’auien de custodiar era clau, auien de dar jurament de non daurir er arca, e solet daurí-la en es casi escrits enes ordinacions.

Cada an eth prumèr dimenge de seteme, entàs sèt deth maitin, s’amassauen ena glèisa parroquiau de Vielha, eth governador, es conselhèrs e es proòms dera Val entà escotar missa der Esperit Sant. Un còp escotada era missa anauen tara glèisa de Sant Aurenç entà trèi er arca. Prumèr se comprobaue que non auesse estat forçada. Dempús e dauant deth notari e eth secretari se daurie er arca e se treiguien es bosses. Laguens d’eres se trapauen es redolins damb es nòms des candiats. Mès tard es eleccions se trasladèren entara glèisa de Sant Miquèu de Vielha e se celebrauen eth dimenge abantes de Tot Sants.

En 1834, Isabel II suprimic es institucions tradicionaus araneses. En 1990, damb era Lei 16/1990, de 13 de junhsèga, sus eth regim especiau dera Val d’Aran se restablic eth Conselh Generau e eth sindic d’Aran coma principaus institucions dera organizacion administratiua pròpia dera Val d’Aran. Eth 17 de junh de 1991, se celebreren es prumères eleccions ath Conselh. D’acòrd damb era Lei, Aran se dividís en sies circumscripcions, que se corresponen damb es sòns terçons istorics. Eth numero de conselhèrs e conselhères a elegir en cadun ei eth següent: Pujòlo: dus membres; Arties e Garòs: dus membres; Castièro: quate membres; Marcatosa: un membre; Lairissa: un membre e Quate Lòcs: tres membres.

Actuaument, un libre imprés en 1752, qu’arremasse eth tèxte originau des Ordinacions; forme part de l’exposició permanent del Musèu dera Val d’Aran a Vielha. Es usuaris der Archiu Generau d’Aran pòden consultar-le per Internet damb era opcion “Arxius en línea: Cercador de fons i documents” dera Xarxa d’Arxius Comarcals.

Arca des oficis

Arca entara eleccion des Conselhèrs e Sindic.

Imatges de la Festa Major de Lleida conservades al Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’IEI.


Aquest mes dediquem la secció “el document del mes” a la Festa Major de Lleida, a través de les imatges de Josep Porta Mesalles, incloses en el Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’IEI.

De les nombroses imatges que els fotògrafs Porta, pare i fill, van realitzar al llarg dels anys de les festes de Sant Anastasi, patró de Lleida, n’hem seleccionat tres corresponents a actes festius, que, com a tal, figuren als programes de la Festa Major de la immediata postguerra, entre els anys 1940 i 1944, i que posteriorment es deixaren de fer, sigui perquè es van passar a realitzar en altres dates o simplement es van oblidar.

La primera fotografia correspon a l’aeronauta Amador Fernández, el qual ascendia amb el globus i realitzava exercicis de circ en un trapezi penjat del mateix. Era un acte que es muntava ja des del segle XIX i va perdurar fins l’any 1944.  L’exhibició es feia al marge esquerre del riu Segre a primera hora de la tarda i, com es veu a la imatge, necessitava un nombrós grup de voluntaris per unflar el globus i mantenir-lo a terra fins l’inici de l’espectacle.

Encara que Lleida no és una ciutat “taurina”, les curses de braus han figurat de forma esporàdica com a actes de la Festa Major des del segle XIX fins als anys seixanta del segle XX, al llarg del qual la ciutat ha tingut almenys quatre places amb una fortuna desigual. La imatge que presentem, sense data, està presa en la plaça que es construí al xamfrà de les actuals avingudes de Prat de la Riba i Alcalde Rovira Roure, al costat de la plaça Ricard Viñes, a la vora del que s’anomenava les “Cases Barates”, una de les quals es veu al fons. Crida l’atenció que el públic s’ha concentrat en una part de la plaça (tal vegada el “tendido de sombra”) i hi ha una altra part completament buida. Cal afegir que aquesta plaça, construïda totalment de fusta, fou destruïda per la gran tempesta que assolà Lleida l’any 1951 i no es va refer.

Com correspon a una ciutat pagesa, un altre acte de la Festa Major fou el mercat de ramats, el qual al segle XIX tenia lloc al marge esquerre del riu Segre i posteriorment es traslladà al Camp de Mart. La foto que presentem, també sense data, deu pertànyer a alguna Festa Major dels primers anys quaranta del segle XX i ofereix una àmplia perspectiva del Camp de Mart amb la línia de la futura avinguda Prat de la Riba al fons. El bestiar que s’hi veu és majoritàriament boví, amb alguna cavalleria al fons. Aquest mercat alguns anys després es traslladaria al barri de Pardinyes, al costat del Segre on perduraria fins als anys seixanta, quan desapareixeria, en part per la mecanització del camp, i en part integrat en la Fira de Sant Miquel.

Documents sobre Sant Jordi a l’Arxiu Gavín


Aquest mes dediquem la secció “el document del mes” a la temàtica de Sant Jordi, i ho fem a través de documents conservats a l’Arxiu Gavín.

De l’immens fons documental de l’Arxiu Gavín podríem destacar molts documents vinculats a la diada de Sant Jordi, però consultant  les diferents col·leccions, vam observar que Josep Maria Gavín havia dedicat un apartat exclusiu a la temàtica de Sant Jordi. Aquesta sèrie es troba dintre del fons d’articles de premsa de Catalunya i està formada per un total de tretze caixes on Gavín hi recollia fullets, articles, estampes,  etc, vinculats a Sant Jordi.

Ens ha estat difícil escollir algun dels documents, però finalment ens hem decantat per un  publicació dels anys 30. Es tracta d’un exemplar de la publicació D.I.C., concretament el número 96 del dia 22 d’abril de 1933. En la portada hi podem veure Sant Jordi matant el drac, el que més crida l’atenció és que a la cua del drac hi diu “Esquerra feixista” i al peu del dibuix ens indiquen com el drac moribund diu “perdoneu-me, i em faré de la Lliga!”. A la pàgina número tres de la publicació, hi veiem un breu relat titulat “La llança de Sant Jordi” on s’explica una particular llegenda de Sant Jordi, on el drac és “l’Esquerra catalana”.

D.I.C. (Defensa dels Interessos Catalans) era un setmanari d’origen catòlic que a partir de 1932 es va convertir en un setmanari satíric a l’estil de “l’Esquella de la Torratxa” però de caire totalment conservador. Solia donar suport crític a la Lliga Catalana i atacava de forma virulenta a Esquerra Republicana de Catalunya i a la Unió de Rabassaires, va ser un dels òrgans opositors a l’esquerra catalana i clarament anticomunista.

L’Arxiu Gavín no disposa de la col·lecció sencera d’aquesta publicació que es va editar entre 1931 i 1935. La Biblioteca de Catalunya la conserva, i la podeu trobar digitalitzada a través de l’ARCA: arxiu de revistes catalanes antigues.

Per acabar l’entrada, no ens podem estar de mostrar-vos també una fotografia del fons de fotografies d’esglésies conservades a l’Arxiu Gavín. Es tracta de l’antiga església de Tragó de Noguera (Os de Balaguer) dedicada a Sant Jordi i a Santa Maria.  Avui l’església es troba en ruïnes i negada per les aigües de l’embassament de Santa Anna, que l’any 1964 provocaren la dissolució del municipi i la fi del culte en aquest temple. L’església de Tragó  és d’origen romànic, tot i que les restes que ens en queden són de les modificacions d’estil gòtic del segle XIV, i les d’estil barroc del segle XVII. El fons fotogràfic de l’Arxiu Gavín ens ha deixat un testimoni gràfic tant de l’existència d’aquesta església com de la seva degradació a causa de l’abandó.

Plànol del Pla dels Gramàtics, 1785 Arxiu Municipal de Lleida


Aquest mes presentem un plànol conservat a l’Arxiu Municipal de Lleida (AML), relligat en el llibre Establecimiento de patios en el llano de los gramáticos, de l’any 1785 (registre n. 717). Aquesta zona de la ciutat era i és coneguda encara com a Pla dels Gramàtics perquè al s. XV s’hi van ubicar les Escoles de Gramàtica de l’Estudi General de Lleida. El plànol policromat, de 305×460 mm., ens mostra amb la lletra A i en vermell les cases ja existents i enumera els grups d’edificis projectats.

A més a més del plànol ara descrit, el registre conté també un índex alfabètic on consta la relació dels propietaris dels patis i tots els documents impresos per a cada una d’aquestes persones on hi figuren les condicions per a la compra dels terrenys. 

La importància d’aquest document radica en el fet que és una de les primeres mostres de l’ordenació urbanística de la Lleida moderna.

A principis del segle XVIII a Lleida hi havia poc més de cinc-cents edificis habitats. El considerable creixement de la ciutat feia necessari, com en altres llocs, buscar noves solucions urbanístiques. El 27 de gener de l’any 1716 l’Ajuntament sol•licità el permís per aixecar noves construccions en solars pròxims a les muralles de Magdalena i de Boters, que no havien estat ocupats abans per la prohibició de l’autoritat militar.

Anys més tard, el 1785, la Paeria aixecà diversos plànols, un en què es projectava la construcció d’un grup de cases a la part alta del carrer del Torrent (avui conegut com c/ Jaume I el Conqueridor), un altre a prop del portal de Boters, i un tercer sota la costa de Rodamilans, que no seria més que un nou traçat o eixample de l’antic carrer de Cellers entre les casernes de la Panera i de Cavalleria.

A més a més, en aquella època s’obriren dos nous carrers en l’extens Pla de Mur: un que comunicaria la caserna de cavalleria (l’antiga Universitat) amb la Ronda de Sant Martí, i l’altre, en sentit transversal al primer i paral•lel al segon, que donaria al carrer de Múrcia. Al solar que quedava de la zona que en aquells temps es coneixia com a Pla dels Gramàtics, s’hi projectava una plaça que cobriria un gran dipòsit, el Pla de l’Aigua.

El projecte d’urbanització del Pla dels Gramàtics potser hauria seguit la mateixa sort dels plans anteriors si no fos perquè el 1786 Louis de Blondel, mariscal de camp de Carles III, es féu càrrec del govern de la plaça militar. També obtingué la llicència del monarca per dur a terme totes aquestes obres, fent possible el renaixement de l’extinta parròquia de Sant Martí.

A finals dels s. XVIII, Francisco de Zamora recollí en el seu llibre de notes l’abast d’aquesta millora urbanística on va escriure: ”En la parte superior de Lérida se han formado nuevas calles y una plaza que ha de servir para mercado de animales. En este mismo llano de los Gramáticos se va a abrir una puerta que estaba cerrada para la feria