Per Nadal, cada dia un cantoral


Aquest mes amb motiu de les festes nadalenques el document del mes està dedicat a un dels cantorals conservats a l’arxiu Capitular de Lleida, rellevant per les seves imatges il·luminades.

A l’Arxiu Capitular de Lleida es conserven 42 cantorals que abasten del segle XVI al segle XVIII, tenen un pes mig de 40 quilos, i unes mesures que oscil·len entre 750 i 850 mm d’alçada i 550 i 650 mm d’amplada. Les enquadernacions, de la majoria, estant reforçades amb elements metàl·lics, i alguns exemplars conserven les rodes a la part inferior i així com el tirador de pell per facilitar el seu transport. Les dimensions d’aquests còdexs resten justificades per la participació dels diferents cantors en la litúrgia cantada, i la necessitat de poder veure amb claredat la partitura i la lletra a certa distància.

 El cantoral CA_0024 que us presentem avui, amb 795 mm d’alçada, 560 mm d’amplada i 75 mm. de gruix, està enquadernat amb tapes de fusta folrades amb pell, amb reforços metàl·lics horitzontals i verticals, tirador de pell i tancaments metàl·lics. Constituït per 99 folis en pergamí cal·ligrafiats en gòtica formada i notació musical quadrada sobre pentagrama.  El foli 1 ens dona informació sobre l’any en que fou reformat, tot i essent el manuscrit de finals del segle XV, el sacerdot francès Josep Dargein deixa constància en aquest foli de la data en que va efectuar les modificacions, any 1793.

L’antífona és un tipus de cant litúrgic que consisteix generalment en una melodia relativament breu, de tonalitat sil·làbica senzilla que serveix de tornada en cantar els versos d’un salm o càntic.

En el foli XLII vers podem llegir “In die natalis Domini. Officium” és a dir que comença l’ofici del dia de Nadal, amb l’introit: “Puer natus” que fa la doble funció d’acompanyar l’entrada dels celebrants, mentre es dirigeixen a l’altar, i d’ubicar als fidels des del començament en l’esdeveniment que es celebra. El text emprat és llatí, la llengua oficial de l’Església Catòlica.

Destaca la “P” majúscula bellament il·lustrada amb l’escena de la Naixença i l’Adoració al Fill de Déu. Aquesta iconografia està basada en les revelacions de Santa Brígida de Suècia o Santa Brígida de Vadstena, de qui els seus pares van redactar una biografia per promoure el procés de canonització després de la seva mort, que es produí a l’any 1373. El 1391 el Papa Bonifaci IX la va canonitzar amb solemnitat. En una part d’aquestes revelacions Santa Brígida descriu que junt a la Mare de Déu havia “un recatadíssim ancià” Josep “i els dos tenien un bou i un ase, els que després d’entrar en la cova, els va lligar al pessebre, aquell ancià, i va portar a la Verge una candela encesa, que va fixar en la paret i es va sortir fora per no estar present al part”. Després del part, la Mare de Déu amb “els cabells estesos per l’esquena, bells com l’or” adorava al seu Fill “del qual sortia tan inefable llum i tanta esplendor, que no podia acomparar-se amb el sol”.

També destaca la iconografia que envolta la imatge, des dels cérvols a la part inferior, com l’ós i el lleó enfrontats a la part superior, motius comuns en l’heràldica, així com la riquesa dels motius vegetals que orlen tot el foli. Dins la P majúscula i sota l’Infant Jesús, el cor d’àngels canta la bona nova, mentre l’escena es presidida per la mirada de Déu, en la part central superior de l’arc de la “P”.

El Nadal hauria de recuperar el veritable sentit de la celebració i anar més enllà del sentit material que avui dia ens envaeix per arreu, hauria de ser profundament espiritual, profundament humà, i assolir el seu caire diví amb la manifestació més sincera de l’amor. La Naixença sempre ha estat i és motiu de joia i alegria, i l’amor implícit, en aquest inici vital, ens pot dur més enllà que qualsevol dels camins que puguem triar en aquesta vida.

Des de l’Arxiu Capitular us volem trametre els millors desitjos per aquests dies que s’aproximen i ho fem amb aquesta felicitació de Nadal:

La Diputació de Lleida i el foment de la milícia


Després que les Diputacions fracassessin en el seu intent d’arrelament com a òrgan institucional acabat el Trienni Liberal, la de Lleida –concretament al 30 de maig de 1836- començava a funcionar novament amb la clara intenció de fomentar la instrucció pública, establir contribucions justes, obrir canals i camins i millorar l’equipament de la Milícia Nacional.

Precisament aquest darrer objectiu prendria el màxim protagonisme degut a que just en aquell moment a la província de Lleida es donava un dur enfrontament amb els carlistes. Reial Decret de 26 d’agost de 1836 i Ordre de 13 d’octubre de 1836 de la "Junta de Armamento y Defensa" de mobilització de la Milícia Nacional de la Província de Lleida.Per aquest motiu la Diputació, per mitjà de les Juntes d’Armament i Defensa, es va convertir en una institució que liderava la guerra de liberals contra carlins. En gran mesura la Diputació de Lleida va realitzar les escomeses de la Junta d’Armament i Defensa pel que fa a la recerca de recursos i al control polític i foment de les milícies. Tot i això, els ajuntaments també es veieren en la necessitat de proveir recursos per a la guerra, sobretot en aquells moments en els que la duresa de la guerra assolava la demarcació de Lleida.

En els presents documents, l’un de l’agost i l’altre del desembre de 1836, es donen directrius tant pel que fa a les funcions concretes de les Diputacions per al reclutament i l’assoliment de recursos pel seu manteniment de la Milícia Nacional i a la Junta d’Armament y defensa per a la mobilització dels homes que l’havien de composar.

Aquesta documentació forma part del fons de les Guerres Carlines de la Diputació que va des dels anys 1832 fins el 1877 i pot ser consultada directament en línia en el web de l’arxiu de la Diputació de Lleida.

Privilegi de concessió de la Fira de Sant Miquel, 1232, conservat a l’Arxiu Municipal de Lleida


El Document del mes d’aquest setembre està dedicat a un dels pergamíns més destacats dels conservats a l’Arxiu Municipal de Lleida, es tracta del Privilegi de concessió de la celebració de la Fira de Sant Miquel, atorgat pel rei Jaume I, l’any 1232.

El regnat de Jaume I és, sens dubte, el temps més brillant de la història de Catalunya, fou aleshores quan la Corona d’Aragó començà a esdevenir una potència mediterrània. Jaume I, que, a l’edat de sis anys, rebé el jurament de fidelitat dels estaments catalans i aragonesos reunits en corts al Palau Reial de la Suda de Lleida, va estar molt vinculat a la ciutat durant tot el seu regnat, fins al punt que se’l conegués com el rei que tenia Lleida.

Certament el rei, durant el seu regnat, va atorgar nombrosos privilegis a la ciutat afavorint el seu creixement. Sense oblidar, que fou també en aquell moment, l’any 1228, en què aparegueren els Costums de Lleida, obra del jurista Guillem Botet, primera compilació del dret local a Catalunya, i on es recollien i es regulaven bona part de les seves activitats econòmiques.

El privilegi de concessió de la Fira de Sant Miquel, atorgat als cònsols, després anomenats paers o regidors, autoritza, i dona protecció reial, a la celebració d’una fira, que se celebrarà anualment per la festivitat de Sant Miquel, en el terme municipal de la ciutat, en reconeixement dels serveis prestats per Lleida a la Corona. Aquest any, com s’ha vingut celebrant des del segle XIII, del 29 de setembre al 2 d’octubre la Fira tornarà a obrir les seves portes oferint a la ciutadania les darreres novetats en productes i maquinària agrícola.

“En nom de Déu, sigui per tots coneguts que Nós, Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó i del regne de Mallorca, València, comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller, amb aquesta carta de present, per Nós i els nostres successors, us donem, concedim i aprovem, de manera perpètua, a vosaltres, dilectes i fidels nostres Ramon Clavell, Pere de Marimon, Bernat Guasch i Joan de Safont, cònsols, i a través vostre, a tota la universitat de Lleida, tant als presents com als futurs, fires que celebrareu anualment a la ciutat en qualsevol lloc, dins o fora, que els cònsols i prohoms veieu més convenient. Dites fires se celebraran sempre per la festa de Sant Miquel de setembre, i s’estendran durant 10 dies continuats a partir d’aquella festa. Establim, a més fermament, que qualsevol home, d’allà on sigui, que vingui a les esmentades fires, ja sigui deutor, fiador o malfactor, a excepció dels homicides, gaudeixi de la nostra protecció i guiatges especials, amb tots els béns i mercaderies, que porti a la data del seu retorn. Si algú, però, contravenint aquest nostre estatut i guiatge, s’atrevís a molestar, apoderar-se’n, detenir, impedir, gravar i empenyorar a algú que vingués o romangués a les citades fires, sense ser un homicida, aleshores que sàpiga que caurà sense remei en la ira i indignació nostra, a més de restituir, tanmateix, els danys en més del doble i satisfer una multa de mil morabetins.

El que ha estat a Lleida, a deu de les calendes de setembre de l’any del Senyor de 1232.

Signe de Jaume, per gràcia de Déu, rei d’Aragó i de Mallorca, i senyor de Montpeller.

En foren testimonis: Pere Cornell, Valesi de Berga, Llop Eiximèn de Lusia, Ramon Berenguer d’Àger, Berenguer de Bellvís, Pere d’Anglesola, Berenguer de Cervera, Bernat d’Aspes, Ramon d’Aspes, Gombau de Ribelles, Arnau de Pradell.

Signe de Guillem Escrivà, qui per manament del senyor rei mitjançant Guillem Rabassa, el seu notari, aquesta carta va escriure, en el lloc, el dia i l’any esmentats”.

AML, Fons Municipal, pergamí 25

Transcripció de les “Crónicas leridanas” conservades al Servei d’Arxius i Llegats de l’IEI


Aquest mes us presentem la transcripció de dos documents del S.XIX del llegat Tarragó,  agrupats conjuntament sota el  títol de  Crónicas leridanas i conservats en el Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d’Estudis Ilerdencs:

“El día 18 de febrero de 1850 tuvo lugar a corta distancia de la ciudad de Lérida un duelo a pistola entre dos sugetos, cómico el uno y empleado de  la Real Hacienda el otro, ambos residentes en aquella ciudad si bien no eran hijos de la misma. Lo que lo  motivó fue según dicen que uno de los combatientes había dado de bofetones al otro.

El caso es que verificado el reto y elegidos ya los padrinos se  salió la comitiva por la puerta del puente principal en dirección al sitio convenido para la lucha pero como los dos combatientes se cansaron antes de hora y no encontrasen por aquellos andurriales ningun ómnibus ni tartana que pudiese sacarles del apuro, embargaron el  mal rucio de un pobre chico que a la sazón pasaba por allí, conduciendo una carga de heno, y se acordó que ambos adversarios lo montasen.

De esta suerte pudieron llegar comodamente al lugar designado en donde aquellos echaron pié a tierra y se dispusieron para la escena que habían de representar. A poco rato, cada uno de los combatientes disparó cuatro tiros a su contrario, pero dió la casualidad de que no se atravesaron las balas porque los padrinos no las habian puesto, atendiendo a que habian quedado en que las pistolas se cargarían con pólvora i balas de lo mismo. Asi es que no hubo mas que truenos.

Los dos rivales, viendo desenlace tan singular, se dieron al punto por satisfechos ; pero no así los padrinos, quienes opinaron que para que las satisfacciones fuesen cumplidas debia terminar el sainete en la fonda, como así se verificó, celebrándose una magnífica comida.

Por aquel entonces era la época del Carnaval y con este motivo acontecio otro caso no menos chocante que el antedicho. Un militar bastante conocido en Lérida, especialmente por tener en su casa una  linda sobrina que entre muchas de las travesuras que verifica, cometió un dia la de fugarse de su tutela y reunirse con un querido suyo que la esperava en una villa no muy lejana i este militar, decimos, profirió en un baile público de máscaras ciertas palabras que no chocaron mucho á un oficial peluquero, bien que este por de pronto las dejo pasar desapercibidas.

Sin embargo una noche, alla sobre las  nueve o las diez cuando todos los habitantes se retiran a sus casas, estando dicho peluquero en el balcon de la suya vió atravesar por debajo de él al militar consabido, y le llamó diciendole que le aguardase pues tenía que hablarle algunos momentos y á este efecto bajaría á la calle. Creyendo el otro que intentaba cometer la fanfarronada de retarle,  y sospechando al parecer que no tenia motivos de echarle de valiente, se  propuso darle un pequeño susto. A este efecto le aguardó con suma tranquilidad y así que vió que  su contrario se dirigía hacia él no hizo mas que sacar de la faltriquera una enorme llave que le servía para entrar de noche en su casa y levantar el brazo apuntando en dirección  del peluquero pero este creyendo que era una verdadera pistola empezó a dar tales gritos de auxilio por creer que iban a matarle que acudieron pronto una multitud de gente de todas especies.

Por fortuna pronto se convencieron de la realidad y no pudieron menos de reirse de un temor tan infundado”.

El quinzenal El Pueblo (1914) a l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell


El passat mes de maig en el constant procés de revisió dels fons documentals que custodia l’arxiu comarcal es va localitzar 8 números d’una publicació periòdica targarina bastant desconeguda El Pueblo. Desconeguda, ja que en l’exhaustiu treball La premsa local a la comarca de l’Urgell (1898-1994), coordinat per l’Arxiu Comarcal i el Museu Comarcal de l’Urgell, no apareixia cap entrada amb aquesta denominació.

Amb tot, l’any 2008, va aparèixer citada en l’obra d’en Joaquim Capdevila Tàrrega (1898-1923): societat, política i imaginari. I desprès de fer una recerca sobre els diversos fons hemerogràfics del país, consultables per internet, constatem que tant sols existeixen 4 números més a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

El Pueblo va aparèixer l’1 de gener de 1914, amb el subtítol de Periódico quinzenal, Organo del Partido Republicano Reformista. Era editat pel Centro Republicano Reformista de Tàrrega amb la seva seu social al Carrer Agoders,6 (Seu del Centre) i imprès per la impremta Joventut de Lleida. El seu director va ser Francesc Jordana. La llengua de la publicació va ser en castellà, tret d’algun petit article en català  prenormatiu. I el preu de venta era de 10 cèntims. El Centre Republicà Reformista de Tàrrega s’inaugurà el febrer de 1913. Estava vinculat al Partit Republicà Reformista de Melequiades Alvarez, que s’havia constituït com a tal de feia pocs mesos (octubre de 1912). Aquest partit propugnava un camí possibilista i gradualista cap al règim  republicà. Entre els noms del partit a Catalunya destaquen Lluís Companys, Josep i Lluís Sulueta Miquel Farreras Manuel Pereña i Joan Comorera. Amb la seva adhesió el Centre targarí va ser el primer centre lleidatà que s’hi adheria oficialment Poc menys d’un any desprès de fundar-se el Centre, va apareix el seu portaveu: El Pueblo. Aquesta publicació estava estretament relacionada amb el grup de republicans reformistes de Cervera. Aquests estaven articulats al voltant de la publicació Escuela de la qual participava el cerverí Joan Comorera. La vinculació entre els dos centres reformistes de les terres de ponent era evident en les pàgines de Pueblo. Tal i com assenyala Capdevila, la seva existència tant a Tàrrega com a Catalunya és efímera i així mateix el periòdic.

Aquesta publicació ha passat a formar part de l’hemeroteca de l’Arxiu Comarcal de l’Urgell i la seva consulta és d¡’accés lliure dins de l’horari d’atenció al públic de l’ACUR.