El divendres 22 de setembre al Centre Cívic de Balàfia va tenir lloc l’acte de donació del Fons Ramon Torralba Sans a l’Arxiu Municipal de Lleida, amb l’assistència de la tinent d’alcalde Jordina Freixenet, el donant Ramon Torralba, la cap de l’Arxiu Municipal Iolanda Enjuanes, i Antoni Baró, president de l’Associació de Veïns de Balàfia.
Ramon Torralba Sans feu donació a l’Arxiu de 17 rotlles de pel·lícula en format Súper-8 i 1039 negatius, de diversos reportatges fotogràfics amb imatges del barri de Balàfia de les dècades de 1970 i 1980, i també programes i cartells d’activitats culturals que s’hi van celebrar. Aquest fons pren especial importància perquè és el primer fons particular que ingressa a l’Arxiu Municipal dedicat específicament a un barri de la ciutat, i ens permetrà descobrir la història de la ciutat des de la perspectiva veïnal. Destacar també, que entre la documentació entregada hi consta un cartell de la Festa Major de Lleida de 1980, del qual l’Arxiu no comptava amb cap exemplar i que passarà a formar part de la col·lecció de cartells municipals.
Actualment, l’Arxiu està inventariant i catalogant tota la documentació aportada per poder-ne fer difusió pròximament.
En Ramon Torralba és un lleidatà que ha viscut gran part de la seva vida al barri de Balàfia. Es podria definir com una persona amb inquietuds i fotògraf de professió, que al llarg de la seva vida ha estat estretament vinculat amb les entitats del barri, la parròquia, el grup de joves, i l’Associació de Veïns des de la seva creació. Destacar també el seu activisme a principis dels anys vuitanta, amb el moviment veïnal que realitzà diverses accions demanant el soterrament de les vies del tren que provocaven constants accidents i aïllaven Balàfia de la resta de la ciutat.
Fou en aquella època en què es forma com a fotògraf a l’Escola de Belles Arts de Lleida, on descobreix la seva vocació, i es graduà en la primera promoció de Fotografia i Imatge de l’Escola. A poc a poc, s’introduí en aquest món creatiu realitzant petites col·laboracions i un dels seus primers enregistraments fou un reportatge sobre la riuada del riu Segre de novembre de 1982. A finals dels anys vuitanta es professionalitza, i el 1990 crea la productora de vídeo i televisió Videograma que està activa fins a 2015.
L’Arxiu de la Ciutat vetlla per la preservació, conservació i difusió del patrimoni documental local entès des d’un punt de vista global, amb l’objectiu final d’esdevenir un centre de recuperació i difusió de la memòria del municipi. L’assoliment d’aquesta fita, al llarg dels anys, ha menat a què l’Arxiu Municipal s’hagi enriquit amb l’ingrés de diversos fons documentals de diferents provinences i múltiples característiques.
El fons personal de Josèp Sandaran Bacaria, poeta i intel·lectual aranès, es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran
El Conselh Generau d’Aran va declarar, en el Ple extraordinari celebrat el 5 de maig a la Casa deth Senhor, l’’An Sandaran’ en honor a Josèp Sandaran Bacaria, poeta aranès.
Josèp Sandaran Bacaria va néixer a Canejan en 1875 i va morir en 1942 a Barcelona, a on vivia des de ben petit. Aquest any es commemora, per tant, el 80 aniversari de la seva mort i és per això que la màxima institució aranesa, en homenatge a la seva figura, vol dedicar aquest 2022 a organitzar una sèrie d’actes amb l’objectiu de donar a conèixer la seva vida i obra.
Josèp Sandaran Bacaria. 1920
Sandaran va ser un intel·lectual amant de la seva terra de naixement i de la seva gent, estudiós de la seva llengua, l’aranès, poeta i company d’altres intel·lectuals de la seva generació, tant gascons com catalans (mossèn Jusèp Condò Sambeat, Bernat Sarrieu, Josep Carner…) i a qui es deu la pronunciació d’una conferència sobre la Val d’Aran a l’Ateneu Obrer del districte II de Barcelona l’any 1913, que amb el títol “La Vall d’Aran i els catalans” i amb una notable repercussió, va transmetre la constatació de l’oblit que patia Aran i la seva llengua. L’any 1932 va ser el fundador del Centre Aranès de Barcelona.
El Conselh Generau d’Aran, a través de l’Airau de Cultura e Lengua, de l’Archiu Generau d’Aran, del Musèu dera Val d’Aran, i amb la col·laboració de la historiadora M. Àngels Sanllehy i Sabi, i de la néta de l’homenatjat, Eulàlia Sandaran Fontfreda, realitzarà un seguit d’actes per a celebrar aquest aniversari, com la presentació d’un llibre sobre la vida i obra de Sandaran, la realització d’un vídeo commemoratiu i altres activitats que s’aniran anunciant al llarg de l’any.
“Era mia pastura” Poema escrit per Sandaran en 1906
El fons personal Josèp Sandaran Bacaria es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran des de l’any 2005. El net i nétes de Sandaran, el senyor Francesc Sandaran Fontfreda i les senyores Eulàlia Sandaran Fontfreda i Clara Sandaran Fontfreda van contactar amb el Conselh Generau d’Aran i amb l’Archiu Generau d’Aran amb la intenció de formalitzar el contracte de dipòsit en comodat del fons personal del seu avi i ingressar tota la seva documentació a l’Arxiu. El contracte es va signar el 22 de desembre de 2005. El 22 de juny de 2018 es va fer una nova transferència de documents, que incloïa deu llibres de la biblioteca personal de Sandaran. El 24 de setembre del mateix any, van ingressar tres llibres més.
Projecte de redacció d’una gramàtica de la llengua aranesa
El fons documental és format per documentació familiar, correspondència personal amb autors contemporànis, manuscrits de treball (estudis lingüístics, costums, poemes, conferència i obres de teatre…), per fotografies familiars i per llibres de la seva biblioteca personal.
Els documents d’aquest fons ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.
El passat 21 de març es va formalitzar la donació del fons personal del antic locutor de Radio Tàrrega Josep Maria Gràcia i Bevià. Aquest material estarà dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell per a la seva custòdia i catalogació, fent-lo accessible als investigadors i al conjunt de la ciutadania.
La donació, en suport digital, recull un conjunt d’unes 1.544 fotografies, 773 àudios majoritàriament de programes de Radio Tàrrega, 17.624 cartells de cinema i 4 enregistraments audiovisuals, que el donatari a produït o recollit durant la seva trajectòria vinculada al món de la radio, la cultura i la vida parroquial.
Ahir, 31 de març de 2022 es va presentar a Lleida el darrer llibre de la nostra companya i amiga Teresa Ibars. Per això reproduïm íntegrament l’entrevista que la Cristina Mongay li va fer, fa uns díes, per a la publicació “Territoris”
Uns universos –més que uns mons– que l’hi han permès viatjar mentalment als episodis del passat recent amb la companyia de tota mena de personatges públics i anònims, vivències igualment enriquidores i necessàries per comprendre en quin punt ens trobem en l’actualitat.
El darrer viatge arrencà de la mà de l’agramuntí Guillem Viladot, del qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Precisament, el 17 de març, va veure la llum el fruit d’aquesta investigació, escrits inspirats en els trajectes que, dijous rere dijous de fa gairebé tres anys, van permetre a Ibars submergir-se al fons personal de l’artista, custodiats a la Fundació Lo Pardal.
El seu títol –que li donà sense saber-ho el mateix polièdric artista–:‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll).
– “Els escrits eren essència de perfum d’un món rural que s’ha anat perdent a conseqüència del progrés que s’ho ha engolit tot”. En aquesta cita textual de la introducció de ‘El silencia de l’angle’ ja es nota –i molt- que quan parles de la infantesa de Viladot ho fas amb estima. Potser veient-hi reflectida d’alguna manera la teva? – El meu company, en Xavier Porta, sempre em deia: “Tens una forma de descriure el món rural molt semblant a com el descriu Viladotal ‘Temps d’estrena’”. Jo llavors encara no l’havia llegit, però certament és així. Amb aquest llibre, Viladot tractava de capturar el perfum del passat enyorat que s’ha perdut (l’olor de les magdalenes, dels rucs de l’estable, de l’horta mullada, etc.) És una manera de parlar de les arrels des del punt de vista positiu, perquè lògicament no sempre són idíl·liques. Però són la base de ser qui som, del nostre ‘jo’.
Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.
– Com et sents davant la possibilitat de capbussar-te al material personal de Viladot? – Em sento de diverses maneres. Primerament, vaig sentir una inquietud molt clara quan vaig assabentar-me que l’arxiu passava al fons de Lo Pardal. Vaig esperar el moment oportú polític a nivell de la Diputació, que és membre de la Fundació, i vaig proposar-ho a la llavors presidenta, que em va donar tot el suport institucional.
A partir d’aquell moment, vaig parlar amb en Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i li vaig explicar que era arxivera de la Diputació, que admirava la figura de Viladot i que trobava injust el silenci on havia caigut en els darrers anys. Minguet es va mostrar molt receptiu i em va ensenyar el fons personal de l’artista i, aquí, vaig al·lucinar! Crec que si sóc historiadora, precisament,és per xafarderia històrica, per què m’interessen els ‘perquès’ del passat, els mecanismes humans de cada època.
– En alguna ocasió hem pogut llegir que no sempre t’havia atret Viladot o, si més no, alguna de les capes que formen part del seu ‘jo’. – Certament! ‘Temps d’estrena’ em va fer replantejar la meva ‘relació’ amb Viladot, perquè abans no era un personatge que m’atragués en excés. La curiositat envers ell venia també en part perquè en Xavier, i la seva família, sempre explicaven les seves ocurrències, les seves viladotades.
Viladot era extremadament irònic, molt provocador, compulsiu amb tot, sempre duia al discurs la part simplificada de la psicoanàlisi. I jo l’acabo justificant molt per la infantesa que va tenir.Hi ha moments en què Viladot m’entendreix, i altres en què m’hi enfado. Tenia mil cares.
– I així, cada dijous dels darrers tres anys, has visitat Agramunt i t’has perdut en l’arxiu de Lo Pardal. – Ben aviat aquesta rutina es va establir d’una manera molt plàcida. M’he sentit molt privilegiada de descobrir qui era l’home més enllà de l’artista incansable. Hi havia tants detalls inèdits, entre aquells papers, que em vaig adonar que Viladot era un personatge complex i ple de temors i grandeses.
.
– Suposo que era gairebé obligatori, arribat aquest estadi, de fer-li una biografia, o una no biografia? – Semblava lògic. De fet, m’hi poso a escriure aquest llibre per unes converses amb el Josep Gelonch, l’editor de Fonoll que em convida a fer-ho, i ho faig allunyant-me conscientment de qualsevol punt de vista especialitzat, ja que ja hi ha molts bons poetes, escriptors, crítics o historiadors de l’art que n’han parlat de Viladot. Tenia clar que si escrivia alguna cosa d’ell, m’interessavamés explicar com era i com es comportava l’home despullat d’etiquetes.
– Per què ‘El silenci de l’angle’? – El mateix Viladot em va permetre encendre la guspira d’aquesta idea. Remenant ens els primers arxivadors, vaig trobar unes fotografies que, segons s’indicava, s’havien pres en mig d’un rodatge del qual havia de ser una pel·lícula en la qual el protagonista absolut era Viladot i que, segons indicava el sobre, s’havia de titular‘Self o el silenci de l’angle’. En aquell precís moment vaig saber quehi havia un Viladot que m’interessava explicar i que això m’obligariaa rellegir-lo i a interrogar-lo.
Pel que fa al subtítol, em va costar molt de trobar. De fet, n’hi vaig presentar molts a l’editor. Un dia em vaig preguntar quin era el desfici vital de Viladot, que era ell mateix, el ‘jo’, i ja vam trobar-lo: ‘el desfici pel jo’.
– Bases el llibre en un fet sorprenent: l’infant Guillem, un nen que se sent eternament sol i desgraciat, que pensa sovint en la mort i en l’absència de les mostres d’estima i afecte. – El pare de Viladot sempre el reprenia, era molt dur, i tampoc tenia la mare que hauria desitjat (una mare afectuosa i atenta), sinó que es passava el dia resant. Per mi aquesta solitud explica que Viladot anés creant-se capes i capes per dissimular la seva inseguretat. De fet, amb la psicoanàlisi troba una gran explicació a les seves inquietuds.
A l’arxiu es conserva des de poemes que feu de ben petitet on ja dialoga amb el seu ‘jo’ envers la resta de món.
El fet que Viladot vingués d’una família potentada, amb una vida econòmica molt còmoda, li permetia jugar en els marges d’allò permès. Potser una altra persona, sense aquest suport, hauria acabat a comissaria, però no va ser el seu cas. Per altra banda, també cal tenir present que Viladot, al llarg de la vida, va sofrir diverses depressions, vivia en una muntanya russa. Coneixent tan bé la psicoanàlisi, ell va arribar a afirmar a Josep Varela que tenia tendència maniaco depressiva i, conscient d’això, comprens molt millor la seva obra. Hi ha gent que té una sensibilitat tan extrema que els costa encaixar als límits del sistema.
– Confesses que vols donar-li veu a ell però, també al cercle de persones amb el que es va acompanyar. – Jo mai m’havia imaginat vincular Viladot amb el moviment underground lleidatà. Pensa que tot això passa quan jo tinc 20 anys, un moment en què vaig a estudiar a Barcelona i tot el que passa a Lleida em sembla petit. Crec que fa falta explicar-nos, a nosaltres mateixos, tota aquesta moguda lleidatana dels 80, perquè també va existir. Tots els que la configuraven no sabien que eren perifèria, però ho eren. Jo penso que és de les perifèries des d’on és possible avançar, des dels marges dels bancals, no des del centre.
En anar endinsant-me en el fons de Viladot vaig recordar flaixos del meu passat, com ara les experiències viscudes a la desapareguda Sala Europa. Els arxius són com estelles que cauen quan talles un arbre –que és irrecuperable–, però, tot i això, aquestes tenen la capacitat de fer-nos rememorar personatges i una època.
– Cal ressaltar què passava més enllà de la història oficial, de les institucions, i subratllar les històries dels anònims, les ànimes de la societat. – A mi sempre m’ha interessat aquesta història, des de la meva primera investigació. Per això són claus els arxius personals, per esbrinar com vivien les persones, quin era el context real, què se sentia, etc., la mentalitat real de la gent més enllà de la planificació econòmica.
– Viladot era pura producció! – On s’hi posava, ho feia amb passió i dedicació. Escrivia de manera compulsiva, també produïa compulsivament a nivell de figures i volumetries, i ho combinava tot alhora. Ara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida està acabant de digitalitzar el seu fons i, només de poesia i narrativa, porta milers de pàgines.
– Com s’encaixa que Viladot no estigui dins de les commemoracions oficials de cultura del 2022, tot i celebrar-se el centenari del seu naixement? – Crec que hi ha molta ignorància, en general, envers Viladot i la cultura més enllà de Barcelona. Això demostra que molts polítics no s’estimen el territori, ni els seus productes. També és veritat que la gent que piquem pedra des del territori, passem bastant del centre. El sentiment que tenim és força similar al que tenia el mateix Viladot, que passava del centre, però, igualment, li sabia greu que aquest passes d’ell. No tot és bo al territori, ni tampoc tot és bo el que es fa a Barcelona, però hi ha talent a tot arreu i s’ha de subratllar i valorar.
La problemàtica de l’Any no oficial de Viladot es resumeix en no reconèixer que hi ha hagut un error i voler dissimular-lo donant certs ajuts econòmics que aniran molt bé, però l’objectiu era una altre
El dimarts 8 de març se signà a l’Arxiu Municipal de Lleida, la donació del Fons Nasarre. La Sra. Juana Sanz Cabañes donà més de 5000 fotografies realitzades pel seu marit Marciano Nasarre Pena, aquestes ens narren el canvi urbanístic viscut a la ciutat de Lleida entre els anys 2002 i 2007.
Marciano Nasarre Pena va néixer a Lleida l’any 1934. Professionalment, es dedicà al món de les grues per a la construcció i treballà temporades a París i a Madrid. Quan es jubilà va decidir retornar a la seva ciutat natal. Fou aleshores quan va poder dedicar el seu temps a la unió de les seves dues passions la fotografia i les obres en construcció. Morí a Lleida l’estiu de 2018.
Les imatges del fons Nasarre mostren, en petits reportatges, el procés que suposava l’enrunament i reconstrucció d’un nou edifici. Inicialment, extreia fotografies de l’edifici dempeus, després deixava testimoni de com les grues el tiraven a terra. Si era el cas, deixava constància de les restes arqueològiques que s’hi poguessin trobar i, posteriorment, retratava com aixecaven un edifici de nova planta. De manera que, amb els seus reportatges plasmava el procés de la transformació d’un determinat solar o zona de la ciutat.
Aquestes característiques li atorguen valor suficient per a ser dipositat i conservat a l’Arxiu Municipal, passant a formar part del patrimoni documental de la ciutat i sent testimoni gràfic per a generacions posteriors de l’evolució urbana.
A partir del moment de l’ingrés, l’Arxiu organitzarà el fons: el classificarà, ordenarà, descriurà, digitalitzarà i en farà difusió per donar-lo a conèixer a la ciutadania.
Per últim, agrair el gest de l’Ernest Céspedes Torregrosa per posar-nos en contacte amb la família Nasarre-Sanz i proposar l’Arxiu Municipal de Lleida com a destí de les fotografies per a la seva conservació definitiva.
Grup d'Arxivers de Lleida 