El Conselh Generau d’Aran declara l’any 2022 com ‘An Sandaran’


El fons personal de Josèp Sandaran Bacaria, poeta i intel·lectual aranès, es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran

El Conselh Generau d’Aran va declarar, en el Ple extraordinari celebrat el 5 de maig a la Casa deth Senhor, l’’An Sandaran’ en honor a Josèp Sandaran Bacaria, poeta aranès.

Josèp Sandaran Bacaria va néixer a Canejan en 1875 i va morir en 1942 a Barcelona, a on vivia des de ben petit. Aquest any es commemora, per tant, el 80 aniversari de la seva mort i és per això que la màxima institució aranesa, en homenatge a la seva figura, vol dedicar aquest 2022 a organitzar una sèrie d’actes amb l’objectiu de donar a conèixer la seva vida i obra.

Josèp Sandaran Bacaria. 1920

Sandaran va ser un intel·lectual amant de la seva terra de naixement i de la seva gent, estudiós de la seva llengua, l’aranès, poeta i company d’altres intel·lectuals de la seva generació, tant gascons com catalans (mossèn Jusèp Condò Sambeat, Bernat Sarrieu, Josep Carner…) i a qui es deu la pronunciació d’una conferència sobre la Val d’Aran a l’Ateneu Obrer del districte II de Barcelona l’any 1913, que amb el títol “La Vall d’Aran i els catalans” i amb una notable repercussió, va transmetre la constatació de l’oblit que patia Aran i la seva llengua. L’any 1932 va ser el fundador del Centre Aranès de Barcelona.  

El Conselh Generau d’Aran, a través de l’Airau de Cultura e Lengua, de l’Archiu Generau d’Aran, del Musèu dera Val d’Aran, i amb la col·laboració de la historiadora M. Àngels Sanllehy i Sabi, i de la néta de l’homenatjat, Eulàlia Sandaran Fontfreda, realitzarà un seguit d’actes per a celebrar aquest aniversari, com la presentació d’un llibre sobre la vida i obra de Sandaran, la realització d’un vídeo commemoratiu i altres activitats que s’aniran anunciant al llarg de l’any.

“Era mia pastura” Poema escrit per Sandaran en 1906

El fons personal Josèp Sandaran Bacaria es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran des de l’any 2005. El net i nétes de Sandaran, el senyor Francesc Sandaran Fontfreda i les senyores Eulàlia Sandaran Fontfreda i Clara Sandaran Fontfreda van contactar amb el Conselh Generau d’Aran i amb l’Archiu Generau d’Aran amb la intenció de formalitzar el contracte de dipòsit en comodat del fons personal del seu avi i ingressar tota la seva documentació a l’Arxiu. El contracte es va signar el 22 de desembre de 2005. El 22 de juny de 2018 es va fer una nova transferència de documents, que incloïa deu llibres de la biblioteca personal de Sandaran. El 24 de setembre del mateix any, van ingressar tres llibres més.

Projecte de redacció d’una gramàtica de la llengua aranesa

El fons documental és format per documentació familiar, correspondència personal amb autors contemporànis, manuscrits de treball (estudis lingüístics, costums, poemes, conferència i obres de teatre…), per fotografies familiars i per llibres de la seva biblioteca personal.

Els documents d’aquest fons ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Coneix el fons personal Josèp Sandaran Bacaria (1875-1942)

Ingressa a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell el Fons personal de Josep Maria Gràcia Bevià


El passat 21 de març es va formalitzar la donació del fons personal del antic locutor de Radio Tàrrega Josep Maria Gràcia i Bevià. Aquest material estarà dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell  per a la seva custòdia i catalogació, fent-lo accessible als investigadors i al conjunt de la ciutadania.

La donació, en suport digital, recull un conjunt d’unes 1.544 fotografies, 773 àudios majoritàriament de programes de Radio Tàrrega, 17.624 cartells de cinema i 4 enregistraments audiovisuals, que el donatari a produït o recollit durant la seva trajectòria vinculada al món de la radio, la cultura i la vida parroquial.  

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”


Ahir, 31 de març de 2022 es va presentar a Lleida el darrer llibre de la nostra companya i amiga Teresa Ibars. Per això reproduïm íntegrament l’entrevista que la Cristina Mongay li va fer, fa uns díes, per a la publicació “Territoris”

Uns universos –més que uns mons– que l’hi han permès viatjar mentalment als episodis del passat recent amb la companyia de tota mena de personatges públics i anònims, vivències igualment enriquidores i necessàries per comprendre en quin punt ens trobem en l’actualitat.

El darrer viatge arrencà de la mà de l’agramuntí Guillem Viladot, del qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Precisament, el 17 de març, va veure la llum el fruit d’aquesta investigació, escrits inspirats en els trajectes que, dijous rere dijous de fa gairebé tres anys, van permetre a Ibars submergir-se al fons personal de l’artista, custodiats a la Fundació Lo Pardal.

El seu títol –que li donà sense saber-ho el mateix polièdric artista–:‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll).

– “Els escrits eren essència de perfum d’un món rural que s’ha anat perdent a conseqüència del progrés que s’ho ha engolit tot”. En aquesta cita textual de la introducció de ‘El silencia de l’angle’ ja es nota –i molt- que quan parles de la infantesa de Viladot ho fas amb estima. Potser veient-hi reflectida d’alguna manera la teva?
– El meu company, en Xavier Porta, sempre em deia: “Tens una forma de descriure el món rural molt semblant a com el descriu Viladotal ‘Temps d’estrena’”. Jo llavors encara no l’havia llegit, però certament és així. Amb aquest llibre, Viladot tractava de capturar el perfum del passat enyorat que s’ha perdut (l’olor de les magdalenes, dels rucs de l’estable, de l’horta mullada, etc.) És una manera de parlar de les arrels des del punt de vista positiu, perquè lògicament no sempre són idíl·liques. Però són la base de ser qui som, del nostre ‘jo’.

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.



– Com et sents davant la possibilitat de capbussar-te al material personal de Viladot?
– Em sento de diverses maneres. Primerament, vaig sentir una inquietud molt clara quan vaig assabentar-me que l’arxiu passava al fons de Lo Pardal. Vaig esperar el moment oportú polític a nivell de la Diputació, que és membre de la Fundació, i vaig proposar-ho a la llavors presidenta, que em va donar tot el suport institucional.

A partir d’aquell moment, vaig parlar amb en Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i li vaig explicar que era arxivera de la Diputació, que admirava la figura de Viladot i que trobava injust el silenci on havia caigut en els darrers anys. Minguet es va mostrar molt receptiu i em va ensenyar el fons personal de l’artista i, aquí, vaig al·lucinar! Crec que si sóc historiadora, precisament,és per xafarderia històrica, per què m’interessen els ‘perquès’ del passat, els mecanismes humans de cada època.

– En alguna ocasió hem pogut llegir que no sempre t’havia atret Viladot o, si més no, alguna de les capes que formen part del seu ‘jo’.
– Certament! ‘Temps d’estrena’ em va fer replantejar la meva ‘relació’ amb Viladot, perquè abans no era un personatge que m’atragués en excés. La curiositat envers ell venia també en part perquè en Xavier, i la seva família, sempre explicaven les seves ocurrències, les seves viladotades.

Viladot era extremadament irònic, molt provocador, compulsiu amb tot, sempre duia al discurs la part simplificada de la psicoanàlisi. I jo l’acabo justificant molt per la infantesa que va tenir.Hi ha moments en què Viladot m’entendreix, i altres en què m’hi enfado. Tenia mil cares.

– I així, cada dijous dels darrers tres anys, has visitat Agramunt i t’has perdut en l’arxiu de Lo Pardal.
– Ben aviat aquesta rutina es va establir d’una manera molt plàcida. M’he sentit molt privilegiada de descobrir qui era l’home més enllà de l’artista incansable. Hi havia tants detalls inèdits, entre aquells papers, que em vaig adonar que Viladot era un personatge complex i ple de temors i grandeses.

.

– Suposo que era gairebé obligatori, arribat aquest estadi, de fer-li una biografia, o una no biografia?
– Semblava lògic. De fet, m’hi poso a escriure aquest llibre per unes converses amb el Josep Gelonch, l’editor de Fonoll que em convida a fer-ho, i ho faig allunyant-me conscientment de qualsevol punt de vista especialitzat, ja que ja hi ha molts bons poetes, escriptors, crítics o historiadors de l’art que n’han parlat de Viladot. Tenia clar que si escrivia alguna cosa d’ell, m’interessavamés explicar com era i com es comportava l’home despullat d’etiquetes.

– Per què ‘El silenci de l’angle’?
– El mateix Viladot em va permetre encendre la guspira d’aquesta idea. Remenant ens els primers arxivadors, vaig trobar unes fotografies que, segons s’indicava, s’havien pres en mig d’un rodatge del qual havia de ser una pel·lícula en la qual el protagonista absolut era Viladot i que, segons indicava el sobre, s’havia de titular‘Self o el silenci de l’angle’. En aquell precís moment vaig saber quehi havia un Viladot que m’interessava explicar i que això m’obligariaa rellegir-lo i a interrogar-lo.

Pel que fa al subtítol, em va costar molt de trobar. De fet, n’hi vaig presentar molts a l’editor. Un dia em vaig preguntar quin era el desfici vital de Viladot, que era ell mateix, el ‘jo’, i ja vam trobar-lo: ‘el desfici pel jo’.

– Bases el llibre en un fet sorprenent: l’infant Guillem, un nen que se sent eternament sol i desgraciat, que pensa sovint en la mort i en l’absència de les mostres d’estima i afecte.
– El pare de Viladot sempre el reprenia, era molt dur, i tampoc tenia la mare que hauria desitjat (una mare afectuosa i atenta), sinó que es passava el dia resant. Per mi aquesta solitud explica que Viladot anés creant-se capes i capes per dissimular la seva inseguretat. De fet, amb la psicoanàlisi troba una gran explicació a les seves inquietuds.

A l’arxiu es conserva des de poemes que feu de ben petitet on ja dialoga amb el seu ‘jo’ envers la resta de món.

El fet que Viladot vingués d’una família potentada, amb una vida econòmica molt còmoda, li permetia jugar en els marges d’allò permès. Potser una altra persona, sense aquest suport, hauria acabat a comissaria, però no va ser el seu cas. Per altra banda, també cal tenir present que Viladot, al llarg de la vida, va sofrir diverses depressions, vivia en una muntanya russa. Coneixent tan bé la psicoanàlisi, ell va arribar a afirmar a Josep Varela que tenia tendència maniaco depressiva i, conscient d’això, comprens molt millor la seva obra. Hi ha gent que té una sensibilitat tan extrema que els costa encaixar als límits del sistema.

– Confesses que vols donar-li veu a ell però, també al cercle de persones amb el que es va acompanyar.
– Jo mai m’havia imaginat vincular Viladot amb el moviment underground lleidatà. Pensa que tot això passa quan jo tinc 20 anys, un moment en què vaig a estudiar a Barcelona i tot el que passa a Lleida em sembla petit. Crec que fa falta explicar-nos, a nosaltres mateixos, tota aquesta moguda lleidatana dels 80, perquè també va existir. Tots els que la configuraven no sabien que eren perifèria, però ho eren. Jo penso que és de les perifèries des d’on és possible avançar, des dels marges dels bancals, no des del centre.

En anar endinsant-me en el fons de Viladot vaig recordar flaixos del meu passat, com ara les experiències viscudes a la desapareguda Sala Europa. Els arxius són com estelles que cauen quan talles un arbre –que és irrecuperable–, però, tot i això, aquestes tenen la capacitat de fer-nos rememorar personatges i una època.

– Cal ressaltar què passava més enllà de la història oficial, de les institucions, i subratllar les històries dels anònims, les ànimes de la societat.
– A mi sempre m’ha interessat aquesta història, des de la meva primera investigació. Per això són claus els arxius personals, per esbrinar com vivien les persones, quin era el context real, què se sentia, etc., la mentalitat real de la gent més enllà de la planificació econòmica.​

– Viladot era pura producció!
– On s’hi posava, ho feia amb passió i dedicació. Escrivia de manera compulsiva, també produïa compulsivament a nivell de figures i volumetries, i ho combinava tot alhora. Ara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida està acabant de digitalitzar el seu fons i, només de poesia i narrativa, porta milers de pàgines.

– Com s’encaixa que Viladot no estigui dins de les commemoracions oficials de cultura del 2022, tot i celebrar-se el centenari del seu naixement?
– Crec que hi ha molta ignorància, en general, envers Viladot i la cultura més enllà de Barcelona. Això demostra que molts polítics no s’estimen el territori, ni els seus productes. També és veritat que la gent que piquem pedra des del territori, passem bastant del centre. El sentiment que tenim és força similar al que tenia el mateix Viladot, que passava del centre, però, igualment, li sabia greu que aquest passes d’ell. No tot és bo al territori, ni tampoc tot és bo el que es fa a Barcelona, però hi ha talent a tot arreu i s’ha de subratllar i valorar.

La problemàtica de l’Any no oficial de Viladot es resumeix en no reconèixer que hi ha hagut un error i voler dissimular-lo donant certs ajuts econòmics que aniran molt bé, però l’objectiu era una altre

Acte de donació del Fons Nasarre a l’Arxiu Municipal de Lleida


El dimarts 8 de març se signà a l’Arxiu Municipal de Lleida, la donació del Fons Nasarre. La Sra. Juana Sanz Cabañes donà més de 5000 fotografies realitzades pel seu marit Marciano Nasarre Pena, aquestes ens narren el canvi urbanístic viscut a la ciutat de Lleida entre els anys 2002 i 2007. 

Marciano Nasarre Pena va néixer a Lleida l’any 1934. Professionalment, es dedicà al món de les grues per a la construcció i treballà temporades a París i a Madrid.  Quan es jubilà va decidir retornar a la seva ciutat natal. Fou aleshores quan va poder dedicar el seu temps a la unió de les seves dues passions la fotografia i les obres en construcció. Morí a Lleida l’estiu de 2018.

Les imatges del fons Nasarre mostren, en petits reportatges, el procés que suposava l’enrunament i reconstrucció d’un nou edifici. Inicialment, extreia fotografies de l’edifici dempeus, després deixava testimoni de com les grues el tiraven a terra. Si era el cas, deixava constància de les restes arqueològiques que s’hi poguessin trobar i, posteriorment, retratava com aixecaven un edifici de nova planta. De manera que, amb els seus reportatges plasmava el procés de la transformació d’un determinat solar o zona de la ciutat. 

Aquestes característiques li atorguen valor suficient per a ser dipositat i conservat a l’Arxiu Municipal, passant a formar part del patrimoni documental de la ciutat i sent testimoni gràfic per a generacions posteriors de l’evolució urbana.  

A partir del moment de l’ingrés, l’Arxiu organitzarà el fons: el classificarà, ordenarà, descriurà, digitalitzarà i en farà difusió per donar-lo a conèixer a la ciutadania. 

Per últim, agrair el gest de l’Ernest Céspedes Torregrosa per posar-nos en contacte amb la família Nasarre-Sanz i proposar l’Arxiu Municipal de Lleida com a destí de les fotografies per a la seva conservació definitiva. 

El fons personal del periodista Josep Castellà arriba a l’Ajuntament de Tàrrega


L’Ajuntament de Tàrrega ha rebut en donació el fons personal del periodista i activista cultural Josep Castellà i Gené (1939). Al seu torn, el consistori targarí dipositarà el fons a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell  per a la seva custòdia i catalogació, fent-lo accessible als investigadors i al conjunt de la ciutadania. L’ingrés de la documentació s’ha formalitzat mitjançant un acte de signatura celebrat a la Casa Consistorial. L’alcaldessa Alba Pijuan Vallverdú ha expressat l’agraïment per la donació.

La cessió recull un conjunt d’unes 17.000 fotografies, majoritàriament en suport digital, que el targarí Josep Castellà va produir en el marc de la seva tasca periodística i activista cultural. Cal recordar que el Sr. Castellà va començar a col·laborar amb Ràdio Tàrrega l’any 1956 i amb el setmanari Nova Tàrrega, el 1974. Aquest material està complementat amb un miler d’articles que Castellà va realitzar per a d’altres mitjans de comunicació de la premsa escrita com La Vanguardia, l’Agència EFE o El diario de Lérida.

Els documents cedits inclouen un miler d’articles de producció pròpia, la majoria dels quals publicats al setmanari Nova Tàrrega entre els anys 1946 i 2021, i les més de 17.000 fotografies que els han acompanyat.

Signatura donació fons Josep Castellà
 Signatura donació fons Josep Castellà

Castellà ha manifestat que la donació esdevé “una forma més de servir la ciutat“. “De la mateixa manera que consulto articles de Segarra-Malla, Joan Tous o Joan Novell per documentar-me, potser algun dia els meus articles puguin servir algú altre“, ha expressat qui fou cap d’Informatius de l’emissora municipal des de l’any 1995 fins a la seva jubilació el 2009. 

Durant la seva trajectòria professional, Josep Castellà Gené ha esdevingut un prolífic cronista de la Tàrrega dels nostres dies. 

Informació extreta de la pàgina web de la XAC i de la publicació territoris.cat