Projecte “Arxiver/a – Tutor/a”


L’Associació d’Arxivers- Gestors de Documents, per donar compliment al projecte “Estímul a la formació” del programa en el que la present junta es va presentar a les eleccions, i en concret a l’acció 42, ha confeccionat el document “BASES PER LA CONFECCIÓ I FUNCIONAMENT DE LA FIGURA DE L’ARXIVER-TUTOR DE L’ASSOCIACIÓ D’ARXIVERS DE CATALUNYA-GESTORS DE DOCUMENTS”.

L’objecte d’aquestes bases és el desenvolupament de la regulació de la figura de l’arxiver-tutor i del seu funcionament. Aquesta figura, de nova creació, seguint però models d’èxit d’altres països, té com a objectiu la creació d’un cos d’arxivers que puguin donar suport i consell als socis que s’incorporen a un lloc de treball per primera vegada. En concret, la figura de l’arxiver-tutor pretén afavorir el desenvolupament de les competències bàsiques de la professió adquirides en la formació superior universitària per part de les persones tutoritzades, mitjançant l’assessorament per part de professionals amb experiència suficient per garantir una tutoria efectiva, que resolguin dubtes metodològics i funcionals gràcies a la seva experiència i coneixement pràctic.

Les bases s’elaboren com a marc normatiu bàsic, així com a document de referència mitjançant el qual es regula la relació i el procediment d’inscripció i gestió de l’arxiver-tutor. En termes generals, cal destacar que s’entén per arxiver-tutor, aquell professional de l’àmbit de l’arxivística i la gestió documental que arran del coneixement adquirit per mitjà de la pràctica professional, posa a disposició aquest coneixement per aquelles persones que, amb els estudis superiors vinculats a les competències pròpies de la professió, ja sigui en curs o finalitzats, s’endinsen en la seva primera experiència professional.

La col·laboració entre arxiver-tutor i persona tutoritzada es materialitzarà per mitjà d’un assessorament tècnic i gratuït a distància, amb l’objectiu de resoldre dubtes metodològics o funcionals relatius a l’exercici de la professió, té una durada de 12 mesos, amb una ampliació màxima, per acord d’ambdues parts, de 12 mesos més.

Aquest projecte és un projecte pels socis de l’Associació, per tant, ambdues parts hauran de ser associades. L’Associació, per la seva banda, realitzarà la part de supervisió, tant per la inscripció i contacte d’ambdues parts com pel control de la seva finalització.

Podeu accedir al contingut sencer de les bases en aquest enllaç.

Esperem que aquesta experiència sigui profitosa per totes les parts i encoratgem als associats i associades a participar-hi activament.

Per inscriure-us als formularis, accediu a aquests enllaços:

Formulari d’inscripció com a arxiver/a-tutor/a

Formulari d’inscripció com a persona tutoritzada

Per qualsevol dubte o suggeriment, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres.

Vocalia de Formació

formacio@arxivers.com

Extret de la web de l’AAC-GD

Anuncis

Què hi fem al Dipòsit d’Arxius de Cervera?


D’entrada, és imprescindible saber que quan ens referim al Dipòsit d’Arxius de Cervera, no estem parlant d’un arxiu convencional, sinó d’un dipòsit d’arxius, no és ni provincial, ni comarcal ni tan sols municipal, sinó regional i es tracta d’un centre ubicat dins la província de Lleida, però en canvi, el fons documental que integra, prové territorialment de la província de Barcelona i administrativament de diverses delegacions de l’administració estatal.

Només comptem amb quatre fons, però, l’extensió total de documentació és de 7688,5 metres. Gran part de les unitats documentals que conserva el Dipòsit, ja estan identificades gràcies al treball realitzat per la seva responsable Marina Cuñé, que des de l’arribada de la documentació a Cervera l’any 1970, ha dut a terme aquesta tasca realment molt rellevant.

Les principals consultes que ens arriben, provenen del Cadastre de Barcelona, interessats fonamentalment en padrons de població i expedients d’implantació. Tot aquest Fons, el tenim descrit, però els membres de l’equip del Dipòsit, ens proposem altres reptes per fer difusió del màxim nombre de documentació de la qual disposem.  

Ja fa dos anys que s’ha iniciat el procés de descripció per unitats d’instal·lació de tot el Fons de l’Obra Sindical Espanyola que es va incorporant progressivament a l’aplicació “Arxius en línia” integrada a la web del Departament de Cultura de la Generalitat; http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/, per facilitar la cerca de documentació als usuaris i donar a conèixer tot allò que els podem oferir des del Dipòsit. Ben aviat, a finals del 2018, podreu consultar la totalitat d’aquest Fons a través de la nostra web http://xac.gencat.cat/ca/llista_arxius_comarcals/segarra/diposit_arxius_cervera/ i també mitjançant l’aplicació abans esmentada “Arxius en línia”, ja que oferir un bon accés als Fons que custodiem als ciutadans és el nostre objectiu principal.  

Des del novembre, entre l’equip s’ha plantejat la idea de continuar amb una altra tasca també de descripció que ha estat parada durant un temps degut a diversos motius, i aquesta és la de descriure llibres de matriculacions. La recuperació d’aquest compromís és deu sobretot al fet que considerem d’una rellevant importància el fet de tenir descrita i classificada aquesta documentació que ens permetrà conèixer, amb profunditat els antics gremis que hi havia a la Barcelona del segle XIX, no només a nosaltres sinó també a tots els usuaris que ho desitgin.  

Anna Moli
Dipòsit d’Arxius de Cervera

 

Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

#NoTincPor: l’arxivística del dol


El passat 19 d’agost en Vicenç Ruiz publicà a la revista Núvol el següent article que reproduïm íntegrament.

 

“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning”

Jacques Derrida

 

Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.

 

Es presenta la nova web de gestió documental de la Generalitat de Catalunya


El 12 de juliol passat, la Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat va presentar la seva nova pàgina web de gestió documental. El nou portal està dissenyat per als professionals del sector, però també per als ciutadans. L’objectiu és actuar de centre d’informació i de difusió dels Arxius Centrals Administratius (ACA) i del sistema de gestió documental que es coordina des del Departament de Cultura.  Vol desenvolupar una imatge de diversitat i riquesa de la gestió documental, aquest web també acull altres institucions públiques que no depenen directament de la Generalitat, com les administracions locals o les Universitats. Entre altres coses inclou eines i recursos en gestió documental com estàndards, normatives, manuals, estatals i internacionals. També vol ser en un espai de difusió dels projectes de gestió documental que impulsa la Secció d’Innovació Tecnològica i Gestió Documental del departament.

El més important dels projectes que es treballen actualment és l’anomenat ARESTA, Arxiu Electrònic Segur i Tramitació Administrativa, permet el tractament i l’arxivament de documents electrònics seguint les directrius establertes pel Protocol de gestió de documents electrònics i arxiu de la Generalitat de Catalunya, on es recuyen les condicions tècniques i organitzatives de classificació funcional, seguretat, accés i disposició dels documents administratius des de l’inici del procediment administratiu, per tal de garantir-ne l’autenticitat, la fiabilitat, la integritat i la disponibilitat futura, i fixa les directrius corporatives en matèria d’arxiu electrònic.

Ingressen a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell els fons dels Ajuntaments de Vilanova de Bellpuig i Golmés.


El passat 15 de març de 2017 el conseller de Cultura, Santi Vila, el president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, Josep Mª Huguet i els respectius alcaldes de les poblacions de Vilanova de Bellpuig i Golmés, Joan Trull i Jordi Calvís, van signar els corresponents convenis de cessió en dipòsit i règim de comodat dels fons documentals dels ajuntaments de Vilanova de Bellpuig i Golmés a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell.

El fons de Vilanova de Bellpuig consta d’uns 100 metres de documentació datada entre 1861 i 2004 i el de Golmés assoleix uns 130 metres de documentació datada entre els anys 1576 i 2000. Tan aviat com sigui possible, ambdós fons rebran el corresponent tractament arxivístic, catalogació, instal·lació als dipòsits i posada a disposició dels investigadors i de la pròpia administració.

Amb l’ajut d’un tècnic d’arxiu i d’un auxiliar, assumits respectivament pel Departament de Cultura i pel Consell Comarcal del Pla d’Urgell, així com la col·laboració del personal dels mateixos ajuntaments es realitza el trasllat amb garanties de control i amb la supervisió necessària per tenir localitzable i recuperable qualsevol document en qualsevol moment, ja sigui a partir d’inventaris sumaris, o d’una ubicació provisional estratègica i concreta als dipòsits de pre-arxivatge.

El procés va començar fa uns anys, quan els llibres d’actes del ple ja es van posar a pública consulta a través del portal “Arxius en Línia” i es va elaborar la corresponent fitxa del Cens d’Arxius. Amb aquests dos ja són sis els municipis que han ingressat els seus fons a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell, el qual aviat rondarà la xifra dels 1500 metres de documentació custodiada.

Paral·lelament al trasllat d’aquests dos fons, el dia 9 de maig el Ple de l’Ajuntament de Vila-sana, població famosa per l’estany que llinda amb el seu terme, ha acordat cedir en comodat el seu fons documental. Es tracta d’uns 70 metres de documentació, del 1933 al 2004. La raó d’aquesta cronologia és que el municipi de Vila-sana es va constituir per acord consistorial de l’Ajuntament de Castellnou de Seana adoptat en sessió de 26 de març de 1933. La part de terme objecte de segregació foren les Entitats Locals Menors d’Utxafava i Novelles. L’aleshores alcalde de Castellnou, Sr. David Cabestany, publicà l’edicte el 8 d’abril de 1933.

El tractament arxivístic del fons permetrà sistematitzar un sistema de gestió documental per a la documentació anterior al 2000, sistema que ja fa anys que funciona amb Mollerussa i Sidamon, així com ja s’està treballant en els casos de Castellnou de Seana i Linyola. Aquest sistema es concep com una eina que faciliti la gestió de documents que ja han exhaurit la vigència administrativa i s’eviti la pèrdua de documentació i d’informació.

Amb aquests fons ja són set els municipis que han confiat els seus fons documentals a l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell. Cal doncs, animar als responsables de la resta de municipis del Pla d’Urgell que encara conserven l’antiga documentació a fer cessions similars mitjançant el ple municipal, que és la decisió que obre la via de la tramitació de l’ingrés a l’Arxiu Comarcal d’aquest tipus de patrimoni, per tal de preservar-lo i posar-lo a disposició dels ciutadans, en una infraestructura moderna i especialment concebuda per aquesta finalitat, la qual té l’avantatge de ser a molt poca distància d’on precisament aquest patrimoni ha estat creat i generat.

Crònica del XVIé Congrés d’Arxivística 2017 #elfuturesara


 

El XVIé Congrés d’Arxivística aquest cop l’amfitriona ha estat la ciutat de Reus, aprofitant la seva capitalitat cultural, on hem pogut gaudir de les fantàstiques instal·lacions de Fira de Reus. Durant el 4, 5 i 6 de maig, sota el títol “La gestió documental: el futur (és) ara” es van reunir per debatre més de 350 professionals de la gestió documental. El Congrés va conservar l’estructura que ja es va concretar a Lleida, diferents ponències i taules rodones, amb una bona participació a través del whats app, twitter com a mètodes de fer arribar les preguntes i els comentaris de la sala als diferents ponents, sense estalviar el debat en viu a través de preguntes i referències directes des de la platea. Converses i discussions que continuaven a peu dret durant els diferents àpats al mateix recinte.

Tot i el títol en la majoria de les ponències es van desenvolupar experiències i teories que un cop i un altre ens feia arribar a la conclusió de què no parlàvem del futur sinó d’un present que evoluciona ràpid, i en el qual les circumstàncies de l’entorn són favorables a la nostra professió (en paraules de Lluís Esteve) i hem d’estar atents per no perdre l’oportunitat que ens brinda un món que parla més que creu de transparència, d’accés i dades obertes.

De la mà dels ponents hem anat repassant que la classificació i la descripció són tasques que les noves eines informàtiques no només les faciliten, sinó que les automatitzen, el que ens permetrà centrar-nos en les tasques del front-office, dissenyar estratègies d’accés que suposin polítiques de transparència real i de participació dels ciutadans en els seus arxius. Es trasllada la centralitat del servei al ciutadà mentre que fins ara han estat les administracions, empreses o entitats on l’arxiu s’incloïa les que se’n beneficiaven. Aquesta nova perspectiva obliga encara més a participar en el disseny dels processos i el control dels procediments des del seu inici, per assegurar que a l’usuari arribarà la informació precisa en el moment que la necessiti i/o requereixi, treballant d’aquesta forma per una transparència activa.

Els arxius públics han d’obrir portes i fins i tot sortir al carrer per permetre l’empoderament del ciutadà de la informació que li cal utilitzar i reutilitzar i els arxius d’organitzacions privades s’han de convertir en l’eina principal per fer efectiva la transparència que els ha de permetre un millor posicionament en el mercat.

Tot això no es podrà aconseguir des de posicions que no són centrals en l’organització, Cultura, només situant les polítiques de gestió de documents, informació i dades en la transversalitat s’aconseguiran estratègies sobre l’organització, la preservació i l’accés que siguin estructurals i que traspassin el primer valor que se li reconeix (ara casi bé l’únic), el patrimonial, sense renunciar-ne.

Com sempre la representació dels arxius de les comarques de Ponent ha estat important, el Grup d’Arxivers de Lleida ha deixat empremta

L’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya han publicat les conclusions “oficials” que també us enllacem i no us perdeu a twitter el fil de #elfuturesara on podreu seguir discussions, conclusions i alguns dels actes lúdics