El Conselh Generau d’Aran declara l’any 2022 com ‘An Sandaran’


El fons personal de Josèp Sandaran Bacaria, poeta i intel·lectual aranès, es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran

El Conselh Generau d’Aran va declarar, en el Ple extraordinari celebrat el 5 de maig a la Casa deth Senhor, l’’An Sandaran’ en honor a Josèp Sandaran Bacaria, poeta aranès.

Josèp Sandaran Bacaria va néixer a Canejan en 1875 i va morir en 1942 a Barcelona, a on vivia des de ben petit. Aquest any es commemora, per tant, el 80 aniversari de la seva mort i és per això que la màxima institució aranesa, en homenatge a la seva figura, vol dedicar aquest 2022 a organitzar una sèrie d’actes amb l’objectiu de donar a conèixer la seva vida i obra.

Josèp Sandaran Bacaria. 1920

Sandaran va ser un intel·lectual amant de la seva terra de naixement i de la seva gent, estudiós de la seva llengua, l’aranès, poeta i company d’altres intel·lectuals de la seva generació, tant gascons com catalans (mossèn Jusèp Condò Sambeat, Bernat Sarrieu, Josep Carner…) i a qui es deu la pronunciació d’una conferència sobre la Val d’Aran a l’Ateneu Obrer del districte II de Barcelona l’any 1913, que amb el títol “La Vall d’Aran i els catalans” i amb una notable repercussió, va transmetre la constatació de l’oblit que patia Aran i la seva llengua. L’any 1932 va ser el fundador del Centre Aranès de Barcelona.  

El Conselh Generau d’Aran, a través de l’Airau de Cultura e Lengua, de l’Archiu Generau d’Aran, del Musèu dera Val d’Aran, i amb la col·laboració de la historiadora M. Àngels Sanllehy i Sabi, i de la néta de l’homenatjat, Eulàlia Sandaran Fontfreda, realitzarà un seguit d’actes per a celebrar aquest aniversari, com la presentació d’un llibre sobre la vida i obra de Sandaran, la realització d’un vídeo commemoratiu i altres activitats que s’aniran anunciant al llarg de l’any.

“Era mia pastura” Poema escrit per Sandaran en 1906

El fons personal Josèp Sandaran Bacaria es troba dipositat a l’Archiu Generau d’Aran des de l’any 2005. El net i nétes de Sandaran, el senyor Francesc Sandaran Fontfreda i les senyores Eulàlia Sandaran Fontfreda i Clara Sandaran Fontfreda van contactar amb el Conselh Generau d’Aran i amb l’Archiu Generau d’Aran amb la intenció de formalitzar el contracte de dipòsit en comodat del fons personal del seu avi i ingressar tota la seva documentació a l’Arxiu. El contracte es va signar el 22 de desembre de 2005. El 22 de juny de 2018 es va fer una nova transferència de documents, que incloïa deu llibres de la biblioteca personal de Sandaran. El 24 de setembre del mateix any, van ingressar tres llibres més.

Projecte de redacció d’una gramàtica de la llengua aranesa

El fons documental és format per documentació familiar, correspondència personal amb autors contemporànis, manuscrits de treball (estudis lingüístics, costums, poemes, conferència i obres de teatre…), per fotografies familiars i per llibres de la seva biblioteca personal.

Els documents d’aquest fons ja es poden consultar en línia a través del cercador de fons i documents Arxius en línia: cercador de fons i documents de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Coneix el fons personal Josèp Sandaran Bacaria (1875-1942)

Acte de lliurament de 7 rotlles de pel·lícula enregistrats per Agustí Mestre Barri entre l’any 1972 i 1973, de mà de la família Mestre


El passat dissabte 14 de maig de 2020, a les 11 hores, va tenir lloc a la Sala Alfred Perenya de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament, l’acte de donació a l’Arxiu Municipal de Lleida, de set rotlles de pel·lícula  enregistrats per Agustí Mestre Barri entre els anys 1972 i 1973. L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde de Lleida Miquel Pueyo París, la Cap de l’Arxiu Municipal, Iolanda Enjuanes i de Jordi Mestre com a representant de la família.

Foto: Mario Gascón

L’empresari Agustí Mestre Barri, fou un cineasta amateur que es dedicà a filmar les tradicions més populars de la ciutat de Lleida, com ara la Festa Major, la Setmana Santa, el Corpus, etc. Alhora, que enregistrà també el procés de construcció del centre comercial Agustí Mestre SA a la partida Copa d’Or que de retruc copsà l’evolució urbanística d’aquesta zona de la ciutat, inclosa la inauguració del Pont Nou, l’any 1973.

Els 7 rotlles de pel·lícula en format super 8, que ingressen a l’Arxiu el dia 14 de maig de 2022, passaran a formar part del conjunt de fons particulars de l’Arxiu Municipal i ens permetran conèixer de primera mà com es va viure la Festa Major de Lleida de l’any 1972 i de l’any 1973, així com els processos de canvis urbanístics viscuts per la ciutat a principis de la dècada dels anys setanta del segle XX, engrandint així el patrimoni documental de l’Ajuntament de Lleida.

La Paeria compta amb una considerable col·lecció de fons fílmics, fruit sobretot la de campanya de recuperació de patrimoni cinematogràfic iniciada l’any 1996, amb motiu del centenari del cinema, la qual incidí en la importància i la urgència de la conservació i restauració de les imatges en aquest suport, en mans privades.

Donació del fons fotogràfic del sr. Joan Bellmunt a l’Arxiu Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs


Després de realitzar l’inventari del fons fotogràfic del sr. Joan Bellmunt, en data 26 d’abril de 2022, se signa el contracte de donació en ple dret a favor de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). El fons està format per 10600 diapositives i 7300 negatius amb la seva corresponent còpia en paper. Són fotografies fetes a les Terres de Lleida entre els anys 1967 i 2010.

A principis de l’any 2020 es va rebre l’oferiment, per part del sr. Joan Bellmunt, del seu fons fotogràfic. En aquell moment, el fons va ser traslladat a les dependències de l’Arxiu fotogràfic de l’IEI per tal d’efectuar els treballs necessaris per inventariar-lo i poder signar, així, la donació en ple dret a favor de l’IEI.

Joan Bellmunt és un reconegut etnògraf català gran coneixedor de la cultura, de les tradicions, dels costums i de la geografia de la província de Lleida. Nascut a Puiggròs (Les Garrigues), al llarg de més de 30 anys, s’ha dedicat a l’estudi del viure quotidià dels nostres avantpassats.

El fons està format per 10600 diapositives i 7300 negatius amb la seva corresponent còpia en paper. Les imatges han estat realitzades entre els anys 1967 i 2010.

Les imatges d’aquest fons foren realitzades per a dur a terme el seu treball etnogràfic que ha tingut com a resultat la publicació d’un centenar de publicacions diverses al llarg dels anys entre les que destaquen els 34 volums de la col·lecció Fets, Costums i Llegendes de les 13 comarques de Lleida; els 11 volums de la col·lecció Devocions Marianes populars; el llibre Viles, pobles, ciutats i llogarrets de les terres de Lleida, etcétera.

En la realització de l’inventari s’ha constatat que el fons es troba en molt bon estat de conservació i les imatges estan ben documentades per part de l’autor ja sigui amb anotacions al marc de les diapositives, a les carpetes on es conserven els negatius o als àlbums dels positius en paper. Això facilitarà l’elaboració d’instruments de descripció per tal de posar el fons a disposició de la ciutadania. Igualment, el sr. Bellmunt ha manifestat la seva voluntat de col·laborar en la descripció de les imatges resolent dubtes que puguin aparèixer en el desenvolupament de la feina. És molt rellevant poder tenir l’ajuda directa de l’autor de les imatges i no és un fet gaire habitual ja que, molt sovint, són els hereus qui fan donació dels fons fotogràfics.

L’Institut d’Estudis Ilerdencs agraeix la confiança del sr. Joan Bellmunt en la institució a l’hora de dipositar el fruit del seu treball. A partir d’ara, el personal de l’Arxiu fotogràfic de l’IEI s’encarregarà de custodiar-lo en els seus dipòsits fotogràfics. El tractament del fons passa per instal·lar els originals en proteccions de conservació, a l’hora que es neteja i se’n fa la descripció arxivística. Pel que fa a la digitalització del mateix es farà, com és habitual, seguint dos criteris: el de conservació i el de necessitat dels usuaris.

El fons fotogràfic del sr. Bellmunt complementa la resta de fons de temàtiques diverses que han estat donats a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI al llarg dels anys i passa a enriquir el patrimoni documental de la Diputació de Lleida.

Curs de Paleografia a l’Arxiu Capitular de Lleida


L’Arxiu Capitular de Lleida ofereix un curs de lectura i interpretació de textos medievals. Els documents emprats seran del mateix arxiu. El seminari l’impartirà en Joan J. Busqueta, professor de la Universitat de Lleida

El curs es realitzarà al mateix Arxiu Capitular, els dimarts 17, 24 i 31 de maig i 7 de juny, en l’horari de 16:30 a 18:30h.

El preu de la inscripció és de 30 €. El termini d’inscripció és fins el divendres 13 de maig i després d’haver enviat el formulari d’inscripció al mateix arxiu, a la següent adreça: arcalleida@gmail.com

Us adjuntem el formulari d’inscripció:

Informació facilitada per l’Arxiu Capitular de Lleida (ACL)

Teresa Ibars: “M’he sentit privilegiada de descobrir qui era Viladot més enllà de l’artista”


Ahir, 31 de març de 2022 es va presentar a Lleida el darrer llibre de la nostra companya i amiga Teresa Ibars. Per això reproduïm íntegrament l’entrevista que la Cristina Mongay li va fer, fa uns díes, per a la publicació “Territoris”

Uns universos –més que uns mons– que l’hi han permès viatjar mentalment als episodis del passat recent amb la companyia de tota mena de personatges públics i anònims, vivències igualment enriquidores i necessàries per comprendre en quin punt ens trobem en l’actualitat.

El darrer viatge arrencà de la mà de l’agramuntí Guillem Viladot, del qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Precisament, el 17 de març, va veure la llum el fruit d’aquesta investigació, escrits inspirats en els trajectes que, dijous rere dijous de fa gairebé tres anys, van permetre a Ibars submergir-se al fons personal de l’artista, custodiats a la Fundació Lo Pardal.

El seu títol –que li donà sense saber-ho el mateix polièdric artista–:‘El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo’ (Editorial Fonoll).

– “Els escrits eren essència de perfum d’un món rural que s’ha anat perdent a conseqüència del progrés que s’ho ha engolit tot”. En aquesta cita textual de la introducció de ‘El silencia de l’angle’ ja es nota –i molt- que quan parles de la infantesa de Viladot ho fas amb estima. Potser veient-hi reflectida d’alguna manera la teva?
– El meu company, en Xavier Porta, sempre em deia: “Tens una forma de descriure el món rural molt semblant a com el descriu Viladotal ‘Temps d’estrena’”. Jo llavors encara no l’havia llegit, però certament és així. Amb aquest llibre, Viladot tractava de capturar el perfum del passat enyorat que s’ha perdut (l’olor de les magdalenes, dels rucs de l’estable, de l’horta mullada, etc.) És una manera de parlar de les arrels des del punt de vista positiu, perquè lògicament no sempre són idíl·liques. Però són la base de ser qui som, del nostre ‘jo’.

Teresa Ibars al seu estudi. Fotografia: Cristina Mongay.



– Com et sents davant la possibilitat de capbussar-te al material personal de Viladot?
– Em sento de diverses maneres. Primerament, vaig sentir una inquietud molt clara quan vaig assabentar-me que l’arxiu passava al fons de Lo Pardal. Vaig esperar el moment oportú polític a nivell de la Diputació, que és membre de la Fundació, i vaig proposar-ho a la llavors presidenta, que em va donar tot el suport institucional.

A partir d’aquell moment, vaig parlar amb en Pau Minguet, director de la Fundació Lo Pardal, i li vaig explicar que era arxivera de la Diputació, que admirava la figura de Viladot i que trobava injust el silenci on havia caigut en els darrers anys. Minguet es va mostrar molt receptiu i em va ensenyar el fons personal de l’artista i, aquí, vaig al·lucinar! Crec que si sóc historiadora, precisament,és per xafarderia històrica, per què m’interessen els ‘perquès’ del passat, els mecanismes humans de cada època.

– En alguna ocasió hem pogut llegir que no sempre t’havia atret Viladot o, si més no, alguna de les capes que formen part del seu ‘jo’.
– Certament! ‘Temps d’estrena’ em va fer replantejar la meva ‘relació’ amb Viladot, perquè abans no era un personatge que m’atragués en excés. La curiositat envers ell venia també en part perquè en Xavier, i la seva família, sempre explicaven les seves ocurrències, les seves viladotades.

Viladot era extremadament irònic, molt provocador, compulsiu amb tot, sempre duia al discurs la part simplificada de la psicoanàlisi. I jo l’acabo justificant molt per la infantesa que va tenir.Hi ha moments en què Viladot m’entendreix, i altres en què m’hi enfado. Tenia mil cares.

– I així, cada dijous dels darrers tres anys, has visitat Agramunt i t’has perdut en l’arxiu de Lo Pardal.
– Ben aviat aquesta rutina es va establir d’una manera molt plàcida. M’he sentit molt privilegiada de descobrir qui era l’home més enllà de l’artista incansable. Hi havia tants detalls inèdits, entre aquells papers, que em vaig adonar que Viladot era un personatge complex i ple de temors i grandeses.

.

– Suposo que era gairebé obligatori, arribat aquest estadi, de fer-li una biografia, o una no biografia?
– Semblava lògic. De fet, m’hi poso a escriure aquest llibre per unes converses amb el Josep Gelonch, l’editor de Fonoll que em convida a fer-ho, i ho faig allunyant-me conscientment de qualsevol punt de vista especialitzat, ja que ja hi ha molts bons poetes, escriptors, crítics o historiadors de l’art que n’han parlat de Viladot. Tenia clar que si escrivia alguna cosa d’ell, m’interessavamés explicar com era i com es comportava l’home despullat d’etiquetes.

– Per què ‘El silenci de l’angle’?
– El mateix Viladot em va permetre encendre la guspira d’aquesta idea. Remenant ens els primers arxivadors, vaig trobar unes fotografies que, segons s’indicava, s’havien pres en mig d’un rodatge del qual havia de ser una pel·lícula en la qual el protagonista absolut era Viladot i que, segons indicava el sobre, s’havia de titular‘Self o el silenci de l’angle’. En aquell precís moment vaig saber quehi havia un Viladot que m’interessava explicar i que això m’obligariaa rellegir-lo i a interrogar-lo.

Pel que fa al subtítol, em va costar molt de trobar. De fet, n’hi vaig presentar molts a l’editor. Un dia em vaig preguntar quin era el desfici vital de Viladot, que era ell mateix, el ‘jo’, i ja vam trobar-lo: ‘el desfici pel jo’.

– Bases el llibre en un fet sorprenent: l’infant Guillem, un nen que se sent eternament sol i desgraciat, que pensa sovint en la mort i en l’absència de les mostres d’estima i afecte.
– El pare de Viladot sempre el reprenia, era molt dur, i tampoc tenia la mare que hauria desitjat (una mare afectuosa i atenta), sinó que es passava el dia resant. Per mi aquesta solitud explica que Viladot anés creant-se capes i capes per dissimular la seva inseguretat. De fet, amb la psicoanàlisi troba una gran explicació a les seves inquietuds.

A l’arxiu es conserva des de poemes que feu de ben petitet on ja dialoga amb el seu ‘jo’ envers la resta de món.

El fet que Viladot vingués d’una família potentada, amb una vida econòmica molt còmoda, li permetia jugar en els marges d’allò permès. Potser una altra persona, sense aquest suport, hauria acabat a comissaria, però no va ser el seu cas. Per altra banda, també cal tenir present que Viladot, al llarg de la vida, va sofrir diverses depressions, vivia en una muntanya russa. Coneixent tan bé la psicoanàlisi, ell va arribar a afirmar a Josep Varela que tenia tendència maniaco depressiva i, conscient d’això, comprens molt millor la seva obra. Hi ha gent que té una sensibilitat tan extrema que els costa encaixar als límits del sistema.

– Confesses que vols donar-li veu a ell però, també al cercle de persones amb el que es va acompanyar.
– Jo mai m’havia imaginat vincular Viladot amb el moviment underground lleidatà. Pensa que tot això passa quan jo tinc 20 anys, un moment en què vaig a estudiar a Barcelona i tot el que passa a Lleida em sembla petit. Crec que fa falta explicar-nos, a nosaltres mateixos, tota aquesta moguda lleidatana dels 80, perquè també va existir. Tots els que la configuraven no sabien que eren perifèria, però ho eren. Jo penso que és de les perifèries des d’on és possible avançar, des dels marges dels bancals, no des del centre.

En anar endinsant-me en el fons de Viladot vaig recordar flaixos del meu passat, com ara les experiències viscudes a la desapareguda Sala Europa. Els arxius són com estelles que cauen quan talles un arbre –que és irrecuperable–, però, tot i això, aquestes tenen la capacitat de fer-nos rememorar personatges i una època.

– Cal ressaltar què passava més enllà de la història oficial, de les institucions, i subratllar les històries dels anònims, les ànimes de la societat.
– A mi sempre m’ha interessat aquesta història, des de la meva primera investigació. Per això són claus els arxius personals, per esbrinar com vivien les persones, quin era el context real, què se sentia, etc., la mentalitat real de la gent més enllà de la planificació econòmica.​

– Viladot era pura producció!
– On s’hi posava, ho feia amb passió i dedicació. Escrivia de manera compulsiva, també produïa compulsivament a nivell de figures i volumetries, i ho combinava tot alhora. Ara la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida està acabant de digitalitzar el seu fons i, només de poesia i narrativa, porta milers de pàgines.

– Com s’encaixa que Viladot no estigui dins de les commemoracions oficials de cultura del 2022, tot i celebrar-se el centenari del seu naixement?
– Crec que hi ha molta ignorància, en general, envers Viladot i la cultura més enllà de Barcelona. Això demostra que molts polítics no s’estimen el territori, ni els seus productes. També és veritat que la gent que piquem pedra des del territori, passem bastant del centre. El sentiment que tenim és força similar al que tenia el mateix Viladot, que passava del centre, però, igualment, li sabia greu que aquest passes d’ell. No tot és bo al territori, ni tampoc tot és bo el que es fa a Barcelona, però hi ha talent a tot arreu i s’ha de subratllar i valorar.

La problemàtica de l’Any no oficial de Viladot es resumeix en no reconèixer que hi ha hagut un error i voler dissimular-lo donant certs ajuts econòmics que aniran molt bé, però l’objectiu era una altre