La Marina Cuñé es jubila

Aquest cap de setmana és molt significatiu pel Dipòsit d’Arxius de Cervera i ho torna a ser pel GALL. El diumenge dia 1 de desembre la Marina Cuñé, responsable de tota aquesta immensa instal·lació, es jubila.

Ja fa uns anys que de forma progressiva ha anat  desant part de les feines del Dipòsit, per motius de salut, però, aquest ha ocupat, ocupa i ocuparà un lloc ben especial en la seva vida.

El Dipòsit d’Arxius de Cervera, sempre ha sigut un lloc diferent de la resta d’arxius, ha estat una mena de magatzem de tota aquella documentació que no van poder, o no van voler, instal·lar a Barcelona, que és el lloc on lògicament hauria de ser, ja que tota la documentació que custòdia pertany a aquesta província. Tot i el destacable volum de documentació que s’hi conserva, mai se l’hi ha fet el cas que realment mereixia.

L’entrada al Dipòsit d’Arxius de Cervera (situat a l’ala nord de l’antiga Universitat de Cervera), ja et transportava directament a una altra època, l’olor d’humitat i a antic que senties quan entraves per una petita porta situada al carrer Manuel Ibarra i que et portava a unes grans escales amb poca llum, similars a les d’un antic castell, on no et semblaria gens estrany trobar-te amb un noble o amb un cavaller medieval pujant escales amunt. A la primera planta, girant a la dreta, trobaves una porta on un cartell petitó t’indicava que ja estaves al Dipòsit, i allà, trobaves el somriure de la Marina que és qui t’acompanyava per aquella immensa sala plena fins dalt, que es repetia al pis de baix. Ella era la persona que et feia veure, que darrere de totes aquelles capses, aquelles prestatgeries altes fins al sostre, tan amples i tan llargues, hi havia una feina feta ingent, és ben cert, però, que la Marina mai ha fet esment d’aquesta tot aquest treball , però,  veient-la treballar un dia, ja podies observar la passió i les ganes que havia posat per tirar endavant tot aquell espai i el volum de documentació.

Ara, potser ja no utilitzem pràcticament per a res el bolígraf i el paper, tenim els ordinadors, que ens permeten generar i gestionar una gran quantitat d’informació, però, la Marina va començar a descriure els 7 quilòmetres de documentació (que es diuen aviat) que conté el Dipòsit amb paper i bolígraf i està absolutament tot descrit d’aquesta manera i perfectament ordenat. A més, els darrers anys, ho va començar a passar tot a les bases de dades i ja s’ha de recórrer poc a totes aquelles descripcions manuals que tant li va costar elaborar.

Avui la Marina continua passejant tranquil·lament per Cervera, i esperem que ho faci durant molt de temps, però, el Dipòsit d’Arxius de Cervera ja no és el mateix sense ella, de fet ara l’accés als seus fons cal fer-lo a través de l’Arxiu Comarcal de la Segarra . De ben segur, tots els qui hem treballat amb la Marina ens n’enduem un molt bon record i una gran experiència. Et desitgem que aquest nou camí que és la jubilació la gaudeixis tant o més del que hem gaudit tots nosaltres treballant al teu costat.

Anna Moli

La nostra companya i cap del Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Abigail Sagarra Claverol, es jubila

 

Avui el Bloc del GALL dedica aquest espai a una companya que després de molts anys deixa la seva activitat professional. Els arxius a partir d’ara es queden una mica més orfes per la jubilació de l’Abigail Sagarra Claverol, cap de Servei del Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Des de la creació del GALL, l’any 1998, l’Abigail ha col·laborat amb aquest grup d’arxivers i arxiveres de les terres de Lleida que hem treballat i treballem per donar visibilitat i presència als arxius del nostre territori. Una de les accions més rellevants d’aquest grup ha estat la de potenciar la col·laboració entre els diferents arxius, optimitzar recursos i posar a l’abast de tothom un patrimoni moltes vegades desconegut. L’Abigail ha estat un actiu molt important en tots aquests projectes de col·laboració, per fer fàcil allò que ella sabia que no ho era, i per posar sempre aquell toc tan seu de sensatesa i reflexió davant dels problemes.

Treballar amb fonts primàries d’informació, organitzar-les, descriure-les i posar-les a l’abast de l’usuari dona a la nostra professió una riquesa extraordinària. El patrimoni documental, base excepcional per construir la nostra història passada, present i futura ha estat per a l’Abigail l’eix de la seva tasca. Persona treballadora i resolutiva amb una enorme capacitat dinamitzadora que l’ha dut a promoure un bon grapat d’exposicions i actes.

L’ Abigail, s’ha guanyat l’afecte i la gratitud de totes les persones que han treballar amb ella, o d’aquelles que hem tingut el plaer de treballar-hi esporàdicament, per la seva col·laboració excepcional, diligència i disponibilitat, pel seu rigor, i la seva gran professionalitat. Però també dels investigadors amb qui ha mantingut un contacte molt proper, per la seva amabilitat, amb una voluntat de servei exercida amb una total indiferència per la notorietat.

L’Abigail és una persona idealista, de profundes conviccions, compromesa i reivindicativa. Forma part d’aquella generació de joves d’esquerra que en els darrers anys de la lluita antifranquista, es comprometeren per aconseguir un futur millor. Aquest afany seu per millorar la societat, el va traslladar a la feina, entesa sempre com a servidora pública, des de la qual sempre ha intentat canviar les coses per tal que funcionessin millor.

A partir d’ara ens quedarem amb el seu llegat professional, però el que és més important  amb la persona, és a dir amb l’Abi, perquè malgrat es jubila una companya de feina continuarem gaudint de la seva amistat.

 

Carme Capdevila
Elena González