Aprovació del 1r premi de recerca Elvira Godàs Vila


La nova Comissió Informativa Permanent de Presidència de la Diputació de Lleida aprova en la seva primera reunió les bases reguladores per a la concessió del Premi de recerca Elvira Godàs Vila, que es vehicularà a través del Servei d’Arxius, Estudis i Informació. El premi, que serà biennal, està dotat amb 10.000 € i vol donar suport a projectes de recerca i difusió cultural i històrica d’àmbit local i comarcal, impulsant d’aquesta forma tot l’entramat de grups i entitats dedicats a l’investigació i la difusió del coneixement de la història contemporània de la demarcació i que es fonamentin parcialment o totalment en els diferents fons documentals de la Diputació de Lleida i els seus organismes autònoms.

Vol fomentar l’estudi i la recerca sobre el territori lleidatà, des de l’àmbit de les ciències humanes i socials. Està destinat a donar suport d’una manera prioritària a investigadors en les primeres etapes d’activitat investigadora. El tutor de la Universitat de Lleida i la cap del Servei d’Arxius, Estudis i Informació dictaminaran la qualitat del treball prèviament escollit.

D’aquesta forma es vol revertir les conseqüències que ha suposat pel Servei d’Arxiu el trasllat a les dependències de la Caparrella, un lloc de difícil accés des de Lleida i pitjor des de fora de Lleida, on va ser traslladat gràcies a l’anterior president de la Diputació i el seu equip més pròxim que en una de les seves decisions irresponsables va allunyar del centre de la ciutat un servei de primer ordre.

El nom del premi no ha estat triat per casualitat, Elvira Godàs Vila –la filla petita de Victorina Vila i Frederic Godàs (1879-1920), fundadors del Liceu Escolar de Lleida, inaugurat el 1906– va ser una mestra republicana exiliada a Mèxic i activista que va ostentar la presidència d’honor de la Asociación Archivo, Guerra y Exilio.

Ens farem resó de la convocatòria i les bases quan es publiquin, ara volíem donar a conèixer la que ens sembla una bona iniciativa

 

 

 

 

L’Arxiu Municipal de Lleida us presenta un menú servit a la ciutat a la meitat del s. XVIII


Aquests dies de confinament molts hem descobert el món culinari, el fet de tenir temps ha permès dedicar-li més temps als fogons, i redescobrir aquest art que no és pas nou.

La sofisticació en la cuina ha estat un repte al llarg de la història, sobretot d’un temps cap aquí. No sols es tractava de menjar, sinó de menjar bé i alhora sorprendre el convidat donant el millor que es tenia.

A l’Arxiu Municipal de Lleida conservem un menú de fa dos-cents seixanta anys, que s’oferí al bisbe auxiliar de Saragossa, Juan José Lario, el 6 d’octubre de 1760, quan tornava d’un viatge a Eivissa.visita_bisbe_aux_Saragossa2

El menú està escrit en una quartilla solta, com si només hagués de ser utilitzat per informar del que menjaria el Bisbe aquell dia en la seva visita a la nostra ciutat. El document no conté res més que això, ni quin seguici l’acompanyava, ni on es menjaria, ni qui el serviria, ni cap indici que ens donés pistes d’on se serví el banquet.

El menú s’inicia amb uns plats lleugers, meló, i sopa amb una crosta feta amb ou i canyella. Tot seguit les calories comencen a augmentar amb aliments molt més pesats, sempre sense tocar el peix o viandes de mar. Aquest es compon exclusivament de porc, corder, bou, conill i volateria (gallines, perdius i colomins). La carn era un element comú de totes les dietes de l’època i el banquet del bisbe auxiliar no en fou una excepció; en canvi el peix s’evitava i només se’n consumia durant les jornades penitencials. Un dels plats de carn que serviren al bisbe auxiliar fou un «freixinat de la asadura del cordero». Es tracta de la cuina de les freixures, podia ser el cor, els pulmons, el fetge de l’animal o tot junt, i dels menuts, tan típica de la cuina catalana moderna, també medieval, i avui en dia gairebé desapareguda.

El menú ofert a Juan José Lario s’acabava amb un seguit de postres variades, com succeïa amb la gran majoria de banquets de l’època. Al bisbe auxiliar van servir-li fruita fresca (raïm i pomes), formatge, olives de Casp, confitura amb suc, crema i confits. En aquells temps les olives s’acostumaven a servir a les postres, juntament amb la crema que era una de les postres preferides de l’època i ja se servia cremada o acompanyada amb bescuits.

Sens dubte aquest document de mitjans del segle XVIII ens apropa a una part de la quotidianitat potser més desconeguda com pot ser l’alimentació que es menjava en actes protocol·laris o en grans celebracions. Tot i això ens permet introduir-nos en l’art de la cuina i obrir una porta a futures investigacions.

Notícia publicada prèviament al web de l’Arxiu Municipal de Lleida.

N

 

L’any 1920 els lleidatans van poder gaudir de les Festes de Maig!


 



Una altra volta al sol, i ja tornem a tenir aquí el mes de maig.

El maig a Lleida, és sempre un mes d’efervescència, ple de color, música, alegria i gent, molta gent al carrer. Aquest any les circumstàncies han provocat que no puguem viure, i compartir, cap de les activitats marcades al calendari, ni tan sols la Festa Major. Però un segle enrere, pels lleidatans de 1920, la realitat va ser completament diferent, com mostra el cartell de les Festes de Maig. 1920_detall

El cartell es conserva a l’Arxiu de la Ciutat gràcies a la generositat del senyor Fernando Boneu Companys, qui en feu donació a la Paeria. Fa uns anys, l’Arxiu Municipal, com a responsable de la gestió, difusió i conservació del patrimoni documental que conserva l’Ajuntament de Lleida, va fer-lo restaurar[1], amb l’objectiu de millorar la seva conservació i poder-lo difondre.

Aquest està escrit en català i és d’unes dimensions considerables (1340×1000 mm.)i fou imprès per la impremta de Lleida Sol i Benet. En el dit cartell es pot observar una senzilla avioneta d’hèlix que sobrevola la silueta de la ciutat, on destaca el turó i el campanar de la Seu Vella. L’avioneta està llençant uns targetons en els quals es poden llegir les diferents activitats que formen part del programa de les festes, com ara el pregó, els balls, les processons, els castells de focs, els concerts de les bandes militars i les 8 sessions d’aviació que es realitzarien aquell any amb la presència de l’expert pilot xilè Luís Omar Page. També destacar l’acte d’inauguració del Mercat del Pla que es portà a cap el dia 12.

En el cartell dissenyat sobre un fons blau, pla i sense profunditat, s’hi barregen elements de modernitat, com l’avioneta que el protagonitza, amb elements més clàssics com la sanefa de fulles verdes i fruits vermells que l’emmarca i el búcar de pedra, sostingut per dracs, ple de fruites i de flors, símbol de l’agricultura característica de la plana del Segre. Cal destacar també el barroquisme amb què està tractat l’escut de la ciutat, al marge superior esquerre.

Els anys vint, a Catalunya, foren anys de canvi i de certa prosperitat, la Mancomunitat de Catalunya tenia com a objectiu modernitzar i millorar les infraestructures, les polítiques agràries, l’obra social…, i aquest és l’esperit que transpira el cartell de la Festa Major, on conviuen el progrés amb la tradició.

 

[1] Els treballs van anar a càrrec de l’empresa de restauració d’obra gràfica Estudi B2.

 

Entrada publicada inicialment al web de l’Arxiu Municipal de Lleida.

La processó del Sant Enterrament de Lleida als anys quaranta del segle XX


Aquest any els fidels de Lleida, i de la resta del món, hauran de viure la Setmana Santa d’una manera completament diferent de com marca la tradició. Les circumstàncies s’han imposat i la improbabilitat de sortir al carrer no faran possible que les processons surtin al carrer i es puguin repetir imatges com la fotografia del Fons Municipal de l’Arxiu de la Ciutat de Lleida, que us presentem a continuació.bona (3)

En aquesta captura, realitzada pel fotògraf Samuel Farràn, en els anys quaranta del segle XX, es veu el carrer Major durant el pas de la processó del Sant Enterrament. En concret, la podem ubicar al tomb que el carrer Major realitza a l’alçada dels antics magatzems de La Reconquista, poc després d’haver passat per davant del Casino Principal.

Les processons del Sant Enterrament  tradicionalment recreen una part de la Passió o Via Crucis de Jesús de la nit de Divendres Sant. Per aquest motiu aquest ritual està protagonitzat per la imatge de Jesucrist mort dins d’un taüt de vidre i se celebren en silenci sota la llum de la lluna.

La primera constància documental que en tenim a Lleida és de l’any 1607[1], organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang. Al llarg de la seva existència la tasca més coneguda de la Congregació ha estat tenir cura de l’organització de la Processó del Sant Enterrament, tot i que en altres temps també tenia cura de les processons del Trasllat, de l’Agonia i de l’Encontre.

La processó que avui coneixem és de fet substancialment diferent de les primeres que van celebrar-se, ja el 1753 hi ha un canvi radical; s’afegeixen al seguici –que en un principi estava format per encaputxats amb hàbits negres i el Crist Jacent- els armats i una sèrie de “passos” o misteris amb escenes de la Passió.

Fins a la interrupció provocada per les circumstàncies excepcionals d’aquest any, la celebració de la processó arribà – amb dues interrupcions, provocades per la guerra de Successió i per la invasió napoleònica- fins a la II República, que va prohibir les manifestacions religioses al carrer. Després de la Guerra Civil, a la dècada dels quaranta de la passada centúria, la Processó prengué novament revolada, es recuperaren els Armats que estrenaren cuirasses i indumentària i diverses confraries lluïren nous hàbits, guanyant així en solemnitat.

La fotografia que us presentem fou captada en aquest moment de recuperació del ritual, i en ella hi veiem el seguici encapçalat per les autoritats religioses i el Sant Sepulcre acompanyant per la Guàrdia Civil, indici de la forta presència que en aquells moments tenien les “forces de l’ordre”. A continuació els encaputxats amb torxes enceses i, a la llunyania s’aprecien la resta dels misteris amb escenes de la Passió.

[1] SOL, Romà; TORRES, Carme: “L’església de la Puríssima Sang”, Endavant les Atxes, núm 2, Lleida, 1994, p. 14

Reglament de comportament al teatre de 1849, conservat a l’Arxiu Municipal de Lleida


En els temps d’aïllament que ens està tocant viure no està gens malament parlar del món de la cultura i la creació en primera persona. Com cada any, el 27 de març es commemora el Dia Mundial del Teatre, un teatre del qual tots esperem poder tornar a gaudir aviat, omplint les sales de gom a gom.

Amb la voluntat de donar a conèixer els fons de l’Arxiu de la Ciutat i també, perquè no, d’entreteniment en aquesta ocasió us volem presentar un reglament datat el 18 d’octubre de 1849 i signat per l’alcalde Ramon de Casanovas, en què s’establien les pautes de comportament que havien de tenir tots els espectadors que volien gaudir de les representacions teatrals.

El primer teatre, com a tal, que es coneix a la ciutat de Lleida s’habilità sobre l’antiga església dels Agustins. Aquest orde religiós inicialment establert a Cappont, es traslladà al centre de la ciutat, a la zona del carrer Major prop del carrer Cavallers, a causa del setge de la Guerra dels Segadors. La Reial Ordre d’exclaustració eclesiàstica de 1835 suprimí tots els convents en què no hi hagués almenys dotze religiosos, i això provocà l’abandonament de l’edifici dels Agustins. Aquest fou ràpidament reconvertit en teatre, esdevenint així el primer gran espai de la ciutat destinat a representacions teatrals. És en aquest edifici del c/ Major, avui desaparegut, amb façana també a l’av. Blondel, en què hem de contextualitzar l’aplicació del reglament de 1849.

En el dit document, escrit en castellà, s’indicà que estava prohibit tenir el cap cobert amb barret o gorra un cop s’aixequés el teló. Però en aquelles ocasions en què s’exposés el retrat dels monarques, els caps havien d’estar en tot moment descoberts, encara que el teló estigués abaixat, com a mostra de cortesia i de respecte. A la vegada que recordava a tothom que havia d’assistir a les funcions decorosament vestit.

Establia també que no estava permesa la sol·licitud de repeticions per part del públic. És a dir, estaven completament prohibits allò que avui coneixem popularment com a bisos. I tampoc estava permesa l’entrada a les representacions de persones amb nadons.

Destacar la indicació que dictava “se prohíbe fumar, encender mistos, cerillas y cualquiera otra cosa dentro del teatro; solo sera permitido fumar en la sal que hay en todos los pisos de palcos, cazuela (galliner) y corredores”. L’any 1876, malauradament, el teatre fou víctima d’un greu incendi que el deixà completament devastat. Les estructures i el mobiliari en fusta d’aquesta mena d’edificis els convertirien en potencials víctimes d’aquesta mena de catàstrofes.

Esperem retrobar-nos aviat asseguts a platea!

Descarrega’t i descobreix el document complet!!!

(transcripció)