La transparència, un acudit dolent?


La transparència i l’accés són accions que haurien de ser part integrant de qualsevol procediment administratiu, fins i tot de qualsevol procediment polític que comporti una resolució d’aplicació ciutadana, tanmateix s’han convertit en un entrebanc més per a l’accés a la informació i a la possible documentació generada des de les diverses administracions. Les assessories jurídiques de les institucions acumulen peticions que es basen en la diferent normativa que regula tan una com l’altra i una sèrie de persones amb formació jurídica decideix sobre diferents drets dels ciutadans, amb una evident tendència a “protegir” la institució per a la que treballen.

En aquest moment, l’existència de les comissions de transparència i accés no són una eina per facilitar l’accés i en alguns casos protegeixen més del compte. Haurien de donar solució a les excepcions, és a dir, a aquells casos que el procediment, la legislació i el sentit comú ens diuen que cal al menys estudiar si s’ha d’aplicar la norma que ha de ser l’accés lliure a la informació i/o a la documentació o bé exceptuar-los de forma raonada, limitada i amb un termini concret a  l’excepció. Aquesta, i no altra, hauria de ser la funció i objecte de les comissions de transparència i d’accés.

Ara per ara, el que ens trobem és que es publicita el sou dels polítics, quan simplement hauria de quedar clar i cristal·lí als pressuposts aprovats per les institucions i accessibles al ciutadà; o quin és el seu currículum quan el que ens interessa (o ens hauria d’interessar) és la qualitat i ètica de la seva gestió política i econòmica; o de quin són els bens que tenen a l’iniciar el seu mandat, quan potser el que ens caldria saber són els que tenen a l’acabar-lo o fins i tot quins són los noms nous que s’han introduït en les seves agendes i quins d’ells són els que els hi procuraran un futur fora de les administracions on han estat exercint com càrrecs electes.

Però la transparència i l’accés no es refereix només a l’acció i actuació dels càrrecs electes, sinó també la dels alts càrrecs i de tota la resta de les administracions que dicten resolucions que d’una forma o altre ens afecten. Per això avui que tota la informació es troba a qualsevol cercador com a molt a dos clics, és difícil d’entendre que les actes d’un ajuntament no siguin públiques, que no es pugui accedir a un expedient on soc interessat o que el tema que estic investigant s’aturi perquè la institució o organisme en qüestió no té una gestió documental adequada i no té intenció de perdre ni un minut en atendre la meva sol·licitud.

Clar que el súmmum de l’absurd d’aquesta situació d’aparent transparència i accessibilitat de les nostres institucions és que les actes de la Comissió de Transparència d’un ajuntament no siguin públiques.

Maria Jesús Llavero
Arxivera

Anuncis

Opinant sobre la 13 Jornada d’Estudi i Debat: Els arxius que volem


El 30 de maig vaig acudir a la tretzena Jornada d’Estudi i Debat, sense parar esment al mal averany que suposa el número, i esperançada amb el títol Els arxius que volem. Ja havia expressat prèviament la meva reserva amb el títol ja que tinc clar (tenim clar la majoria d’arxivers i arxiveres) que no es tracta del què volem (els arxivers), sinó del què volen (els usuaris) o del què tenim (tots).

Generalment quan assisteixes a aquests esdeveniments és per retrobar-te o posar cara, veu i gest a companys i companyes amb els que mantens una llarga relació virtual, però quan tornes a casa ho fas carregada d’energia, de coneixements nous o consolidats, i/o nous reptes o nous objectes de curiositat. Altres només te’n tornes amb l’escalfor del contacte humà i de les converses mantingudes (que no és poc!)

Aquest any va ser més aviat dels últims. Per què? Doncs, perquè no ens reconeixem  en les paraules dels ponents (Àngels Bernal dixit). Des de fa uns anys casi tots aquells que venen a explicar-nos qüestions de Govern Obert, Transparència, Lliure Accés, Administració Digital, Seguretat Tecnològica/Documental, acaben intentant treure’ns d’aquells caus foscos plens de papers vells on sembla que treballem les professionals dels arxius. Tots ells coneixen arxivers o arxiveres que tenen inquietuds en aquests camps i que fins i tot els avancen pel fet de tenir una visió més global, però el consideren més aviat excepcional.

El desenvolupament de la comunicació d’Ismael Peña, doctor en societat de la informació i el coneixement i professor de la UOC, no em va fer passar l’esglai que em va produir el títol ‘Govern obert. Arxius obert?’ A què ve l’interrogant? Hi ha algun dubte? Perquè si existeix no és a l’àmbit de la professió. És evident que sabem i entenem que la informació avui té altres suports, canals i entorns que els estrictament oficials i tradicionals i que són essencials per a completar el coneixement del present i ajudar al relat que es farà en el futur. El que ens cal són eines i dotació.

En la mateixa línia, la taula rodona de la tarda ‘Innovació i Socialització’ ens va presentar la nostra casi nul·la participació com agents en les gestions culturals, al mateix temps que se’ns aconsellava automatitzar el gruix de la feina de descripció que fem i que calia digitalitzar i obrir dades. Cada una d’aquestes qüestions mereixen una contesta exclusiva, però caldria començar a entendre que els arxius no preserven cultura. La cultura, potser, la fan alguns usuaris amb allò que es conserva als arxius, documents sí, però sobretot dades. Pel demès el que ens cal són eines i dotació.

Potser la taula rodona del final del matí va ser la més reconfortant perquè ens mostraven resultats presents o futurs que són o seran possibles gràcies a la gestió documental i a totes les tasques que comporta. La transparència, la rendició de comptes i la defensa dels drets dels ciutadans no poden existir, o queden molt coixes, sense l’existència d’un sistema d’arxius potent, una gestió documental eficaç i eficient, oberts als nous reptes, als nous canals i als nous suports. Oberts en definitiva, però el que ens cal són eines i dotació.

Esperem que el projecte que s’endagarà des de la Subdirecció d’Arxius i Museus a partir de la pròxima tardor, ‘Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya: propòsit, objectius i metodologia’, sigui un anàlisi ajustat de la realitat que permeti ajustar les categories professionals, dimensionar les plantilles, posar els mitjans tecnològics que permetin tot el que s’ha esmentat més amunt, elaborar els marcs normatius que permetin encarar el futur amb seguretat i que aconsegueixi convèncer del paper estratègic dels arxius per a què la dotació econòmica sigui l’adient. Però el que més esperem és que aquest Pla completi el mapa d’arxius comarcals, cobrint la mancança vergonyosa i vergonyant dels arxius de les comarques de les Garrigues i de l’Alta Ribagorça.

Tot això ja us ho anirem contant, perquè segur que ens farà falta l’ajut i l’opinió de tothom.

Maria Jesús Llavero

‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé


El 15 de febrer es presentà al Museu de Lleida, diocesà i comarcal el Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni, que té com origen el treball de doctorat de Carmen Berlabé i diem origen, perquè la Carmen no s’ha limitat a corregir i publicar aquella tesi inicial, sinó que durant 8 anys ha ampliat la seva investigació per poder-nos lliurar un llibre casi bé definitiu. Recull l’esdevenir de la institució que es va iniciar arrel d’un mandat papal recollit en la Encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Leon XIII, i s’emmarca dins de tot un seguit d’iniciatives semblants al nostre País que es van iniciar amb el Museu Episcopal de Vic el mateix 1891, només dos anys abans que el bisbe Messeguer fundés el de Lleida. A partir d’aquí l’autora inicia un relat de la història i l’evolució del Museu apassionant i apassionada i malgrat això, fonamentada en els testimonis documentals com es pot comprovar consultant el ampli corpus que s’afegeix en la última part del llibre.

 

La importància d’aquest annex per sí sol ja  justifica la compra i consulta d’aquest llibre i explica la gran tasca de recerca que la Carmen Berlabé ha dut a terme i l’honestedat de l’autora al posar-nos a disposició els documents i transcripcions que ens permetran treure les nostres conclusions en un afer com és el de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja i que ha anat més enllà d’opinions tècniques sobre museologia, museografia o art. Però també la pròpia història de tot plegat ens enganxa al llibre per totes les vicissituds i personatges que apareixen a la trama del que ha estat una vida complicada i plena d’entrebancs. Tot plegat conformen una obra tan completa que pocs museus es poden ventar de tenir un treball semblant que documenti la seva formació i l’origen de la seva col·lecció.

Recomanem la seva lectura per poder tenir una opinió sobre el conflicte de Sixena i de la resta de peces que conformaven l’antic Museu Diocesà de Lleida, però sobretot el recomanem per la gran tasca de documentalista i historiadora que ha fet la doctora Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida.

Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

#NoTincPor: l’arxivística del dol


El passat 19 d’agost en Vicenç Ruiz publicà a la revista Núvol el següent article que reproduïm íntegrament.

 

“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning”

Jacques Derrida

 

Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.

 

‘Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya’, propostes per començar amb bon peu


Logo web grant

Estem en aquell moment d’inici de legislatura en la que esperem que aquells que tenen la responsabilitat política de dissenyar les polítiques que tenen a veure amb el Sistema d’Arxius, el d’Informació i la seva relació amb el nou context d’impuls de la transparència, per aquesta raó un cop més des de l’Associació d’Arxivers i Gestors documentals de Catalunya s’ha presentat un document en el que se relacionen les aportacions que es creuen més urgents i imprescindibles per a poder reactivar un Sistema d’Arxius  de Catalunya que en els últims cinc anys  ha estat relegat a un mer paper patrimonialista apartant-lo de tots els sectors de la informació que li són naturals i aconseguint per negligència política del Govern i del Parlament que els seus tècnics no formin part de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública contravenint d’aquesta forma la normativa bàsica.

El dijous 23 es reuneix la Comissió de Cultura del Parlament amb el Conseller i per tant es el moment oportú per a discutir un document que fa propostes en positiu i realistes i que els professionals defensem i recolzem: “Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya” Esperem que la legislatura comenci bé i es tingui la voluntat política de solucionar el panorama actual.

 

 

Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants


“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.buccaneer-archipelago-44695

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!