Category Archives: Opinió

‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé


El 15 de febrer es presentà al Museu de Lleida, diocesà i comarcal el Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni, que té com origen el treball de doctorat de Carmen Berlabé i diem origen, perquè la Carmen no s’ha limitat a corregir i publicar aquella tesi inicial, sinó que durant 8 anys ha ampliat la seva investigació per poder-nos lliurar un llibre casi bé definitiu. Recull l’esdevenir de la institució que es va iniciar arrel d’un mandat papal recollit en la Encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Leon XIII, i s’emmarca dins de tot un seguit d’iniciatives semblants al nostre País que es van iniciar amb el Museu Episcopal de Vic el mateix 1891, només dos anys abans que el bisbe Messeguer fundés el de Lleida. A partir d’aquí l’autora inicia un relat de la història i l’evolució del Museu apassionant i apassionada i malgrat això, fonamentada en els testimonis documentals com es pot comprovar consultant el ampli corpus que s’afegeix en la última part del llibre.

 

La importància d’aquest annex per sí sol ja  justifica la compra i consulta d’aquest llibre i explica la gran tasca de recerca que la Carmen Berlabé ha dut a terme i l’honestedat de l’autora al posar-nos a disposició els documents i transcripcions que ens permetran treure les nostres conclusions en un afer com és el de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja i que ha anat més enllà d’opinions tècniques sobre museologia, museografia o art. Però també la pròpia història de tot plegat ens enganxa al llibre per totes les vicissituds i personatges que apareixen a la trama del que ha estat una vida complicada i plena d’entrebancs. Tot plegat conformen una obra tan completa que pocs museus es poden ventar de tenir un treball semblant que documenti la seva formació i l’origen de la seva col·lecció.

Recomanem la seva lectura per poder tenir una opinió sobre el conflicte de Sixena i de la resta de peces que conformaven l’antic Museu Diocesà de Lleida, però sobretot el recomanem per la gran tasca de documentalista i historiadora que ha fet la doctora Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Arxiu Diocesà de Lleida, Arxius, Bibliografia, Grup d'Arxivers de Lleida, Museus, Opinió, Patrimoni, Publicacions

Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, atenció als usuaris, Consultes, Difusió, Gestió documental, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Memòria Històrica, Opinió, Recerca

#NoTincPor: l’arxivística del dol


El passat 19 d’agost en Vicenç Ruiz publicà a la revista Núvol el següent article que reproduïm íntegrament.

 

“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning”

Jacques Derrida

 

Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Gestió documental, Opinió

‘Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya’, propostes per començar amb bon peu


Logo web grant

Estem en aquell moment d’inici de legislatura en la que esperem que aquells que tenen la responsabilitat política de dissenyar les polítiques que tenen a veure amb el Sistema d’Arxius, el d’Informació i la seva relació amb el nou context d’impuls de la transparència, per aquesta raó un cop més des de l’Associació d’Arxivers i Gestors documentals de Catalunya s’ha presentat un document en el que se relacionen les aportacions que es creuen més urgents i imprescindibles per a poder reactivar un Sistema d’Arxius  de Catalunya que en els últims cinc anys  ha estat relegat a un mer paper patrimonialista apartant-lo de tots els sectors de la informació que li són naturals i aconseguint per negligència política del Govern i del Parlament que els seus tècnics no formin part de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública contravenint d’aquesta forma la normativa bàsica.

El dijous 23 es reuneix la Comissió de Cultura del Parlament amb el Conseller i per tant es el moment oportú per a discutir un document que fa propostes en positiu i realistes i que els professionals defensem i recolzem: “Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya” Esperem que la legislatura comenci bé i es tingui la voluntat política de solucionar el panorama actual.

 

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, Avaluació i tria, Opinió

Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants


“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.buccaneer-archipelago-44695

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!

 

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Difusió, eines 2.0, Grup d'Arxivers de Lleida, Hemeroteca, Opinió, Premsa, Publicacions

Quan l’accés és només una sortida i la transparència un aparador


«Volem fer de Catalunya un país de bones pràctiques, un país de transparència» Això deia el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, el 22 de febrer de 2013, al presentar les 51 propostes per restablir la confiança entre ciutadania i institucions i aixecar el país.

TimThumbEn la  Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern, de 29 de desembre de 2014, el punt 4 del Preàmbul reconeix l’accés a la informació com un dret subjectiu “que tenen totes les persones d’accedir a la informació pública,…, com tota aquella que ha estat elaborada per la mateixa Administració i també aquella que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o l’exercici de les seves funcions” i aquesta informació ha de complementar la informació que arriba al ciutadà a través d’una pràctica administrativa transparent. És, doncs, el dret a l’accés un dels eixos que conformen aquesta llei i així és manifesta al explicitar-lo com un dels seus objectes de tractament (art.1b). L’abast de la informació sobre la què el ciutadà pot exercir aquest dret es desprèn de les definicions que recull l’article 2 b i c; quant a qui en té el dret es recull en l’art. 18 i com s’ha de fer, els articles 26 i 27. Segons l’article 40.3 d’aquesta llei: “Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional”.

Està bé, no? Ara ens hem adonat, o al menys ho demanem més fort, que volem exercir un control sobre els governs i sobre les administracions públiques. Volem saber, i el fet que puguem accedir a aquest coneixement, ara se’n diu transparència. Clar que el reconeixement del dret d’accés no és nou i a Catalunya el tenim regulat des de fa molt temps. Cal recordar que a la Llei d’arxius i documents, de 13 de juliol del 2001, a l’art. 6 ja defineix quins eren els documents públics i tot allò que es relacionava amb ells (responsabilitat, gestió, avaluació…) i al Títol IV es parla de l’accés com un dret general de totes les persones i a tota la documentació, sempre que no hi hagi restriccions legals, com ho fa també la flamant Llei de transparència. En aquesta Llei a la Comissió que fins aleshores només s’ocupava de l’avaluació i tria documental, se la dota de competències per resoldre qüestions d’accés, Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la conformen professionals de diferents àmbits, de les tecnologies de la informació, de la universitat, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, de les administracions públiques, dels arxivers… i també juristes! Tots ells de reconegut prestigi.

Davant d’això, el ciutadà es pot preguntar per què si ja hi havia una llei que recollia el seu dret a l’accés a la documentació i  una comissió per a garantir aquest dret s’ha fet una llei nova de trinca i s’ha creat una nova comissió en la que més aviat sembla que es perd pluralitat en els punts de vista ?  El duplicar la regulació sobre un mateix concepte i els organismes que en poden tenir competències… És  per què s’ha introduït una millora substancial? I per què una Comissió que té com objectiu garantir l’accés a la informació pública no integra ni un sol professional en gestió de la informació? Com és pot prescindir de l’expertesa d’arxivers i gestors documentals en el coneixement de les institucions que generen la informació, de com es produeix, quins són els processos i els procediments i com estan relacionats entre sí, quines són les pràctiques administratives de cada organisme i que cal per preservar-la i per donar accés? Sobre tot si com he assenyalat més amunt en aquesta Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern  hi ha un article que així ho obliga. És aquesta una de les bones pràctiques a les que es referia el President? O és una altra forma de donar aparença de transparència a allò que com a molt és translúcid?

El cert és que aquest primer incompliment per part dels propis parlamentaris que la van aprovar ens fa desconfiar, com a ciutadans, de la voluntat real de posar-la en pràctica i, com a professionals, dubtem de la capacitat de poder dur a terme la important tasca de la Comissió sense els professionals qualificats en la matèria… Per això des d’aquí ens sumem al comunicat que l’Associació d’Arxivers-Gestors Documentals ha emès. Ara tenim clar que la pròxima vegada que necessitem consell legal anirem a la perruqueria o potser al gimnàs on són uns grans professionals amb més de 10 anys d’experiència i en les pròximes eleccions ens fixarem molt i molt bé en qui volem que ens prengui el número.

Comunicat AAC-GD sobre la constitució de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, Grup d'Arxivers de Lleida, Legislació, Opinió

L’arxivística…esport minoritari?


Publicat el 6 d’abril de 2015 per Fernando Betancor Pérez en el seu bloc El archivo: la gestión de la memoria

Us reproduïm íntegrament el text publicat per Fernando Betancor Pérez per què les seves paraules ens fan recuperar l’autoestima arxivera en moments de  decaiguda.

Fa alguns mesos l’equip nacional de gimnàstica rítmica obtenia el campionat del món en la modalitat de conjunt (maces), revalidant el número u assolit l’any 2013. Fa pocs dies, Javier Fernández s’alçava amb el títol mundial en patinatge artístic després d’haver obtingut l’europeu en tres edicions consecutives. D’altra banda, comptem a Espanya amb Carolina Marín, l’actual campiona del món de badminton. Les components de l’equip de gimnàstica van merèixer en el seu moment amb prou feines 15 segons en la televisió, queixant-se la capitana del grup per l’escàs interès dels mitjans cap a un esport que, amb escassos recursos però amb tant sacrifici com qualsevol altra activitat d’elit, proporciona grans assoliments. Els casos de Javier Fernández i Carolina Marín han tingut major repercussió mediàtica, però en cap cas s’ha valorat el seu triomf com una fita sense precedents en la història esportiva del nostre país. Estem acostumats al fet que els èxits –fins i tot quan no n’hi ha- de la selecció espanyola de futbol sempre obrin els telenotícies i ocupin molts minuts de televisió i ràdio, així com les portades de la premsa. Però, i desafortunadament, també estem habituats al fet que aquells altres esports minoritaris siguin silenciats i passin desapercebuts per al gran públic.

citius

L’arxivística i el treball desenvolupat en els arxius poden ser comparats amb aquests esports minoritaris. Pocs són els que es recorden que existeix una disciplina que s’encarrega dels arxius. Pocs són els que valoren que si un document és localitzat i pot ser utilitzat per exercir i defensar un dret és gràcies al treball dels arxivers. Escassos són els que valoren que darrere d’una investigació habitualment existeix un treball arxivístic previ. Pocs reconeixen que perquè es pugui “descobrir” –o “redescobrir”- un document, en la major part de les ocasions, primer ha d’existir un “descobriment” arxivístic. En definitiva, comptats són els que saben a què es dedica un arxiver o un gestor documental. Desenvolupem un treball silenciós, una activitat callada, una labor que resulta poc familiar i, per tant, escassament coneguda i valorada.

L’arxiver és com el patinador i l’arxivera com la gimnasta. Mereixen un breu moment de reconeixement quan soluciona un problema documental, quan localitza un paper “perdut” o quan el gestor -polític necessita mostrar –i “vendre”- la seva preocupació pel patrimoni, però és oblidat la resta del temps. Puja al podi  –i gairebé mai al lloc més alt- però el seu triomf és sempre efímer.

Malgrat tot, la cita olímpica de  “citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort) està present en l’àmbit arxivístic. Així, com la gimnasta i el patinador, l’arxiver continua sempre treballant, aprenent, fent tot el possible per millorar, innovant, intentant atreure l’atenció -i les subvencions- amb el seu esforç quotidià, tractant de demostrar que els arxius no són un munt de papers sinó un espai gestionat i organitzat on resideixen la memòria i els drets dels ciutadans.

Però l’arxiver també comet errors. També falla i es desmoralitza. També s’estressa i sofreix les seves neures, no tant físiques -que també-, sinó intel·lectuals. En aquests casos, podem recordar alguna cosa que he escoltat alguna vegada a Almudena Cid –pels quals no ho sàpiguen la millor gimnasta rítmica individual que ha tingut el nostre país amb quatre olimpíades sota els seus peus: els errors no poden immobilitzar-te sinó aprendre d’ells i convertir-los en una via cap a la superació. Perquè sí… els arxivers podem ser molt durs amb nosaltres mateixos i amb el treball dels altres, arribant a ser implacables i crítics amb els nostres errors. En això també hem d’aprendre de l’esportista que se sobreposa i continua amb el seu treball sabent que allò només va ser això: una fallada.1-citius-altius-fortius-olympic-art-on-gray-adam-long

Sí. L’arxivística pot ser un “esport” minoritari, però indiscutiblement els arxivers som “esportistes” d’elit. Perquè, a pesar que sempre estem en segon pla, encara que ocupem escassos minuts en els mitjans de comunicació, encara que no comptem amb les instal·lacions adequades per “entrenar” i no posseïm els suports econòmics que realment precisem, els resultats obtinguts són indiscutiblement “altius” i “fortius” convertint-nos, encara que encara hi hagi qui es resisteixi a creure-ho, en peces clau per al bon funcionament de les Administracions; per al bon desenvolupament de les investigacions; i, per a l’adequada conservació de la nostra memòria. En els arxivers, amb la força, l’aguant i la tenacitat pròpia d’un esportista d’elit –sigui o no minoritària la seva activitat- , resideix el poder per aconseguir que el lluïssor de glòria que es produeixin en les nostres “carreres” no siguin oblidats, sinó que contribueixin, amb nous assoliments, al fet que l’arxivística ocupi el lloc que li correspon. El nostre camí és dur, lent, algunes vegades tediós… però cal seguir endavant pensant que, com els esportistes, arribarà un moment en què ocupem el més alt del podi.

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Difusió, Grup d'Arxivers de Lleida, Opinió