Category Archives: Opinió

‘Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya’, propostes per començar amb bon peu


Logo web grant

Estem en aquell moment d’inici de legislatura en la que esperem que aquells que tenen la responsabilitat política de dissenyar les polítiques que tenen a veure amb el Sistema d’Arxius, el d’Informació i la seva relació amb el nou context d’impuls de la transparència, per aquesta raó un cop més des de l’Associació d’Arxivers i Gestors documentals de Catalunya s’ha presentat un document en el que se relacionen les aportacions que es creuen més urgents i imprescindibles per a poder reactivar un Sistema d’Arxius  de Catalunya que en els últims cinc anys  ha estat relegat a un mer paper patrimonialista apartant-lo de tots els sectors de la informació que li són naturals i aconseguint per negligència política del Govern i del Parlament que els seus tècnics no formin part de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública contravenint d’aquesta forma la normativa bàsica.

El dijous 23 es reuneix la Comissió de Cultura del Parlament amb el Conseller i per tant es el moment oportú per a discutir un document que fa propostes en positiu i realistes i que els professionals defensem i recolzem: “Reiniciar el Sistema d’Arxius de Catalunya” Esperem que la legislatura comenci bé i es tingui la voluntat política de solucionar el panorama actual.

 

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, Avaluació i tria, Opinió

Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants


“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.buccaneer-archipelago-44695

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!

 

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Difusió, eines 2.0, Grup d'Arxivers de Lleida, Hemeroteca, Opinió, Premsa, Publicacions

Quan l’accés és només una sortida i la transparència un aparador


«Volem fer de Catalunya un país de bones pràctiques, un país de transparència» Això deia el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, el 22 de febrer de 2013, al presentar les 51 propostes per restablir la confiança entre ciutadania i institucions i aixecar el país.

TimThumbEn la  Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern, de 29 de desembre de 2014, el punt 4 del Preàmbul reconeix l’accés a la informació com un dret subjectiu “que tenen totes les persones d’accedir a la informació pública,…, com tota aquella que ha estat elaborada per la mateixa Administració i també aquella que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o l’exercici de les seves funcions” i aquesta informació ha de complementar la informació que arriba al ciutadà a través d’una pràctica administrativa transparent. És, doncs, el dret a l’accés un dels eixos que conformen aquesta llei i així és manifesta al explicitar-lo com un dels seus objectes de tractament (art.1b). L’abast de la informació sobre la què el ciutadà pot exercir aquest dret es desprèn de les definicions que recull l’article 2 b i c; quant a qui en té el dret es recull en l’art. 18 i com s’ha de fer, els articles 26 i 27. Segons l’article 40.3 d’aquesta llei: “Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional”.

Està bé, no? Ara ens hem adonat, o al menys ho demanem més fort, que volem exercir un control sobre els governs i sobre les administracions públiques. Volem saber, i el fet que puguem accedir a aquest coneixement, ara se’n diu transparència. Clar que el reconeixement del dret d’accés no és nou i a Catalunya el tenim regulat des de fa molt temps. Cal recordar que a la Llei d’arxius i documents, de 13 de juliol del 2001, a l’art. 6 ja defineix quins eren els documents públics i tot allò que es relacionava amb ells (responsabilitat, gestió, avaluació…) i al Títol IV es parla de l’accés com un dret general de totes les persones i a tota la documentació, sempre que no hi hagi restriccions legals, com ho fa també la flamant Llei de transparència. En aquesta Llei a la Comissió que fins aleshores només s’ocupava de l’avaluació i tria documental, se la dota de competències per resoldre qüestions d’accés, Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la conformen professionals de diferents àmbits, de les tecnologies de la informació, de la universitat, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, de les administracions públiques, dels arxivers… i també juristes! Tots ells de reconegut prestigi.

Davant d’això, el ciutadà es pot preguntar per què si ja hi havia una llei que recollia el seu dret a l’accés a la documentació i  una comissió per a garantir aquest dret s’ha fet una llei nova de trinca i s’ha creat una nova comissió en la que més aviat sembla que es perd pluralitat en els punts de vista ?  El duplicar la regulació sobre un mateix concepte i els organismes que en poden tenir competències… És  per què s’ha introduït una millora substancial? I per què una Comissió que té com objectiu garantir l’accés a la informació pública no integra ni un sol professional en gestió de la informació? Com és pot prescindir de l’expertesa d’arxivers i gestors documentals en el coneixement de les institucions que generen la informació, de com es produeix, quins són els processos i els procediments i com estan relacionats entre sí, quines són les pràctiques administratives de cada organisme i que cal per preservar-la i per donar accés? Sobre tot si com he assenyalat més amunt en aquesta Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern  hi ha un article que així ho obliga. És aquesta una de les bones pràctiques a les que es referia el President? O és una altra forma de donar aparença de transparència a allò que com a molt és translúcid?

El cert és que aquest primer incompliment per part dels propis parlamentaris que la van aprovar ens fa desconfiar, com a ciutadans, de la voluntat real de posar-la en pràctica i, com a professionals, dubtem de la capacitat de poder dur a terme la important tasca de la Comissió sense els professionals qualificats en la matèria… Per això des d’aquí ens sumem al comunicat que l’Associació d’Arxivers-Gestors Documentals ha emès. Ara tenim clar que la pròxima vegada que necessitem consell legal anirem a la perruqueria o potser al gimnàs on són uns grans professionals amb més de 10 anys d’experiència i en les pròximes eleccions ens fixarem molt i molt bé en qui volem que ens prengui el número.

Comunicat AAC-GD sobre la constitució de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, Grup d'Arxivers de Lleida, Legislació, Opinió

L’arxivística…esport minoritari?


Publicat el 6 d’abril de 2015 per Fernando Betancor Pérez en el seu bloc El archivo: la gestión de la memoria

Us reproduïm íntegrament el text publicat per Fernando Betancor Pérez per què les seves paraules ens fan recuperar l’autoestima arxivera en moments de  decaiguda.

Fa alguns mesos l’equip nacional de gimnàstica rítmica obtenia el campionat del món en la modalitat de conjunt (maces), revalidant el número u assolit l’any 2013. Fa pocs dies, Javier Fernández s’alçava amb el títol mundial en patinatge artístic després d’haver obtingut l’europeu en tres edicions consecutives. D’altra banda, comptem a Espanya amb Carolina Marín, l’actual campiona del món de badminton. Les components de l’equip de gimnàstica van merèixer en el seu moment amb prou feines 15 segons en la televisió, queixant-se la capitana del grup per l’escàs interès dels mitjans cap a un esport que, amb escassos recursos però amb tant sacrifici com qualsevol altra activitat d’elit, proporciona grans assoliments. Els casos de Javier Fernández i Carolina Marín han tingut major repercussió mediàtica, però en cap cas s’ha valorat el seu triomf com una fita sense precedents en la història esportiva del nostre país. Estem acostumats al fet que els èxits –fins i tot quan no n’hi ha- de la selecció espanyola de futbol sempre obrin els telenotícies i ocupin molts minuts de televisió i ràdio, així com les portades de la premsa. Però, i desafortunadament, també estem habituats al fet que aquells altres esports minoritaris siguin silenciats i passin desapercebuts per al gran públic.

citius

L’arxivística i el treball desenvolupat en els arxius poden ser comparats amb aquests esports minoritaris. Pocs són els que es recorden que existeix una disciplina que s’encarrega dels arxius. Pocs són els que valoren que si un document és localitzat i pot ser utilitzat per exercir i defensar un dret és gràcies al treball dels arxivers. Escassos són els que valoren que darrere d’una investigació habitualment existeix un treball arxivístic previ. Pocs reconeixen que perquè es pugui “descobrir” –o “redescobrir”- un document, en la major part de les ocasions, primer ha d’existir un “descobriment” arxivístic. En definitiva, comptats són els que saben a què es dedica un arxiver o un gestor documental. Desenvolupem un treball silenciós, una activitat callada, una labor que resulta poc familiar i, per tant, escassament coneguda i valorada.

L’arxiver és com el patinador i l’arxivera com la gimnasta. Mereixen un breu moment de reconeixement quan soluciona un problema documental, quan localitza un paper “perdut” o quan el gestor -polític necessita mostrar –i “vendre”- la seva preocupació pel patrimoni, però és oblidat la resta del temps. Puja al podi  –i gairebé mai al lloc més alt- però el seu triomf és sempre efímer.

Malgrat tot, la cita olímpica de  “citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort) està present en l’àmbit arxivístic. Així, com la gimnasta i el patinador, l’arxiver continua sempre treballant, aprenent, fent tot el possible per millorar, innovant, intentant atreure l’atenció -i les subvencions- amb el seu esforç quotidià, tractant de demostrar que els arxius no són un munt de papers sinó un espai gestionat i organitzat on resideixen la memòria i els drets dels ciutadans.

Però l’arxiver també comet errors. També falla i es desmoralitza. També s’estressa i sofreix les seves neures, no tant físiques -que també-, sinó intel·lectuals. En aquests casos, podem recordar alguna cosa que he escoltat alguna vegada a Almudena Cid –pels quals no ho sàpiguen la millor gimnasta rítmica individual que ha tingut el nostre país amb quatre olimpíades sota els seus peus: els errors no poden immobilitzar-te sinó aprendre d’ells i convertir-los en una via cap a la superació. Perquè sí… els arxivers podem ser molt durs amb nosaltres mateixos i amb el treball dels altres, arribant a ser implacables i crítics amb els nostres errors. En això també hem d’aprendre de l’esportista que se sobreposa i continua amb el seu treball sabent que allò només va ser això: una fallada.1-citius-altius-fortius-olympic-art-on-gray-adam-long

Sí. L’arxivística pot ser un “esport” minoritari, però indiscutiblement els arxivers som “esportistes” d’elit. Perquè, a pesar que sempre estem en segon pla, encara que ocupem escassos minuts en els mitjans de comunicació, encara que no comptem amb les instal·lacions adequades per “entrenar” i no posseïm els suports econòmics que realment precisem, els resultats obtinguts són indiscutiblement “altius” i “fortius” convertint-nos, encara que encara hi hagi qui es resisteixi a creure-ho, en peces clau per al bon funcionament de les Administracions; per al bon desenvolupament de les investigacions; i, per a l’adequada conservació de la nostra memòria. En els arxivers, amb la força, l’aguant i la tenacitat pròpia d’un esportista d’elit –sigui o no minoritària la seva activitat- , resideix el poder per aconseguir que el lluïssor de glòria que es produeixin en les nostres “carreres” no siguin oblidats, sinó que contribueixin, amb nous assoliments, al fet que l’arxivística ocupi el lloc que li correspon. El nostre camí és dur, lent, algunes vegades tediós… però cal seguir endavant pensant que, com els esportistes, arribarà un moment en què ocupem el més alt del podi.

 

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Difusió, Grup d'Arxivers de Lleida, Opinió

El dret a l’oblit o la falta de memòria


biblioteca_sarajevo en llamasNo és res nou que els que arriben al poder pel camí que sigui tenen molta pressa en fer oblidar tot allò que no té a veure amb ells, normalment fent accions que siguin més transcendents, decisives o simplement espectaculars que els seus predecessors. Però també ens hem trobat al llarg del temps aquells que han falsejat la Història i fins i tot han posat molta voluntat a destruir la memòria de l’existència d’aquells que havien estat els seus oponents. En alguns casos tenim la sospita que ho van aconseguir completament ja que només queden esments indirectes que mai no es poden concretar, en altres casos la tossuderia dels investigadors els ha portat a les fonts més quotidianes, les més allunyades de les que expliquen la història oficial, aquelles que se apropen a la història oral per la immediatesa del testimoni que recullen. És d’aquesta forma que la Història de grans dates, batalles i reis, s’ha anat omplint d’homes i dones de carn i ossos, dels seus costums i els seus conflictes i ens han apropat realment als nostres avantpassats buscant en el què eren l’explicació del què som.

Malgrat tot no han estat persones públiques o  governs els que han provocat aquesta situació, sinó que ha estat un “particular”, una persona anònima la que amb la seva demanda al Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha aconseguit la  sentència del 13 de maig de 2014 que reconeix als seus ciutadans que poden exercir el dret a l’oblit a Internet. La sentència obliga els cercadors a retirar de les seves llistes de resultats de les cerques pel nom d’una persona els enllaços a les pàgines web publicades per tercers que continguin informació que l’interessat consideri inadequada o irrellevant sempre que un ciutadà europeu ho demani encara que  la informació sigui veraç i lícita.qq

La Història (en lletres grans i en petites) està farcida de relats d’enganys, de covardies, de conflictes de veïns, d’infidelitats i deslleialtats, de negocis poc clars i de mostres de força d’un col·lectiu cap a un altre, però això és el que és i és el que som. Quants “herois” han tingut un passat poc afalagador, de vegades el que ha estat execrable ha estat el seu esdevenir posterior al fet recordat, i ningú dubta que tot és part de la seva personalitat i que és el conjunt de fets de la seva vida el que el justifica i l’explica. No es nega que tothom tenim dret a defensar la nostra pròpia imatge i controlar-la, com va haver un temps en el que els nostres pares i germans van tenir el dret a defensar l’honor de la seva família fins i tot amb la mort del que l’ofenia. Malgrat reconèixer això, des de la perspectiva de la preservació de la memòria, de la construcció d’un relat històric que expliqui la realitat que vivim i no només la de les accions polítiques dels nostres governs, que a voltes estan tan allunyades de la nostra quotidianitat, no podem menys que mirar amb recança la derivada que està provocant tot allò que s’anomena “el dret a l’oblit” que justificant-se amb el potencial de les TIC i de la nostra recent estrenada identitat digital, pregona i recolza l’esborrat d’aquell rastre que la persona no vulgui que romangui en el món virtual.

Hem de recordar que sempre hem tingut una identitat que anava més enllà de nosaltres i del nostre cercle més pròxim, una identitat en paper, sí, però que ens transcendeix més enllà fins i tot dels límits del nostre poble. Una identitat que es recollia en el moment de néixer al llibre de batejos, posteriorment el de naixements del Registre Civil, i que durant tota la vida s’ha anat reflectint en uns documents més o menys privats, més públics quan la qüestió a publicitar no és precisament bona, edictes, sentències, etc.

Ara el Consell Assessor de Google pensen que el dret a l’oblit no potser total i universal, segons un últim informe cal retallar l’admissió de les sol·licituds de persones que tinguin una rellevància social o política, ja que es podria estar col·laborant a falsejar la realitat o millor a fabricar una realitat a mida. Davant d’això potser la pregunta és: Quan i qui decideix qui té un rol prou important per no accedir a la seva sol·licitud d’esborrat de la seva presència en les cerques de Google.

Si tots i cada un de nosaltres demanem que s’esborri la nostra petjada digital, acabarem amb qualsevol possibilitat de recuperar un relat alternatiu de la memòria de què i com es vivia durant la nostra existència en un món que cada cop més la vida transcorre en la xarxa i la informació ens arriba en format digital, només quedarà el que vulguin que recordem del temps en els que hi van ser aquells que ostenten el poder en cada moment i es pot donar la paradoxa que l’inici de la Societat de la Informació sigui l’època de la que menys informació existeixi de les persones que la van viure, perquè això no va només d’esborrar les fotos de les borratxeres que s’han penjat al facebook, sinó de la reelaboració d’una identitat digital útil i desitjada… Una mica lluny d’un entorn de transparència i  honestitat que sembla que ara també es demanda, però sobre tot  molt lluny de la memòria

beach-296222_640

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Central Audiència provincial i jutjats de Lleida

1 comentari

Filed under Arxius, Opinió

El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713)


393px-TribunalContrafaccionsEl Tribunal de Contrafaccions va ser una institució singular en l’Europa del seu temps. Va ser la culminació de la cultura pactista de Catalunya que fornia l’estructura política i jurídica. Fins ara, és pensava que només havia existit sobre el paper ja que l’inici del seu funcionament es produeix a l’inici de la guerra de Successió i finalitza amb el Decret de Nova Planta que l’anul·laria junt amb la resta de les estructures del principat.

Una de les seves singularitats va ser la seva composició que era mixta i paritària, entre la monarquia i la comunitat política dels catalans, de base estamental però força representativa. Ara sabem que el Tribunal va funcionar des de 1702 fins casi 1713, garantint el respecte a les constitucions aprovades en les Corts durant segles i a la resta de dret de Catalunya.

El Dr. Josep Capdeferro i Pla, professor de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en història del dret i la Sra. Eva Serra i Puig, professora retirada i autora d’algunes obres de gran rellevància sobre la Catalunya moderna, van tenir la “sort de trobar” una documentació inèdita amb la que ha estat possible reconstruir l’activitat i els casos d’aquest òrgan jurisdiccional.

El Departament de Justícia, conjuntament amb el Parlament de Catalunya han publicat el seu estudi amb el títol de La Defensa de les Constitucions de Catalunya. El Tribunal de contrafaccions (1702-1714) en una edició que sense renunciar al caràcter científic té un to més divulgatiu, però els autors ens han assegurat que en breu es publicarà una edició amb la reproducció dels documents que li donarà un toc més científic a l’obra.

El llibre que avui ja tenim a les mans té una primera part que ens situa en la Catalunya de començaments del segle XVIII i ens descriu el tribunal dins d’aquest context; la segona part explica alguns dels dels 19 casos que va resoldre i dels 18 quasicasos que va tramitar el Tribunal, però que no van arribar a resoldre i els acompanya d’unes il·lustracions de Lluís Bosch i Martí. El llibre que es presentà el dia 18 de novembre a l’Institut d’Estudis Ilerdencs a Lleida és la versió divulgativa de dos volums científics.

dsc_0003_3

Els autors de les tres obres són, com ja hem dit, el Dr. Josep Capdeferro i Pla, professor de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en història del dret i la Sra. Eva Serra i Puig, professora retirada i autora d’algunes obres de gran rellevància sobre la Catalunya moderna.

Aquest treball és  important ja que aporta a la historiografia un coneixement sobre una institució que es creia que no havia funcionat mai i això ha estat possible a partir d’una troballa d’una peça documental que va portar a altra i finalment a recollir i estudiar tot un seguit de documents que pertany al fons del Tribunal i que van ser molts destruïts i escampats amb la voluntat de fer desaparèixer la memòria del que havia estat. Aquesta troballa ens permet analitzar de nous documents i revisar sèries a la llum d’aquesta aportació científica, amb la qual cosa es contribuiria a completar el fons del Tribunal de Contrafaccions.

470x296_Contrafaccions

Una altra cosa que aporta aquest treball és un toc d’atenció a la gestió dels arxius i fomenta la idea expressada en Girona de que els arxius “són coves plenes de tresors”. Nosaltres sabem que no és ben bé així que en la major part dels casos quan es donen les “troballes” no són troballes arxivísiticament parlant ja que solen estar recollides en els inventaris, sinó que ho són per als investigadors perquè es tracten de sèries fons o documents que no han estat analitzats des de la perspectiva de la crítica històrica, per dificultat de la lletra, la llengua o per desconeixement de la institució o persona que la va generar.

Dic que és un toc d’atenció perquè potser a més de tenir identificats els fons, les sèries, els documents, els suports i les tècniques de conservació, hauríem de començar a pensar en elaborar eines d’explotació de la documentació i, sobretot, de la informació que aporta el seu contingut, per separat o relacionant-los, dins d’un centre d’informació o atenent als fons de diferents centres. Ja tenim exemples de guies temàtiques que s’han elaborat amb aquest criteri, però no han estat la mostra d’una tendència sinó la el testimoni de la conjunció d’unes voluntats. Potser ha arribat el moment de trobar la manera no només que es converteixi en tendència, sinó que sigui una pràctica generalitzada, cal trobar el marc tecnològic adequat. Hi ha un informàtic en la sala?

Maria Jesús Llavero

Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida

Fitxa del llibre:

La defensa de les Constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia, octubre de 2014

ISBN 978-84-393-9203-3
Versió en EPUB [4,4 MB]
ISBN 978-84-393-9206-4

5 comentaris

Filed under Arxius, Arxivers/eres, Cultura, Difusió, Gestió documental, Història, Legislació, Opinió, Patrimoni documental català, Publicacions

GIRONA 2014. Arxius i Indústries Culturals.


De l’11 al 15 d’octubre s’han celebrat a Girona tres importants esdeveniments que afecten al mon arxivístic: la 2a. Conferència Anual del Consell Internacional d’Arxius (ICA/CIA); la 9a. Conferència Europea d’Arxius (ECA) i les 13es Jornades Imatge i Recerca.


girona

Tots tres esdeveniments s’han agrupat sota un títol comú: Arxius i Indústries Culturals, amb l’objectiu d’encerclar el debat en un tema cabdal per als arxius com és la pontencialitat de la documentació conservada als arxius com a recurs per a la creació i el consum de cultura entre la ciutadania.

Les comunicacions s’han presentat en l’àmbit de 9 Topics:

  1. Indústries Culturals i creatives i estratègies de col·laboració amb els arxius
  2. Accions i iniciatives
  3. Arxius i portal web
  4. Accés a la informació
  5. Grans repositoris i preservació de l’autenticitat en el Núvol
  6. Projectes Open Data
  7. Models de negoci entorn la custòdia i preservació digital
  8. 175è aniversari de la fotografia
  9. El treball de l’ICA

Els resums de totes les comunicacions presentades es poden consultar per orde alfabètic per autor en el següent enllaç

Cal destacar el gran nivell de la major part dels Speakers: Joan Roca i Fontané, Yael Hersonski, Joan Soler, Miguel-Anxo Murado, Albert Garcia Espuche, Joan Fontcuberta i Jordi Savall. untitled

La gran quantitat i varietat de Topics va fer que els assistents busquessin les seves afinitats, amb la sensació de que es perdien el que s’estava presentant en les altres sales. I això, sols passa si les propostes presentades tenen un bon nivell.

Tot un seguit d’activitats paral·leles (exposicions, conferències, cinema, publicacions…) al Congrés han fet de Girona, una ciutat pressa pel  món dels arxius. Encara es poden gaudir d’algunes d’aquestes propostes si us acosteu a aquesta ciutat.

 

Maria Pau Gómez Ferrer

Archiu Generau d’Aran i membre de gestió del Grup d’Arxivers de Lleida (GALL)

Deixa un comentari

Filed under Arxivers/eres, Formació, Gestió documental, Grup d'Arxivers de Lleida, Jornades i Congressos, Opinió, Pràctiques professionals, Xerrades