Taula debat del Pla d’Arxius i Gestió documental a Lleida


El dimecres 20 de febrer vam participar a la Taula de debat de comarques de Lleida-Pirineu que es va celebrar a la seu de l’Arxiu històric de Lleida. Va ser una oportunitat que ens va oferir la Direcció General de Patrimoni per poder fer un plenari del GALL, un plenari real que no es veia des de fa molt temps, i per un cop promogut des dels organismes que duen a terme aquest encàrrec del Govern de la Generalitat, el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya, que va ser aprovat el 18 de desembre de 2018.

 

No havíem aconseguit un ple tan important des que des d’aleshores “Subdirecció d’Arxius”, van creure que promoure el treball en xarxa, reforçar la col·laboració i promoure l’intercanvi professional entre tots els arxivers d’un territori podia suposar algun tipus de perill. D’això fa ara 10 anys i 20 des de que ens van reunir per primer cop com a Grup d’Arxivers de Lleida. Només per aconseguir aquest ple ja valia la pena participar en la Taula i comprovar un cop més que tenim els mateixos neguits i problemes i que ens sentim igualment allunyats dels centres on es prenen decisions.

Els neguits expressats en cada un dels eixos van tenir com a punts comuns el pressupost migrat; la inadequació de les plantilles a la càrrega i diversitat de tasques a realitzar; la deficiència de les infraestructures; les dificultats que suposa la nova legislació referida a la transparència, a la protecció de dades i a la dels drets d’accés; la falta de referents que unifiquin criteris i que donin seguretat i suport als serveis que es presten des dels arxius.

Als arxivers i arxiveres que hem participat a aquesta taula també ens preocupa, i així ho vam dir, com es pot donar un millor servei i arribar al ciutadà de forma més directa malgrat totes les mancances i entrebancs apuntats. Sabem que la tecnologia és una eina necessària i imprescindible per poder posicionar els arxius al món actual, on la informació i les dades són un actiu amb projecció i on, a pesar de la capacitat i la formació, sembla que els professionals dels arxius estan sent substituïts per un conjunt de perfils professionals que no tenen totes les habilitats i competències que es requereixen al món de l’arxivística, però són més especialitzats.

Cal dir que es va encetar el debat de la dependència orgànica, però de forma bastant majoritària es va acceptar que era més una qüestió de pressupost i de valoració com a cabdal dins de la Administració oberta i transparent i tampoc no vam perdre l’oportunitat de denunciar que fins ara no s’ha estat capaç de completar el mapa d’arxius comarcals perquè falten el de les Garrigues i de l’Alta Ribagorça i el perjudici que suposa per a la recuperació i preservació del patrimoni documental d’aquestes comarques.    

A pesar de no haver cap eix referit a la formació, també se’n va parlar. Es va constatar la dificultat d’accés des del territori a la formació superior especialitzada i es va advertir la falta d’adaptació dels diferents programes formatius a la realitat que ens envoltar i sobretot per al futur que tenim a tocar.

Ara ens toca esperar a l’anunciat debat de les conclusions en la comissió permanent del Consell Nacional d’Arxius i Gestió Documental (abril 2019) i presentació pública en el XVII Congrés d’Arxivística i Gestió de Catalunya (9-11 maig 2019).

Grup de gestió del Bloc del GALL

La transparència, un acudit dolent?


La transparència i l’accés són accions que haurien de ser part integrant de qualsevol procediment administratiu, fins i tot de qualsevol procediment polític que comporti una resolució d’aplicació ciutadana, tanmateix s’han convertit en un entrebanc més per a l’accés a la informació i a la possible documentació generada des de les diverses administracions. Les assessories jurídiques de les institucions acumulen peticions que es basen en la diferent normativa que regula tan una com l’altra i una sèrie de persones amb formació jurídica decideix sobre diferents drets dels ciutadans, amb una evident tendència a “protegir” la institució per a la que treballen.

En aquest moment, l’existència de les comissions de transparència i accés no són una eina per facilitar l’accés i en alguns casos protegeixen més del compte. Haurien de donar solució a les excepcions, és a dir, a aquells casos que el procediment, la legislació i el sentit comú ens diuen que cal al menys estudiar si s’ha d’aplicar la norma que ha de ser l’accés lliure a la informació i/o a la documentació o bé exceptuar-los de forma raonada, limitada i amb un termini concret a  l’excepció. Aquesta, i no altra, hauria de ser la funció i objecte de les comissions de transparència i d’accés.

Ara per ara, el que ens trobem és que es publicita el sou dels polítics, quan simplement hauria de quedar clar i cristal·lí als pressuposts aprovats per les institucions i accessibles al ciutadà; o quin és el seu currículum quan el que ens interessa (o ens hauria d’interessar) és la qualitat i ètica de la seva gestió política i econòmica; o de quin són els bens que tenen a l’iniciar el seu mandat, quan potser el que ens caldria saber són els que tenen a l’acabar-lo o fins i tot quins són los noms nous que s’han introduït en les seves agendes i quins d’ells són els que els hi procuraran un futur fora de les administracions on han estat exercint com càrrecs electes.

Però la transparència i l’accés no es refereix només a l’acció i actuació dels càrrecs electes, sinó també la dels alts càrrecs i de tota la resta de les administracions que dicten resolucions que d’una forma o altre ens afecten. Per això avui que tota la informació es troba a qualsevol cercador com a molt a dos clics, és difícil d’entendre que les actes d’un ajuntament no siguin públiques, que no es pugui accedir a un expedient on soc interessat o que el tema que estic investigant s’aturi perquè la institució o organisme en qüestió no té una gestió documental adequada i no té intenció de perdre ni un minut en atendre la meva sol·licitud.

Clar que el súmmum de l’absurd d’aquesta situació d’aparent transparència i accessibilitat de les nostres institucions és que les actes de la Comissió de Transparència d’un ajuntament no siguin públiques.

Maria Jesús Llavero
Arxivera

Opinant sobre la 13 Jornada d’Estudi i Debat: Els arxius que volem


El 30 de maig vaig acudir a la tretzena Jornada d’Estudi i Debat, sense parar esment al mal averany que suposa el número, i esperançada amb el títol Els arxius que volem. Ja havia expressat prèviament la meva reserva amb el títol ja que tinc clar (tenim clar la majoria d’arxivers i arxiveres) que no es tracta del què volem (els arxivers), sinó del què volen (els usuaris) o del què tenim (tots).

Generalment quan assisteixes a aquests esdeveniments és per retrobar-te o posar cara, veu i gest a companys i companyes amb els que mantens una llarga relació virtual, però quan tornes a casa ho fas carregada d’energia, de coneixements nous o consolidats, i/o nous reptes o nous objectes de curiositat. Altres només te’n tornes amb l’escalfor del contacte humà i de les converses mantingudes (que no és poc!)

Aquest any va ser més aviat dels últims. Per què? Doncs, perquè no ens reconeixem  en les paraules dels ponents (Àngels Bernal dixit). Des de fa uns anys casi tots aquells que venen a explicar-nos qüestions de Govern Obert, Transparència, Lliure Accés, Administració Digital, Seguretat Tecnològica/Documental, acaben intentant treure’ns d’aquells caus foscos plens de papers vells on sembla que treballem les professionals dels arxius. Tots ells coneixen arxivers o arxiveres que tenen inquietuds en aquests camps i que fins i tot els avancen pel fet de tenir una visió més global, però el consideren més aviat excepcional.

El desenvolupament de la comunicació d’Ismael Peña, doctor en societat de la informació i el coneixement i professor de la UOC, no em va fer passar l’esglai que em va produir el títol ‘Govern obert. Arxius obert?’ A què ve l’interrogant? Hi ha algun dubte? Perquè si existeix no és a l’àmbit de la professió. És evident que sabem i entenem que la informació avui té altres suports, canals i entorns que els estrictament oficials i tradicionals i que són essencials per a completar el coneixement del present i ajudar al relat que es farà en el futur. El que ens cal són eines i dotació.

En la mateixa línia, la taula rodona de la tarda ‘Innovació i Socialització’ ens va presentar la nostra casi nul·la participació com agents en les gestions culturals, al mateix temps que se’ns aconsellava automatitzar el gruix de la feina de descripció que fem i que calia digitalitzar i obrir dades. Cada una d’aquestes qüestions mereixen una contesta exclusiva, però caldria començar a entendre que els arxius no preserven cultura. La cultura, potser, la fan alguns usuaris amb allò que es conserva als arxius, documents sí, però sobretot dades. Pel demès el que ens cal són eines i dotació.

Potser la taula rodona del final del matí va ser la més reconfortant perquè ens mostraven resultats presents o futurs que són o seran possibles gràcies a la gestió documental i a totes les tasques que comporta. La transparència, la rendició de comptes i la defensa dels drets dels ciutadans no poden existir, o queden molt coixes, sense l’existència d’un sistema d’arxius potent, una gestió documental eficaç i eficient, oberts als nous reptes, als nous canals i als nous suports. Oberts en definitiva, però el que ens cal són eines i dotació.

Esperem que el projecte que s’endagarà des de la Subdirecció d’Arxius i Museus a partir de la pròxima tardor, ‘Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya: propòsit, objectius i metodologia’, sigui un anàlisi ajustat de la realitat que permeti ajustar les categories professionals, dimensionar les plantilles, posar els mitjans tecnològics que permetin tot el que s’ha esmentat més amunt, elaborar els marcs normatius que permetin encarar el futur amb seguretat i que aconsegueixi convèncer del paper estratègic dels arxius per a què la dotació econòmica sigui l’adient. Però el que més esperem és que aquest Pla completi el mapa d’arxius comarcals, cobrint la mancança vergonyosa i vergonyant dels arxius de les comarques de les Garrigues i de l’Alta Ribagorça.

Tot això ja us ho anirem contant, perquè segur que ens farà falta l’ajut i l’opinió de tothom.

Maria Jesús Llavero

‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé


El 15 de febrer es presentà al Museu de Lleida, diocesà i comarcal el Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni, que té com origen el treball de doctorat de Carmen Berlabé i diem origen, perquè la Carmen no s’ha limitat a corregir i publicar aquella tesi inicial, sinó que durant 8 anys ha ampliat la seva investigació per poder-nos lliurar un llibre casi bé definitiu. Recull l’esdevenir de la institució que es va iniciar arrel d’un mandat papal recollit en la Encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Leon XIII, i s’emmarca dins de tot un seguit d’iniciatives semblants al nostre País que es van iniciar amb el Museu Episcopal de Vic el mateix 1891, només dos anys abans que el bisbe Messeguer fundés el de Lleida. A partir d’aquí l’autora inicia un relat de la història i l’evolució del Museu apassionant i apassionada i malgrat això, fonamentada en els testimonis documentals com es pot comprovar consultant el ampli corpus que s’afegeix en la última part del llibre.

 

La importància d’aquest annex per sí sol ja  justifica la compra i consulta d’aquest llibre i explica la gran tasca de recerca que la Carmen Berlabé ha dut a terme i l’honestedat de l’autora al posar-nos a disposició els documents i transcripcions que ens permetran treure les nostres conclusions en un afer com és el de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja i que ha anat més enllà d’opinions tècniques sobre museologia, museografia o art. Però també la pròpia història de tot plegat ens enganxa al llibre per totes les vicissituds i personatges que apareixen a la trama del que ha estat una vida complicada i plena d’entrebancs. Tot plegat conformen una obra tan completa que pocs museus es poden ventar de tenir un treball semblant que documenti la seva formació i l’origen de la seva col·lecció.

Recomanem la seva lectura per poder tenir una opinió sobre el conflicte de Sixena i de la resta de peces que conformaven l’antic Museu Diocesà de Lleida, però sobretot el recomanem per la gran tasca de documentalista i historiadora que ha fet la doctora Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida.

Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida