De Bellpuig a Bellpuig: els premonstratesos, del Monestir de les Avellanes a Artà (Mallorca)


Els dies 13, 14 i 15 de setembre de 2018 l’Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes participa i col·labora en les I Jornades d’Història de Mallorca, que duuen per títol “De Bellpuig a Bellpuig: els premonstratesos, de les Avellanes a Artà” 

Els canonges regulars premonstratesos arribaren a Mallorca tot just després de la conquesta de 1229. El rei Jaume I donà a l’abadia de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, de l’orde de Premontré, drets i terres a Artà. Els canonges hi fundaren el priorat de Santa Maria de Bellpuig, filial del Monestir de les Avellanes. Durant dos-cents anys, la petita comunitat artenca es mantingué amb no poques dificultats, fins que, el 1425, els premonstratesos permutaren Bellpuig d’Artà per la vila d’Os de Balaguer. La seva presència a Mallorca s’acabà en aquell moment, mentre que l’abadia de les Avellanes sobrevisquè fins a les desamortitzacions del segle XIX.

Aquestes Jornades tenen un vincle molt especial amb les Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, ja que un dels seus coordinadors ha participat en l’organització de les últimes edicions, com a doctorant de la Universitat de Lleida.

Dins del programa de les Jornades s’hi ha afegit, l’acte institucional d’agermanament entre Os de Balaguer i Artà, precisament pel vincle històric a través dels dos monestirs. En l’acte, que serà el dissabte 15, es presentarà el projecte i s’iniciaran els tràmits d’agermanament entre ambdòs municipis, amb la presencia de l’alcaldessa d’Os de Balaguer, Estefania Rufac i del Batle d’Artà, Manuel Galan.

 

Anuncis

Finalize era descripcion deth hons ‘Montes Utilitat Publica dera Val d’Aran’


Eth hons conten era catalogacion, era delimitacion, era aucupacion e era ordenacion des seishanta dus montes aranesi (1879-2000).

Plan deth monte de Gausac num. 292. 1907

Plan deth monte de Gausac num. 292. 1907

En 1862, a prepausa deth Ministèri d’Isenda que consideraue insufisent eth nombre de montes qu’auien quedat coma alienables, se publiquèc un Reiau Decrèt qu’arremassaue un nau critèri d’exclusion denominat “de las tres especies y superfície mínima”. En vertut d’aguesta norma, se restrenhie coma montes exceptats dera desamortizacion sonque aqueri qu’era espècia dominanta siguesse eth pin, eth casse o eth hai, e qu’ath delà siguessen d’ua estenuda superiora a 100 ha.

En Bulletin Oficiau dera província de Lhèida se publiquèc, jos eth títol de Catálogo de los montes públicos exceptuados de la desamortización por Real Decreto de 22 de enero de 1862, era relacion des seishanta dus montes aranesi qu’apareisherien registrats ena aplicacion d’aguest nau critèri. Maugrat que fòrça mès elaborat, era informacion seguie presentant errors importants.

Aguesti errors portèren tà un procès de revision nomenat Rectificacion, que s’alonguèc enquiara fin deth sègle XIX, e que se formalizèc a trauès d’ua Reiau Orde deth Ministèri de Foment de 8 de noveme de 1877. Eth desvolopament d’aguesta normativa ena Val s’amièc a tèrme en dus periòdes temporaus especiats d’ua detzea d’ans.

Es trabalhs de reconeishement corresponents ath periòde identificat coma prumèra etapa se materializèren en un document titulat “Croquis y descripción del monte…” e sigueren realizats per Ajudant (equivalent ar engenhaire tecnic forestau d’aué) Pedro de la Puente. Deth totau de 62 montes qu’intègren eth Catalòg de 1862, se hec era descripcion de 22 d’eri entre es ans 1879 e 1881. En Archiu Generau d’Aran sonque se consèrven es descripcions hètes per de la Puente de 19 montes. Era màger part se redacten en Bossòst, mès tanben n’i a de hètes en Lhèida.

Era dusau etapa deth procès de rectificacion artenhec tot eth territòri d’Aran. Es actuacions se desvolopèren de forma intensa pendent es ans 1892 e 1873, mès en 1891 ja se rectifiquèc eth monte 305 “Espitau” de Vielha”. En 1894 s’acabèren es trabalhs des dus darrèrs, eth monte 297 “Bandolèrs, Dossau, Beret, Ruda, Aiguamòg” de Salardú e Tredòs e eth monte 299 “Marimanha” de Gessa. Es autors d’aguesti informes sigueren es foncionaris deth Còs d’Engenhaires de Montes, Manuel de Andrés, engenhaire de 1a., que rectifiquèc 27 montes entre 1892 e 1893, José Reig, engenhaire de 2a, realizèc 29 montes entre 1891 e 1894 e Luis de Ferrer, engenhaire de 1a, que n’amièc a tèrme sies en 1893.

A prumèrs deth sègle XX, se comencèc a demanar era aucupacion des montes publics dera Val d’Aran. Aguestes acupacions son demanades per part dera administracion publica, diuèrses societats privades minères, electriques e d’espòrts d’esquí e per autes societats, particulars e còssi de seguretat.

Laguens dera Administracion Publica, era prumèra demana d’aucupacion conservada en hons documentau ei era que hè era Mancomunitat de Catalunya entre 1919 e 1920. En aguest cas, se demane era aucupacion des montes 254 e 312 entà replantejar eth camin vesiau de Vilamòs ara carretèra Balaguer-Frontèra.

Cròquis generau des montes de Salardú e Tredòs. 1881

Cròquis generau des montes de Salardú e Tredòs. 1881

Entre era fin deth sègle XIX e enquiàs ans 30 deth sègle XX, diuèrses societats minères demanen era acupacion des montes dera Val d’Aran entara espleita des sues concessions. Es mineraus d’aguestes espleites son eth zinc, era blenda e eth plom.

Entre 1903 e 1980, mès de catorze societats demanaràn aucupar es montes entà hèr trabalhs relacionats damb es espleites minères. Son: era Société Anonyme des Mines et Fonderies de Zinc de la Vieille Montagne, de capitau bèlga e propietària des principaus mines de zinc d’Euròpa (1904-1911); era Société du Pic de l’Homme, qu’auie propretats ena Val d’Aran des de 1892 (1903-1907); era Société Française des Mines du Val d’Aran, qu’en 1907, amassa damb era Société des Mines de Liat, se convertís en Syndicat Minier (1904-1911); era Sociedad Civil Minera, societat francesa damb sedença en Bordèu (1904-1911); era Sociedad Anónima Minas Metálicas del Valle de Aran, Emilio Tuteur de París, França, n’ei eth propietari (1905-1912); Syndicat Minier, a compdar de 1907, jos aguest nòm s’amassen dues societats franceses: era Société Française des Mines du Val d’Aran e era Société des Mines de Liat (1908); era Cie. Mines de Zinc de Bossòst, damb sedença en París, França (1912-1928); era Cie. Mines Nouvelles du Val d’Aran, societat francesa (1910); era Société Minière de Victoria SA, constituïda en seteme de 1909 coma societat anonima damb demorança en Châlons-sur-Marne, França (1907-1935); era Société des Mines de Zinc du Margarita, damb demorança en Montpelhièr, França (1914-1924); era Sociedad de Investigaciones y Explotaciones Mineras del Valle de Aran, constituïda en Madrid en 1919 e domiciliada en Les (1920-1928); Sociedad Minera de Victoria SA, ath torn de 1930, o dilhèu uns ans abantes, era Société des Mines de Zinc du Margarita se convertís ena Sociedad Minera de Victoria SA de capitau espanhòu (1924-1937); era Sociedad Minera y Metalúrgica de Peñarroya (1976-1978) e d’autes societats com era Sociedad de Minas de Bausen (1910-1916) e era Phelps Dodge, Española Co y CIA SCR (1976-1980).

Entre 1912 e 1998, societats electriques, entre eres Sociedad Productora de Fuerzas Motrices, SA, demanen era aucupacion des montes aranesi entà desvolopar er establiment de centraus idroelectriques en tot profitar es sauts d’aigua. Era Sociedad Productora de Fuerzas Motrices, SA se constituís en Bilbao eth 30 de març de 1917. Era societat siguec fondada a instàncies d’Emili Riu e Periquet. Riu auie es concessions des sauts d’aigua de prumèr orde d’Arties e Vielha en arriu Garona dera Val d’Aran, e Productora comencèc eth bastiment dera centrau de Cledes en Les, mès ara fin de 1923 es finances non s’adeqüèren as besonhs e s’arturèren es òbres. Eth prètz de venta, es dificultats entà trapar un pas entara linha de nauta tension e era malautia de Riu influïren en aguesta arturada. Finaument, era signatura d’un convèni d’ajuda financèra damb eth Banc de Catalonha permetec enfocar era finalizacion des òbres. Era centrau de Cledes s’inaugurèc en 1929. Productora se mantenguec tostemps independenta e en 1944 recomencèc de nau es activitats de bastiment des centraus idroelectriques ena Val d’Aran entà completar eth programa d’utilizacion de totes es concessions qu’auien estat propretat d’Emili Riu.

Entre 1962 e 1999, diuèrses societats privades demanen era aucupacion de quauqu’un des montes d’utilitat publica dera Val d’Aran entà començar ua naua etapa economica en parçan, era der espòrt d’esquí. Era prumèra societat ei Telecables Valle de Aran SA, TEVASA, domiciliada en Salardú e constituïda eth 29 d’agost de 1962. Eth 24 de hereuèr de 1977, modificarà es sòns estatus e cambiarà era denominacion sociau, adoptant eth nòm de Baqueira Beret SA. Ua auta des empreses que desvoloparà un projècte d’esquí, aguest mès apròp deth caplòc dera Val, Vielha, serà TUCA Valle de Aran SA.

Era descripcion de toti es documents e es imatges des plans dera prumèra e dusau rectificacion deth catalòg des montes aranesi, ja se pòden consultar en linha a trauès deth cercador de hons e documents Arxius en línia: cercador de fons i documents deth Hilat d’Archius Comarcaus de Catalonha

Archiu Generau d’Aran

Crònica de les IX Jornades d’Història de l’Església i la Religiositat del Monestir de les Avellanes


Les Jornades d’Història de l’Església i la Religiositat del Monestir de les Avellanes milloren a cada edició. La primera edició es van celebrar com a celebració del centenari de l’arribada de la Comunitat Marista a l’antic convent premonstratès. Dues setmanes abans havia tingut lloc al Rectorat de la Universitat de Lleida la primera Trobada Medieval Internacional a Lleida, que volia posar a aquesta Universitat en l’estela de les millors universitats europees en els estudis d’aquest període històric; a més a Balaguer es duia a terme des de feia més de 10 anys la Càtedra d’Estudis Medievals. No semblava, doncs, possible que aquella commemoració del centenari dels Maristes pogués tenir continuïtat amb aquella “competència”. Malgrat tot la voluntat i perseverança d’algunes persones han fet possible que arribem a les novenes Jornades i s’encarin les dècimes amb optimisme i èxit consolidat.

Aquest any els conceptes de vida eterna i de mort i com s’enfrontaven durant l‘edat mitjana els diferents col·lectius, sobretot el monàstic, i quins rituals van crear i utilitzar per incorporar-los a les seves vides, han estat els temes que han ocupat les diferents sessions dels dies 9 i 10 de juliol, sense restar protagonisme als sepulcres dels comtes d’Urgell que havien ocupat un espai a l’església del monestir de les Avellanes i que avui es troben al Met Cloisters a Nova York.

La primera sessió s’inicià amb Jaume Mensa i la Reflexió sobre la mort en la tradició monàstica, vam aprendre i entendre com ho impregnava tot com a component essencial de la vida que és i per això els pensadors se n’ocuparen i molt definint la mort com un alliberament de l’ànima i la vida com un temps de preparació per la bona mort que ens porta a la immortalitat. En aquest context, durant l’alta edat mitjana, el monestir era l’avantsala del paradís i el camí era el sacrifici i la mortificació, essent incompatibles la cura de l’ànima i els negocis del món. Tanmateix arribat el segle XII es constata que tot i la presència constant de la mort, la vivència s’humanitza fent de la mort un procés, imposant-se així a poc a poc, el pensament més evangèlic, en contraposició a l’anterior absolutament monacal.

En aquest punt Daniel Piñol va fer una anàlisi acurada dels testaments a l’Edat Mitjana (s. XII – XIV). El testar era una acció impulsada per l’Església, castigant amb l’excomunió als que morien sense fer-ho, justificant-se en el costum i com a procés indispensable per a la bona mort. Aquesta situació va propiciar que tothom fes testament i en molts casos amb deixes a institucions eclesiàstiques. L’estudi atent dels documents, tot i semblar que reprodueixen fórmules fixes, ens ofereixen petites variacions que ens donen informació sobre els costums funeraris, les dinàmiques familiars i econòmiques i ens permet resseguir la història de les mentalitats. Aquesta ponència va tenir el complement precís en la que J. Antoni Iglesias-Fonseca va fer la tarda de dimarts 10, centrant-se en aspectes diplomàtics d’aquest documents, les tipologies existents, els documents relacionats com codicils o llibres de marmessors, els elements formals que els conformen, la seva significació i evolució.

Després de la pausa cafè del matí del 1r dia vam poder assistir a la presentació del projecte de digitalització i reproducció en 3D dels sepulcres del comtes d’Urgell que serà possible gràcies a la col·laboració de la Diputació de Lleida, The Met Cloisters i el Monestir de les Avellanes.

La tarda es va centrar en els sepulcres, primer la Francesca Espanyol ens va posar al dia dels nous descobriments en relació amb les identitats dels difunts que acollien les diferents sepultures que es trobaven a l’església del monestir i Lucrecia Kargère-Basco, conservadora del Cloisters, va parlar de la composició de la pedra i pigments, de les vicissituds que testimonien les mostres dels sepulcres que es troben a Nova York.

Com en cada edició, el segon dia vam “fer territori”, coneixent, aquest cop a la ciutat de Balaguer, els espais funeraris relacionats amb els comtes d’Urgell: el santuari del Sant Crist, l’església i el claustre de l’antic monestir de Sant Domènec i el Museu de la Noguera on es troben les restes de dos dels sepulcres de la Casa d’Urgell i ho vam fer guiats per la Carme Alòs, Ramon Solé, Alberto Velasco i Francesca Español 

La tercera sessió, la tarda del dia 9, vam poder gaudir, a més de l’esmentada ponència del professor Iglesias-Fonseca, de la presentació que ens va fer la Núria Molist dels treballs arqueològics duts a terme a Sant Quirze de Colera com un espai d’enterrament casi en la seva totalitat malgrat que en diferents èpoques. Vam poder apreciar com evoluciona el lloc, els usos i l’ocupació al llarg del temps.

I vam acabar amb música, sí música. Peces que d’una forma o altra tenien a veure amb rituals funeraris o amb com es percebia la mort a l’època medieval, desgranant primer el seu text i després en audició i tot això de la ma de l’Arturo Tello.

Finalment, he de destacar també la 7a edició del Sopar Medieval i el concert nocturn al claustre, que van tenir lloc el dia 9 de juliol al vespre i nit. En aquesta ocasió el sopar rescata de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) una recepta procedent del Monestir de Santa Anna de Barcelona, que descriu un àpat de 1402, realitzat en commemoració de l’aniversari de la mort de fra Pere Umbau. Una experiència gastronòmica que ens va permetre conèixer la complexitat de la cuina a l’entorn dels ritus funeraris. En acabar vam poder gaudir del concert “Tempus fugit. Carpe diem” amb el Cor de Cambra Absis d’Ivars d’Urgell.

Un any més la valoració és òptima hem aprés una mica més de la vida… i la mort en les comunitats religioses, la qual cosa ens permet contextualitzar millor la documentació que en relació amb el tema es troba als arxius on treballem.

Maria Jesús Llavero i Robert Porta

Donació del Fons Fotogràfic de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI


La vídua del sr. Josep Mª Miró i Rosinach, la sra. Josefina Magriñá, ha donat el fons fotogràfic i documental a l’Arxiu fotogràfic de l’IEI. La signatura de la donació es va fer el passat dia 23 de maig.

Aquest fons, es va oferir a l’IEI a finals del 2015 i es va acordar que es realitzaria un inventari del seu contingut abans de signar la donació en ple domini a l’IEI. Durant aquest dos anys, el fons ha estat instal·lat en material de conservació adequat per a la seva preservació i ha estat inventariat en una base de dades que facilitarà la recerca del material als investigadors.

El volum del fons és de 554 rodets de negatius i 455 rodets de diapositives de 35mm i de 6×6. També hi ha més de 6000 fotografies en paper i 162 carpetes amb documentació diversa (articles, fotolits, reculls de diaris, esborranys dels seus llibres, anotacions, correspondència,…). Els rodets de negatius i de diapositives s’aniran digitalitzant a demanda, en funció de les peticions dels usuaris i, a mesura que es digitalitzin, es podrà completar la fitxa descriptiva de cada fotografia.

El Fons de Josep M. Miró  compta amb una interessant mostra de fotografies de gran qualitat, majorment en blanc i negre, que constitueixen una finestra en el temps, ancorada bàsicament, en les dècades dels anys seixantes i setantes del segle XX. El volum d’aquest fons és compon principalment de cinc grups o conceptes fotogràfics ben definits, sobre els quals es pot estructurar una primera classificació temàtica: la fotografia aplicada al Tecno-Art; la fotografia etnogràfica d’àmbit rural; la fotografia etnogràfica de caire folklorista; la fotografia arqueològica i la fotografia historicista sobre estudis medievals.

  • Fotografia Tecno-Art

Són imatges experimentals, en les quals l’autor hi ha aplicat tècniques adquirides com a artista especialitzat en pintura a l’oli, gravats, monotips, aiguaforts i nombrosos dibuixos, realitzats a partir dels anys quaranta del segle XX. En 1964, Miró comença a experimentar amb la fotografia artística, on s’aprecia perfectament el seu bagatge artístic traslladat a la imatge: composició de bodegons i interiorismes rurals; solaritzats; granulats i algunes composicions que s’apropen a un Pop-Art de finals dels seixanta i primeries dels anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica rural

Com a artista consumat en figuracions i paisatges de la Segarra antiga, plasmada en els seus olis en l’etapa artística de 1940-1955, Miró trasllada novament les persones i paisatges segarrencs al clixé fotogràfic. Aconsegueix captar un expressionisme humà en primers plans de fort ascetisme i el sentiment aspre d’una terra dura. Els seus paisatges de la Segarra són un vell testimoni fotogràfic d’una societat rural que finia a finals dels anys seixanta del segle XX i una llum de modernitat que s’albirava als anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica de folklore popular

Es tracta bàsicament, d’unes imatges adquirides a través de la seva feina com a Cap dels Serveis de Composició Artística en la discogràfica Belter. Durant aquest període, iniciat en 1964, Miró plasma fotogràficament aspectes folklòrics d’ampli abast territorial i de diversitat cultural que alhora, serveixen per a portades de discs i cartellisme d’aquest anys seixantes, setantes i vuitantes del segle XX.

  • Fotografia arqueològica

Part del fons Miró Rosinach es nodreix de fotografies realitzades durant el temps en que va desenvolupar la tasca de fotògraf oficial del Museu Arqueològic de Catalunya, en temps del Dr. Eduard Ripoll; i també va fer de fotògraf per la UB, sota la tutela del Dr. Manuel Riu i Riu, director del Departament d’Història Medieval de la universitat. Encara que la major part de les fotografies restin a l’arxiu del MAC, algunes imatges es conserven al Fons Miró Rosinach. Bàsicament, aquelles que formaven part de la seva tasca intel·lectual com a historiador medieval.

  • Fotografia d’estudis medievals

Tot i que inicialment és una faceta que s’engloba dins de l’experiència adquirida al museu arqueològic, Miró desenvolupa una important tasca d’investigador medieval, centrant-se en l’estudi i plasmació fotogràfica de les esteles funeràries discoïdals de la Segarra i altres comarques. Però la temàtica també implementa el seu fons fotogràfic amb imatges d’esglésies i fossars amb esteles “in situ”; en aspectes religiosos i cultuals d’ampli abast, tots ells de gran qualitat expressiva i pedagògica.

Existeix també, un “calaix de sastre” on s’hi engloba un seguit d’imatges captades en contextos puntuals, molt simplificats, però sense prou volum per a fer-ne un corpus temàtic.

 

Miquel Torres, President
Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Historiador i especialista del Fons Miró Rosinach
Marta Llobera
Arxiu Fotogràfic de l’IEI

 

 

Exposició “Del camp a la casa. Els poblats de colonització de les Terres de Ponent”


Del 9 de maig al 29 de juny podeu visitar aquesta exposició sobre els pobles de la zona del canal de Catalunya i Aragó construïts per l’Instituto Nacional de Colonización, un fons que es conserva a l‘Arxiu Històric de Lleida.

Una de les institucions més importants de la política franquista i que es va constituir en símbol propagandístic del “Nuevo Estado” va ser l’Instituto Nacional de Colonización (INC), creat un cop acabada la Guerra Civil amb la voluntat de contrarestar les reformes agràries iniciades en temps de la II República. Al Segrià, en una part de les terres regades pel canal d’Aragó i Catalunya i on existia una concentració de terra en poques mans, es van inciar els plans de colonització que van desenvolupar els nous nuclis urbans de Sucs, Suquets, Gimenells i Pla de la Font.

 

I justament aquesta exposició es centra en els projectes de construcció dels poblats de l’àrea que des de l’INC es definia com la zona del Canal d’Aragó i Catalunya: Gimenells (1945), Sucs (1948), Pla de la Font (1955) i Vencillón (1961), a la província de Huesca. Una mostra que té un llarg recorregut que comença el 2014 arran del treball realitzat pels alumnes de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull entorn aquest fons dipositat a l’Arxiu, dirigit i coordinat per l’arquitecta i professora d’aquesta Universitat Mercè Bosch i Roma.

Fruit d’aquest treball, l’exposició que avui podeu veure a l’Arxiu es va inaugurar a la Demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 2016 i,  el 2017,  va iniciar la seva itinerància pels pobles protagonistes. Ara finalitzem aquest periple pel lloc de partida, l’Arxiu Històric de Lleida, ja que en l’Any  Europeu del Patrimoni, també volem posar en valor l’arquitectura d’aquests pobles i la documentació d’aquests fons que conservem a l’Arxiu.

Lloc: vestíbul i sala d’actes de l’Arxiu Històric de Lleida, carrer Governador Montcada s/n

Dates: del 9 de maig al 29 de juny de 2018, en l’horari habitual de l’Arxiu

Informació extreta de la web del XAC

La ‘Relazione sugli effetti del munizionamento usato dall’aviazione legionaria (dicembre 1938-gennaio febbraio 1939)’


Anteriorment haviem parlat sobre aquest tema i en data de 14 de març l’Arxiu Nacional de Catalunya ingressa aquest document en el 80è aniversari dels bombardejos de l’aviació italiana sobre Catalunya.

 

Es tracta d’un document de gran interès històric sobre els bombardejos de Catalunya duts a terme per l’aviació italiana durant la Guerra Civil espanyola, on es posen de manifest, mitjançant un conjunt de fotografies documentades, els devastadors efectes materials produïts per les bombes sobre edificis i habitatges de diferents poblacions catalanes. L’estudi sobre els efectes dels bombardejos està signat pel general de brigada Adriano Monti –“il comandante dell aviazione legionària”– i es va fer sobre el terreny a mesura que, trencats els fronts de l’Ebre i del Segre, les tropes nacionals anaren ocupant Catalunya.

El document

És un dossier en format foli, cosit amb tres grapes laterals, que conté fins a 121 imatges originals en b/n, de 8,5 x 11,5 cm enganxades sobre el paper a raó de dues per pàgina en posició vertical o horitzontal; presenta un bon estat de conservació. Totes les imatges estan segellades per la ‘Intendenza Aviazione Legionaria ufficcio Armamento e Munizionamento’, cosa que els dona autenticitat.

Les fotografies estan numerades i relacionades amb una descripció on hi consta la localització i les característiques de artefacte explosiu que s’hi va llençar. Les imatges mostren les evidències destructives i les conseqüències dels raids aeris sobre molls, instal·lacions portuàries, fàbriques d’abastiments i habitatges de ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, Figueres, les Borges Blanques, Castelldans, Alfés i Granyena de les Garrigues.

Atès que la coberta identifica la Relació com a un volum II i que les imatges comencen pel número 99, se suposa que formava part d’un conjunt més ampli constituït per documents diversos relligats i numerats.

L’ingrés d’aquesta documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya prové de la recent adquisició per 3.400€ en subhasta pública.

 

 

 

 

Informació extreta de la web del XAC

Presentació del llibre ‘Castells de la vall de la Vansa i Tuixent’


Avui dimarts 20 de març a les 19.30 h es presentarà a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell (c/ Sant Ermengol, 71, la Seu d’Urgell), el llibre Els castells de la vall de la Vansa i Tuixent d’Enric Bech, publicat per Edicions Salòria. L’estudi també serà presentat el pròxim dissabte 31 de març a les 18 h a Sorribes.

La presentació a l’Arxiu comptarà amb la participació de Jesús Fierro, president del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, d’Enric Bech, autor de l’estudi, i d’Oliver Vergés, d’Edicions Salòria.

Els castells de la vall de la Vansa i Tuixent és un estudi sobre les fortificacions d’aquesta vall centrat en tres grans eixos: la construcció de les primeres fortificacions, el paper que van desenvolupar en els conflictes feudals de l’edat mitjana i la importància del procés de feudalització en la gènesi d’aquestes construccions. Per què hi havia tants castells, en època medieval, a la vall de la Vansa i Tuixent? Quin paper van jugar aquestes fortificacions en les lluites entre la noblesa feudal i el bisbat d’Urgell? Quina relació hi ha entre el feudalisme i la construcció de castells? A través d’una anàlisi acurada de la història de la vall de la Vansa i Tuixent, l’Enric Bech explica l’evolució de les fortificacions d’aquest territori de l’antic comtat d’Urgell i les transformacions socials que en van permetre la seva construcció.

L’Enric Bech (Barcelona, 1948), és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. La història sempre ha estat una de les seves passions i, des de la seva jubilació, s’ha dedicat a investigar per escriure aquest llibre. També és soci de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.

Els actes són gratuïts i oberts a tothom.