Crònica de les IX Jornades d’Història de l’Església i la Religiositat del Monestir de les Avellanes


Les Jornades d’Història de l’Església i la Religiositat del Monestir de les Avellanes milloren a cada edició. La primera edició es van celebrar com a celebració del centenari de l’arribada de la Comunitat Marista a l’antic convent premonstratès. Dues setmanes abans havia tingut lloc al Rectorat de la Universitat de Lleida la primera Trobada Medieval Internacional a Lleida, que volia posar a aquesta Universitat en l’estela de les millors universitats europees en els estudis d’aquest període històric; a més a Balaguer es duia a terme des de feia més de 10 anys la Càtedra d’Estudis Medievals. No semblava, doncs, possible que aquella commemoració del centenari dels Maristes pogués tenir continuïtat amb aquella “competència”. Malgrat tot la voluntat i perseverança d’algunes persones han fet possible que arribem a les novenes Jornades i s’encarin les dècimes amb optimisme i èxit consolidat.

Aquest any els conceptes de vida eterna i de mort i com s’enfrontaven durant l‘edat mitjana els diferents col·lectius, sobretot el monàstic, i quins rituals van crear i utilitzar per incorporar-los a les seves vides, han estat els temes que han ocupat les diferents sessions dels dies 9 i 10 de juliol, sense restar protagonisme als sepulcres dels comtes d’Urgell que havien ocupat un espai a l’església del monestir de les Avellanes i que avui es troben al Met Cloisters a Nova York.

La primera sessió s’inicià amb Jaume Mensa i la Reflexió sobre la mort en la tradició monàstica, vam aprendre i entendre com ho impregnava tot com a component essencial de la vida que és i per això els pensadors se n’ocuparen i molt definint la mort com un alliberament de l’ànima i la vida com un temps de preparació per la bona mort que ens porta a la immortalitat. En aquest context, durant l’alta edat mitjana, el monestir era l’avantsala del paradís i el camí era el sacrifici i la mortificació, essent incompatibles la cura de l’ànima i els negocis del món. Tanmateix arribat el segle XII es constata que tot i la presència constant de la mort, la vivència s’humanitza fent de la mort un procés, imposant-se així a poc a poc, el pensament més evangèlic, en contraposició a l’anterior absolutament monacal.

En aquest punt Daniel Piñol va fer una anàlisi acurada dels testaments a l’Edat Mitjana (s. XII – XIV). El testar era una acció impulsada per l’Església, castigant amb l’excomunió als que morien sense fer-ho, justificant-se en el costum i com a procés indispensable per a la bona mort. Aquesta situació va propiciar que tothom fes testament i en molts casos amb deixes a institucions eclesiàstiques. L’estudi atent dels documents, tot i semblar que reprodueixen fórmules fixes, ens ofereixen petites variacions que ens donen informació sobre els costums funeraris, les dinàmiques familiars i econòmiques i ens permet resseguir la història de les mentalitats. Aquesta ponència va tenir el complement precís en la que J. Antoni Iglesias-Fonseca va fer la tarda de dimarts 10, centrant-se en aspectes diplomàtics d’aquest documents, les tipologies existents, els documents relacionats com codicils o llibres de marmessors, els elements formals que els conformen, la seva significació i evolució.

Després de la pausa cafè del matí del 1r dia vam poder assistir a la presentació del projecte de digitalització i reproducció en 3D dels sepulcres del comtes d’Urgell que serà possible gràcies a la col·laboració de la Diputació de Lleida, The Met Cloisters i el Monestir de les Avellanes.

La tarda es va centrar en els sepulcres, primer la Francesca Espanyol ens va posar al dia dels nous descobriments en relació amb les identitats dels difunts que acollien les diferents sepultures que es trobaven a l’església del monestir i Lucrecia Kargère-Basco, conservadora del Cloisters, va parlar de la composició de la pedra i pigments, de les vicissituds que testimonien les mostres dels sepulcres que es troben a Nova York.

Com en cada edició, el segon dia vam “fer territori”, coneixent, aquest cop a la ciutat de Balaguer, els espais funeraris relacionats amb els comtes d’Urgell: el santuari del Sant Crist, l’església i el claustre de l’antic monestir de Sant Domènec i el Museu de la Noguera on es troben les restes de dos dels sepulcres de la Casa d’Urgell i ho vam fer guiats per la Carme Alòs, Ramon Solé, Alberto Velasco i Francesca Español 

La tercera sessió, la tarda del dia 9, vam poder gaudir, a més de l’esmentada ponència del professor Iglesias-Fonseca, de la presentació que ens va fer la Núria Molist dels treballs arqueològics duts a terme a Sant Quirze de Colera com un espai d’enterrament casi en la seva totalitat malgrat que en diferents èpoques. Vam poder apreciar com evoluciona el lloc, els usos i l’ocupació al llarg del temps.

I vam acabar amb música, sí música. Peces que d’una forma o altra tenien a veure amb rituals funeraris o amb com es percebia la mort a l’època medieval, desgranant primer el seu text i després en audició i tot això de la ma de l’Arturo Tello.

Finalment, he de destacar també la 7a edició del Sopar Medieval i el concert nocturn al claustre, que van tenir lloc el dia 9 de juliol al vespre i nit. En aquesta ocasió el sopar rescata de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) una recepta procedent del Monestir de Santa Anna de Barcelona, que descriu un àpat de 1402, realitzat en commemoració de l’aniversari de la mort de fra Pere Umbau. Una experiència gastronòmica que ens va permetre conèixer la complexitat de la cuina a l’entorn dels ritus funeraris. En acabar vam poder gaudir del concert “Tempus fugit. Carpe diem” amb el Cor de Cambra Absis d’Ivars d’Urgell.

Un any més la valoració és òptima hem aprés una mica més de la vida… i la mort en les comunitats religioses, la qual cosa ens permet contextualitzar millor la documentació que en relació amb el tema es troba als arxius on treballem.

Maria Jesús Llavero i Robert Porta

Anuncis

Donació del Fons Fotogràfic de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI


La vídua del sr. Josep Mª Miró i Rosinach, la sra. Josefina Magriñá, ha donat el fons fotogràfic i documental a l’Arxiu fotogràfic de l’IEI. La signatura de la donació es va fer el passat dia 23 de maig.

Aquest fons, es va oferir a l’IEI a finals del 2015 i es va acordar que es realitzaria un inventari del seu contingut abans de signar la donació en ple domini a l’IEI. Durant aquest dos anys, el fons ha estat instal·lat en material de conservació adequat per a la seva preservació i ha estat inventariat en una base de dades que facilitarà la recerca del material als investigadors.

El volum del fons és de 554 rodets de negatius i 455 rodets de diapositives de 35mm i de 6×6. També hi ha més de 6000 fotografies en paper i 162 carpetes amb documentació diversa (articles, fotolits, reculls de diaris, esborranys dels seus llibres, anotacions, correspondència,…). Els rodets de negatius i de diapositives s’aniran digitalitzant a demanda, en funció de les peticions dels usuaris i, a mesura que es digitalitzin, es podrà completar la fitxa descriptiva de cada fotografia.

El Fons de Josep M. Miró  compta amb una interessant mostra de fotografies de gran qualitat, majorment en blanc i negre, que constitueixen una finestra en el temps, ancorada bàsicament, en les dècades dels anys seixantes i setantes del segle XX. El volum d’aquest fons és compon principalment de cinc grups o conceptes fotogràfics ben definits, sobre els quals es pot estructurar una primera classificació temàtica: la fotografia aplicada al Tecno-Art; la fotografia etnogràfica d’àmbit rural; la fotografia etnogràfica de caire folklorista; la fotografia arqueològica i la fotografia historicista sobre estudis medievals.

  • Fotografia Tecno-Art

Són imatges experimentals, en les quals l’autor hi ha aplicat tècniques adquirides com a artista especialitzat en pintura a l’oli, gravats, monotips, aiguaforts i nombrosos dibuixos, realitzats a partir dels anys quaranta del segle XX. En 1964, Miró comença a experimentar amb la fotografia artística, on s’aprecia perfectament el seu bagatge artístic traslladat a la imatge: composició de bodegons i interiorismes rurals; solaritzats; granulats i algunes composicions que s’apropen a un Pop-Art de finals dels seixanta i primeries dels anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica rural

Com a artista consumat en figuracions i paisatges de la Segarra antiga, plasmada en els seus olis en l’etapa artística de 1940-1955, Miró trasllada novament les persones i paisatges segarrencs al clixé fotogràfic. Aconsegueix captar un expressionisme humà en primers plans de fort ascetisme i el sentiment aspre d’una terra dura. Els seus paisatges de la Segarra són un vell testimoni fotogràfic d’una societat rural que finia a finals dels anys seixanta del segle XX i una llum de modernitat que s’albirava als anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica de folklore popular

Es tracta bàsicament, d’unes imatges adquirides a través de la seva feina com a Cap dels Serveis de Composició Artística en la discogràfica Belter. Durant aquest període, iniciat en 1964, Miró plasma fotogràficament aspectes folklòrics d’ampli abast territorial i de diversitat cultural que alhora, serveixen per a portades de discs i cartellisme d’aquest anys seixantes, setantes i vuitantes del segle XX.

  • Fotografia arqueològica

Part del fons Miró Rosinach es nodreix de fotografies realitzades durant el temps en que va desenvolupar la tasca de fotògraf oficial del Museu Arqueològic de Catalunya, en temps del Dr. Eduard Ripoll; i també va fer de fotògraf per la UB, sota la tutela del Dr. Manuel Riu i Riu, director del Departament d’Història Medieval de la universitat. Encara que la major part de les fotografies restin a l’arxiu del MAC, algunes imatges es conserven al Fons Miró Rosinach. Bàsicament, aquelles que formaven part de la seva tasca intel·lectual com a historiador medieval.

  • Fotografia d’estudis medievals

Tot i que inicialment és una faceta que s’engloba dins de l’experiència adquirida al museu arqueològic, Miró desenvolupa una important tasca d’investigador medieval, centrant-se en l’estudi i plasmació fotogràfica de les esteles funeràries discoïdals de la Segarra i altres comarques. Però la temàtica també implementa el seu fons fotogràfic amb imatges d’esglésies i fossars amb esteles “in situ”; en aspectes religiosos i cultuals d’ampli abast, tots ells de gran qualitat expressiva i pedagògica.

Existeix també, un “calaix de sastre” on s’hi engloba un seguit d’imatges captades en contextos puntuals, molt simplificats, però sense prou volum per a fer-ne un corpus temàtic.

 

Miquel Torres, President
Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Historiador i especialista del Fons Miró Rosinach
Marta Llobera
Arxiu Fotogràfic de l’IEI

 

 

Exposició “Del camp a la casa. Els poblats de colonització de les Terres de Ponent”


Del 9 de maig al 29 de juny podeu visitar aquesta exposició sobre els pobles de la zona del canal de Catalunya i Aragó construïts per l’Instituto Nacional de Colonización, un fons que es conserva a l‘Arxiu Històric de Lleida.

Una de les institucions més importants de la política franquista i que es va constituir en símbol propagandístic del “Nuevo Estado” va ser l’Instituto Nacional de Colonización (INC), creat un cop acabada la Guerra Civil amb la voluntat de contrarestar les reformes agràries iniciades en temps de la II República. Al Segrià, en una part de les terres regades pel canal d’Aragó i Catalunya i on existia una concentració de terra en poques mans, es van inciar els plans de colonització que van desenvolupar els nous nuclis urbans de Sucs, Suquets, Gimenells i Pla de la Font.

 

I justament aquesta exposició es centra en els projectes de construcció dels poblats de l’àrea que des de l’INC es definia com la zona del Canal d’Aragó i Catalunya: Gimenells (1945), Sucs (1948), Pla de la Font (1955) i Vencillón (1961), a la província de Huesca. Una mostra que té un llarg recorregut que comença el 2014 arran del treball realitzat pels alumnes de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull entorn aquest fons dipositat a l’Arxiu, dirigit i coordinat per l’arquitecta i professora d’aquesta Universitat Mercè Bosch i Roma.

Fruit d’aquest treball, l’exposició que avui podeu veure a l’Arxiu es va inaugurar a la Demarcació de Lleida del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 2016 i,  el 2017,  va iniciar la seva itinerància pels pobles protagonistes. Ara finalitzem aquest periple pel lloc de partida, l’Arxiu Històric de Lleida, ja que en l’Any  Europeu del Patrimoni, també volem posar en valor l’arquitectura d’aquests pobles i la documentació d’aquests fons que conservem a l’Arxiu.

Lloc: vestíbul i sala d’actes de l’Arxiu Històric de Lleida, carrer Governador Montcada s/n

Dates: del 9 de maig al 29 de juny de 2018, en l’horari habitual de l’Arxiu

Informació extreta de la web del XAC

La ‘Relazione sugli effetti del munizionamento usato dall’aviazione legionaria (dicembre 1938-gennaio febbraio 1939)’


Anteriorment haviem parlat sobre aquest tema i en data de 14 de març l’Arxiu Nacional de Catalunya ingressa aquest document en el 80è aniversari dels bombardejos de l’aviació italiana sobre Catalunya.

 

Es tracta d’un document de gran interès històric sobre els bombardejos de Catalunya duts a terme per l’aviació italiana durant la Guerra Civil espanyola, on es posen de manifest, mitjançant un conjunt de fotografies documentades, els devastadors efectes materials produïts per les bombes sobre edificis i habitatges de diferents poblacions catalanes. L’estudi sobre els efectes dels bombardejos està signat pel general de brigada Adriano Monti –“il comandante dell aviazione legionària”– i es va fer sobre el terreny a mesura que, trencats els fronts de l’Ebre i del Segre, les tropes nacionals anaren ocupant Catalunya.

El document

És un dossier en format foli, cosit amb tres grapes laterals, que conté fins a 121 imatges originals en b/n, de 8,5 x 11,5 cm enganxades sobre el paper a raó de dues per pàgina en posició vertical o horitzontal; presenta un bon estat de conservació. Totes les imatges estan segellades per la ‘Intendenza Aviazione Legionaria ufficcio Armamento e Munizionamento’, cosa que els dona autenticitat.

Les fotografies estan numerades i relacionades amb una descripció on hi consta la localització i les característiques de artefacte explosiu que s’hi va llençar. Les imatges mostren les evidències destructives i les conseqüències dels raids aeris sobre molls, instal·lacions portuàries, fàbriques d’abastiments i habitatges de ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, Figueres, les Borges Blanques, Castelldans, Alfés i Granyena de les Garrigues.

Atès que la coberta identifica la Relació com a un volum II i que les imatges comencen pel número 99, se suposa que formava part d’un conjunt més ampli constituït per documents diversos relligats i numerats.

L’ingrés d’aquesta documentació a l’Arxiu Nacional de Catalunya prové de la recent adquisició per 3.400€ en subhasta pública.

 

 

 

 

Informació extreta de la web del XAC

Presentació del llibre ‘Castells de la vall de la Vansa i Tuixent’


Avui dimarts 20 de març a les 19.30 h es presentarà a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell (c/ Sant Ermengol, 71, la Seu d’Urgell), el llibre Els castells de la vall de la Vansa i Tuixent d’Enric Bech, publicat per Edicions Salòria. L’estudi també serà presentat el pròxim dissabte 31 de març a les 18 h a Sorribes.

La presentació a l’Arxiu comptarà amb la participació de Jesús Fierro, president del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, d’Enric Bech, autor de l’estudi, i d’Oliver Vergés, d’Edicions Salòria.

Els castells de la vall de la Vansa i Tuixent és un estudi sobre les fortificacions d’aquesta vall centrat en tres grans eixos: la construcció de les primeres fortificacions, el paper que van desenvolupar en els conflictes feudals de l’edat mitjana i la importància del procés de feudalització en la gènesi d’aquestes construccions. Per què hi havia tants castells, en època medieval, a la vall de la Vansa i Tuixent? Quin paper van jugar aquestes fortificacions en les lluites entre la noblesa feudal i el bisbat d’Urgell? Quina relació hi ha entre el feudalisme i la construcció de castells? A través d’una anàlisi acurada de la història de la vall de la Vansa i Tuixent, l’Enric Bech explica l’evolució de les fortificacions d’aquest territori de l’antic comtat d’Urgell i les transformacions socials que en van permetre la seva construcció.

L’Enric Bech (Barcelona, 1948), és llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona. La història sempre ha estat una de les seves passions i, des de la seva jubilació, s’ha dedicat a investigar per escriure aquest llibre. També és soci de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.

Els actes són gratuïts i oberts a tothom.

‘Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni artístic’, de Carmen Berlabé


El 15 de febrer es presentà al Museu de Lleida, diocesà i comarcal el Del Museu Diocesà al Museu de Lleida. Formació i legitimitat del seu patrimoni, que té com origen el treball de doctorat de Carmen Berlabé i diem origen, perquè la Carmen no s’ha limitat a corregir i publicar aquella tesi inicial, sinó que durant 8 anys ha ampliat la seva investigació per poder-nos lliurar un llibre casi bé definitiu. Recull l’esdevenir de la institució que es va iniciar arrel d’un mandat papal recollit en la Encíclica Rerum Novarum (1891) del Papa Leon XIII, i s’emmarca dins de tot un seguit d’iniciatives semblants al nostre País que es van iniciar amb el Museu Episcopal de Vic el mateix 1891, només dos anys abans que el bisbe Messeguer fundés el de Lleida. A partir d’aquí l’autora inicia un relat de la història i l’evolució del Museu apassionant i apassionada i malgrat això, fonamentada en els testimonis documentals com es pot comprovar consultant el ampli corpus que s’afegeix en la última part del llibre.

 

La importància d’aquest annex per sí sol ja  justifica la compra i consulta d’aquest llibre i explica la gran tasca de recerca que la Carmen Berlabé ha dut a terme i l’honestedat de l’autora al posar-nos a disposició els documents i transcripcions que ens permetran treure les nostres conclusions en un afer com és el de les obres d’art procedents de les parròquies de la Franja i que ha anat més enllà d’opinions tècniques sobre museologia, museografia o art. Però també la pròpia història de tot plegat ens enganxa al llibre per totes les vicissituds i personatges que apareixen a la trama del que ha estat una vida complicada i plena d’entrebancs. Tot plegat conformen una obra tan completa que pocs museus es poden ventar de tenir un treball semblant que documenti la seva formació i l’origen de la seva col·lecció.

Recomanem la seva lectura per poder tenir una opinió sobre el conflicte de Sixena i de la resta de peces que conformaven l’antic Museu Diocesà de Lleida, però sobretot el recomanem per la gran tasca de documentalista i historiadora que ha fet la doctora Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida.

Ingrés dels Protocols notarials de 1917 a l’Arxiu Comarcal de la Segarra


L’Arxiu Comarcal de la Segarra ha ingressat un total de set volums notarials històrics corresponents a l’activitat fedatària de la institució durant l’any 1917, a les notaries de Cervera (Simó Clavera i Lluís Duran), Bellpuig (Francesc Molina), Guissona (Josep Faus) i Tàrrega (Pau Sanahuja i Francesc Santamaria).

El fons de l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG) està format per la documentació de les notaries de Cervera, Anglesola, Bellpuig, Guimerà, Guissona, Tàrrega, Verdú i Vilagrassa. L’arxiu només custodia dos volums de les notaries de Sanaüja i Torà perquè fins a l’any 1967 van pertànyer al districte notarial de Solsona, on es troben tots els protocols.

Aquest fons notarial també conté un conjunt de llibres, manuals i altres instruments de notaris diversos i de no identificats de poblacions del districte; tres volums amb els acords i deliberacions del Col·legi de Notaris de Cervera i un seguit d’inventaris i correspondència de l’Arxiu General del Districte i formularis per a l’exercici de l’art de la notaria.

Els protocols de més de vint-i-cinc anys i menys de cent de les notaries demarcades romanen sota la custòdia del notari-arxiver a l’Arxiu General de Protocols del Districte de Cervera, ubicat a la notaria.

En el fons de l’ACSG predominen els manuals, els esborranys, els llibres i els protocols. Segueixen els llibres especials per raó del tipus d’acte com els testaments, els inventaris i els capítols matrimonials. També hi trobem altres tipologies d’actes, com els capbreus, les vendes, els censals, les procuracions…

A més, del Fons del Districte notarial de Cervera, a l’Arxiu també es conserven llibres i manuals de notaris de poblacions foranes al districte notarial: Agramunt, Arbeca, Balaguer, Barcelona, Bellver de Cerdanya, Manresa, Igualada, Lleida, Montblanc, Oliana, Prada de Conflent, Prats de Rei, Ribes de Freser, Santa Coloma de Queralt, Tiurana, Vallfogona de Riucorb  i Valls.

Notícia extreta web Arxiu Comarcal de la Segarra