Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants


“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.buccaneer-archipelago-44695

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!

 

 

“De qui (no) són els arxius històrics?”: La deficient regulació del dret a l’accés dels documents públics a Espanya


Arxius històricsEn un article publicat a La Vanguardia a finals de juny, sota el títol “De qui són els arxius històrics”, l’historiador Borja de Riquer denunciava la greu situació d’inaccessibilitat que pateixen els arxius històrics espanyols arran d’accions empreses pel govern actual com l’última notícia sobre el tancament “absolut i indefinit” de l’arxiu històric del Ministeri d’Afers Exteriors.

El que està passant amb la documentació del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació ve de lluny: a finals del 2010, bona part d’aquesta documentació és declarà com a “secreta i reservada” sine die per consell de Ministres, a petició de l’anterior ministre d’Afers Exteriors del Govern Zapatero, el ministre Moratinos. Aquesta mesura no fixava límits temporals a la restricció de l’accés, amb la qual cosa també afectava a fons històrics que fins llavors havien estat consultables i deixava interrompudes les recerques dels investigadors que hi estaven treballant. Historiadors i investigadors s’hi van manifestar en contra públicament i uns 300 historiadors entre els quals el mateix Borja de Riquer, van signar una petició al Govern. El ministre Margallo va dir en un principi que revisaria l’acord per posar a disposició aquells documents que fossin consultables, però finalment va prendre una decisió encara més dràstica. A finals del 2012 es tancava l’accés a la documentació de l’Arxiu del Ministeri i es repartien els fons entre l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu General de l’Administració, sense tenir més informacions sobre quan serien consultables.

Arxiu HistòricAquest no és pas un fet aïllat, altres fons de l’Estat com els del Ministeri de Defensa es troben en una situació d’inaccessibilitat similar. Uns deu mil documents militars corresponents a l’època de la Guerra Civil i al Franquisme estan fora de l’accés públic des del maig del 2012, per decisió de l’actual ministre de Defensa, Pedro Moronés. Uns documents que el govern anterior de la ministra Chacón s’havia encarregat d’examinar, i que, tot i tenir l’acord preparat per a que fossin desclassificats, aquest mai es va arribar a aprovar.
La decisió política que els governants de torn prenen per a controlar o restringir l’accés a aquest tipus de documentació pública es justifica moltes vegades com una mesura per a garantir “la seguretat i la defensa de l’Estat” d’acord amb les “matèries reservades” que empara la llei. Així, la classificació de documentació oficial queda avalada per la Llei de Secrets Oficials, una llei preconstitucional que data de l’any 1968, i que determina quines matèries seran restringides als ciutadans apel•lant a conceptes tant generalistes i ambigus com “la protecció, la seguretat o la defensa de l’Estat”, que fa que sigui molt relativa la interpretació dels seus preceptes.

Podríem pensar que la Llei de Transparència aprovada l’any passat ajudaria a donar llum en aquests casos. Doncs bé, si bé en principi garanteix el dret d’accés a la informació pública, de seguida hi posa límits quan “la informació suposi un perjudici per a la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, […] els interessos econòmics i comercials, la política econòmica y monetària […], la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions, o la protecció del medi ambient”. Només cal veure que es tracta de l’enumeració de matèries reservades de la vella Llei de Secrets Oficials, complexa i general, que no defineix en quines circumstàncies concretes es restringeix l’accés ni com es justifica aquesta restricció. Seguim al 1968.
Els historiadors ja han fet palès més d’una vegada la greu situació d’inaccessibilitat als arxius espanyols per tirar endavant les seves investigacions (les quals paradoxalment són la majoria de vegades impulsades i finançades per l’administració pública) i s’han vist obligats a estirar el fil de les seves investigacions en altres països amb polítiques d’accés consolidades.

Arxius HistòricsTant les polítiques internacionals d’arxius (ICA, NARA, UNESCO) com els països amb democràcies més madures han implantat sistemes de desclassificació sistemàtica de la documentació secreta dels estats. Per exemple, al Regne Unit als trenta anys, als Estats Units als 50 anys o Suècia on s’han establert disposicions temporals en funció de les dades per a què qualsevol ciutadà tingui accés lliure a la informació pública. A Espanya la normativa arxivística existent s’ha desenvolupat amb varies lleis per comunitats autònomes i una norma general, la Llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985, que ha quedat obsoleta amb l’evolució d’altres polítiques sobre protecció de dades i accés a la informació i promoció de la transparència. En aquest sentit, el col•lectiu d’arxivers s’ha manifestat en nombroses ocasions (per exemple, amb peticions a la Llei de la Memòria Històrica o la Llei de la Transparència).

A nivell de dades personals també és un problema jurídic de definició de termes. On es fixen els límits entre els drets constitucionals a l’honor de les persones, a la intimitat privada i la pròpia imatge contra el dret a la informació pública? I entre els drets personals i l’interès general?
El dret d’accés a la informació pública està reconegut a nivell internacional i, en els casos d’informació restringida, s’hauria d’aplicar disposicions temporals per saber almenys quan serà desclassificada. A Espanya, però, sembla que les directives no són clares i el poder final sobre l’accés és una decisió únicament política, que té poc en compte els criteris tècnics. Un reflex més de la deficiències democràtiques que viu el país.

Podeu llegir l’article sencer aquí: http://www.lavanguardia.com/encatala/20140623/54410301718/son-arxius-historics-borja-riquer-opi.html

L’Arxiu Municipal de Lleida digitalitza el Diario de Lérida dels anys 1976-1978


L’arxiu municipal de Lleida, amb l’objectiu de difondre i posar a l’abast de l’usuari els fons hemerogràfics que conserva, posa en linea 14.395 pàgines més, del Diario de Lérida des del mes de maig de 1976 al mes d’agost de 1978.

Capçalera del Diario de Lérida del 17 de desembre de 1976

Capçalera del Diario de Lérida del 17 de desembre de 1976

Actualment el Diario de Lérida es pot consultar on line des de l’inici de 1966, juntament amb tretze capçaleres més a través de la pàgina web de l’arxiu.

El primer número del Diario de Lérida va veure la llum l’1 d’octubre de l’any 1860, com a diari de tendència liberal en contraposició a l’Aquí Estoy de caire més republicà. Pocs mesos més tard, al febrer de 1861, deixà d’editar-se sorgint altre cop, amb la mateixa capçalera i significació vint-i-cinc anys més tard, al 1885. Després d’un període d’incertesa, a principis de l’any 1896 el Diario de Lérida definitivament es consolidà com exemple de premsa de tendència i orientació catòlica que tan sols es deixà de publicar en els parèntesis de la dictadura de Primo de Ribera, la República i durant bona part del franquisme. L’any 1990 se’n renovà la capçalera catalanitzant-se i donant pas al Diari de Lleida. Finalment, el 31 de desembre de 1992 arribà als quioscos per darrera vegada cedint els seu lloc en la premsa lleidatana al nou Nou Diari.

Bibliografia:

Publicacions periòdiques de Lleida (1854-2001). Col·lecció Guillem Botet, n. 4, Ajuntament de Lleida, Lleida, 2003

 
 
 Elena González Coso
Cap de l’Arxiu Municipal de Lleida

XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada


El projecte XAC_Premsa ha permès gestionar i posar a disposició dels usuaris la premsa local i comarcal que es troba en les las biblioteques auxiliars dels arxius que formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Els objectius son la preservació i la difusió de la premsa d’àmbit local i comarcal que està en els arxius. Però també, impulsar un únic portal web de premsa local y comarcal, centralitzar i controlar les capçaleres tractades i normalitzar els entorns de cerca i resultats.

Es poden consultar totes les entrades que han anat introduint els Arxius Comarcals en el següent enllaç.  dibuix

La setmana del llibre: Presentació revista URTX núm.27


Aquesta setmana on els llibres i les roses són els protagonistes, des del Grup d’Arxivers de Lleida us presentarem, cada dia, una publicació en què els fons arxivístics hi juguen, d’una manera o d’una altra, un paper destacat.

Revista URTX núm.27

El Museu Comarcal de l’Urgell, l’Arxiu Comarcal de l’Urgell i el Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat dePortadafusio Tàrrega coediten aquesta publicació que enguany arriba al seu número 27. L’acte de presentació, a càrrec de Lluís Foix, periodista i escriptor, tindrà lloc el dilluns 22 d’abril a les 20 h a la sala d’actes de la Biblioteca Central Comarcal de Tàrrega (Plaça Sant Antoni, 3, Tàrrega).

L’Urtx d’enguany consta de 13 articles repartits en les seccions (dossier, articles, documents i ressenyes bibliogràfiques).  A banda dels habituals articles d’arqueologia, història de l’art i patrimoni artístic destaquen els següents:

  • La rubinada de Santa Tecla a Tàrrega (23 de setembre de 1874)
  • Els 661 dels Omells de Na Gaia, presoners al cap de treball núm. 3
  • L’Arxiu parroquial de Sant Pere del Talladell (s. XIII-XIX)
  • Diari de guerra de Salvador Porras i Manaut (1937-1939)

Dates: 22 d’abril

Horari: 8 del vespre

Lloc de celebració: Sala d’actes de la Biblioteca Central Comarcal de Tàrrega Plaça Sant Antoni, 3.

Telf: 973 50  04 28

Entitats organitzadores: Arxiu Comarcal de l’Urgell, Museu Comarcal de l’Urgell, Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega 

Per més informació.