El patrimoni arquitectònic, la memòria històrica i els arxius, elements inseparables

Lleida com bona part de les poblacions del Segrià ha perdut molt del seu patrimoni per diferents raons, en el cas del arquitectònic i l’industrial podem arriscar-nos ha dir que el 50% s’ha perdut per guerres i catàstrofes de tota mena, però l’altra 50%  s’ha perdut per la desídia i l’abandonament dels amos, dels veïns, de les administracions, en definitiva, una mica culpa de tots. És cert que tot no es pot conservar (això no només és vàlid amb els documents), però caldria una avaluació acurada de cada edifici i dels seus elements rellevants i, sobre tot, una anàlisi de la diferent documentació relacionada amb aquests immobles i amb els negocis que en ells es van poder desenvolupar. Això ens donaria una visió de conjunt i el criteri necessari per una ponderació d’allò que cal preservar, el conjunt -memòria i edifici- o només la memòria, amb totes les variants possibles entre una decisió i l’altra.  D’aquesta forma la col·laboració de diferents professionals, arquitectes, tècnics en urbanisme, arxivers, historiadors de l’art…, donarien el resultat ideal d’una visió del conjunt del patrimoni arquitectònic i el seu valor, ajudant a la presa de decisió pel dictat de les resolucions adequades. En aquest moment només podem confiar en la sensibilitat dels tècnics encarregats de l’urbanisme en els diferents ajuntaments i en la feina de reivindicació individual o conjunta d’institucions que tenen entre els seus objectius la conservació de la memòria i dels elements que la fixen en el territori.

Fa unes poques setmanes va saltar a la premsa gràcies a Josep Manuel Martínez París, historiador, que s’havia demanat la declaració de ruïna de l’edifici que ocupa el número 35 del carrer Major de Lleida, antigament coneguda com la Casa Vilaplana-Meca. En un primer article en forma de carta al director, J.M. Martínez ens recordava “Entre 1839 i 1843 la Casa Vilaplana-Meca va arribar a ser la seu de la Diputació de Lleida i, posteriorment, funcionà com a Govern Militar. Tot això ens indica que l’edifici no era – ni és – una casa qualsevol.” També podem dir que va ser la seu de l’Associació per al Teatre d’Infants(1), una institució pionera en el seu camp que encara que de curta durada va marcar el món cultural durant la primera desena del segle XX.  Actualment continua essent propietat del Capítol catedralici i l’ocupa una cadena comercial d’electrodomèstics. Tot i que confiem en la sensibilitat dels serveis tècnics d’Urbanismes de l’Ajuntament de Lleida, hem cregut que calia donar ressò al toc d’atenció que en aquest cas ha estat recollit, com no podia ser d’una altra forma, pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià posant en pràctica un dels punts del seu programa obert

Us deixem els dos articles dels que la premsa local s’ha fet més o menys ressò:

http://www.lleida.com/carta-al-director/carrer-major-n-35-o-casa-vilaplana-meca-un-cas-de-ruina-del-patrimoni-historic

http://www.lleida.com/blog/casa-vilaplana-meca-ocultacio-degradacio-oblit-i-recuperacio

 

 

 

(1) Roma Sol i Carme Torres: Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924). Virgili i Pagès, S.A. Lleida, 1989

Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants

“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!

 

 

“De qui (no) són els arxius històrics?”: La deficient regulació del dret a l’accés dels documents públics a Espanya

En un article publicat a La Vanguardia a finals de juny, sota el títol “De qui són els arxius històrics”, l’historiador Borja de Riquer denunciava la greu situació d’inaccessibilitat que pateixen els arxius històrics espanyols arran d’accions empreses pel govern actual com l’última notícia sobre el tancament “absolut i indefinit” de l’arxiu històric del Ministeri d’Afers Exteriors.

El que està passant amb la documentació del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació ve de lluny: a finals del 2010, bona part d’aquesta documentació és declarà com a “secreta i reservada” sine die per consell de Ministres, a petició de l’anterior ministre d’Afers Exteriors del Govern Zapatero, el ministre Moratinos. Aquesta mesura no fixava límits temporals a la restricció de l’accés, amb la qual cosa també afectava a fons històrics que fins llavors havien estat consultables i deixava interrompudes les recerques dels investigadors que hi estaven treballant. Historiadors i investigadors s’hi van manifestar en contra públicament i uns 300 historiadors entre els quals el mateix Borja de Riquer, van signar una petició al Govern. El ministre Margallo va dir en un principi que revisaria l’acord per posar a disposició aquells documents que fossin consultables, però finalment va prendre una decisió encara més dràstica. A finals del 2012 es tancava l’accés a la documentació de l’Arxiu del Ministeri i es repartien els fons entre l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu General de l’Administració, sense tenir més informacions sobre quan serien consultables.

Aquest no és pas un fet aïllat, altres fons de l’Estat com els del Ministeri de Defensa es troben en una situació d’inaccessibilitat similar. Uns deu mil documents militars corresponents a l’època de la Guerra Civil i al Franquisme estan fora de l’accés públic des del maig del 2012, per decisió de l’actual ministre de Defensa, Pedro Moronés. Uns documents que el govern anterior de la ministra Chacón s’havia encarregat d’examinar, i que, tot i tenir l’acord preparat per a que fossin desclassificats, aquest mai es va arribar a aprovar.
La decisió política que els governants de torn prenen per a controlar o restringir l’accés a aquest tipus de documentació pública es justifica moltes vegades com una mesura per a garantir “la seguretat i la defensa de l’Estat” d’acord amb les “matèries reservades” que empara la llei. Així, la classificació de documentació oficial queda avalada per la Llei de Secrets Oficials, una llei preconstitucional que data de l’any 1968, i que determina quines matèries seran restringides als ciutadans apel•lant a conceptes tant generalistes i ambigus com “la protecció, la seguretat o la defensa de l’Estat”, que fa que sigui molt relativa la interpretació dels seus preceptes.

Podríem pensar que la Llei de Transparència aprovada l’any passat ajudaria a donar llum en aquests casos. Doncs bé, si bé en principi garanteix el dret d’accés a la informació pública, de seguida hi posa límits quan “la informació suposi un perjudici per a la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, […] els interessos econòmics i comercials, la política econòmica y monetària […], la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions, o la protecció del medi ambient”. Només cal veure que es tracta de l’enumeració de matèries reservades de la vella Llei de Secrets Oficials, complexa i general, que no defineix en quines circumstàncies concretes es restringeix l’accés ni com es justifica aquesta restricció. Seguim al 1968.
Els historiadors ja han fet palès més d’una vegada la greu situació d’inaccessibilitat als arxius espanyols per tirar endavant les seves investigacions (les quals paradoxalment són la majoria de vegades impulsades i finançades per l’administració pública) i s’han vist obligats a estirar el fil de les seves investigacions en altres països amb polítiques d’accés consolidades.

Tant les polítiques internacionals d’arxius (ICA, NARA, UNESCO) com els països amb democràcies més madures han implantat sistemes de desclassificació sistemàtica de la documentació secreta dels estats. Per exemple, al Regne Unit als trenta anys, als Estats Units als 50 anys o Suècia on s’han establert disposicions temporals en funció de les dades per a què qualsevol ciutadà tingui accés lliure a la informació pública. A Espanya la normativa arxivística existent s’ha desenvolupat amb varies lleis per comunitats autònomes i una norma general, la Llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985, que ha quedat obsoleta amb l’evolució d’altres polítiques sobre protecció de dades i accés a la informació i promoció de la transparència. En aquest sentit, el col•lectiu d’arxivers s’ha manifestat en nombroses ocasions (per exemple, amb peticions a la Llei de la Memòria Històrica o la Llei de la Transparència).

A nivell de dades personals també és un problema jurídic de definició de termes. On es fixen els límits entre els drets constitucionals a l’honor de les persones, a la intimitat privada i la pròpia imatge contra el dret a la informació pública? I entre els drets personals i l’interès general?
El dret d’accés a la informació pública està reconegut a nivell internacional i, en els casos d’informació restringida, s’hauria d’aplicar disposicions temporals per saber almenys quan serà desclassificada. A Espanya, però, sembla que les directives no són clares i el poder final sobre l’accés és una decisió únicament política, que té poc en compte els criteris tècnics. Un reflex més de la deficiències democràtiques que viu el país.

Podeu llegir l’article sencer aquí: http://www.lavanguardia.com/encatala/20140623/54410301718/son-arxius-historics-borja-riquer-opi.html

L’Arxiu Municipal de Lleida digitalitza el Diario de Lérida dels anys 1976-1978

L’arxiu municipal de Lleida, amb l’objectiu de difondre i posar a l’abast de l’usuari els fons hemerogràfics que conserva, posa en linea 14.395 pàgines més, del Diario de Lérida des del mes de maig de 1976 al mes d’agost de 1978.

Capçalera del Diario de Lérida del 17 de desembre de 1976

Actualment el Diario de Lérida es pot consultar on line des de l’inici de 1966, juntament amb tretze capçaleres més a través de la pàgina web de l’arxiu.

El primer número del Diario de Lérida va veure la llum l’1 d’octubre de l’any 1860, com a diari de tendència liberal en contraposició a l’Aquí Estoy de caire més republicà. Pocs mesos més tard, al febrer de 1861, deixà d’editar-se sorgint altre cop, amb la mateixa capçalera i significació vint-i-cinc anys més tard, al 1885. Després d’un període d’incertesa, a principis de l’any 1896 el Diario de Lérida definitivament es consolidà com exemple de premsa de tendència i orientació catòlica que tan sols es deixà de publicar en els parèntesis de la dictadura de Primo de Ribera, la República i durant bona part del franquisme. L’any 1990 se’n renovà la capçalera catalanitzant-se i donant pas al Diari de Lleida. Finalment, el 31 de desembre de 1992 arribà als quioscos per darrera vegada cedint els seu lloc en la premsa lleidatana al nou Nou Diari.

Bibliografia:

Publicacions periòdiques de Lleida (1854-2001). Col·lecció Guillem Botet, n. 4, Ajuntament de Lleida, Lleida, 2003

 

 

 Elena González Coso

Cap de l’Arxiu Municipal de Lleida

XAC_Premsa: premsa històrica digitalitzada

El projecte XAC_Premsa ha permès gestionar i posar a disposició dels usuaris la premsa local i comarcal que es troba en les las biblioteques auxiliars dels arxius que formen part de la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.

Els objectius son la preservació i la difusió de la premsa d’àmbit local i comarcal que està en els arxius. Però també, impulsar un únic portal web de premsa local y comarcal, centralitzar i controlar les capçaleres tractades i normalitzar els entorns de cerca i resultats.

Es poden consultar totes les entrades que han anat introduint els Arxius Comarcals en el següent enllaç.