L’Arxiu Comarcal de Cerdanya i Archiu Generau d’Aran han col·laborat en la publicació “Archives familiales dans l’Occident Médiéval et Moderne” de Casa de Velázquez de Madrid amb dos articles sobre els arxius familiars i patrimonials de la Cerdanya i la Val d’Aran.
Aquesta publicació de la Casa de Velázquez culmina el programa Archifam “Arxius familiars a la península Ibèrica (finals del segle XIII – principis del XVII)”, que també integra els marges pirinencs i Portugal. El projecte té com a objectiu estudiar el fenomen de la construcció d’arxius, fabricats a partir de documents relacionats amb la història, els drets i la memòria de les famílies pertanyents a les elits aristocràtiques. Si les fonts ho permeten, també volem ampliar el nostre àmbit d’estudi als grups mercantils i a la pagesia. L’objectiu no seria tant reconstruir la història de les famílies a partir d’aquests arxius com rastrejar la seva creació, com posar en relleu els complexos vincles entre aquests arxius i les famílies que els originen, en el moment de la gènesi d’aquests fons i durant les dècades i segles que van seguir, per intentar determinar el paper que van jugar els arxius familiars en la construcció de la història, la identitat i la memòria d’aquestes famílies. El programa inscrit dins d’un dels eixos de recerca de l’Escola d’Estudis Superiors Hispànics i Ibèrics («Escrits, arxius, contes»), ha estat desenvolupat per l’Escola Superior d’Estudis Hispànics i Ibèrics (Casa de Velázquez, Madrid), l’equip Identitats, Territoris, Expressions, Mobilitats (ITEM EA 3002, Universitat de Pau et des Pays de l’Adour), i els grups de recerca «Societat, poder i cultura al País Basc (segles XIV i XV)», «Elits, xarxes, monarquia» (UPV-EHU, Vitòria), J.M. Lacarra (Universitat Pública de Navarra, Pamplona) i l’Institut d’Estudis dels Mitjans de Comunicació (IEM) i el Centre Històric d’Além Mar (CHAM) (Nova Universitat de Lisboa).
L’Arxiu Comarcal de la Noguera ha tret un nou llibre de la Col·lecció Fem Memòria, aquesta vegada del fons del fotògraf Pere Tufet: Castelló de Farfanya. 1960-1962. Fotografies de Pere Tufet.
El llibre aplega la mirada del fotògraf respecte al seu poble Castelló de Farfanya durant els anys 1960 a 1962. Conté, per tant, imatges quotidianes diverses de festa major, de les processons, dels grups escolars, dels oficis, de la feina al camp, etc. Dins el conjunt, però, cal destacar una col·lecció molt singular i excepcional de prop de 200 retrats de famílies castellonenques d’aquells anys. El llibre, elaborat per Gerard Costa i editat en col·laboració amb l’Ajuntament de Castelló, és el segon del projecte Fem Memòria de l’Arxiu que té l’objectiu de preservar i conservar la memòria gràfica dels pobles de la Noguera.
El proper dimecres 5 de maig a les 19h a la nau 18 de Cal Trepat es farà la presentació del número 35 de la revista URTX 35 amb aportacions molt interessants.
Nova publicació del treball guanyador de la 9a beca de recerca Mossèn Jesús Castells i Serra de l’any 2019, en la que la historiadora Noemí Riudor ens explica el resultat del seu any de recerca.
L’1 d’abril de 1940, un decret del govern de Franco posava les bases per a la construcció d’un monumental mausoleu que havia de perpetuar la memòria d’aquells que havien mort a conseqüència de la violència revolucionària i
en acció de guerra defensant el bàndol rebel.
Tot i que inicialment només havia d’acollir els “mártires” i “héroes” de la “Cruzada”, finalment també hi foren traslladades les restes de combatents republicans. De fet, en els anuncis que es publicaren a la premsa el 1958, per tal
de rebre demandes de trasllat, s’hi pot llegir:
“Uno de los principales fines que determinaron la construcción del
Monumento Nacional de los Caídos en el Valle de Cuelgamuros
(Guadarrama) fue el de dar en él sepultura a quienes fueron sacrificados
por Dios y por España y a cuantos cayeron en nuestra Cruzada, sin
distinción del campo en que combatieron, según exige el espíritu cristiano
que inspiro aquella magna obra, con tal que fueran de nacionalidad
española y de religión católica”1.
Amb la intenció de saber el nombre de restes que s’haurien de traslladar al mausoleu, el Consejo de Obras del Monumento a los Caídos va establir, el 30 de desembre de 1957, que la guàrdia civil havia de fer-se càrrec de tenir els
llistats dels morts i assassinats a tots els pobles, així com conèixer la voluntat de les famílies amb relació als trasllats.
Per tal de procedir als trasllats es va indicar com haurien de ser les caixes que contindrien les restes. Les caixes individuals havien de fer 60x30x30 cm i les que contindrien més d’un individu havien de fer 120x60x60 cm.
El procés des de l’exhumació a la reinhumació passava doncs per conèixer quants i qui eren, demanar autorització a les famílies i disposar les restes en caixes individuals o col·lectives per tal d’efectuar el trasllat. Un cop arribades les restes
a Cuelgamuros calia documentar els noms dels individus que hi arribaven, des d’on venien i on es dipositaven.
Tot plegat un procediment que sembla ben organitzat i endreçat però que quan ens hi apropem per buscar detalls veiem que estava ple d’irregularitats.
Objectius
En l’estudi dels trasllats al Valle de los Caídos des del Cementiri Militar de Tremp, es plantegen els següents objectius:
Elaborar un llistat exhaustiu dels combatents inhumats al Cementiri Militar.
Saber qui eren i quants eren
Conèixer la distribució de les inhumacions al Cementiri Militar
Estudiar com es van realitzar els trasllats al Valle de los Caídos
Resseguir el procés de trasllat de les restes
Elaborar un llistat dels qui es van inscriure al registre del Valle amb nom i cognoms
Elaborar un llistat dels qui, tot i haver estat traslladats i se’n coneixia la identitat, no consten inscrits al Valle.
L’edifici d’estil neoclàssic és actualment la seu institucional del Conselh Generau d’Aran i de l’Archiu Generau d’Aran
A principis del segle XX, la unió de dues famílies els Subirà del Senhor d’Arròs i els Ademà dels de Tròi d’Arró no va ser casualitat. Les dues famílies, segurament emparentades, havien compartit l’alternança de l’ofici de “baile” (Aquest ofici, adscrit a l’administració reial a l’Aran, s’ocupava d’executar qualsevol provisió i ordre que el governador o el jutge li donés) des de sempre. Quan en la família Subirà d’Arròs l’hereva és una dona, Maria Antonia Subirà Ademà, no és estrany que es casi amb el fill dels Ademà d’Arró. I des d’Arró arriba la persona, Francisco Ademà Subirà, que transformarà la casa dels Subirà i el paisatge urbà d’Arròs amb la construcció de la Casa deth Senhor. Ell mateix, però contribuirà a la decadència i desaparició d’aquest patrimoni en mig d’històries i llegendes.
La publicació titulada “Era Casa deth Senhor d’Arròs. Bicentenarai. 1820-2020” explica, en el seu primer capítol, la història de la família Subirà dels del Senhor d’Arròs. L’estudi, fet a través de documents dipositats en el mateix Archiu Generau d’Aran, ens mostra als Subirà vinculats familiarment a Rafael Subirà Demiguel, primer governador aranès des de 1652 fins a 1683.
El segon capítol es dedica a conèixer als Ademà, que arriben a la casa per matrimoni i que enriquiran, a través del comerç de la fusta i del bestiar, a la família entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Aquest enriquiment explica la construcció, al costat de la casa vella fortificada dels Subirà, d’un gran edifici d’estil Neoclàssic.
El tercer i quart capítol es dediquen a les característiques arquitectòniques i decoratives d’aquest nou estil, que es de moda en el moment del projecte i construcció de la nova casa. Els treballs de fusteria conservats presenten un gran nivell artístic i segurament van ser dissenyats per mestres ebenistes. L’escala, les portes, les llars de foc i els mobles es van inspirar en el sub-estil Lluís XVI del Neoclàssic.
El cinquè capítol respon al treball d’investigació del personal de l’Arxiu sobre la panoràmica “Les Ribes del Bòsfor” de Joseph Dufour (1812). Els papers pintats, actualment desapareguts, es van instal·lar en una de les habitacions de la primera planta, habilitada com a petit saló.
Les històries i llegendes, contades al capítol setè, ens expliquen com Francisco Ademà Subirà es podria haver arruïnat. Tres generacions més continuaran vivint a la casa, però quan l’hereu marxa a viure a Vielha cap al 1903, la casa tanca les portes al 1903.
El darrer capítol reviu com a sobreviscut l’edifici fins avui. El trobem com a caserna de la Guàrdia Civil i com a residència d’un destacament militar el 1938. Cap als anys cinquanta del segle XX, l’Ajuntament d’Arròs e Vila el compra i en ell s’estableix la seu del mateix ajuntament. Les plantes superiors es lloguen a famílies de fora. En aquests mateixos anys, s’instal·la l’escola del poble. El 1964, es converteix en un dels llocs de localització d’algunes de les escenes de la pel·lícula “Aquella Joven de Blanco” de la productora Estela Films SA. El 1971, va estar a punt de convertir-se en un establiment hoteler.
L’any 1979, amb la proposta de recuperació de les institucions pròpies d’Aran s’aprova que la Casa deth Senhor sigui la seu del Conselh Generau d’Aran. L’any 1991, amb la reinstauració del Conselh es comença a gestar la proposta, que culmina el 1995 amb el conveni entre la Generalitat de Catalunya, el Conselh Generau d’Aran i l’Ajuntament de Vielha e Mijaran per a convertir l’edifici en la seu institucional del Conselh i de l’Archiu Generau d’Aran. El projecte de rehabilitació de l’edifici es redacta el 1995 i les obres finalitzen en el mes de maig de 1998. El 7 de novembre, l’edifici és inaugurat pel president de la Generalitat de Catalunya.
El llibre conté la genealogia de la Casa deth Senhor i una Línia Cronològica amb els esdeveniments més importants que han marcat a la família Subirà Ademà.
Grup d'Arxivers de Lleida 