Category Archives: Què podem trobar a…?

Què pòdem trapar en Archiu Generau d’Aran


‘Lettre de déclaration de naturalité’ a nòm d’Antonio Cao de Benós de Les

Antonio Cao de Benós de Les, capitan d’infanteria non actiu, neishut en Les eth 28 d’octobre de 1776 expause qu’a servit ena armada francesa pendent 8 ans. Per tot aquerò demane  ua carta de declaracion de naturalitat.

Era demana se hè ena comuna de Sant Gaudens eth 5 de noveme de 1817. Aguesta demana ei autrejada favorablament peth rei Louis XVIII en Paris eth 30 de seteme de 1818.

Ua ‘lettre de naturalité’ ei, en dret der Antic Regim, ua carta a on eth rei admet a un estrangèr.

IMG_6822

Persones que intervien o signen eth document:

 En nòm de Louis XVIII, rei de França e Navarra, signe eth guarda des sagèths, Ministre Secretari d’Estat en Departament de Justícia francés.

IMG_6820

 

Sagèth e timbres:  Sagèth reiau de Louis XVIII rei de França e de Navarra

 

IMG_6826

 

Archiu Generau d’Aran

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Cultura, Difusió, Història, Patrimoni, Patrimoni documental català, Què podem trobar a...?

Un viatge per la història de l’Arxiu Diocesà i Capitular d’Urgell


Fa unes setmanes es van inaugurar les instal·lacions del nou Arxiu Diocesà i Capitular d’Urgell. Aquell dia mossèn Benigne Marquès, l’arxiver, va dirigir unes paraules al públic assistent on recull la història del arxiu, del bisbat i d’algunes de les obres més importants que es custodien. Tot seguit us transcrivim la seva ponència.

Estrenem unes instal·lacions noves per a una documentació molt antiga i valuosa. El bisbat té uns orígens molt llunyans, ja que està en plena vigència al primer quart del segle VIè. Naturalment d’aquest temps tan remot no s’ha conservat cap original, però sí que la primera documentació original que tenim comença als inicis del segle IXè.

És un arxiu que al llarg dels temps ha estat visitat i estudiat per eminents historiadors i investigadors. Voldria presentar-vos aquí el tresor de tota una sèrie de documents molt valuosos que l’Arxiu conserva i alhora l’estudi que els historiadors n’han fet fins ara.

A mitjants del segle XVII, Guillem Costa, monjo de Cuixà, estudià i transcrigué alguns documents del nostre Arxiu, per encàrrec de Pere de Marca i de Baluze. Els seus estudis i transcripcions es conserven a la Biblioteca Nacional de París. Al segle XIX, segona meitat, és cèlebre la investigació dels nostres Arxius, portada a terme per Jaime Villanueva, el qual li dedicà quatre volums de la seva co·lecció. També a finals del segle XIX, el prevere Joaquim Areny de Plandolit ens llegà un nombre molt elevat de transcripcions dels nostres pergamins, fons que conservem en el nostre Arxiu i que posteriorment ha estat consultat per altres investigadors. I és del mateix temps que el prestigiós investigador alemany, Rudolf Beer publicà un primer inventari dels nostres còdexs, valent-se del catàleg que anteriorment havia redactat, el abans esmentat monjo de Cuixà, Guillerm Costa.

gregorimagne

En entrar al segle XX, tenim l’eminent alemany, Paul Kehr, que estudià i edità les Butlles Papals de Catalunya, durant els segles IX-XII, del mateix temps fou també el nostre gran historiador, Pere Pujol i Tubau, l’Higini Anglès, Gerard Fransen, Antonio García i finalment el que podríem anomenar com el més gran fins ara, historiador del bisbat d’Urgell, el benedictí Cebrià Baraut i Obiols. Tots ells han contribuït a la descoberta dels nostres valuosos documents, els han estudiat i els han donat a conèixer als altres historiadors actuals. Farem una breu glossa només d’algunes i més significatives aportacions científiques seves.

Mn. Pere Pujol i Tubau fou el primer, el pioner, el qui va estudiar els nostres documents i còdexs i ens va fer conéixer els grans tesors que tenim, tant en pergamins com en manuscrits. Així publicà l’acta de consagració de la catedral, el regests dels cartorals, va descriure el nostre Beat de Lièbana, ens presentà el manuscrit de la Vulgata d’Urgell, ens parlà del mèrit i antiguitat de la Miscel·lània Patrística, va transcriure un bon nombre de contractes amb els artistes de pintures i retaules de l’Alt Urgell, va escriure bons articles de la historia del nostre bisbat, i entre molts altres estudis cal remarcar la publicació dels nostres documents en català dels segles XI-XIII. Aquest darrer treball esmentat fou la base per altres estudis posteriors que feren els més prestigiosos filòlegs catalans, com Paul Russell-Gebbett i actualment Philip Rasico.

Mn. Pere Pujol, bon coneixedor de l’Arxiu Capitular i dels seus manuscrits, en una conferencia pronunciada a la Sala d’actes de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, l’any 1947, en motiu de la reunió del Patronat de l’Instituto de Estudios Pirenaicos disertà sobre ‹‹La cultura Pirinenca en l’Alta Edat Mitjana››. I, com a colofó del seu discurs, ens presentà els cinc manuscrits més antics i valuosos de la nostra Biblioteca Capitular.

Així ens assenyalà:

1-La Col.lecció canònica Dionisio-Adriana, un còdex probablement procedent de França que conté concilis i decretals pontificis. És de finals del segle IX.

2-Miscel·làni Patrístic que conté els Diàlegs de Sant Gregori Magne i altres textos dels Sants Pares, per això l’anomenem ‹‹Miscel·lani Patrístic››. És un manuscrit datat de l’any 938, visigòtic, provinent de l’Al-Andalus.

3-La Bíblia en dos volums i lletra carolina. Conté el text de la Vulgata llatina. És del segle X, segona meitat. És un manuscrit sense il·lustracions, però probablement és la Bíblia més antiga, o sinó de les més antigues conservades a Catalunya.

4-El Beat de Lièbana, còdex magníficament il·luminat, lletra visigótica, de finals del segle X. Còdex ben conegut, i el millor que tenim en miniatures.

5-Col·lecció canònica Hispana, que conté una collecció de concilis Hispans, de lletra carolíngia, un manuscrit dels segles XI-XII. En aquest volum hi ha constància que el nostre bisbe Sant Just signà les actes del concili segon de Toledo de l’any 531.

codinet
Aquests són els cinc còdexs citats per Mn. Pere Pujol. La Biblioteca Capitular es composa d’uns 150 volums, que en la seva majoria són còdexs jurídics. El Pare Antonio García té el mèrit d’haver dirigit el catàleg dels nostres manuscrits, que ha estat publicat fa uns pocs anys. Aquesta nostra biblioteca es completa també amb altres 128 incunables, dels quals publicà un catàleg Francisco G. Craviotto.

Encara en el camp dels manuscrits, però en el tema musical, hem de recordar la feliç troballa que va fer Mn. Higini Anglés, cap als anys 20 del segle XX, quan descubrí en el nostre Arxiu una còpia de la Missa de Difunts del nostre mestre de Capella, Joan Brudieu. I pel que fa als Mestres de Capella de la catedral, actualmente s’ordena i estudia el fons musical de la catedral, als segles XVIII-XIX.

Presentada fins aquí la nostra Biblioteca Capitular, ara ens centrarem en els documents, i més concretament en els pergamins. Correspon a l’ eminent historiador, l’esmentat Cebrià Baraut la gran labor, per ell portada a terme, de catalogar i editar els nostres pergamins. En efecte, ell va ordenar i publicar tots els nostres pergamins, des del més antic del 815 fins a l’any 1200. Es tracta de la seva transcripció sencera i publicació posterior a l’anuari URGELLIA. Són gairebé 2.500 pergamins transcrits i publicats. Ell, a part d’aquesta ingent labor, va publicar també nombrosos articles i estudis sobre la historia del nostre Bisbat.

Per tant, ell va ser qui féu una edició del pergamí més antic, de l’any 815, que pertany a l’antic monestir de Codinet, el qual existí al terme de Ribera d’Urgellet entre els segles IX-XI. Aquest document conté la compra d’un terreny, on immediatament bastiren el monestir. El pergamí fou considerat pel prestigiós paleògraf, Ascari M. Mundó, com el pergamí datat, originari del nostre país, el més antic dels que es conserven a Catalunya.

Encara a les acaballes de la seva vida el Pare Cebrià Baraut va fer un descoberta sensacional entre els documents del nostre Arxiu Capitular. Va trobar, estudiar i editar un full en pergamí, provinent de Conques, que resultà ser la traducció catalana del Liber Iudicum, el còdeg visgòtic de lleis vigents a Catalunya. En la seva edició hi col·laborà també el filòleg Josep Moran, que adjuntà el corresponent estudi. En el moment de datar-lo, Baraut el situà vers l’any 1.150. Posteriorment, l’estudià i valorà també el mencionat paleògraf, Ascari M. Mundó, i ell juntament amb Jesús Alturo encara el van considerar un pergamí més antic, situant-lo vint o trenta anys abans de la data donada per Baraut. En efecte, en un article el mateix Mundó parla explícitament sobre aquest fragment i el considera com un pergamí ‹‹d’entre el segon i el tercer decenni del segle XII››. Així, doncs, aquest fragment que custodia el nostre Arxiu, resulta ser el primer document literari en català, conegut fins ara. Posem l’afegitó de ‹‹literari›› a aquesta nostra asserció, perquè en volem excluore altres classes de documents, com poden ser un jurament, un testament o algún altre pergamí que alterna el llatí amb la llengua catalana. El nostre fragment en català, en efecte, formava part d’una obra, el Liber Iudicum, per bé que en el nostre cas es tracti d’una obra jurídica.

Estem joiosos i celebrem que aquests documents tan valuosos i variats en temes molt diversos, que han merescut estudis tan notables, puguin avui ser custodiats i oferts a la posteritat, en aquesta nova seu, ben arranjada.

Benigne Marquès

Nota: Les imatges estan extretes del Facebook de Ràdio Seu

Deixa un comentari

Filed under Arxiu Diocesà i Capitular d'Urgell, Difusió, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Què podem trobar a...?

Què pòdem trapar a….


Era correspondéncia der Ajuntament d’Es Bòrdes (1936-1938)

 

En hons der Ajuntament d’Es Bòrdes se conserve ua interessanta colleccion de correspondéncia des ans 1936-1938. Era sua lectura mos da a conéisher aguest interessant moment istoric que compren era Dusau Republica e era Guèrra Civila Espanhòla. Atau madeish, es documents mos demostren er intent de recuperacion deth Conselh Generau d’Aran, era maxima institucion aranesa, pendent es ans 1936-1937.

Una de les cartes de la sèrie. 1937

Ua des cartes dera sèrie Correspondència. 1937

En 19 de noveme de 1936, se receb un ofici deth Delegat dera Generalitat de Catalonha ena Val d’Aran, ena quau participe eth sòn nomenament e pren possession. Per aguest document coneishem dera sua existéncia. En acta der ajuntament de 23 de noveme de 1936 se ditz qu’eth Conselh hèr constar eth desagrado damb qu’a vist dit nomenament, donques hè retrocedir ara Val d’Aran, as temps dera dictadura, quan es cargues e despenes grandiosi non èren precisi en lo mès minim. En 4 de gèr de 1937, un nau delegat dera Generalitat de Catalonha ena Val d’Aran comunique eth sòn nomenament.

En 10 de hereuèr de 1937, eth delegat demane un informe des mèstres. En madeish dia era Delegacion, ena sua seccion d’orde public, demane relacion des existéncies de haria, arròs, sucre, trues, cigrons e mongetes e era obligacion de declarar de toti es ciutadans. Era madeisha seccion comunique que s’a de complir damb er acòrd deth plen deth Conselh dera Val a on demanen ua relacion des persones especializades ena tala d’arbes. Aguest ei eth prumèr còp que se parle deth Conselh Generau, semble que pendent es ans 1936-1937 se recupere era institucion segontes uns documents trapats en hons der ajuntament d’Es Bòrdes.

Detalh d'ua des cartes. 1937.

Detalh d’ua des cartes. 1937.

En 3 de març, eth delegat convoque as alcaldes aranesi entà ua amassada. Eth madeish dia era Delegacion Especiau dera Generalitat demane ua relacion deth bestiar mulam e cavalam. En 6 de març, s’ordene des dera Delegacion qu’eth prètz dera carn ath detalh serà eth madeish qu’abantes deth 18 de juriòl de 1936. En 8 de març, era Delegacion comunique er acòrd unanim deth Conselh dera Val que ditz que sonque se poirà véner pan racionat (250 gr. per persona/dia). En 17 de març, eth delegat comunique que i a ua amassada urgent. Per prumèr còp en aguesta correspondéncia apareish eth sagèth deth Conselh dera Val.

En 3 d’abriu, era Delegacion comunique ua amassada. Se torne a utilizar eth sagèth deth Conselh dera Val. En 6 d’abriu, eth delegat comunique qu’en 11 d’abriu se celebrarà ua hèira extraordinaria de bestiar mulam e cavalam. Eth madeish dia, comunique que segontes un acòrd deth Conselh dera Val s’a de hèr ua relacion des productes per tot un an de resèrva.

En 1937 (sense dia e mes), era Delegacion comunique un acòrd deth Conselh dera Val sus eth prètz der anhèt e crabit. S’utilize eth sagèth deth Conselh dera Val.

Sagèth deth Conselh Generau d’Aran. 1936-1937

Sagèth deth Conselh Generau d’Aran. 1936-1937

Archiu Generau d’Aran

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Cultura, Difusió, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Patrimoni, Què podem trobar a...?

Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?


Parc de les Basses d’Alpicat

Dins del Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha un important conjunt d’imatges de les Basses, el que als anys seixanta del segle passat es conegué com  “EL PARQUE MUNICIPAL ALCALDE FRANCISCO PONS”; en aquest mes d’agost volem fer alguns comentaris històrics sobre el principal lloc d’esbarjo infantil que teníem els lleidatans de la meva generació.Fons Porta, FP.PF.3106_02: Pons Castellà, Francisco; alcalde de Lleida fotografiat al Parc Municipal “Les Basses” , parc del mateix nom

Les anomenades “Basses Depuradores” es van construir al segle XIX amb la finalitat que l’aigua arribés a Lleida el més neta possible pel senzil procediment de deixar que la brutícia es diposités al fons per decantació, però com l’arribada a Lleida era per sèquies descobertes, tornava a embrutar-se; a la premsa de l’època es poden llegir curioses protestes per la mala qualitat de l’aigua de boca; fou als anys 1930 i 1931 quan les basses es van folrar de formigó i es féu una canonada de ferro forjat fins a la ciutat. El lloc, al marge de l’aigua, tenia uns boscos d’arbres que oferien recer contra la canícula i  molts lleidatans hi passaven els diumenges; tot i que resultava llunyà per a un desplaçament familiar, anterioment a l’existència de les piscines molts lleidatans ja hi anaven a menjar la mona per  pasqua; afegim que l’any 1949 es va inaugurar la coneguda escola-taller de jardineria, on hi haurà la primera piscina; malgrat tot als anys cinquanta del passat segle el Segre continuava essent el lloc més proper.

L’any 1957 accedeix a l’alcaldia Francisco Pons i té al davant un important repte com és el desenvolupament del “Plan de Ordenación Urbana”, base de la Lleida actual, elaborat l’any 1952 pel seu antecessor Blas Mola; s’hi preveien importants obres que durà a terme Francisco Pons, com l’eixample de la ciutat: el Passeig de Ronda, la prolongació del mur de Blondel i la nova Avinguda de Madrid, urbanització del Turó de la Seu Vella, continuació de l’enderrocament del barri del Canyeret i, a la fi, les noves piscines de les Basses, la realització de les quals no està exenta de problemes, bàsicament econòmics. L’alcalde Pons endega totes aquestes obres esmentades i posa especial èmfasi en les Basses com un repte personal. A la fi s’inauguren el 18 de juliol de 1958, encara que solament amb dues piscines; però la idea està materialitzada i a partir d’aquest moment no pararà de créixer. L’any 1959 es presenta el gran projecte de les piscines municipals i s’inaugura la tercera (la coneguda “del pont”), les obres duren dos anys i el 1961 es completa el parc amb la coneguda piscina “esportiva” i amb l’obertura del càmping. L’estiu de 1962 les Basses queden definitivament acabades amb les obres pendents de jardineria, parcs infantils i camps esportius i d’altres instal·lacions; amb poques reformes són les Basses que han arribat fins als temps actuals. Tota la dècada dels anys seixanta seran els de màxim esplendor del parc, quan els mesos d’estiu l’ocupació del càmping és total i s’arriben a donar rècords de 20.000 banyistes en un sol dia (el 25 de juliol de 1964, diada de Sant Jaume, festiu en aquells moments). Un dels fets més remarcables de l’èxit del parc, i sembla que va ser una idea personal de l’Alcalde Pons, és que sempre va haver un servei d’autobusos urbans els quals, en els dies festius, eren continus (personalment recordo llargues cues de gent amb cistelles i gran floradors a la plaça Cervantes, al davant de l’edifici de la Presó, però també tinc present que no trigàvem massa a pujar, els autobusos venien un darrera l’altre); al parc es podien llogar taules i cadires per als àpats, encendre foc a les barbacoes, havia casetes per a guardar la roba, es podia aparcar còmodament (evidentment no hi havia tants cotxes…), es podia fer esport i la mainada jugar als parcs infantils; inclusivament tots recordem la famosa piscina de les dones, un lloc que ara no seria correcte políticament però que en aquell moment va ser una imposició de Fons Porta, FP.PF.3899_01: Vistes aèries del Parque Municipal Alcalde Pons ; les Basses; amb els jardins i piscinesl’estament eclesiàstic. A partir de la dècada dels setanta el parc inicia una certa devallada ja sigui per la proliferació de cotxes que permeten largs desplaçaments al jovent, o sigui per la construcció de més piscines als pobles de les rodalies, algunes amb instal·lacions més modernes. En tot cas, l’afluència de lleidatans continua essent notable al llarg dels anys, quasi fins al seu tancament.

Tornant a l’alcalde Pons, no podem deixar de recordar que les Basses es van dir “Parque Municipal Alcalde Francisco Pons”, nom oficial que fou atorgat per l’Ajuntament presidit pel seu successor, Josep de C. Sangenís, nom que va perdurar fins la Democràcia, de forma oficial ja que entre els lleidatans sempre foren, i són, “Les Basses”

 

Josep Ignasi Rodríguez Duque
Cap del Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Deixa un comentari

Filed under Fotografia, Grup d'Arxivers de Lleida, Què podem trobar a...?

Què són? les visites pastorals


La documentació emanada d’una visita pastoral ens ofereix una visió calidoscòpica per a l’estudi de la institució en diversos àmbits (jurídic, econòmic, artístic, sociabilitat, mentalitats…). L’objectiu de les visites pastorals, al cap i a la fi, és doble: per una banda és una visió real, en tant en quant es revisa el conjunt de béns i la seva administració; i per altra banda és personal donat que el bisbe és pastor de persones, tant eclesiàstiques com laiques, i intenta identificar qualsevol comportament que sigui irregular, per a cercar la seva correcció.

Sobretot trobem visites pastorals en períodes en què hi ha consciència i/o necessitat de reforma, una d’aquestes èpoques fou el segle XV durant els concilis de Constança i Basilea. Ens tornem a trobar amb aquesta necessitat a mitjans del segle XVI i, a partir del Concili de Trento (1545- 1563), les visites pastorals passen a ser el testimoni evident de l’autoritat del bisbe en la seva diòcesi. A la vegada, les visites pastorals serviran per a conèixer millor l’estat material i espiritual dels bisbats en sí mateixos.

La seva estructura quedà definida al concili tridentí en el Decret Sobre la Reforma[1], (11 de novembre de 1563). A això hi hem de sumar que cada diòcesi haurà de donar forma a la manera de realitzar les visites pastorals d’acord a les seves peculiaritats. A partir d’aquí es suposa que el bisbe visita les parròquies de la seva diòcesi, o bé ell personalment o encomanant la tasca a un visitador, amb un pla de treball concret que quedarà reflexat en el llibre del visitador i en el llibre de manaments de visita que s’ha de custodiar a l’arxiu parroquial; en alguns casos les visites són anotades en els llibres de defuncions de la parròquia.[2]
Per la possibilitat que tenim de treballar amb les visites pastorals n’extraiem que aquestes serveixen per a comunicar, corregir l’ortodòxia, aplaudir els bons costums, promoure la pietat i l’organització, així com revisar la documentació parroquial.

Convocatòria

Convocatòria

La visita proposada pel Concili de Trento (principalment la Sessió XXIV, Sobre la reforma, Cap. III, Com han de fer els bisbes la visita;  SECT: 323-327), ressegueix en bona mesura les visites medievals en la forma i el contingut. Els bisbes i visitadors intentaran seguir-la i aplicar-la, amb un seguit d’impediments. Assistim, doncs, a un doble fenòmen: primer, el de la revaloració d’una pràctica que estava descuidada, i segon i simultàniament, la promoció i l’impuls de la figura del bisbe, que esdevé l’autèntic protagonista del govern de la diòcesi, en el qual recau el difícil pes de l’acció pastoral tridentina.

Les visites pastorals no es podien improvisar, era necessari un pla amb un itinerari programat i dividir el trajecte mitjançant els diversos arxiprestat o altres divisions internes diocesanes. En el cas de Lleida trobem les veredes que eren el document mitjançant el qual s’anunciava la visita pastoral i, a la vegada, també era una manera efectiva de transmetre informació a tot el bisbat ja que, les veredes les havia de signar el rector d’una població i passar-la al següent poble (hi ha una llista on estan anotades les poblacions per la qual han de passar les veredes). En el mateix anunci de visita pastoral i si era necessari, es passava un qüestionari amb diverses preguntes per a que el rector ja tingués preparat. [3]

vereda

Exemple de vereda

enquesta_previa

Enquesta

Resumint les Visites Pastorals són una rica font d’informació durant l’edat moderna, ens aporten un punt de vista del període i què passa en aquella unitat poblacional (recordem a que a les poblacions grans hi ha més d’una parròquia).

En aquells anys l’església s’havia convertit en un lloc de trobada, de sociabilitat, de reunió, de representació; un amagatall i magatzem, un espai polifuncional: s’hi trobava la universitat i l’obreria periòdicament, s’hi recollien i guardaven els cereals, s’hi refugiaven els fidels en els conflictes bèl·lics, s’hi jugava i feien tractes comercials i festeigs. Força d’aquests aspectes són tolerats per les autoritats eclesiàstiques, i d’altres són durament reprimits amb manaments adreçats a restituir la situació de sacralitat.

resposta_enquesta

Exemple d’enquesta prèvia resposta

 
 
Anna Esteve Florensa
Arxiu Diocesà de Lleida

————————

[1]  Sessió XXIV,Sobre la reforma, Cap. III, Com han de fer els bisbes la visita; SECT: 323-327
[2] García Hourcade, JJ; Irigoyen López, A: las visitas pastorales, una fuente fundamental para la historia de Iglesia en la Edad Moderna. Anuario de Historia de la Iglesia, 15. (2006). Universidad de Navarra (pp. 293- 301)
Solà Colomer, X: Les visites pastorals a Catalunya durant l’època moderna: mètodes de control sobre la parròquia, el clergat i la població. Manuscrits, 25, 2007 (pp. 187- 209)
[3] Vereda: Ordre, avís, que es despatxa per fer saber una cosa a un nombre determinat de llocs propers, especialment de l’autoritat eclesiàstica d’una rectoria a l’altra en un arxiprestat. DIEC

Deixa un comentari

Filed under Grup d'Arxivers de Lleida, Què podem trobar a...?

Què podem trobar a?… l’ Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell


A l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell podem trobar les Usances o Privilegis i Immunitats de la Seu d’Urgell.

Aquest document és la resposta a l’aparició d’una classe menestral, comercial i burgesa durant la Baixa Edat Mitjana, que propicià la creació d’una institució de poder municipal a la Seu d’Urgell, el Consolat. Els conflictes constants d’aquesta institució amb el bisbe d’Urgell, senyor jurisdiccional de la ciutat, van requerir la intervenció del cardenal Pere de Foix, que l’any 1430 va proclamar l’anomenada “Sentència Arbitral”. Aquest document, que regula el funcionament jurídic i institucional de la ciutat i el delicat equilibri de poders entre ciutadans i senyor, va ser transcrit el 1470 en l’anomenat “Llibre de les Usances, Privilegis i Immunitats de la Ciutat d’Urgell”, i va regir la vida municipal fins a l’aplicació del Decret de Nova Planta al segle XVIII.

2_Usances

A la vegada us volem afegir una transcripció del document i estudi introductori realitzat per Francesc Carreras i Candi i publicat en el Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, l’any 1924.

*Material extret de la web de l’ACAU i del RACO

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Difusió, Patrimoni, Què podem trobar a...?

Qué podem trapar en Archiu Generau d’Aran?


Era libreta deth sindicat de Sanci Aunòs de Miguel. 1710-1712

Era documentacion patrimoniau aranesa ei fòrça rica e interessanta. En Archiu Generau d’Aran compdam damb 42 hons patrimoniaus de diuèrsi parçans aranesi. Un des mès importants ei eth de çò de Joanchiquet de Vilamòs. Ei format per 2.428 unitats documents, 474 libres e 22 pergamins. Damb aguest volum de documentacion auem 4 sègles dera istòria d’ua família des der an 1509 enquiàs ans 80 deth sègle XX.

Era casa des de Joanchiquet de Vilamòs

Era casa des de Joanchiquet de Vilamòs

Sanci Aunòs de Miguel

Sanci Aunòs de Miguel ei er ereu dera família Aunòs en període que va de darrèrs deth sègle XVII e començament deth sègle XVIII. Ei un des personatges mès importants dera casa ja que pendent es ans 1710-1711 e 1711-1712 ei elegit sindic generau dera Val d’Aran, un an abans auie estat conselhèr deth terçon de Lairissa.

Rebrembem qu’es oficis deth Conselh Generau dera Val d’Aran, a compdar des Ordinaciones de Juan Francisco de Gràcia de 1616, èren d’eleccion annau. Exepcionaument e segurament a causa deth conflicte bellic dera Guèrrra de Succession Espanhòla, Sanci aucuparà er ofici de sindic generau pendent dus ans seguidi.

En hons çò de Joanchiquet de Vilamòs se consèrve era libreta de compdes de Sanci coma sindic generau. Aguesta libreta a eth títol “Memorial del diner he amprat per compte de la Vall yo Sanci Aunos sindic general de la Vall”.

Libreta deth sindicat de Sanci Aunòs. 1710-1712

Libreta deth sindicat de Sanci Aunòs. 1710-1712

Er ofici de sindic generau

 Aguest ofici se reglamente enes Ordinaciones que Juan Francisco de Gracia redacte en 1616. Eth sistèma d’eleccion ère eth madeish qu’eth des conselhèrs. Se cuelhien es bosses dera arca, prumèr era des persones que se presentauen ath cargue de sindic des deth terçon de Pujòlo, dempús era d’Arties, era de Vielha, era de Marcatosa, era de Lairissa e era de Bossòst.  Totes se uedauen laguens d’un pòt de veire, dempús se cuelhie eth redolin que s’entregaue ath secretari. Aguest treiguie era cedula en pergamin de laguens deth redolin e la liegie en votz nauta. Era cedula se mostraue ath governador e as còssos, s’er elegit ère apte (maridat, mès gran de 30 ans, damb experiéncia en ahèrs publics, auer estat un an coma còsso dera sua vila o terçon, dar sòs…) e non auie cap d’impediment, segontes es ordinacions, podie èster nomentat Procurador o Sindic dera Val per un an.

Eth sindic ère facultat entath crubament des bens e rendes deth comun, d’arremassar es deutes des vesins dera Val o de quaussevolh persona, de hèr eth libre d’entrada e gessuda des compdes dera Val, d’anar tàs crides hètes pes conselhèrs des terçons, portar era correspondéncia, entre d’autes causes.

Sanci Aunòs signe com a sindic generau dera Val d'Aran

Sanci Aunòs signe com a sindic generau dera Val d’Aran

Eth document ja se pòt consultar a trauès dera opcion “Arxius en linea. Cercador de fons i documents”, de la Xarxa d’Arxius de Catalunya. Eth hons ei eth 190 0011 Çò de Joanchiquet de Vilamòs e çò de Capdet de Bossòst.

Deixa un comentari

Filed under Arxius, Grup d'Arxivers de Lleida, Història, Patrimoni, Què podem trobar a...?, Tradició