Tipologia de Butlles pontifícies


Fa uns mesos es va presentar el Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417) obra escrita pels doctors Tilmann Schmidt i Roser Sabanés fruit de l’àrdua cerca en diversos arxius catalans tant eclesiàstics, com de titularitat municipal i comarcal  de Catalunya, a l’Arxiu Secret del Vaticà i la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta publicació, que presenta els documents papals medievals originals conservats als arxius de Catalunya, es pren del programa de publicacions de la Biblioteca Apostòlica Vaticana la qual va inaugurar als anys setanta del segle passat, juntament amb la Comissió Internacional de Diplomàtica, el projecte de l’Index Actorum Roma- norum Pontificum, és a dir, l’inventari, la descripció i l’anàlisi dels documents papals medievals, començant per les butlles del papa Innocenci III, del 1198, fins a l’elecció del papa Martí V al Concili de Constança l’any 1417.

En el primer volum d’aquest Butllari de Catalunya ens trobem amb una “premissa” en la qual ens parla de l’elenc papal amb documents pontificis, una relació amb els arxius consultats a Catalunya (fonts i fons); taules amb la distribució dels documents sobre els pontificats, les lletres tancades trobades i el contingut general de les butlles pontifícies. Tota aquesta premissa és interessant de llegir i treballar, però considerem destacable els apartats que tracten el formulisme, la tipologia i el contingut general de les butlles pontifícies. D’aquests us en fem cinc cèntims

FORMULISME DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES I TIPUS[1]

El terme butlla indica en sentit propi el segell de plom que penja dels documents, inclosos els papals, i només en el temps s’aplicà, per extensió, als documents pontificis. La butlla penja dels documents privilegia i litterae de diverses classes, mitjançant fils de diversos colors (roig i groc), de seda o cànem. Quan es tracta d’un document privilegia o privilegi s’utilitzava el fil de seda roig i groc, i quan es tracta d’una littera o carta (gratiosa, mandata, secreta, clausa, consistoriale) el fil era de cànem.

Documentalment, el terme butlla s’aplica a la documentació pontifícia, i en aquest període del segle XIII al segle XV hi havia una rigorosa distinció en les classes de documents entre privilegia i litterae, aquestes de diversos gèneres: gratiosae, mandata, secretae, clausae, consistoriales.

Totes les butlles porten en la intitulatio el nom del pontífex, seguit del títol episcopus servus servorum Dei, i després el nom del destinatari seguit de la fórmula: salutem et apostolicam benedictionem; o també per una fórmula genèrica del tipus: Ad perpetuam rei memoriam, Ad certitudinem presentium et memoriam futurorum o altres similars.

Quan es tracta d’un privilegi, el nom del pontífex està escrit tot en lletres capitals i quan es tracta d’una carta, amb lletres minúscules. Al final s’afegeix la data començant amb la indicació del lloc de l’expedició de la butlla, mes, dia i any del regnat del pontífex que l’emet.

Les butlles eren sempre confeccionades en pergamí (de diferent mida d’acord amb el text que acollien) i anaven enrotllades o plegades; les plegades o cartes tancades (litterae clausae) eren cartes personals, gairebé privades per assegurar-ne la confidencialitat, que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers, portaven fil de cànem i generalment anaven adreçades al rei o a la reina, i, ocasionalment, a bisbes, alguns nobles i ciutadans.

Totes les butlles eren assegurades, normalment, amb segell de plom i, ocasionalment, quan era de molta importància, amb segell d’or, i escrites sempre en llatí.

Els tipus de documents pontificis més emprats en el butllari (de Catalunya)  són: els privilegis papals o privilegia, amb indicacions per a les esglésies i el clergat, tan nombrosos a Catalunya i Aragó com en altres punts de l’Europa medieval, documents que segueixen el conegut formulari de la Cancelleria papal, confirmació de les possessions, la celebració de la missa si la regió estava sota l’interdicte eclesiàstic, etc.

Les cartes de justícia o litterae mandatae, que són manaments del Papa com a jutge suprem als bisbes i prelats per decidir respecte a una causa o un procés apel·lat per una part contrària a la cúria romana.

Al regne d’Aragó n’hi ha moltes més que a Alemanya, França i Anglaterra. Així, es podria dir que els aragonesos i catalans apel·laven molt sovint i molt ràpidament a la cúria romana respecte als altres pobles. Aquestes cartes papals són molt interessants perquè al principi dels documents la corresponent controvèrsia es descriu amb precisió i detall per proporcionar la informació jurídica sobre la causa en qüestió als jutges delegats. Les controvèrsies eren sobre temes molt diversos, naturalment entre clergues, per exemple sobre els límits de les seves parròquies, i entre bisbes, sobre els límits de les seves diòcesis i els delmes que els pertocaven. Però aquestes apel·lacions no es processaven judicialment i no es decidien a la cúria romana, sinó que sovint els papes les encarregaven als jutges delegats del país corresponent. No obstant això, molts contendents d’Aragó i Catalunya portaven les causes a Roma, i no solament clergues, sinó també laics, nobles i ciutadans.

Les lletres tancades o litterae clausae

Eren cartes personals gairebé privades que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers. N’hi ha una gran quantitat d’aquestes adreçades personalment al rei Jaume I d’Aragó i als seus antecessors i successors. Hi va haver èpoques, això no obstant, al segle XIII, en què el corresponent papa escrivia com a mínim cada sis mesos una carta al rei d’Aragó

CONTINGUT GENERAL  DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES

El butllari recull aquests documents pontificis des d’Innocenci III (1198) fins a Benet XIII (1417), i inclou un total de trenta-quatre papes, vint-i-vuit dels quals van donar butlles arreu de Catalunya; a més de les nou atorgades pel Concili de Constança (1414-1418). En aquest sentit, hem diferenciat tres grans etapes que corresponen a tres grans períodes en la història del pontificat baixmedieval:

  1. El segle : d’Innocenci III (1198) a Benet XI (1304). XIII
  2. El papat d’Avinyó: de Climent V (1305) a Gregori XI (1377).
  3. El Cisma d’Occident: d’Urbà VI (1378) a Benet XIII (1417). Concili General de Constança (1414-1418).

Quant al contingut de les butlles, en general, podem destacar els aspectes següents:

  1. Les relacions amb els bisbats i les diòcesis corresponents.
  2. Les relacions amb els ordes religiosos i militars.
  3. Les relacions entre el poder espiritual, representat per Roma, i el poder temporal de les diferents monarquies i l’Imperi, en el nostre cas amb els reis d’Aragó. A partir del segle XIII, quan del període de lluita per la llibertat de l’Església, característic dels segles XI –XII, s’ha passat al que els historiadors anomenen lluita pel dominium mundi, característic d’aquest període baixmedieval. Un període marcat per conflictes de caire jurisdiccional, beneficial i fiscal, especialment.
  4. El món complex de les relacions diplomàtiques, amb la presència i actuació dels diferents nuncis i legats pontificis.
  5. La participació de l’Església catalana en els grans concilis ecumènics celebrats durant aquests temps, i on les decisions preses transcendien l’àmbit purament eclesiàstic, tot afectant el conjunt de la societat, el poder polític inclòs. En aquest sentit cal destacar la transcendència en el desenvolupament eclesiàstic i polític posterior que significà tot el període del Concili de Constança.

 

[1] Schmidt, T; Sabanés, R: Butllari de Catalunya. Barcelona, Fundació Noguera, 2016. Volum I, pàg. 20- 35.

Anuncis

3 novembre 2016. Jornada d’Estudis “Els arxius patrimonials catalans”


La jornada té per objectiu ampliar, revisar i aprofundir els estudis que s’han fet en les últimes dècades sobre els arxius patrimonials a Catalunya

El dijous 3 de novembre, a la seu del Institut d’Estudis Catalans, tindrà lloc la Jornada d’Estudis “Els arxius patrimonials catalans”. Aquesta jornada, que reuneix a  historiadors de diverses universitats i institucions catalanes, oferirà una visió general i un fòrum de debat sobre el tema per a la Catalunya medieval, moderna i contemporània i inclourà estudis des de la perspectiva històrica i jurídica i d’altres que analitzaran els aspectes administratius i organitzatius d’aquests arxius.

joanchiquet-193

Família Aunòs de Çò de Joanchiquet de Vilamòs, Val d’Aran. Archiu Generau d’Aran

Els arxius patrimonials catalans representen una riquesa documental poc corrent, també poc coneguda fora de casa nostra. Són conjunts de documents que ens parlen sobre la formació i administració d’un patrimoni generalment de base agrícola que es transmet en el llinatge familiar. Hi són presents des dels segles XII i XIII, de vegades fins i tot abans, i seran més abundants en les èpoques posteriors. Relacionats amb la pràctica de l’emfiteusi, representen un fenomen inicialment més característic de la Catalunya Vella què, després, s’estén a tot el territori. L’objecte principal d’aquests arxius és el patrimoni de les famílies de la ruralia —famílies amb grans patrimonis i també famílies pageses, menestrals i fins i tot masovers. Per a ells, aquests documents guardats representaven «un arsenal» de proves jurídiques dels seus drets i unes eines de control del seu patrimoni —fins a les últimes dècades del segle XIX, quan l’Estat liberal creà els seus mecanismes registrals per a legitimar públicament les possessions i les propietats.

Els organitzadors d’aquestes Jornades són la Societat Catalana d’Estudis Històrics, Institut d’Estudis Catalans; el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, Generalitat de Catalunya; el Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya i Universitat de Girona i el Grup de recerca Arxius Familiars i Patrimonials de Banda a Banda dels Pirineus (Xarxa temàtica ARCHIFAM – CTP i Casa de Velázquez), Universitat de Girona. La direcció és de Tünde Mikes i Jaume Sobrequés i la coordinació científica de Pere Ortí, Pere Gifre i Lluís To.

Programa

9.30 h: Acte d’inauguració

Jaume Sobrequés i Callicó, director del Centre d’Història Contemporània

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural

Tünde Mikes, coordinadora per Catalunya de la xarxa temàtica internacional ARCHIFAM

Sessió de matí

Lliçó d’obertura:

10.00-10.30 h: Josep Fernández Trabal: «Els arxius patrimonials catalans, de què estem parlant?» Arxiu Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya

10.30-11.30 h:«La formació dels arxius patrimonials a la Catalunya baixmedieval», Lluís To Figueras i Pere Ortí Gost. Universitat de Girona, Institut de Recerca Històrica, Centre de Recerca d’Història Rural

11.30-12.00 h: «Arxius patrimonials gironins medievals: de masos petits i de grans patrimonis», Rosa Lluch Bramon, Universitat de Barcelona, Institut de Recerca en Cultures Medievals

12.00-12.20 h: Pausa

12.20-12.50 h: «L’arxiu patrimonial dels Fontcuberta, segles X-XXI», Daniel Piñol Alabart, Universitat de Barcelona, Institut de Recerca en Cultures Medievals

12.50-13.20 h: «Els arxius familiars i patrimonials aranesos», Maria Pau Gómez Ferrer, Archiu Generau d’Aran

Sessió de tarda:

16.00-16.30 h: «Els arxius patrimonials a Cervera», Josep M. Llobet i Portella

Coordinador de la Facultat de Geografia i Història. UNED-Cervera. Fundació Roca Sastre.

16.30-17.00 h: «Ordre i desordre arxivístic: els llibres de comptes d’explotació a

l’Arxiu Capitular de Mallorca: La hisenda del II comte de Formiguera (1633-1694)», Gabriel Jover Avellà, Universitat de Girona, Institut de Recerca Històrica, Centre de Recerca d’Història Rural

17.00-17.20 h: Pausa

17.25-18.00 h: «Els arxius patrimonials com a testimonis del dret familiar català», Tünde Mikes, Universitat de Girona, grup de recerca Història de la Ciència Jurídica

Lliçó de cloenda:

18.00-18.30 h: «Els arxius patrimonials a Catalunya – un estat de la qüestió», Pere Gifre Ribas, Universitat de Girona, Institut de Recerca Històrica, Centre de Recerca d’Història Rural

18.30-19.00 h: «Els arxius patrimonials de Catalunya. Experiències i futur», Ramon Planes Albets. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Servei de Coordinació General d’Arxius

19.00-19.30 h: Debat

Entrada lliure

Per a més informació, confirmació d’assistència o petició de certificat d’assistència, truqueu al telèfon 933 248 584 (Sra. Mariàngels Gallego), o envieu un correu electrònic a les adreces tunde.mikes@udg.edu  o sceh@iec.cat

Lloc de celebració de les Jornades d’Estudi

Institut d’Estudis Catalans

Sala Pi i Sunyer

C/ del Carme, 47, Barcelona

Curs de lectura i comprensió de llatí medieval


Del 28 de maig al 18 de juny a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell

Pla docent

Curs per conèixer els principals tipus de documents medievals i els trets que permeten identificar-los. Conèixer el lèxic i les fórmules més habituals de la documentació llatina de la Catalunya medieval.

Continguts

. Cartes de venda i de donació. Capítols matrimonials. Testaments

. Cartes de poblament i privilegis. Visites parroquials

. Documents de vida quotidiana i altres textos

Imatge_difu_Pagina_1.jpg_1994699794

Metodologia

Presentació, lectura, anàlisi i comprensió dels documents llatins medievals de Catalunya. Mitjançant diverses tipologies documentals que ens permetran conèixer el lèxic i les formules més habituals.

Professorat. Víctor Sabaté. Investigador del Departament de Filologia Llatina de la Universitat de Barcelona.

Dies:  28 de maig, 11 i 18 de juny

Lloc: Arxiu Comarcal de l’Urgell

Carrer de les Sitges, 4-6 (Tàrrega)

Inscripcions del 9 al 23 de maig 

Fulleto informatiu

Formulari Inscripcio

Extret web Arxiu Comarcal de l’Urgell

Què són? els inventaris post mortem


Els inventaris post mortem són una font notarial excel·lent per tal de poder fer una aproximació a situacions concretes d’individus, pertanyents a diferents categories jurídiques, socials i econòmiques, tot permetent conèixer els aspectes culturals, econòmics i socials de cadascun d’ells. Amb l’anàlisi d’aquests inventaris s’han realitzat diferents tipus d’estudis amb centres d’interès ben concrets: estudis sobre nivells de vida, canvis en les pautes de consum, la vida quotidiana, les propietats rústiques i urbanes, els tipus de llibres que es tenien a l’època, anàlisi de l’habitatge, entre d’altres i tan sols per enumerar alguns dels àmbits d’anàlisi. L’enumeració detallada que ens facilita el notari o el rector, en el nostre cas, que redacta l’inventari és una fotografia pràcticament exacta de tots els béns que posseïa el difunt en el moment de la seva mort. Generalment es descrivia amb detall els mobles, la roba, els llibres, els estris de cuina, els objectes més insignificants, les terres … els inventaris són una font ideal per a tractar els temes de la vida quotidiana i econòmica.

WP_20150616_001

Hem de tenir en consideració que en general els inventaris post mortem tenen una estructura formal rígida, amb una introducció on es diu el nom del notari, el de l’ordenant del document (viuda, tutor o hereu), la data, el lloc, el nom del difunt, la seva professió i la seva categoria social. El document es clou amb la firma dels testimonis.

No sempre hi apareix la professió del difunt, encara que es faci constar si és noble o ciutadà honrat, ni tampoc si l’habitatge era de propietat o de lloguer.

En el fons, la confecció de l’inventari postmortem responia a una estratègia ben estudiada. Tant la viuda com l’hereu pretenien que quedessin ben delimitades totes les propietats rebudes en herència. Això els afavoria, ja que els salvava en el cas que els deutes i les parts de la legítima superessin la quantitat de l’herència, però també constituïa una garantia que no havien ocultat o robat res en perjudici dels hereus i dels creditors. No obstant això, malgrat la seva aparent representativitat, aquest tipus de font notarial conté tot un conglomerat de dificultats.

Es podia donar el cas que l’inventari fos demanat després d’un període bèl·lic i per a comprovar les pertinences d’aquella persona, per si es donés el cas que algú s’hagi posat al seu nom alguna possessió o no es paguessin les pensions dels censals.

WP_20150616_003

Cal ressenyar que en els inventaris post mortem són polivalents per la tipologia de materials, l’absència de valoració econòmica, les omissions legals, és el cas de les armes de foc i, finalment, l’absència de l’edat del difunt. Per la seva banda, els debitoris, censals morts, les vendes a carta de gràcia i les compravendes per deutes, subministren informació sobre l’endeutament popular i la desviació de capital, encara que cada mecanisme creditor oferia unes especificitats concretes. Al marge de la singularitat de cada tipus d’endeutament, aquesta documentació aporta dades de tipus sociològic (ofici del deutor i creditor, posseïdor i sol·licitant de capital i nòmina dels elements parasitaris), conjuntural (motivacions explícites per recórrer al crèdit), econòmiques, des del punt de vista financer (capital contractat, tipus d’interès, moneda i preus) i des del punt de vista patrimonial (cases, peces de terra, barques, molins), jurídicoinstitucional (legislació de contractes, procediment de resolució de contractes, clàusules jurídiques d’incidència econòmica) i, finalment, històriques (informació referent al context històric general i transcripció de documents registrats anteriorment).

Collelldemont Vives, Elisenda: “Inventari Post Mortem D’un Rector Català Del S. XVIII.,” Pedralbes: revista d’història moderna, 2008, 585–596

Lencina Pérez, Xavier:  «Los inventarios post-mortem en el estudio de la cultura material y el consumo. Propuesta metodológica. Barcelona, siglo XVII», 43 i ss. Jaume Torras i Bartolomé Yun: ” Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, siglos XVII-XIX”, 1999, Valladolid.