Imaginem-nos que el nostre fill de quatre anys un dia desapareix i el troba un veí, lluny de casa. Imaginem també que, amb solemne innocència, a la pregunta d’on vas Fernandet?, el nen respon: a acaçar la boira. Aquesta anècdota, que devia provocar un esglai a la mare de la criatura, denota moltes coses. Al Baix Segre, sovint acacem gossos, acacem un pardal, s’acacen els xiquets jugant al pati de l’escola, i també s’acacen papallones per conservar-les, eternament clavades amb una agulla al mig del cos, dins una capsa amb tapa de vidre. De les cinc accepcions que dona el diccionari Alcover-Moll d’aquest verb, em quedo amb la tercera: cercar amb sol·licitud i tenacitat una cosa; desitjar, procurar obtenir.
El Fernandet, Ferran Sáez, autor del llibre que té el títol d’Acaçar la boira, aquella tarda d’hivern de darreries de la dècada de 1960, sense mostrar cap neguit, es veu que caminava per dins de la broma plana mentre s’allunyava del seu poble amb la finalitat de trobar què hi havia allà dellà de la cortina molla i grisa que guarneix els hiverns de la comarca. I això ens ho explica en un llibre que va molt més enllà de mostrar-nos què passava o deixava de passar als anys setanta en un espai geogràfic que per a res del món era ni és el salvatge oest. I ens ho conta perquè, segons ell, tot comença a la infantesa: “En cas de tenir caràcter, les conviccions profundes afloren a la infantesa; en cas de no tenir-ne, només acaben sent, en realitat, escenificacions tardanes de guions aliens”. I amb una ironia fina i aguda, repassa la seua.
Ens mostra diàfanament com eren aquells temps en els quals encara no hi havia màquines que feien totes les feines derivades del camp, com ara desclafollar aumetlles, i les criatures ajudaven i escoltaven com els grans i els vells enraonaven mentre les desclafollaven amb les mans. Ens retrata com era de present i es vivia la mort que no s’amagava ni als xiquets. Com eren les cases quan persones i animals convivien per subsistència i no per fer-se companyia. Com eren les fellinianes festes majors d’estiu amb envelats i músics que afinaven la trompeta per fer el solo del famós pasdoble Islas Canarias. Explica igualment com les dones, quan bufava la garbinadeta del tardet, treien les cadires al carrer i feien rogle per parlar d’açò, d’allò i del de més enllà. I com aquella canalleta anava creixent mentre vivia els canvis que comportava la introducció de la fruita dolça als seus camps.
També descriu minuciosament com tots havíem de treballar –de vegades fins a semblar el miner de la coreografia de Village People– al camp o, en el cas de La Granja d’Escarp, poble de l’escriptor, a les mines que esventraven la terra per extreure’n carbó, i així contribuir a l’economia familiar. Narra igualment com i on tenien lloc els primers petons, les primeres borratxeres o els primers neguits que ja no eren propis d’una criatura. I tot això no ens ho explica per fer del seu passat –el passat de tots els que provenim d’aquell món- una qüestió antropològica o fins i tot folklòrica. Ens ho detalla perquè aquell impuls d’acaçar la boira que va tenir de menut mostra una actitud quasi física, diu, de preguntar, d’inquirir. Acaçar la boira com un capteniment gairebé filosòfic perquè “la mirada d’un nen i la d’un filòsof tenen molt en comú per tal com es plantegen les preguntes l’un i l’altre”.
Acaçar la boira per Ferran Sáez va ser aprendre esperanto, va ser la necessitat d’escriure vés a saber què, va ser tocar la guitarra amb el seu amic del poble Joan Castelló Castelló i ja no poder deixar mai més de banda el món de la música. Va ser, també, apassionar-se per la literatura o començar estudis de filosofia a la universitat perquè, en definitiva, acaçar la boira devia ser una manera de mitigar el seu neguit davant la incomprensió de temes profunds que “no emanen de les coses sinó de la nostra mirada de les coses”. Potser també, acaçar la boira comportava, encara que aleshores fos de manera inconscient, que algun dia s’enfrontaria al fet incert i intangible i, per tant, segons afirma, a aprendre a morir perquè “la resta és xerrameca per a gent sense caràcter que es deixa impressionar per fraseologies altisonants”.
I la gràcia de tot plegat és que això ho fa meditant sobre la memòria col·lectiva i la memòria individual, i sobre com es crea la identitat dels individus a través de modular el món de l’ahir. Ho fa donant tombs al fet que aquesta memòria és una tortuosa i incoherent confluència de digressions vitals i de peripècies casuals, diu, que solament adquireixen sentit un cop acabada la partida. I ho fa també amb tot un seguit d’inventaris -ell no els anomena així, però per a mi són veritables inventaris sentimentals- de llocs, paraules i frases fetes, personatges, situacions, vivències i, fins i tot, sensacions com la que li provocava la llum de setembre en la que veu clarament la capitulació de l’estiu. Ho fa, doncs, reconeixent que tot el que fem amb ganes d’aprendre respon “a un Gran Neguit“, que té a veure amb una gestió de la finitud, que és el territori on les preguntes s’imposen a les respostes.
Article de la Teresa Ibars, extret de la pàgina web de la publicació “Catorze. Cultura viva”
Grup d'Arxivers de Lleida 