Tag Archives: Accés a la informació pública

Noves restriccions d’accés a la documentació de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939)


Quines coses! Quan semblava que les diferents lleis de transparència i bon govern que han proliferat a les diferents administracions, havien de venir acompanyades d’un decidit impuls normatiu encaminat a reforçar la gestió documental i l’accés com a norma, aplicant d’aquesta forma el mandat constitucional del lliure accés a registres i arxius. Quan pensàvem que la legislació s’aliaria amb la tecnologia del Big Data, de l’Open Data i totes les “Dates” i tots els “Opens” i que per fi tindríem plantilles i infraestructures adequades als temps i a les exigències que són naturals a un servei al ciutadà. Resulta que l’accés a la informació és cada cop més restrictiva, la Llei de Secrets Oficials i la documentació reservada afecta cada cop més a un volum més gran d’informació oficial i les comissions d’accés són una garantia per fer més i més difícil aquest dret.

Sembla estrany que mentre qualsevol que opera sota l’etiqueta de periodista pot captar amb la seva càmera informació personal i emetre-la casi bé en directe a l’univers sencer o aprofitar de la tasca de buidatge de decennis d’investigadors per farcir el seu projecte “open”, els nostres dirigents polítics i els alts gestors de les nostres administracions, siguin civils, religiosos o militars, estan disposats a anar restringint més i més l’accés, entorpint el dret a la informació i a l’accés a registres i arxius (art. 105b CE)

L’última mostra ha estat la decisió unilateral de l’Institut d’Història i Cultura Militar de l’Exèrcit de Terra  de sostraure de la lliure consulta la documentació sobre la guerra civil espanyola que tingui marcat “reservat” o “secret”, amb l’opinió contrària dels seus facultatius d’arxiu. Sí, una documentació de fa 80 anys! D’aquesta forma es trunquen centenars de treballs d’investigació, cerques de familiars i la tasca ingent de documentar les persones assassinades que encara romanen a les cunetes, però també és un precedent per a qualsevol altre decisió semblant.

El que no sabem és si es tracta d’una resolució dictada a l’ombra de la falta de voluntat per no assumir la responsabilitat, per la qual cobren, que els obliga a no fer de l’excepció la regla general o bé és la voluntat de limitar el coneixement de la veritat d’una contesa que encara té moltes qüestions per contestar. Qualsevol de los dues opcions no és acceptable per als ciutadans d’un país europeu com a Espanya.

I què podem fer? Com sempre exercir els drets que ens són propis!

Extracte del Reglament dels Arxius Militars https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1998-29347

 

Anuncis

1 comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, arxius militars, atenció als usuaris, Consultes, Difusió

Quan l’accés és només una sortida i la transparència un aparador


«Volem fer de Catalunya un país de bones pràctiques, un país de transparència» Això deia el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, el 22 de febrer de 2013, al presentar les 51 propostes per restablir la confiança entre ciutadania i institucions i aixecar el país.

TimThumbEn la  Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern, de 29 de desembre de 2014, el punt 4 del Preàmbul reconeix l’accés a la informació com un dret subjectiu “que tenen totes les persones d’accedir a la informació pública,…, com tota aquella que ha estat elaborada per la mateixa Administració i també aquella que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o l’exercici de les seves funcions” i aquesta informació ha de complementar la informació que arriba al ciutadà a través d’una pràctica administrativa transparent. És, doncs, el dret a l’accés un dels eixos que conformen aquesta llei i així és manifesta al explicitar-lo com un dels seus objectes de tractament (art.1b). L’abast de la informació sobre la què el ciutadà pot exercir aquest dret es desprèn de les definicions que recull l’article 2 b i c; quant a qui en té el dret es recull en l’art. 18 i com s’ha de fer, els articles 26 i 27. Segons l’article 40.3 d’aquesta llei: “Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional”.

Està bé, no? Ara ens hem adonat, o al menys ho demanem més fort, que volem exercir un control sobre els governs i sobre les administracions públiques. Volem saber, i el fet que puguem accedir a aquest coneixement, ara se’n diu transparència. Clar que el reconeixement del dret d’accés no és nou i a Catalunya el tenim regulat des de fa molt temps. Cal recordar que a la Llei d’arxius i documents, de 13 de juliol del 2001, a l’art. 6 ja defineix quins eren els documents públics i tot allò que es relacionava amb ells (responsabilitat, gestió, avaluació…) i al Títol IV es parla de l’accés com un dret general de totes les persones i a tota la documentació, sempre que no hi hagi restriccions legals, com ho fa també la flamant Llei de transparència. En aquesta Llei a la Comissió que fins aleshores només s’ocupava de l’avaluació i tria documental, se la dota de competències per resoldre qüestions d’accés, Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la conformen professionals de diferents àmbits, de les tecnologies de la informació, de la universitat, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, de les administracions públiques, dels arxivers… i també juristes! Tots ells de reconegut prestigi.

Davant d’això, el ciutadà es pot preguntar per què si ja hi havia una llei que recollia el seu dret a l’accés a la documentació i  una comissió per a garantir aquest dret s’ha fet una llei nova de trinca i s’ha creat una nova comissió en la que més aviat sembla que es perd pluralitat en els punts de vista ?  El duplicar la regulació sobre un mateix concepte i els organismes que en poden tenir competències… És  per què s’ha introduït una millora substancial? I per què una Comissió que té com objectiu garantir l’accés a la informació pública no integra ni un sol professional en gestió de la informació? Com és pot prescindir de l’expertesa d’arxivers i gestors documentals en el coneixement de les institucions que generen la informació, de com es produeix, quins són els processos i els procediments i com estan relacionats entre sí, quines són les pràctiques administratives de cada organisme i que cal per preservar-la i per donar accés? Sobre tot si com he assenyalat més amunt en aquesta Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern  hi ha un article que així ho obliga. És aquesta una de les bones pràctiques a les que es referia el President? O és una altra forma de donar aparença de transparència a allò que com a molt és translúcid?

El cert és que aquest primer incompliment per part dels propis parlamentaris que la van aprovar ens fa desconfiar, com a ciutadans, de la voluntat real de posar-la en pràctica i, com a professionals, dubtem de la capacitat de poder dur a terme la important tasca de la Comissió sense els professionals qualificats en la matèria… Per això des d’aquí ens sumem al comunicat que l’Associació d’Arxivers-Gestors Documentals ha emès. Ara tenim clar que la pròxima vegada que necessitem consell legal anirem a la perruqueria o potser al gimnàs on són uns grans professionals amb més de 10 anys d’experiència i en les pròximes eleccions ens fixarem molt i molt bé en qui volem que ens prengui el número.

Comunicat AAC-GD sobre la constitució de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública

 

Deixa un comentari

Filed under Accés a la documentació, Arxius, Arxivers/eres, Grup d'Arxivers de Lleida, Legislació, Opinió