L’Arxi i la Foli Folder


Arxibal Cartella i el cas del document tacat d sang (capítol quart)

…després de prendre’s el seu segon ristretto i mentre feia l’inventari de l’àmpli ventall d’aparells, tots nous de trinca, que els enviaven des de la Central, l’Arxi es començà a sentir a gust en aquell soterrani. Feia ben bé quinze minuts que estava absort en el seu procés d’adaptació, quan s’obriren novament les portes de l’ascensor, i un aroma a Calvin Klein invaí l’espai.

No li féu falta girar-se per saber que la Florence Folder havia retornat als seus dominis.  Amb la Foli eren amics des de feia més de deu anys, quan ella amb el seu títol encara calent sota el braç, havia iniciat la complicada tasca de posar en ordre aquell caos de papers que no tenia res a veure amb un arxiu, a part del nom, és clar.

Sempre li havia sorprés l’alegria i disponibilitat per la feina que mostrava la Foli. Sobretot si tenim en compte que es passava la major part del temps sola i envoltada de capses i “paperots”. Poc a poc, amb els anys, s’havia anat guanyat el respecte i l’apreci dels membres del cos, i després de tant de temps, podien dir que tots dos compartien una bonica amistat.

La rialla i l’abraçada de benvinguda donaren pas a la conversa sobre el per què de la seva presència a l’arxiu. El so de campaneta anunciant l’arribada d’un nou correu electrònic els va interrompre. La Foli es falcà les Dolce sobre el nas i, per l’expressió de la seva cara, convidà a l’Arxi a llegir el contingut del missatge, …

Què poc es pensava en Despuig, que aquell càstig havia estat per a l’Arxi una bocanada d’aire fresc.

Monipenny

Anar al capítol anterior

 
Recordeu que aquesta és una proposta de narració col·lectiva i la seva continuació està a les vostres mans.
Animeu-vos a escriure, qui sap? potser pots ser l’autor de proper capítol….
 
 
Anuncis

El nou destí de l’Arxi….


Arxibal Cartella i el cas del document tacat de sang (2a part)

 

Com havia pogut passar tot això! El subdirector Despuig s’havia sortit amb la seva, l’havia arraconat al lloc més fosc i oblidat. L’Arxi es sentia a l’exili, gairebé derrotat…

Però encara tenia un cop amagat, encara que això ja succeiria en el moment oportú, ara havia d’engolir-se l’orgull i suportar la degradació. Tant sols li quedava un refugi…La Vera… Era capritxosa, però era la seva noia capritxosa… elegant, sofisticada, intel·ligent, atractiva. Què havia vist en aquell home malcarat, rude, sense maneres? La Vera era una dona sense fredor, dolça i carinyosa, el seu refugi, la salvació de la seva ànima, i l’Arxi s’hi sentia en calma.

Passat aquests primers moments de sorprès i d’estupor l’Arxi va moure el cap bruscament per a veure si es despertava d’aquell somni i, decidí, anar a veure el seu nou destí.

Pablo Carbajo,  Lleida

 
                                                                                                                                                                                                                               

Llegir el capítol anterior   //// capítol posterior

 
Recordeu que aquesta és una proposta de narració col·lectiva i la seva continuació està a les vostres mans.  
Animeu-vos a escriure, qui sap? potser pots ser l’autor de proper capítol….