XV Congrés d’Arxivística de Catalunya. Preservar per @ccedir


Lleida ha estat escollida com a seu del Congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors de documents de Catalunya. Serà la quinzena edició d’un esdeveniment de periodicitat bianual  que ha recorregut ja bona part de la geografia catalana. Els dies 28, 29 i 30 de maig els professionals dels arxius i la gestió documental debatran en aquesta ocasió sobre preservació digital com a forma prèvia i necessària per garantir l’accés permanent. Experts locals, nacionals i internacionals desgranaran diferents aspectes del que cal fer i com. Es parlarà també de les polítiques que haurien de garantir tot aquest procés i l’accés del ciutadà a la informació, per recuperar la seva memòria individual i elaborar el relat consensuat de la memòria col·lectiva. banner_congres

La memòria és un tret que ens caracteritza com a éssers humans. És l’ acte de recordar, de reviure fets i sentiments, uns d’ individuals i altres de col·lectius, però també és allò que ens permet el gaudi dels nostres drets i deures. Aquesta memòria fa segles que es fixa a través de diverses tècniques en diferents suports, de forma que es pugui transferir i llegar a les generacions posteriors.

Hi ha arxivers des que existeixen suports (fusta, argila, metall, papir, pergamí, paper, fotografia, vídeo, CD, DVD, web…) que recullen la nostra memòria, i tots i cadascun d’aquests suports requereixen una tècnica diferent de fixació del missatge i fins i tot una metodologia específica per desxifrar la informació. Els arxivers i arxiveres sempre hem demostrat les habilitats necessàries per conservar de la millor forma possible aquests suports i la informació que recullen, però sobretot per posar a l’abast de qui ho necessiti, els fragments de memòria col·lectiva que protegeixin els seus drets, les seves propietats i les seves relacions socials i personals.

Avui, en un món globalitzat i virtual, la nostra memòria és allò que ens fa més humans i que ens converteix en part d’un grup més ampli, amb qui hem establert de forma conscient o inconscient, vincles, i amb qui ens reconeixem pels espais comuns que som capaços de rememorar: l’origen de l’Aplec del Cargol o de la festa de Moros i Cristians a Lleida; els garrotins que sonaven en les festes del Centre Històric o els sons ajustats de l’Orfeó Lleidatà; el sorgiment del Passeig de Ronda, la urbanització de Cappont, Pardinyes, Magraners… Tot plegat forma part de nosaltres com a lleidatans i ens agrada reviure-ho a través de les fotografies, els vídeos o la premsa d’aleshores. De la mateixa forma que ens agradarà retrobar-nos amb les obres de l’estació de Renfe, amb la recuperació de la vora del riu o la construcció i trasllat de la Universitat de Lleida a la seva nova ubicació.

En la societat de la informació i el coneixement, els arxius són els custodis de la matèria primera, i és en el seu si, com sempre, que es desenvoluparan les tasques necessàries per posar a l’abast dels ciutadans allò que els calgui, tot preservant i protegint les seves dades. Caldrà identificar, descriure i classificar, per tal que els resultats de les recerques siguin ràpids i pertinents, que se’n garanteixi l’autenticitat, la integritat, i que se n’hagi conservat el seu context, per tal de donar-nos la seguretat jurídica que puguem requerir… I aquesta ha estat, és i serà la raó de ser dels arxius i la feina dels arxivers. Ara els suports són diferents, com ho són els sistemes de creació i accés als documents i la informació. Els arxius no han de tenir quilòmetres i quilòmetres de prestatgeries i calaixos, sinó que cal bastir-los amb servidors informàtics, connexió (segura) a Internet i accés a través de les xarxes. Cal aprofitar tots els avenços tecnològics per situar l’Arxiu al servei d’una ciutadania participativa i coneixedora dels seus drets, disposada a fer preguntes que cal respondre.

L’Arxiu és l’eina imprescindible per  implantar la transparència, publicada per uns i desitjada pels altres, i contribuir d’aquesta manera al bon govern i a l’Administració oberta. Avui, com ahir i com demà, cal preservar aquells documents importants per a nosaltres com a individus i com a grup social, però, sobretot, aquells que seran imprescindibles per protegir els nostres drets, les nostres propietats i les nostres relacions socials i personals. En essència, no hem canviat tant.

La celebració del XV Congrés d’Arxivística de Catalunya a Lleida ha estat l’eix inspirador  per posar a l’abast de la ciutadania un itinerari expositiu -del dia 25 de maig al 12 de juny- d’alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, on a través de la fotografia es pot apreciar la seva transformació arquitectònica. Amb aquesta acció, els arxivers –gestors de documents de les terres de Lleida,  hem volgut transmetre la importància que te la preservació d’aquestes imatges que ens permeten ara accedir a la seva visualització. El tema del Congrés “Preservació digital. Accés Permanent” queda palès en aquesta ruta, on l’objectiu ha estat la creació d’espais de divulgació cultural que fomentin la preservació i l’accés al nostre patrimoni documental i la conservació d’un relat col·lectiu a través de la memòria de tots.   Plànol Punts Interés (3)

Quan l’accés és només una sortida i la transparència un aparador


«Volem fer de Catalunya un país de bones pràctiques, un país de transparència» Això deia el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, el 22 de febrer de 2013, al presentar les 51 propostes per restablir la confiança entre ciutadania i institucions i aixecar el país.

TimThumbEn la  Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern, de 29 de desembre de 2014, el punt 4 del Preàmbul reconeix l’accés a la informació com un dret subjectiu “que tenen totes les persones d’accedir a la informació pública,…, com tota aquella que ha estat elaborada per la mateixa Administració i també aquella que té en el seu poder com a conseqüència de la seva activitat o l’exercici de les seves funcions” i aquesta informació ha de complementar la informació que arriba al ciutadà a través d’una pràctica administrativa transparent. És, doncs, el dret a l’accés un dels eixos que conformen aquesta llei i així és manifesta al explicitar-lo com un dels seus objectes de tractament (art.1b). L’abast de la informació sobre la què el ciutadà pot exercir aquest dret es desprèn de les definicions que recull l’article 2 b i c; quant a qui en té el dret es recull en l’art. 18 i com s’ha de fer, els articles 26 i 27. Segons l’article 40.3 d’aquesta llei: “Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional”.

Està bé, no? Ara ens hem adonat, o al menys ho demanem més fort, que volem exercir un control sobre els governs i sobre les administracions públiques. Volem saber, i el fet que puguem accedir a aquest coneixement, ara se’n diu transparència. Clar que el reconeixement del dret d’accés no és nou i a Catalunya el tenim regulat des de fa molt temps. Cal recordar que a la Llei d’arxius i documents, de 13 de juliol del 2001, a l’art. 6 ja defineix quins eren els documents públics i tot allò que es relacionava amb ells (responsabilitat, gestió, avaluació…) i al Títol IV es parla de l’accés com un dret general de totes les persones i a tota la documentació, sempre que no hi hagi restriccions legals, com ho fa també la flamant Llei de transparència. En aquesta Llei a la Comissió que fins aleshores només s’ocupava de l’avaluació i tria documental, se la dota de competències per resoldre qüestions d’accés, Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la conformen professionals de diferents àmbits, de les tecnologies de la informació, de la universitat, de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, de les administracions públiques, dels arxivers… i també juristes! Tots ells de reconegut prestigi.

Davant d’això, el ciutadà es pot preguntar per què si ja hi havia una llei que recollia el seu dret a l’accés a la documentació i  una comissió per a garantir aquest dret s’ha fet una llei nova de trinca i s’ha creat una nova comissió en la que més aviat sembla que es perd pluralitat en els punts de vista ?  El duplicar la regulació sobre un mateix concepte i els organismes que en poden tenir competències… És  per què s’ha introduït una millora substancial? I per què una Comissió que té com objectiu garantir l’accés a la informació pública no integra ni un sol professional en gestió de la informació? Com és pot prescindir de l’expertesa d’arxivers i gestors documentals en el coneixement de les institucions que generen la informació, de com es produeix, quins són els processos i els procediments i com estan relacionats entre sí, quines són les pràctiques administratives de cada organisme i que cal per preservar-la i per donar accés? Sobre tot si com he assenyalat més amunt en aquesta Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern  hi ha un article que així ho obliga. És aquesta una de les bones pràctiques a les que es referia el President? O és una altra forma de donar aparença de transparència a allò que com a molt és translúcid?

El cert és que aquest primer incompliment per part dels propis parlamentaris que la van aprovar ens fa desconfiar, com a ciutadans, de la voluntat real de posar-la en pràctica i, com a professionals, dubtem de la capacitat de poder dur a terme la important tasca de la Comissió sense els professionals qualificats en la matèria… Per això des d’aquí ens sumem al comunicat que l’Associació d’Arxivers-Gestors Documentals ha emès. Ara tenim clar que la pròxima vegada que necessitem consell legal anirem a la perruqueria o potser al gimnàs on són uns grans professionals amb més de 10 anys d’experiència i en les pròximes eleccions ens fixarem molt i molt bé en qui volem que ens prengui el número.

Comunicat AAC-GD sobre la constitució de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública