Arxipèlag, parlem d’arxius i els seus voltants


“Núvol és una capçalera digital dedicada a la cultura que aspira a omplir un buit a la catosfera.” Així comença el manifest fundacional d’aquest mitjà digital que des de l’entorn de VilaWeb fa ja algun temps que publica tot, o casi, el que té a veure amb el món de la Cultura. “Núvol aplegarà la informació en nínxols, que no seran tan temàtics com comunitaris. Allà on hi hagi una comunitat, hi pararem atenció creant una vegueria”, és a dir, una secció i des del dia 9 de juny, Dia Internacional dels Arxius, aquesta revista digital inclou una nova secció, Arxipèlag,  “Un espai, per tant, obert al diàleg amb altres comunitats professionals i amb el públic en general, com ja ho és també el nostre treball diari.”

L’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya  (@AAC_GD) a l’octubre farà 18 anys que va crear Arxiforum amb la intenció d’utilitzar Internet per a posar en contacte a professionals dels diferents arxius estesin allà on estesin i així compartir experiències i coneixements. Ara seguint aquest mateix camí adaptant-se als temps i a les possibilitats que ens ofereixen les web 2.0 i les publicacions digitals obre aquesta nova finestra en una publicació ja consolidada. En l’article fundacional ‘Neix Arxipèlag, una nova comunitat a Núvol’, Vincenç Ruiz vicepresident de l’AAC_GD, deia  “Arxipèlag, en definitiva, vol esdevenir l’observatori de la funció social d’ampli espectre que desenvolupen els arxius a Catalunya”, ni més ni menys. El cert és que semblaria presumptuós si no hi fossin aquests 18 anys previs de mantenir viu un fòrum professional i no estigués ja en marxa tota la renovació d’imatge web i política de comunicació amb els socis i la resta de professionals aprofitant totes les eines que les xarxes socials posen al seu abast.

Així Arxipèlag vol ser quelcom més que un lloc de discussió, vol ser un “canal mediàtic” que propici la creació d’un relat propi i a la vegada en íntima relació amb la societat que l’envolta de forma que sigui un instrument més per aquesta transformació que volem i ens demanen també al i des del món dels arxius desvetllant el seu potencial com a eina de participació i de coneixement, però sobre tot com a garantia de drets i deures i de memòria del què vam ser i d’allò que sempre hem volgut ser com a societat. Els arxius són el múscul de la democràcia que possibilita l’accés a la informació pública (perquè és pública) i la transparència real per aquest mateix accés a la informació. Totes i cada una de les tasques que es porten a terme dins, al voltant o en relació amb un arxiu, físic o digital, només tenen sentit si aquest és l’objectiu: preservar per posar-lo a disposició del ciutadà. És per això que creiem que transcendeix l’element de patrimoni i que els arxius són molt més que Cultura.buccaneer-archipelago-44695

Fins ara hem pogut llegir, a banda de l’esmentat article fundacional de Vicenç Ruiz, ‘La Cultura ens atura’ de Joan Soler  i ‘Memòria històrica, democràcia i arxius’ de Raül Aguilar. Desitgem que la singladura sigui tant llarga i profitosa com ha estat les altres vies obertes per transmetre un coneixement, l’arxivístic, que té la transversalitat i l’actualització continua com a eixos de la seva essència. Bona sort companys!

 

 

Anuncis

XIV Congres d’Arxivística de Catalunya. Arxius, Identitat i Estat


Fer coincidir amb el Congres d’Arxivística, l’assemblea general i la votació de la nova Junta, mai no m’havia semblat una bona idea. Quasibé sempre el Congres és fora de casa i aquella tarda la dono per perduda, tot i que hi he participat en moltes ocasions. Però aquest any, ha estat diferent. Una candidatura, jove i dinàmica, ha sabut generar expectatives… de fet, jo diria, entusiasme i només per votar ja valia la pena arribar-se al Congrés… Perquè el títol no matava: “Arxius. Identitat i Estat”…  Amb els problemes que tenim: de personal, d’espai, de falta de taules d’avaluació i d’accés, de poca implantació tecnològica i a sobre places sense cobrir, tècnics amb l’horari i el sou reduïts i discursos més o menys polítics que ens venen a dir que la crisi és una oportunitat i que cal fer més i millor per menys (menys pressupost i menys sou). I una que és voluntariosa de mena, ja s’ho vol creure, ja, però, no, això no va així. No és qüestió de voluntat, ni de voluntaris, potser té més a veure amb la imaginació i la capacitat d’arriscar… Per part dels tècnics, segur, però, sobre tot, del Govern i de l’Administració que gestiona la seva política i el seu pressupost.

El cas és que he passat dos dies i mig en un Congrés, que des del primer dia ha parlat de tot allò que s’ha construït fins ara – això no és la novetat, ens encanta explicar-nos-ho un cop i un altre -. La novetat és que les ponències han anat parant en el què no ha sortit tant bé o, fins i tot,  ha sortit malament; en els projectes que encara estan a mitges, després de alguns anys –desplegament total de la Llei d’Arxius- i els que no han reeixit – El Consell Nacional d’Arxius o el Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó -; també ha hagut temps d’aturar-nos un moment en el paper no resolt de l’Arxiu Nacional i en la postura que cal adoptar respecte als fons que van a altres institucions, museus, biblioteques, etc.


S’ha pa
rlat de com eines en les què havíem dipositat moltes esperances, SIGEDA, i-Arxiu, o la pròpia CNAATD, no estan tenint l’activitat que potser alguns pensem que haurian de tenir. S’ha parlat de falta d’integració i, sobre tot, del fet que la crisi hagi ralentit el progrés de diferents projectes dels esmentats, amb la consegüent sensació que en això dels arxius no és mou res.

També la permanència dels arxius en el Departament de Cultura, va ser objecte de crítiques i es va posar de manifest que la opinió majoritària de la professió és que caldria que les polítiques de Gestió Documental es duguessin a terme des de un departament amb competències transversals i amb poder transformador. Ningú no es va estar de criticar la posició actual en l’organigrama de Cultura, una posició casi marginal i amb la vacant de la subdirecció amb la consegüent falta de lideratge i d’impuls per a tots els projectes que ja estaven endegats. A tot això s’afegeix la constatació que Catalunya està perdent el tren normatiu de l’Administració Electrònica en front de la dinàmica normativitzadora que en aquest camp està desplegant l’Estat espanyol i altres països europeus.

Els ponents que han vingut des de fora de l’Arxivística ens han fet veure que encara queda molt per fer en la recuperació del patrimoni – Borja de Riquer- ; que el Sistema Arxivístic Català és ja una estructura d’Estat i totes les mancances que presenta es poden esmenar i millorar sense esperar al nou Estat –Xavier Bernadí-. Cal, doncs anar per feina. També ens han parlat del govern obert i de la transparència i com l’un i l’altre no són solucions de res, són drets que la societat reclama; la mateixa societat que surt a les places sense convocatòria estructurada i s’organitza en assemblees i que vol i viu amb la informació i que no l’interessen tant els suports com accedir de forma immediata a allò que vol saber, veure, escoltar, comentar, des de qualsevol lloc i de forma senzilla – Albano Dante, Eduard Martín-Borregón i Enric Prat -.

Com a cloenda vam tenir la ponència mediàtica, en aquests moments sembla la única forma d’aconseguir dos línies en els medis de comunicació, tot i que aquest Congres ha estat  un dels més seguits, ja que un grup de participants junt amb l’Associació d’Arxivers de Catalunya i Gestors Documentals, entre els que ens contàvem, va piular en Twitter totes i cada una de les sessions de forma que es van enviar més de 1.400 piulades amb els hashtags #XIVCongresArxius i #XIVCongresArxivistica.

Ens vam tornar a casa amb molts deures, cal posar-nos les piles amb les tecnologies de la informació (ja fa dies que van deixar de ser noves); cal que establim criteris clars d’accés seguint la política de transparència que s’exigeix; hem de fer més visibles per a les institucions les tasques de l’arxiu; però sobre tot hem de connectar amb la societat que són els usuaris reals i potencials i per això cal que comencem a espolsar-nos alguns conceptes i principis que ens encotillen i adaptar-los als nous temps; cal sortir fora de l’arxiu exposar-ho tot i exposar-se, perquè el mon canvia i, o bé, ens adaptem al seu ritme o aviat serem un punt diminut en l’Univers.

XIV Congres Arxivistica de Catalunya

Maria Jesús Llavero, Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida