El 30 de maig vaig acudir a la tretzena Jornada d’Estudi i Debat, sense parar esment al mal averany que suposa el número, i esperançada amb el títol Els arxius que volem. Ja havia expressat prèviament la meva reserva amb el títol ja que tinc clar (tenim clar la majoria d’arxivers i arxiveres) que no es tracta del què volem (els arxivers), sinó del què volen (els usuaris) o del què tenim (tots).
Generalment quan assisteixes a aquests esdeveniments és per retrobar-te o posar cara, veu i gest a companys i companyes amb els que mantens una llarga relació virtual, però quan tornes a casa ho fas carregada d’energia, de coneixements nous o consolidats, i/o nous reptes o nous objectes de curiositat. Altres només te’n tornes amb l’escalfor del contacte humà i de les converses mantingudes (que no és poc!)
Aquest any va ser més aviat dels últims. Per què? Doncs, perquè no ens reconeixem en les paraules dels ponents (Àngels Bernal dixit). Des de fa uns anys casi tots aquells que venen a explicar-nos qüestions de Govern Obert, Transparència, Lliure Accés, Administració Digital, Seguretat Tecnològica/Documental, acaben intentant treure’ns d’aquells caus foscos plens de papers vells on sembla que treballem les professionals dels arxius. Tots ells coneixen arxivers o arxiveres que tenen inquietuds en aquests camps i que fins i tot els avancen pel fet de tenir una visió més global, però el consideren més aviat excepcional.
El desenvolupament de la comunicació d’Ismael Peña, doctor en societat de la informació i el coneixement i professor de la UOC, no em va fer passar l’esglai que em va produir el títol ‘Govern obert. Arxius obert?’ A què ve l’interrogant? Hi ha algun dubte? Perquè si existeix no és a l’àmbit de la professió. És evident que sabem i entenem que la informació avui té altres suports, canals i entorns que els estrictament oficials i tradicionals i que són essencials per a completar el coneixement del present i ajudar al relat que es farà en el futur. El que ens cal són eines i dotació.
En la mateixa línia, la taula rodona de la tarda ‘Innovació i Socialització’ ens va presentar la nostra casi nul·la participació com agents en les gestions culturals, al mateix temps que se’ns aconsellava automatitzar el gruix de la feina de descripció que fem i que calia digitalitzar i obrir dades. Cada una d’aquestes qüestions mereixen una contesta exclusiva, però caldria començar a entendre que els arxius no preserven cultura. La cultura, potser, la fan alguns usuaris amb allò que es conserva als arxius, documents sí, però sobretot dades. Pel demès el que ens cal són eines i dotació.
Potser la taula rodona del final del matí va ser la més reconfortant perquè ens mostraven resultats presents o futurs que són o seran possibles gràcies a la gestió documental i a totes les tasques que comporta. La transparència, la rendició de comptes i la defensa dels drets dels ciutadans no poden existir, o queden molt coixes, sense l’existència d’un sistema d’arxius potent, una gestió documental eficaç i eficient, oberts als nous reptes, als nous canals i als nous suports. Oberts en definitiva, però el que ens cal són eines i dotació.
Esperem que el projecte que s’endagarà des de la Subdirecció d’Arxius i Museus a partir de la pròxima tardor, ‘Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya: propòsit, objectius i metodologia’, sigui un anàlisi ajustat de la realitat que permeti ajustar les categories professionals, dimensionar les plantilles, posar els mitjans tecnològics que permetin tot el que s’ha esmentat més amunt, elaborar els marcs normatius que permetin encarar el futur amb seguretat i que aconsegueixi convèncer del paper estratègic dels arxius per a què la dotació econòmica sigui l’adient. Però el que més esperem és que aquest Pla completi el mapa d’arxius comarcals, cobrint la mancança vergonyosa i vergonyant dels arxius de les comarques de les Garrigues i de l’Alta Ribagorça.
Tot això ja us ho anirem contant, perquè segur que ens farà falta l’ajut i l’opinió de tothom.
Maria Jesús Llavero
Grup d'Arxivers de Lleida 