Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

Reflexions prèvies al XIV Congrés d’Arxivística de Catalunya


XIV Congres Arxivistica de CatalunyaEn un món en què la Nació i l’Estat és poc més que un sentiment, és difícil pensar en la territorialització de fons i d’arxius. És cert que tant  si és paper  com si els suports són uns altres, serà important on es custodien i qui té la responsabilitat de la seva gestió, i sobretot on s’han generat, per què i per a què, però  no podem tancar els ulls a un fet revelador: la progressió geomètrica de la documentació escanejada i penjada per el seu accés lliure per Internet, una documentació que no és testimoni d’una Administració Electrònica, ni tan sols d’una “Administració mecànica”, imagineu quan s’acompleixen els terminis de la documentació d’aquesta incipient Administració Electrònica.

Encara hi ha una realitat que es va imposant amb tanta rapidesa que ja la tenim instal·lada en les nostres llars i en els nostres centres de treball, la preponderància de la informació per damunt del document. Treballem amb bases de dades que són bàsicament marcs que recullen dades canviants que es relacionen entre sí que tenen, o poden tenir, diferents lectures i que són creïbles per la font d’on han sortit, perquè ens presenten credencials conegudes i/o “segures”. Una realitat on és més important la cadena de custòdia d’aquestes credencials, el tipus de llenguatges  i la resta d’elements, que els índexs d’humitat o acidesa dels materials, Joan Soler ens ho explicava en un article imprescindible ¿Podremos confiar en la tríada Cloud Computing, Big Data y Business Analytics?

És evident que cal reflexionar al fil d’aquests nous reptes que se’ns presenten com quin ha de ser el nostre paper en un entorn de govern obert i d’Administració Electrònica. Enric Cobo es pregunta en un article molt interessant La delgada linea roja del patrimoni documental, si serem capaços d’establir la ” delgada linea roja” i sobre tot, el què és més important, si els arxivers serem capaços de tenir-la clara. No podem badar i perdre’ns en la defensa de l’escriptura carolíngia i els pergamins dels segle XIII, que també cal fer-ho, sinó que hem d’estar preparats per aquest nou món de govern obert i Big Data on l’escriptura s’ha tornat llenguatge i on cal tanta habilitat per utilitzar les eines d’anàlisi de dades com per utilitzar els quadres de classificació.

També caldrà reflexionar si el que cal és definir “quins són els nostres papers” o bé fer un sistema nacional d’arxius articulat en un sistema de gestió de la informació en general que ens permeti la gestió del coneixement que es crea a casa nostra,  perquè no es tracta de perdre identitat sinó de reforçar-la, però sobretot es tracta de contribuir a una societat més participativa i més exigent amb l’accés i la custòdia, davant d’un més gran perill de manipulació i d’obsolescència . Una contribució que ha d’anar de allò local al món, preocupant-nos del segell de qualitat de tot el que es generi i es conservi, més que no de la propietat física de les dades.  

A l’entorn d’aquests temes es discutirà i s’exposaran arguments en el XIV Congrés d’Arxivística de Catalunya, en dos dies i mig intensos dels que esperem unes conclusions encoratjadores i pràctiques que vagin més enllà de les bones intencions i de les teories que sempre queden bé en les actes de qualsevol congrés. Nosaltres el seguirem i us contarem les nostres impressions en un pròxim article.

Maria Jesús Llavero, Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida

  Facebook del Congrés 

  Twitter del Congrés