L’IEI REP MÉS DE 720.000 NEGATIUS PROVINENTS DELS FONS FOTOGRÀFICS CEDITS PER JORDI GÓMEZ DEL SEU PARE, JOSEP GÓMEZ VIDAL, I D’ELL MATEIX


L’acte de donació es va formalitzar el dia 4 d’octubre i permetrà que el fons fotogràfic de l’IEI passi a disposar d’un material de gran valor, tant per la seva qualitat com per la quantitat: 542 caixes amb uns 41.000 rodets, 33.000 d’ells en blanc i negre.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Les imatges pertanyen tant a la ciutat de Lleida com al territori i ja s’està treballant per tal que a partir d’elles es faci una exposició que es podrà veure la primavera vinent a l’IEI.

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha rebut de part del fotoperiodista Jordi Gómez Payà el fons fotogràfic del seu pare, Josep Gómez Vidal, i el seu propi, en modalitat de donació en ple domini. La donació l’han formalitzat avui Jordi Gómez i la vicepresidenta de l’IEI, Rosa Pujol, que ha destacat “el gran valor qualitatiu i quantitatiu de la documentació gràfica adquirida, tant de Lleida ciutat com del territori”, un material que contribuirà a “enriquir l’arxiu i serà de gran utilitat tant per projectes propis de la institució com per a les investigacions dels usuaris de l’arxiu”. Entre aquests projectes hi ha una exposició que es preveu que es podrà veure la primavera vinent a l’IEI.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

El fons està format majoritàriament per negatius de 35mms. També hi ha negatius de 6×6, positius originals de les trameses a EFE, i un petit conjunt de pel·lícules de cinema amateur (8 i S8 mms). Tot el fons està guardat en antigues caixes de paper fotogràfic i arxivadors. Concretament es tracta d’un total de 542 caixes plenes de material. Es calcula que poden sortir uns 33.000 rodets blanc i negre i uns 8.000 rodets de color, sense tenir en comte el fons fotogràfic de caràcter privat (bodes, batejos, comunions,…). Tot plegat podria suposar més de 720.000 instantànies.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Des del Servei d’Audiovisuals de l’IEI es considera que aquest és un material gràfic d’especial interès, tant per la quantitat com per la qualitat, ja que es tracta d’un fons molt ric pel que fa a la seva la temàtica i comprèn unes dates en les quals no hi havia molts fotògrafs que fessin la feina que duia a terme Josep Gómez Vidal.

L’inventari i la descripció detallada del fons es farà alhora que s’instal·len els negatius en material de conservació que en garanteixi la seva preservació. Els negatius es troben enrotllats en bobines dins de les caixes. Per tal de poder fer una descripció específica de cada rodet, es procedirà a instal·lar-los en capsetes individuals. La digitalització s’anirà fent de manera paral·lela a la descripció dels rodets, i finalment es traslladaran al dipòsit de conservació. En aquest sentit, la Diputació i l’IEI adquiriran un important volum de material de conservació per dur a terme la preservació del fons fotogràfic.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Cal recordar que Josep Gómez Vidal va dedicar la seva vida professional al fotoperiodisme i a la fotografia de reportatge. La seva obra està formada fonamentalment de reportatges i comprèn els més diversos esdeveniments de la ciutat i del territori al llarg de la segona meitat del segle XX. Bona part d’ells li van ser encarregats per publicacions com el diari ‘La Mañana’, on va realitzar el seus primers treballs i on va estar vinculat fins l’any 1984; o per l’agència EFE, de la qual fou corresponsal durant tota la seva vida professional. A partir dels anys 70, va treballar conjuntament amb el seu fill Jordi, també fotoperiodista. Fou molt coneguda la seva botiga de fotografia al carrer Major.

Article original en la web de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Anuncis

Donació del Fons Fotogràfic de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI


La vídua del sr. Josep Mª Miró i Rosinach, la sra. Josefina Magriñá, ha donat el fons fotogràfic i documental a l’Arxiu fotogràfic de l’IEI. La signatura de la donació es va fer el passat dia 23 de maig.

Aquest fons, es va oferir a l’IEI a finals del 2015 i es va acordar que es realitzaria un inventari del seu contingut abans de signar la donació en ple domini a l’IEI. Durant aquest dos anys, el fons ha estat instal·lat en material de conservació adequat per a la seva preservació i ha estat inventariat en una base de dades que facilitarà la recerca del material als investigadors.

El volum del fons és de 554 rodets de negatius i 455 rodets de diapositives de 35mm i de 6×6. També hi ha més de 6000 fotografies en paper i 162 carpetes amb documentació diversa (articles, fotolits, reculls de diaris, esborranys dels seus llibres, anotacions, correspondència,…). Els rodets de negatius i de diapositives s’aniran digitalitzant a demanda, en funció de les peticions dels usuaris i, a mesura que es digitalitzin, es podrà completar la fitxa descriptiva de cada fotografia.

El Fons de Josep M. Miró  compta amb una interessant mostra de fotografies de gran qualitat, majorment en blanc i negre, que constitueixen una finestra en el temps, ancorada bàsicament, en les dècades dels anys seixantes i setantes del segle XX. El volum d’aquest fons és compon principalment de cinc grups o conceptes fotogràfics ben definits, sobre els quals es pot estructurar una primera classificació temàtica: la fotografia aplicada al Tecno-Art; la fotografia etnogràfica d’àmbit rural; la fotografia etnogràfica de caire folklorista; la fotografia arqueològica i la fotografia historicista sobre estudis medievals.

  • Fotografia Tecno-Art

Són imatges experimentals, en les quals l’autor hi ha aplicat tècniques adquirides com a artista especialitzat en pintura a l’oli, gravats, monotips, aiguaforts i nombrosos dibuixos, realitzats a partir dels anys quaranta del segle XX. En 1964, Miró comença a experimentar amb la fotografia artística, on s’aprecia perfectament el seu bagatge artístic traslladat a la imatge: composició de bodegons i interiorismes rurals; solaritzats; granulats i algunes composicions que s’apropen a un Pop-Art de finals dels seixanta i primeries dels anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica rural

Com a artista consumat en figuracions i paisatges de la Segarra antiga, plasmada en els seus olis en l’etapa artística de 1940-1955, Miró trasllada novament les persones i paisatges segarrencs al clixé fotogràfic. Aconsegueix captar un expressionisme humà en primers plans de fort ascetisme i el sentiment aspre d’una terra dura. Els seus paisatges de la Segarra són un vell testimoni fotogràfic d’una societat rural que finia a finals dels anys seixanta del segle XX i una llum de modernitat que s’albirava als anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica de folklore popular

Es tracta bàsicament, d’unes imatges adquirides a través de la seva feina com a Cap dels Serveis de Composició Artística en la discogràfica Belter. Durant aquest període, iniciat en 1964, Miró plasma fotogràficament aspectes folklòrics d’ampli abast territorial i de diversitat cultural que alhora, serveixen per a portades de discs i cartellisme d’aquest anys seixantes, setantes i vuitantes del segle XX.

  • Fotografia arqueològica

Part del fons Miró Rosinach es nodreix de fotografies realitzades durant el temps en que va desenvolupar la tasca de fotògraf oficial del Museu Arqueològic de Catalunya, en temps del Dr. Eduard Ripoll; i també va fer de fotògraf per la UB, sota la tutela del Dr. Manuel Riu i Riu, director del Departament d’Història Medieval de la universitat. Encara que la major part de les fotografies restin a l’arxiu del MAC, algunes imatges es conserven al Fons Miró Rosinach. Bàsicament, aquelles que formaven part de la seva tasca intel·lectual com a historiador medieval.

  • Fotografia d’estudis medievals

Tot i que inicialment és una faceta que s’engloba dins de l’experiència adquirida al museu arqueològic, Miró desenvolupa una important tasca d’investigador medieval, centrant-se en l’estudi i plasmació fotogràfica de les esteles funeràries discoïdals de la Segarra i altres comarques. Però la temàtica també implementa el seu fons fotogràfic amb imatges d’esglésies i fossars amb esteles “in situ”; en aspectes religiosos i cultuals d’ampli abast, tots ells de gran qualitat expressiva i pedagògica.

Existeix també, un “calaix de sastre” on s’hi engloba un seguit d’imatges captades en contextos puntuals, molt simplificats, però sense prou volum per a fer-ne un corpus temàtic.

 

Miquel Torres, President
Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Historiador i especialista del Fons Miró Rosinach
Marta Llobera
Arxiu Fotogràfic de l’IEI

 

 

La nostra companya i cap del Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Abigail Sagarra Claverol, es jubila


 

Avui el Bloc del GALL dedica aquest espai a una companya que després de molts anys deixa la seva activitat professional. Els arxius a partir d’ara es queden una mica més orfes per la jubilació de l’Abigail Sagarra Claverol, cap de Servei del Patrimoni Bibliogràfic i Documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. Des de la creació del GALL, l’any 1998, l’Abigail ha col·laborat amb aquest grup d’arxivers i arxiveres de les terres de Lleida que hem treballat i treballem per donar visibilitat i Abigailpresència als arxius del nostre territori. Una de les accions més rellevants d’aquest grup ha estat la de potenciar la col·laboració entre els diferents arxius, optimitzar recursos i posar a l’abast de tothom un patrimoni moltes vegades desconegut. L’Abigail ha estat un actiu molt important en tots aquests projectes de col·laboració, per fer fàcil allò que ella sabia que no ho era, i per posar sempre aquell toc tan seu de sensatesa i reflexió davant dels problemes.

Treballar amb fonts primàries d’informació, organitzar-les, descriure-les i posar-les a l’abast de l’usuari dona a la nostra professió una riquesa extraordinària. El patrimoni documental, base excepcional per construir la nostra història passada, present i futura ha estat per a l’Abigail l’eix de la seva tasca. Persona treballadora i resolutiva amb una enorme capacitat dinamitzadora que l’ha dut a promoure un bon grapat d’exposicions i actes.

L’ Abigail, s’ha guanyat l’afecte i la gratitud de totes les persones que han treballar amb ella, o d’aquelles que hem tingut el plaer de treballar-hi esporàdicament, per la seva col·laboració excepcional, diligència i disponibilitat, pel seu rigor, i la seva gran professionalitat. Però també dels investigadors amb qui ha mantingut un contacte molt proper, per la seva amabilitat, amb una voluntat de servei exercida amb una total indiferència per la notorietat.

L’Abigail és una persona idealista, de profundes conviccions, compromesa i reivindicativa. Forma part d’aquella generació de joves d’esquerra que en els darrers anys de la lluita antifranquista, es comprometeren per aconseguir un futur millor. Aquest afany seu per millorar la societat, el va traslladar a la feina, entesa sempre com a servidora pública, des de la qual sempre ha intentat canviar les coses per tal que funcionessin millor.

A partir d’ara ens quedarem amb el seu llegat professional, però el que és més important  amb la persona, és a dir amb l’Abi, perquè malgrat es jubila una companya de feina continuarem gaudint de la seva amistat.

 

Carme Capdevila
Elena González

Els primers trets de Francesc Boix, l’exposició d’un fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya


modificaciodatesfboix_1-1El 2013 una col·lecció de negatius va sortir per segon cop a subhasta, després de fracassar en l’intent que alguna institució o organització catalana les acollís. Va ser quan la Comissió de la Dignitat les va adquirir després d’aconseguir els diners de diferents aportacions i la col·laboració de la revista Sàpiens, l’Editorial Ara Llibres i l’Associació Fotoconnexió de defensa del patrimoni fotogràfic. Es van recuperar un total de 1.400 negatius que s’estudiaren en el sí de la Comissió i de Fotoconnexió que van fer la feina de contextualitzar, digitalitzar i descriure els negatius recavant l’ajut desinteressat d’una munió de professionals i estudiosos que van atorgar de forma inequívoca l’autoria a Francesc Boix. En aquesta tasca també van determinar la personalitat d’algunes de les persones que surten retratades a les fotografies recuperades.

Un cop feta tota aquesta tasca de documentació, descripció i digitalització la Comissió va fer donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya, signada el setembre de 2016; el fons va quedar registrat com Boix (Fotògrafs) amb el codi 1-1058 i immediatament  van quedar a l’abast del públic a través d’Arxius en línia.

Francesc Boix és conegut com el fotògraf de Mauthausen, per ser l’autor de les famoses fotos d’aquest camp de concentració, fons que es troba en el Museu d’Història de Catalunya.

El fons és prou important com per a què s’hagin planificat diferents activitats per a la seva difusió començant per l’exposició ‘Els primers trets de Francesc Boix’ que ha acollit l’Institut d’Estudis Ilerdencs des del 15 de desembre del 2016, comissariada per Ramon Barnadas i Ricard Marco. L’exposició finalitzarà el 5 de febrer del 2017 i després viatjarà al Photomuseum de Zarautz. L’exposició s’ha complementat amb la projecció del documental ‘Les dos guerres del fotògraf Boix’ i una taula rodona a càrrec de Joan Sella, periodista de TVE i director del documental las dos guerras del fotógrafo Boix, Benito Bermejo, biògraf de Francesc Boix i autor dels llibres Francisco Boix: el fotógrafo de Mauthausen i El fotógrafo del horror; Josep Cruanyes, advocat i historiador, coordinador de la Comissió de la Dignitat; Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d’Història Contemporània a la UAB i director de l’IEI de 2011 a 2015; Ramon Barnadas, fotògraf i historiador de la fotografia, comissari de l’exposició i membre del grup de treball i investigació de Fotoconnexió; i Ricard Marco, moderador de la taula rodona; fotògraf i historiador de la fotografia, comissari de l’exposició i president de Fotoconnexió.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-dos-guerras-del-fotografo-boix/2971747/

 

Nou Servei de patrimoni bibliogràfic i documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs


Després de alguns anys de tancament per reformes estructurals a l’edifici de l’antic Hospital de Santa Maria, als que es van afegir algun altre por reformes a l’espai de l’antiga Biblioteca de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, el passat 2 de gener es va reobrir al públic.

Les novetats no s’han limitat a l’espai amb una distribució més racional, la modernització de les instal·lacions i energèticament més eficient, s’ha unit l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la col·lecció de llegats i la Biblioteca en un nou Servei de patrimoni bibliogràfic i documental de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

D’aquesta forma s’uneixen l’important col·lecció de fons local, integrada principalment per monografies impreses a la ciutat de Lleida en el període comprès entre el segles XV i XX, que conjuntament amb el fons de premsa local i comarcal constitueixen una valuosa i excel·lent eina de recerca. Molts d’aquests exemplars formen part dels diferents llegats que la institució ha anat acollint amb el pas dels anys i que dóna a aquest nou Servei les característiques necessàries per a convertir-lo en un Servei de referència per a tots els estudiosos i interessats en els estudis de la ciutat de Lleida i de les comarques de Ponent.

Aquest nou Servei obre amb noves eines de consulta com el catàleg en línia que ajudarà a la consulta i a la investigació

Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?


Parc de les Basses d’Alpicat

Dins del Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha un important conjunt d’imatges de les Basses, el que als anys seixanta del segle passat es conegué com  “EL PARQUE MUNICIPAL ALCALDE FRANCISCO PONS”; en aquest mes d’agost volem fer alguns comentaris històrics sobre el principal lloc d’esbarjo infantil que teníem els lleidatans de la meva generació.Fons Porta, FP.PF.3106_02: Pons Castellà, Francisco; alcalde de Lleida fotografiat al Parc Municipal “Les Basses” , parc del mateix nom

Les anomenades “Basses Depuradores” es van construir al segle XIX amb la finalitat que l’aigua arribés a Lleida el més neta possible pel senzil procediment de deixar que la brutícia es diposités al fons per decantació, però com l’arribada a Lleida era per sèquies descobertes, tornava a embrutar-se; a la premsa de l’època es poden llegir curioses protestes per la mala qualitat de l’aigua de boca; fou als anys 1930 i 1931 quan les basses es van folrar de formigó i es féu una canonada de ferro forjat fins a la ciutat. El lloc, al marge de l’aigua, tenia uns boscos d’arbres que oferien recer contra la canícula i  molts lleidatans hi passaven els diumenges; tot i que resultava llunyà per a un desplaçament familiar, anterioment a l’existència de les piscines molts lleidatans ja hi anaven a menjar la mona per  pasqua; afegim que l’any 1949 es va inaugurar la coneguda escola-taller de jardineria, on hi haurà la primera piscina; malgrat tot als anys cinquanta del passat segle el Segre continuava essent el lloc més proper.

L’any 1957 accedeix a l’alcaldia Francisco Pons i té al davant un important repte com és el desenvolupament del “Plan de Ordenación Urbana”, base de la Lleida actual, elaborat l’any 1952 pel seu antecessor Blas Mola; s’hi preveien importants obres que durà a terme Francisco Pons, com l’eixample de la ciutat: el Passeig de Ronda, la prolongació del mur de Blondel i la nova Avinguda de Madrid, urbanització del Turó de la Seu Vella, continuació de l’enderrocament del barri del Canyeret i, a la fi, les noves piscines de les Basses, la realització de les quals no està exenta de problemes, bàsicament econòmics. L’alcalde Pons endega totes aquestes obres esmentades i posa especial èmfasi en les Basses com un repte personal. A la fi s’inauguren el 18 de juliol de 1958, encara que solament amb dues piscines; però la idea està materialitzada i a partir d’aquest moment no pararà de créixer. L’any 1959 es presenta el gran projecte de les piscines municipals i s’inaugura la tercera (la coneguda “del pont”), les obres duren dos anys i el 1961 es completa el parc amb la coneguda piscina “esportiva” i amb l’obertura del càmping. L’estiu de 1962 les Basses queden definitivament acabades amb les obres pendents de jardineria, parcs infantils i camps esportius i d’altres instal·lacions; amb poques reformes són les Basses que han arribat fins als temps actuals. Tota la dècada dels anys seixanta seran els de màxim esplendor del parc, quan els mesos d’estiu l’ocupació del càmping és total i s’arriben a donar rècords de 20.000 banyistes en un sol dia (el 25 de juliol de 1964, diada de Sant Jaume, festiu en aquells moments). Un dels fets més remarcables de l’èxit del parc, i sembla que va ser una idea personal de l’Alcalde Pons, és que sempre va haver un servei d’autobusos urbans els quals, en els dies festius, eren continus (personalment recordo llargues cues de gent amb cistelles i gran floradors a la plaça Cervantes, al davant de l’edifici de la Presó, però també tinc present que no trigàvem massa a pujar, els autobusos venien un darrera l’altre); al parc es podien llogar taules i cadires per als àpats, encendre foc a les barbacoes, havia casetes per a guardar la roba, es podia aparcar còmodament (evidentment no hi havia tants cotxes…), es podia fer esport i la mainada jugar als parcs infantils; inclusivament tots recordem la famosa piscina de les dones, un lloc que ara no seria correcte políticament però que en aquell moment va ser una imposició de Fons Porta, FP.PF.3899_01: Vistes aèries del Parque Municipal Alcalde Pons ; les Basses; amb els jardins i piscinesl’estament eclesiàstic. A partir de la dècada dels setanta el parc inicia una certa devallada ja sigui per la proliferació de cotxes que permeten largs desplaçaments al jovent, o sigui per la construcció de més piscines als pobles de les rodalies, algunes amb instal·lacions més modernes. En tot cas, l’afluència de lleidatans continua essent notable al llarg dels anys, quasi fins al seu tancament.

Tornant a l’alcalde Pons, no podem deixar de recordar que les Basses es van dir “Parque Municipal Alcalde Francisco Pons”, nom oficial que fou atorgat per l’Ajuntament presidit pel seu successor, Josep de C. Sangenís, nom que va perdurar fins la Democràcia, de forma oficial ja que entre els lleidatans sempre foren, i són, “Les Basses”

 

Josep Ignasi Rodríguez Duque
Cap del Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Guies i mapes turístics de Lleida del Servei d’Arxiu i Llegats de l’IEI


Quan preparem un viatge, volem anar de vacances o ens hem de traslladar a algun lloc, el primer que necessitem saber és com anar-hi, quina carretera hem d’agafar, que hi ha d’atractiu per veure, quina és la gastronomia típica de la zona, on podrem dormir, etc.. Preguntes, totes elles que, ara mateix, es poden resoldre amb un senzill “clic” a Google, i obtenir una completíssima resposta. The Pyrenees in Lerida.: Spain [Document cartogràfic].--  Pobla de Segur : Tourist Board, [1962]

Abans, però, per documentar-nos sobre totes aquestes qüestions necessitàvem una mica més de temps, sobretot per consultar els mapes de carreteres i les guies de turisme. Si volem conèixer com eren les guies turístiques dels anys 50, 60 o 70, el llegat Tarragó del Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d’Estudis Ilerdencs n’ofereix un ampli ventall. Josep Alfons Tarragó Pleyan va ser delegat a Lleida del Ministerio de Información y Turismo durant els anys 1952-1970 i aquesta documentació forma part de la seva activitat professional.

La col·lecció de mapes, guies i tríptics turístics, editats gairebé sempre en castellà, ens il·lustra de com era la província de Lleida cinquanta anys enrere i ens deixa constància de com s’han transformat les infraestructures turístiques o com han anat evolucionant els interessos dels seus usuaris. Amb el títol “El valle de Aran datos informativos 1966” aquesta guia ofereix un conjunt inestimable d’informació sobre situació geogràfica, clima i vegetació, costums, economia i serveis, excursions, allotjaments i gastronomia. La guia es complementa amb un mapa desplegable de situació.

Mapa Turístico de los Pirineos de Lérida: España [Document cartogràfic] .- - Pobla  de Segur: Delegación de la Cámara de Comercio, 1961Altres guies, editades també en francès o anglès, ofereixen una visió més general dels Pirineus, però amb una informació suficientment detallada i precisa per oferir una idea clara dels atractius turístics que trobarà el visitant.

En el conjunt hi trobem també informació sobre municipis de la província de Lleida. Generalment són guies dels anys seixanta editades pel Ministerio de Informacion y Turismo. Presenten un disseny i unes mides estàndard i estan pensades per ser molt visuals ja que incorporem imatges en color.

Un “Plano guia de Lérida”, editat l’any 1931, ens permet fer-nos una idea de com era la ciutat en aquella època. Hi descobrim que la Rambla Ferran era la Avenida de la República o que el carrer Camp de Mart era C. de Pablo Iglesias i també sabrem que Lleida tenia llavors 46.500 habitants.

Aquest plànol guia ens informa sobre monuments i llocs d’interès, transports, associacions culturals i institucions, espectacles, hotels i restaurants, etc… És curiós comprovar com encara avui continuen la seva activitat algunes de les entitats culturals d’aquella l’època (Orfeó Lleidatà, Centre Excursionista, Acadèmia Mariana) o quePlano guía de Lérida [Document cartogràfic] .-- Madrid : Patronato Nacional del Turismo, 1931 encara existeix algun dels hotel citats ; però, malauradament , no queda cap rastre dels cines, teatres o cafès que figuren a la guia.

Informació sobre art, festivals culturals o esports d’hivern juntament amb un seguit de mapes d’altres indrets de la geografia catalana, completen una col•lecció que ens fa reviure altres temps.

Servei d’Arxiu i Llegats
Institut d’Estudis Ilerdencs