Cometrem el mateix error?


Les i els professionals de l’arxivística estem en un moment en el que ens movem entre les possibilitats que donen els avenços tecnològics per la gestió de la documentació i el dret a l’accés i la legislació que limita aquest dret casi al mateix ritme. Deixar únicament en mans de juristes la decisió de dret a l’accés de la documentació pública ha estat una forma que els governs i les administracions han trobat per a que tot allò que mai no han estat disposat a deixar consultar a la ciutadania continuï de la mateixa manera, tanmateix ja no es pot atribuir a l’arbitrarietat dels estaments administratius i governamentals. No, ara en resolucions fonamentades en alguna legislació, pocs cops tota la que es podria portar a col·lació, que tenen poc en compte el context de la sol·licitud (investigació en curs, món acadèmic i científic, difusió de coneixement, restitució de la memòria), limiten l’accés total o parcial a documentació a la que tota la vida s’havia tingut accés. Ho fan interpretant la normativa que segons els o les juristes, com eclesiàstics medievals, són els únics amb la capacitat per fer-ho.

Així, com abans ho van fer els informàtics, els juristes ens fan callar amb un llenguatge críptic de circumloquis, protegint el dret a l’honor de persones mortes o la dignitat d’uns hereus possibles que en tot cas és aquell que vol accedir el que ha de demostrar de forma fefaent que ho estan. Com als anys 80-90 els informàtics es van fer amb un camp professional on els coneixements i competències estaven en les nostres mans, ara ho fan els juristes. Els uns i els altres ens releguen, aleshores i ara (amb algunes excepcions), a purs magatzemistes o en el millor dels casos curadors de museus documentals. Mentre, les i els arxivers fan cursos, màsters i postgraus per actualitzar uns coneixements que mai no podran ser complets, perquè està clar que una persona no pot abastar-ho tot i les organitzacions per a les que treballem no crearan una plantilla suficient on es recullin totes les especialitats necessàries, cada dia més, per poder conèixer tot de tot el que es gestiona en un arxiu.

En els dos casos n’hem volgut estar a l’alçada. Oberts a col·laborar, hem prestat atenció als requeriments que ens arribaven des d’elles, però tret de comptades ocasions el retorn no ha estat de la mateixa intensitat i finalment ens hem trobat, en el millor dels casos, asseguts en una sala on era evident que la nostra opinió no comptava i els nostres coneixements no eren requerits.

Som així. Ens il·lusionem amb tot allò que creiem que pot potenciar la gestió documental, de la informació i sobretot de l’accés, que la majoria de la professió entén que per norma ha de ser lliure. Ara hem trobat una altre d’aquestes il·lusions. Em refereixo a tot allò, tecnologic o ontològic, que ens permetrà obrir dades i posar-les a disposició per a la utilització i reutilització. Perquè som uns fervents creients de la “religió”de la transparència, com ho vam ser abans (encara ho som) de la informatització, d’Internet i de tenir normes clares i fàcilment interpretables. Però el problema és el mateix amb el que ja ens vam topar anteriorment, no tenim la capacitat tècnica, pressupostària ni el personal per tirar-lo endavant i aplaudim qualsevol iniciativa més o menys privada que ho permeti fer.

Cal obrir dades, govern obert, administració oberta, només així aconseguirem que la transparència real cali en la cultura burocràtica de les organitzacions en les que treballem. Però què passa quan un cop més això es basa en projectes privats i limitats? Projectes que poden tenir un origen més o menys generós, però que finalment acabaran buscant un benefici directe o indirecte? Durant més de 30 anys, més de 150 investigadors i investigadores de tot Catalunya han estat buidant les dades que permetran valorar el cost humà de la guerra civil, un projecte que ha impulsat i finançat el Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Ara s’està finalitzant l’etapa de buidat i començaria la d’explotació de les dades i és en aquest moment que un d’aquests projectes que ens ha enlluernat, el de Concha Catalan, surt a la llum i la seva impulsora exigeix la migració de totes les dades invocant la llei de transparència per a prosseguir amb el seu projecte que, com ja hem pogut anar comprovant d’altres territoris, ja té uns primers resultats en forma d’articles signats per ella com a bona periodista de dades que és. Y ens tornem a equivocar!

Nosaltres hauríem de ser les primeres persones d’enfrontar-nos a la utilització per a fins espuris de la feina d’uns altres, i més quan aquests altres són investigadors i investigadores que sabem que han utilitzat les seves vacances i els seus diners en molts casos, per a poder-lo portar a terme. Ara que tot està apunt per a recollir els fruits, és a dir, per a poder tractar i utilitzar les dades recollides, ve una altra persona i amb les mans netes i descansada s’endú el mèrit, l’ovació i el producte acabat. D’aquesta forma es posarà punt i final a moltes tesis doctorals que estan en elaboració, perquè quina aportació científica es pot fer quan ja no hi ha novetat?

Però les dades hi seran igual i es podran treballar igual, però seran accessibles per a més gent. Aquesta és una de les consideracions que s’han fet de forma més repetida. Pensem una mica, la feina del buidar dades als arxius, encara és una tasca feixuga i per tant poc apetible. Si això tira endavant, i sembla que ho farà amb el nostre beneplàcit, els investigadors esperaran des de casa a poder consultar les dades, no els documents escanejats, sinó les dades separades i preparades per poder-les explotar i amb les nostres migrades plantilles aquest servei no el podrem oferir i la senyora Catalán no vindrà a l’arxiu de forma física o virtual a buidar-les, però sí exigirà i com ella altres que les dades estiguin disposades per a l’explotació i nosaltres tornarem a estar relegat, un cop més, a mers emmagatzemistes o en el millor dels casos gestors de museus de documents.

Maria Jesús Llavero

Arxivera de l’Arxiu Històric de Lleida

Anuncis

Posició de l’AAC-GD en relació a la modificació de la LAD per a la seva adaptació a la Llei de transparència, accés a la informació i bon govern


Puzzle_Krypt-2 (1)No és la primera vegada que des d’aquest bloc manifestem la nostre temença que la transparència no passi de ser un aparador. També des d’aquí expressàvem la nostra estranyesa pel fet  d’elaborar una Llei, la 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació i bon govern, que s’ocupava de l’accés a la documentació pública com si no hi hagués cap altra Llei que ho regulés.

Durant la tramitació en comissió d’aquesta Llei vam recolzar, com no podia ser d’una altra forma, les al·legacions, proposicions i consideracions que l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya van presentar en el seu dia i de la mateixa forma vam assumir les esmenes presentades durant el tràmit corresponent a l’avantprojecte de Llei pel qual es modifica la Llei 10/2001, de 13 de juliol, d’Arxius i Documents.

Un cop resoltes i contestades ens afegim al comunicat fet públic per l’AAC-GD, sobre tot en allò que té a veure amb la necessitat inajornable de fer una revisió integral de la  LAD que possibiliti un encaix real amb la Llei de Transparència que permeti la consideració d’un únic instrument legislatiu que doni una major seguretat jurídica, però sobre tot una revisió que desenvolupi tots aquells articles que durant aquest temps no han contat amb l’interès del legislador. En realitat tot aquest periple que ens ha portat fins a aquest, ara ja, projecte de Llei parla sobre tot del poc convenciment que el legislador i els nostres governants tenen de tot allò que té a veure amb la publicitat i l’accés

1_Posicio_Modificaci_LAD

Transparència, publicitat i accés?


Fa 6 mesos que es va publicar la Llei 19/2013, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. En la disposició final novena, es preveia l’entrada en vigor de forma immediata del Títol II, el referit al Bon Govern, ajornant fins a un any des de la publicació l’aplicació del Títol Preliminar, el Títol I i el Títol III. És a dir, estem a 6 mesos de l’entrada en vigor del Títol referit a la “transparència de l’activitat pública”.

2725936856_477c2a7b45_z

Des de la banda dels professionals de la gestió de la informació i la documentació s’han succeït una sèrie d’articles d’anàlisi i/o opinió en relació amb el projecte de Llei, fent aportacions que pretenien millorar un articulat que presentava moltes mancances. Un cop aprovat el text definitiu, el que s’han publicat, sobre tot, són anàlisis jurídics de professionals del dret, però sobre tot s’han programat conferències i cursos, tan des de les administracions com des de les diferents associacions professionals.

La Llei 19/2013 aporta els conceptes de transparència, publicitat activa i dret d’accés, com a elements importants en la pràctica del bon govern. Podríem pensar que la transparència engloba els altres dos conceptes i fins i tot el de publicitat seguida de qualsevol qualificatiu. La transparència no és únicament una pràctica administrativa sinó una forma d’entendre la relació entre els ciutadans i l’Administració pública. En un règim de transparència, la publicitat és la norma en tots els procediments durant tot el procés, això facilita l’accés a la informació en qualsevol moment i si han d’existir excepcions ho són de forma puntual i amb terminis concrets i coneguts. Cap d’aquests punts queden garantits, a pesar del que s’esmenta en el punt I del Preàmbul respecte a l’accés, com es pot parlar de garantia quan el silenci es qualifica de negatiu i no es preveu cap tipus de control o sanció pel cas d’aquest silenci, permetent que el silenci sigui la pràctica habitual i per tant dilatant el dret d’accés, entorpint la publicitat passiva i consegüentment la transparència.

Aquesta Llei passa a formar part d’un corpus legal que té a veure amb la publicitat i lliure accés a la informació pública que s’inicia en l’art. 105b) de la Constitució Espanyola i que va tenir una primera regulació en la Llei 30/92, de 26 de novembre. Posteriorment, de forma sectorial, es va afegir la Llei 27/2006, de 18 de juliol, sobre accés a la documentació relacionada amb el medi ambient i la Llei 37/2007, de 16 de novembre, sobre la reutilització de la informació del sector públic i la 11/2007, de 22 de juny, de l’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics. Un conjunt normatiu que té en l‘Esquema Nacional d’Interoperabilitat una eina bàsica per fer-la possible i en la Llei Orgànica de Protecció de Dades de caràcter personal part dels límits legals de l’accés i la publicitat de la informació pública.

dia-dos-deficientes-fc3adsicosA pesar de la producció legislativa la millora en l’accés no ha estat perceptible. Aquesta millora perquè sigui real ha d’estar relacionada amb la simplificació i redisseny dels processos administratius, amb la necessària connexió de les diferents administracions públiques i també amb la incorporació real de les tecnologies de la informació tant en els nivells de generació de documentació com en la interacció amb els ciutadans, arribant a la preservació i per tant fent real la possibilitat de reutilització, d’accés i de tot tipus de publicitat. És per això que és molt difícil fer una planificació adequada d’un Sistema d’Informació d’aquest abast prescindir d’una part dels professionals que han de fer-lo possible.

Cal dir que la Llei 19/2013 universalitza l’accés -aquesta és la gran novetat-, en el subjecte del dret -qualsevol ciutadà- i en l’objecte -qualsevol document estigui o no finalitzat el procediment-, tot i que com ja he dit la garantia que es pugui exercir no està realment garantida. També estableix de forma explicita la publicitat activa fent un llistat de temes que han de ser objecte d’aquest tipus de publicitat. En la nostra opinió la distinció entre la publicitat activa i passiva treu credibilitat a la voluntat de transparència.

El cas és que queden 6 mesos per a l’aplicació del Títol II d’aquesta Llei que respon a una demanda social de transparència i de moment sembla que s’estan centrant els treballs en webs de transparència que donen accés a informació més o menys estàtica que en la majoria dels casos ofereixen uns itineraris de cerca concrets i una reutilització de la informació mínima. Quant a la publicitat activa sembla que la única preocupació del ciutadà és la informació econòmica i la que es refereix als organigrames, funcions i àmbits competencials, però no sembla que la transparència i l’accés lliure que preconitza la Llei que ens ocupa pugui ser una realitat el 10 de desembre pròxim. Haurem d’estar a l’aguait.

Ja està aquí de nou! l’avantprojecte de Llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern


Fa un temps en aquest mateix bloc vam publicar una entrada en què posàvem de manifest  la falta de legislació d’Espanya en matèria de transparència de l’Administració pública i accés a la informació. L’article venia a tomb al fet que, a l’octubre de 2011, s’havia presentat per part de l’aleshores Govern l’avantprojecte de Llei de Transparència i Accés dels ciutadans a la informació pública. En aquell article fèiem un anàlisi d’allò que ens semblava més rellevant, les mancances que creiem que presentava i algun dels punts forts que li veiem. Per mort de la lentitud parlamentària, ja sabem que sempre hi ha coses més importants que el fet que els ciutadans estiguin al cas de conèixer allò que es cou a les cuines dels governs i les administracions, l’avantprojecte no va tirar endavant. Una vegada passades les eleccions i produït el canvi de govern l’avantprojecte es convertí en proposició de llei entrant a la mesa del parlament el 21 de desembre de 2011,  i passant a discussió del plenari el passat 13 de març on el partit al capdavant del Govern el va desestimar fent ús de la seva majoria absoluta.

El gener d’aquest any, el Govern ens havia informat de la intenció ferma de presentar un avantprojecte propi, fent bona la costum espanyola de reiniciar una i altra vegada el mateix projecte sense aprofitar allò que ja han fet els altres.

Des de l’octubre passat fins ara s’han reforçat i augmentat, sobre tot a les xarxes socials, les iniciatives que demanaven transparència en les administració pública i la regulació de l’accés a la informació en l’Administració pública, son exemples Tu derecho a saber o Coalició proaccés. Al mateix temps governs autonòmics, com el navarrès, han anat treballant per aprovar regulacions sobre aquest aspecte en el seu àmbit.

A Catalunya encara estem pensant quina serà la millor manera d’afrontar aquesta transparència, exigida des de les institucions europees, i demandada cada cop més per una societat en procés de canvi. El Síndic de Greuges acaba de presentar un informe en el qual demana que la Llei sobre Transparència que s’està elaborant en el Parlament sigui completa i eviti l’actual dispersió de la normativa. Les principals queixes que apunta el Síndic són aquelles relacionades amb la negació de dades i l’accés als arxius.

El dilluns 26 de març s’ha publicat l’avantprojecte de la Llei de Transparència, accés a la informació pública i bon govern. La primera cosa que ens va cridar l’atenció durant l’exposició que féu la vicepresidenta del Govern, el divendres passat, va ser el fet que hi haurà informació que haurà de ser publicitada obligatòriament a través dels diferents webs institucionals.

El que ja no ens ha sorprès tant ha estat l’anunci de la major facilitat que es dóna als ciutadans per presentar sol·licituds d’informació, les quals han d’obtenir resposta, obligatòriament, en el termini d’un mes, seguint la tendència de les diferents reformes que ha patit la Llei de procediment administratiu de l’Estat i la de la Generalitat, i la Llei d’accés electrònic dels ciutadans a l’administració; en unes i altres s’estableixen procediments i terminis per l’accés i, en cada ocasió, s’han fet anàlisis sobre els avantatges que aportàven aquestes millores i, malgrat tot, continuem gaudint d’administracions publiques reticents a contestar consultes sobre informació o donar accés als seus documents.

Un evident avenç és la definició d’allò que s’entén com informació pública, tanmateix no podem oblidar el contenciós entre el Govern Central i la Junta d’Andalusia arran de la aprovació de la Llei andalusa 7/2011, de 3 de Novembre, de Documents, Arxius i Patrimoni Documental de Andalusia. Contenciós en què Madrid portà a la Junta davant del Tribunal Constitucional per discrepancies amb l’ampliació de les possibilitats d’accés dels ciutadans als documents oficials. Ni obviar, tampoc, la reaparició d’excepcions referents a  “la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública o la investigació i sanció dinfraccions penals, administratives o disciplinàries o les possibles afectacions per la Llei de Protecció de Dades.

És cert que la informació institucional, organitzativa i sobre planificació (la referent als pressupostos) haurà de quedar a l’accés lliure a través de les diferents pàgines webs institucionals, es coneix com a publicitat activa (Capítol I), i que per facilitar l’accés als ciutadans sembla que tindran un únic enllaç a través d’una mena de portal de la transparència com ja existeixen en altres països.

En el capítol II trobem una diferència, el concepte d’accés parcial (art. 12) en els casos que no es vegi afectada la totalitat de la informació, se concedirà l’accés parcial, amb l’omissió prèvia de la informació a la qual se li apliqui el límit, tret que d’aquesta acció resulti una informació distorsionada o que no tingui sentit.

En aquest mateix capítol, en la Secció 2a, es recull el procediment per a la sol·licitud de la informació, l’admissió, la tramitació i la resolució i crea les Unitats dinformació en l’àmbit de l’Administració General de l’Estat, les quals seran les encarregades de tramitar les sol·licituds d’accés i les de recollir i difondre la informació referida a la publicitat activa entre altres coses, caldrà preguntar-se en que punt queden els arxius o simplement és una nom nou per a la mateixa cosa (sincerament creiem que no).Transparencia

Quant a la resolució el termini per dictar-la és d’un mes proprrogable per un altre si hi ha algun problema (i quan no n’hi ha?) i a més aquest termini s’ha pogut interrompre en el cas que hi hagi dades de caràcter personalj a que es donarà trasllat als afectats perquè facin les seves al·legacions, el que no ens diu el text és si és un termini conjunt per a tots els afectats o per a cada un d’ells, amb la qual cosa s’eternitzaria. Per últim, si s’ha passat el termini de dictar resolució el silenci serà negatiu en tots els casos.

Per últim és crea una Agència Estatal de Transparència, Evaluació de las Polítiques Públiques i de Qualitat dels Serveis (art. 21) que serà l’organ que coneixera en via administrativa dels recursos dels actes expressos i presumptes i és preceptiu abans de presentar el recurs al Jutjat Contenciós Administratiu i es repeteix el termini d’un mes i el silenci negatiu. En l’últim punt d’aquest article és recull l’obligació de comunicació de les resolucions dictades al Defensor del Pueblo, no sembla que tingui un altre caràcter més que l’informatiu.

També cal remarcar que tal com ja és habitual es prioritza l’accés per Internet, però recull el dret del ciutadà de demanar-lo per la via i en el format que li sigui més útil i s’atendrà sempre que sigui possible i no n’hi hagi un mitjà més econòmic. L’accés a la informació serà gratuït, però les còpies necessàries o el fet de tenir que traslladar-lo a un altre suport podran gravar-se amb taxes.

Totes aquests qüestions de ben segur que ens tindran ocupats, de moment els pròxims quinze dies en què qualsevol de nosaltres podem aportar suggerències, ja que s’ha obert el període de consulta pública a la pàgina web del Ministeri de la Presidència.