Entre tots conservem la memòria del nostre temps


Davant dels greus esdeveniments que hem viscut els darrers dies com a ciutadans i les greus conseqüències que aquests poden provocar en la nostra societat, no podem romandre de braços creuats i en la nostra condició d’arxivers creiem que és important que es conservi la memòria de tot el que s’està esdevenint.

fotografia cedida per Roger Aran

Com a professionals del món dels arxius oferim la nostra experiència i coneixements per recuperar tot aquell document, textual o gràfic generat o recollit pels ciutadans, associacions o entitats durant aquests dies, per poder garantir entre tots la preservació de la memòria perquè passi el que passi, puguem garantir el dret democràtic d’accés a una informació fiable i veraç, contribuint d’aquesta forma a la tan desitjada transparència administrativa i institucional. 
Us proposem que ens feu arribar tot aquell material gràfic enregistrat i/o rebut (vídeos, fotografies, cartelleria, manifests…) al següent correu electrònic gall1octubre2017@gmail.com o  gallsetembre2017@gmail.com indicant-nos les següents dades: El vostre nom, la població on es va realitzar la gravació o fotografia, la data de la captura.
Tot el material recollit serà dipositat a l’Arxiu Històric de Lleida per garantir la seva difusió i conservació per generacions futures. Al bloc del GALL donarem notícia de l’acte de dipòsit, el tractament que rebrà i de les seves condicions de consulta.

Aquesta crida es fa amb la voluntat de poder oferir una imatge global i transversal de tots els fets que estem vivint des de diferents vessants i punts de vista passant aquestes setmanes. 

fotografia cedida per Roger Aran

A banda, ja sabeu que si teniu material gràfic o textual que considereu important conservar us podeu posar en contacte amb el vostre arxiu de referència, l’Arxiu Municipal o l’Arxiu Comarcal més proper.
Per qualsevol dubte podeu contactar directament amb nosaltres a través del mateix correu electrònic indicat.
 
La conservació de la memòria és cosa de tots, ajuda’ns a que no sigui una memòria esbiaixada
GRUP ARXIVERS DE LLEIDA 
Anuncis

#NoTincPor: l’arxivística del dol


El passat 19 d’agost en Vicenç Ruiz publicà a la revista Núvol el següent article que reproduïm íntegrament.

 

“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning”

Jacques Derrida

 

Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.

Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.

Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.

Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.

Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.

Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.

Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.

Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.

Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.

 

El dret a l’oblit o la falta de memòria


biblioteca_sarajevo en llamasNo és res nou que els que arriben al poder pel camí que sigui tenen molta pressa en fer oblidar tot allò que no té a veure amb ells, normalment fent accions que siguin més transcendents, decisives o simplement espectaculars que els seus predecessors. Però també ens hem trobat al llarg del temps aquells que han falsejat la Història i fins i tot han posat molta voluntat a destruir la memòria de l’existència d’aquells que havien estat els seus oponents. En alguns casos tenim la sospita que ho van aconseguir completament ja que només queden esments indirectes que mai no es poden concretar, en altres casos la tossuderia dels investigadors els ha portat a les fonts més quotidianes, les més allunyades de les que expliquen la història oficial, aquelles que se apropen a la història oral per la immediatesa del testimoni que recullen. És d’aquesta forma que la Història de grans dates, batalles i reis, s’ha anat omplint d’homes i dones de carn i ossos, dels seus costums i els seus conflictes i ens han apropat realment als nostres avantpassats buscant en el què eren l’explicació del què som.

Malgrat tot no han estat persones públiques o  governs els que han provocat aquesta situació, sinó que ha estat un “particular”, una persona anònima la que amb la seva demanda al Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha aconseguit la  sentència del 13 de maig de 2014 que reconeix als seus ciutadans que poden exercir el dret a l’oblit a Internet. La sentència obliga els cercadors a retirar de les seves llistes de resultats de les cerques pel nom d’una persona els enllaços a les pàgines web publicades per tercers que continguin informació que l’interessat consideri inadequada o irrellevant sempre que un ciutadà europeu ho demani encara que  la informació sigui veraç i lícita.qq

La Història (en lletres grans i en petites) està farcida de relats d’enganys, de covardies, de conflictes de veïns, d’infidelitats i deslleialtats, de negocis poc clars i de mostres de força d’un col·lectiu cap a un altre, però això és el que és i és el que som. Quants “herois” han tingut un passat poc afalagador, de vegades el que ha estat execrable ha estat el seu esdevenir posterior al fet recordat, i ningú dubta que tot és part de la seva personalitat i que és el conjunt de fets de la seva vida el que el justifica i l’explica. No es nega que tothom tenim dret a defensar la nostra pròpia imatge i controlar-la, com va haver un temps en el que els nostres pares i germans van tenir el dret a defensar l’honor de la seva família fins i tot amb la mort del que l’ofenia. Malgrat reconèixer això, des de la perspectiva de la preservació de la memòria, de la construcció d’un relat històric que expliqui la realitat que vivim i no només la de les accions polítiques dels nostres governs, que a voltes estan tan allunyades de la nostra quotidianitat, no podem menys que mirar amb recança la derivada que està provocant tot allò que s’anomena “el dret a l’oblit” que justificant-se amb el potencial de les TIC i de la nostra recent estrenada identitat digital, pregona i recolza l’esborrat d’aquell rastre que la persona no vulgui que romangui en el món virtual.

Hem de recordar que sempre hem tingut una identitat que anava més enllà de nosaltres i del nostre cercle més pròxim, una identitat en paper, sí, però que ens transcendeix més enllà fins i tot dels límits del nostre poble. Una identitat que es recollia en el moment de néixer al llibre de batejos, posteriorment el de naixements del Registre Civil, i que durant tota la vida s’ha anat reflectint en uns documents més o menys privats, més públics quan la qüestió a publicitar no és precisament bona, edictes, sentències, etc.

Ara el Consell Assessor de Google pensen que el dret a l’oblit no potser total i universal, segons un últim informe cal retallar l’admissió de les sol·licituds de persones que tinguin una rellevància social o política, ja que es podria estar col·laborant a falsejar la realitat o millor a fabricar una realitat a mida. Davant d’això potser la pregunta és: Quan i qui decideix qui té un rol prou important per no accedir a la seva sol·licitud d’esborrat de la seva presència en les cerques de Google.

Si tots i cada un de nosaltres demanem que s’esborri la nostra petjada digital, acabarem amb qualsevol possibilitat de recuperar un relat alternatiu de la memòria de què i com es vivia durant la nostra existència en un món que cada cop més la vida transcorre en la xarxa i la informació ens arriba en format digital, només quedarà el que vulguin que recordem del temps en els que hi van ser aquells que ostenten el poder en cada moment i es pot donar la paradoxa que l’inici de la Societat de la Informació sigui l’època de la que menys informació existeixi de les persones que la van viure, perquè això no va només d’esborrar les fotos de les borratxeres que s’han penjat al facebook, sinó de la reelaboració d’una identitat digital útil i desitjada… Una mica lluny d’un entorn de transparència i  honestitat que sembla que ara també es demanda, però sobre tot  molt lluny de la memòria

beach-296222_640

 

Maria Jesús Llavero

Arxiu Central Audiència provincial i jutjats de Lleida

“De qui (no) són els arxius històrics?”: La deficient regulació del dret a l’accés dels documents públics a Espanya


Arxius històricsEn un article publicat a La Vanguardia a finals de juny, sota el títol “De qui són els arxius històrics”, l’historiador Borja de Riquer denunciava la greu situació d’inaccessibilitat que pateixen els arxius històrics espanyols arran d’accions empreses pel govern actual com l’última notícia sobre el tancament “absolut i indefinit” de l’arxiu històric del Ministeri d’Afers Exteriors.

El que està passant amb la documentació del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació ve de lluny: a finals del 2010, bona part d’aquesta documentació és declarà com a “secreta i reservada” sine die per consell de Ministres, a petició de l’anterior ministre d’Afers Exteriors del Govern Zapatero, el ministre Moratinos. Aquesta mesura no fixava límits temporals a la restricció de l’accés, amb la qual cosa també afectava a fons històrics que fins llavors havien estat consultables i deixava interrompudes les recerques dels investigadors que hi estaven treballant. Historiadors i investigadors s’hi van manifestar en contra públicament i uns 300 historiadors entre els quals el mateix Borja de Riquer, van signar una petició al Govern. El ministre Margallo va dir en un principi que revisaria l’acord per posar a disposició aquells documents que fossin consultables, però finalment va prendre una decisió encara més dràstica. A finals del 2012 es tancava l’accés a la documentació de l’Arxiu del Ministeri i es repartien els fons entre l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu General de l’Administració, sense tenir més informacions sobre quan serien consultables.

Arxiu HistòricAquest no és pas un fet aïllat, altres fons de l’Estat com els del Ministeri de Defensa es troben en una situació d’inaccessibilitat similar. Uns deu mil documents militars corresponents a l’època de la Guerra Civil i al Franquisme estan fora de l’accés públic des del maig del 2012, per decisió de l’actual ministre de Defensa, Pedro Moronés. Uns documents que el govern anterior de la ministra Chacón s’havia encarregat d’examinar, i que, tot i tenir l’acord preparat per a que fossin desclassificats, aquest mai es va arribar a aprovar.
La decisió política que els governants de torn prenen per a controlar o restringir l’accés a aquest tipus de documentació pública es justifica moltes vegades com una mesura per a garantir “la seguretat i la defensa de l’Estat” d’acord amb les “matèries reservades” que empara la llei. Així, la classificació de documentació oficial queda avalada per la Llei de Secrets Oficials, una llei preconstitucional que data de l’any 1968, i que determina quines matèries seran restringides als ciutadans apel•lant a conceptes tant generalistes i ambigus com “la protecció, la seguretat o la defensa de l’Estat”, que fa que sigui molt relativa la interpretació dels seus preceptes.

Podríem pensar que la Llei de Transparència aprovada l’any passat ajudaria a donar llum en aquests casos. Doncs bé, si bé en principi garanteix el dret d’accés a la informació pública, de seguida hi posa límits quan “la informació suposi un perjudici per a la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, la seguretat pública, […] els interessos econòmics i comercials, la política econòmica y monetària […], la garantia de la confidencialitat o el secret requerit en processos de presa de decisions, o la protecció del medi ambient”. Només cal veure que es tracta de l’enumeració de matèries reservades de la vella Llei de Secrets Oficials, complexa i general, que no defineix en quines circumstàncies concretes es restringeix l’accés ni com es justifica aquesta restricció. Seguim al 1968.
Els historiadors ja han fet palès més d’una vegada la greu situació d’inaccessibilitat als arxius espanyols per tirar endavant les seves investigacions (les quals paradoxalment són la majoria de vegades impulsades i finançades per l’administració pública) i s’han vist obligats a estirar el fil de les seves investigacions en altres països amb polítiques d’accés consolidades.

Arxius HistòricsTant les polítiques internacionals d’arxius (ICA, NARA, UNESCO) com els països amb democràcies més madures han implantat sistemes de desclassificació sistemàtica de la documentació secreta dels estats. Per exemple, al Regne Unit als trenta anys, als Estats Units als 50 anys o Suècia on s’han establert disposicions temporals en funció de les dades per a què qualsevol ciutadà tingui accés lliure a la informació pública. A Espanya la normativa arxivística existent s’ha desenvolupat amb varies lleis per comunitats autònomes i una norma general, la Llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985, que ha quedat obsoleta amb l’evolució d’altres polítiques sobre protecció de dades i accés a la informació i promoció de la transparència. En aquest sentit, el col•lectiu d’arxivers s’ha manifestat en nombroses ocasions (per exemple, amb peticions a la Llei de la Memòria Històrica o la Llei de la Transparència).

A nivell de dades personals també és un problema jurídic de definició de termes. On es fixen els límits entre els drets constitucionals a l’honor de les persones, a la intimitat privada i la pròpia imatge contra el dret a la informació pública? I entre els drets personals i l’interès general?
El dret d’accés a la informació pública està reconegut a nivell internacional i, en els casos d’informació restringida, s’hauria d’aplicar disposicions temporals per saber almenys quan serà desclassificada. A Espanya, però, sembla que les directives no són clares i el poder final sobre l’accés és una decisió únicament política, que té poc en compte els criteris tècnics. Un reflex més de la deficiències democràtiques que viu el país.

Podeu llegir l’article sencer aquí: http://www.lavanguardia.com/encatala/20140623/54410301718/son-arxius-historics-borja-riquer-opi.html