El passat 19 d’agost en Vicenç Ruiz publicà a la revista Núvol el següent article que reproduïm íntegrament.
“the work of the archivist is not simply the work of memory. It’s a work of mourning”
Jacques Derrida
Manllevo la cita inicial del cinquè capítol del llibre de Verne Harris Archives and Justice, on l’autor sudafricà exposa l’impacte que l’obra del filòsof francès ha tingut en la seva vida professional i personal. Difícilment, avui, tres dies després del doble atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils, podríem resumir millor per què el sector arxivístic català no pot restar-ne al marge professionalment. A través de les xarxes socials, tant les associacions (AAC, AsF) com moltes institucions (Arxiu Nacional, arxius comarcals i municipals, etc) han mostrat la seva solidaritat i el seu compromís cívic. Ara bé, cal fer un pas endavant. Més enllà del condol, hem de ser capaços d’obrir i compartir les eines que emprem diàriament en el nostre treball de dol.
Derrida fa aquesta reflexió sobre l’arxivística en una comunicació presentada a Sudàfrica on avalua la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. El filòsof entén que si disposéssim d’un hipotètic “arxiu total”, aquest, com succeeix amb el dol, tindria com a productes tant la preservació de la memòria com l’oblit. És a dir, només construint i conservant a través de l’arxiu una memòria plena d’allò que ha succeït, podríem permetre’ns l’opció d’oblidar. Per la seva banda, Verne Harris hi afegeix una altra capa de dol en aquest procés. Com a bon professional, és conscient del dol que suposa la impossibilitat d’assolir un arxiu total, la impossibilitat d’excloure la(les) injustícia(-cies) i la marginalització/exclusió de qualsevol procés d’avaluació i selecció documental. Amb tot, aquesta impossibilitat no ens ha d’aturar, sinó que precisament ens ha d’esperonar per treballar obertament i fer partícip al conjunt de la ciutadania.
Davant del terror el trauma és inevitable. Un dels camins més importants, sinó el principal, per alleugerir i intentar superar el trauma és el treball del dol a partir de la gestió de la memòria. A nivell personal, per descomptat, però també a nivell col·lectiu. És sobretot en aquest segon pla que l’estructura arxivística del país ha de prestar el seu servei. De la mateixa manera que ja ningú no dubta que la gestió de la informació pública, la gestió documental, comença en el moment que es creen dades i documents, hem d’interioritzar d’una vegada per totes que la gestió de la memòria, la gestió essencialment d’allò que esdevindrà patrimoni documental, comença també en el present.
Confiem plenament en què els sistemes de gestió de documents dels Departaments de la Generalitat garantiran l’autenticitat i integritat de la informació pública vinculada als atemptats i que aquesta serà transferida als arxius centrals quan pertoqui. Però els centres d’arxiu, i penso sobretot en els que encara porten l’adjectiu d’històrics, han de tenir la mateixa funció proactiva de captació i gestió de la informació que genera el conjunt de la societat aquests dies, especialment, a través de les xarxes socials i, més enllà, acompanyats, en aquest tractament arxivístic, de la participació de les persones i col·lectius que la generen.
Començant pels tuits dels perfils institucionals, que a dia d’avui encara no compten amb una explícita política de preservació com correspon a la resta de documentació pública, tal com ja hem exposat en diverses ocasions. Però també pels hashtags que, de manera més o més espontània, sorgeixen i apleguen multitud de missatges amb informació de major o menor qualitat que permetrà completar la documentació oficial i també mostrar el millor (solidaritat, empatia, rigor) i el pitjor (odi, islamofòbia, infoxicació) de la nostra societat. Ara tot just fa un any i mig, aportava com a exemple el col·lectiu, inicialment, d’arxivers Documenting the Now al fòrum Cultura Viva. Des de llavors, han posat a lliure disposició un conjunt d’eines i de reflexió teòrica del tot valuoses per arxivar l’avui, no de manera vertical, a l’estil panòptic dels arxius institucionals, sinó horitzontal, en col·laboració amb les comunitats que estan generant la documentació.
Precisament, la participació activa de la ciutadania en la creació, contextualització, tria i preservació d’allò que ha de convertir-se en la “memòria oficial” d’un present que esdevindrà passat és el millor camí per assolir aquest impossible “arxiu total” i, més rellevant encara, per evitar que pugui dotar-se d’un significat unívoc per part del poder polític de torn. Tenim sobre això experiències molt il·lustratives, tal com els arxius independents i comunitaris ens han ensenyat. I també hem insistit en la necessitat d’emprar un tractament participatiu per convertir els arxius de repressió en arxius de reparació, com es podria fer amb els Sumaríssims. Imaginem, doncs, el potencial cívic que suposaria habilitar mecanismes de rendició de comptes històrica ja des del present, sense haver d’esperar dècades.
Tècnicament, doncs, és possible. Però, i políticament? Allò que al març del 2016 proposava com un desig professional, tristament ha d’esdevenir a l’agost del 2017 un imperatiu moral per al Sistema d’Arxius de Catalunya. No tenir por a construir democràticament el patrimoni documental forma també part de la lluita contra el terror i contra aquells que (d’una manera o altra) en vulguin treure profit. Treballar conjuntament la memòria d’aquests (i altres) atemptats mitjançant els arxius, entesos com a institucions de confiança, a través de la participació i contextualització social de la informació com a mitjà de reparació, com a treball de dol. Però també com a treball de prevenció i d’inclusió: cal deixar evidència de l’actitud inqüestionable de compromís amb la democràcia dels nostres conciutadans de religió musulmana. No com a justificació, que mai no ha calgut, sinó com a reivindicació davant de qualsevol intent de culpabilització. La nostra història està plena d’identitats (re)creades amb imatges artificials amb l’objectiu d’oprimir-les i perseguir-les. Un dels mecanismes fonamentals per aconseguir-ho ha estat sempre impedir deixar registre de les seves veus pròpies. Hem de superar, doncs, els tradicionals silencis d’arxiu heretats i l’única forma de fer-ho és integrant els testimonis de tots els col·lectius.
Òbviament, no ho hem de fer sols. Els arxivers hem de poder col·laborar amb altres sectors professionals. Fixem-nos en el debat que s’està generant en el si del periodisme pel que fa al to d’alguns editorials, pel que fa a l’ús d’imatges i dades personals amb finalitats no tant informatives com d’impacte i de creació de narratives, o de la mateixa gestió de la informació que reben i publiquen, tal com Pere Cardús apunta encertadament en aquest article. És només un exemple, que empro perquè de ben segur qualsevol arxiver pot copsar la similitud amb la seva feina diària. És més, de ben segur, hi podem aportar expertesa per a resoldre part del debat. Col·laboració interprofessional i participació ciutadana són claus per obrir els arxius.
Torno, per acabar, a Derrida i Verne Harris: hem de compartir amb la gent les nostres tècniques de classificació i descripció de la informació que durant dècades ens han permès triar el gra de la palla, generar i identificar dades i documents fiables perquè això els ajudarà a superar aquests moments difícils; però, al mateix temps, hem de construir amb la gent sistemes de descripció permeables a les veus dels altres i renunciar al privilegi exclusiu de “posar nom” als documents. La governança de la informació pública només pot reeixir com a camí d’anada i tornada. L’hospitalitat, més que el principi de provinença, ha de ser l’axioma que guiï l’arxivística del dol.
Grup d'Arxivers de Lleida 