L’IEI REP MÉS DE 720.000 NEGATIUS PROVINENTS DELS FONS FOTOGRÀFICS CEDITS PER JORDI GÓMEZ DEL SEU PARE, JOSEP GÓMEZ VIDAL, I D’ELL MATEIX


L’acte de donació es va formalitzar el dia 4 d’octubre i permetrà que el fons fotogràfic de l’IEI passi a disposar d’un material de gran valor, tant per la seva qualitat com per la quantitat: 542 caixes amb uns 41.000 rodets, 33.000 d’ells en blanc i negre.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Les imatges pertanyen tant a la ciutat de Lleida com al territori i ja s’està treballant per tal que a partir d’elles es faci una exposició que es podrà veure la primavera vinent a l’IEI.

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha rebut de part del fotoperiodista Jordi Gómez Payà el fons fotogràfic del seu pare, Josep Gómez Vidal, i el seu propi, en modalitat de donació en ple domini. La donació l’han formalitzat avui Jordi Gómez i la vicepresidenta de l’IEI, Rosa Pujol, que ha destacat “el gran valor qualitatiu i quantitatiu de la documentació gràfica adquirida, tant de Lleida ciutat com del territori”, un material que contribuirà a “enriquir l’arxiu i serà de gran utilitat tant per projectes propis de la institució com per a les investigacions dels usuaris de l’arxiu”. Entre aquests projectes hi ha una exposició que es preveu que es podrà veure la primavera vinent a l’IEI.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

El fons està format majoritàriament per negatius de 35mms. També hi ha negatius de 6×6, positius originals de les trameses a EFE, i un petit conjunt de pel·lícules de cinema amateur (8 i S8 mms). Tot el fons està guardat en antigues caixes de paper fotogràfic i arxivadors. Concretament es tracta d’un total de 542 caixes plenes de material. Es calcula que poden sortir uns 33.000 rodets blanc i negre i uns 8.000 rodets de color, sense tenir en comte el fons fotogràfic de caràcter privat (bodes, batejos, comunions,…). Tot plegat podria suposar més de 720.000 instantànies.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Des del Servei d’Audiovisuals de l’IEI es considera que aquest és un material gràfic d’especial interès, tant per la quantitat com per la qualitat, ja que es tracta d’un fons molt ric pel que fa a la seva la temàtica i comprèn unes dates en les quals no hi havia molts fotògrafs que fessin la feina que duia a terme Josep Gómez Vidal.

L’inventari i la descripció detallada del fons es farà alhora que s’instal·len els negatius en material de conservació que en garanteixi la seva preservació. Els negatius es troben enrotllats en bobines dins de les caixes. Per tal de poder fer una descripció específica de cada rodet, es procedirà a instal·lar-los en capsetes individuals. La digitalització s’anirà fent de manera paral·lela a la descripció dels rodets, i finalment es traslladaran al dipòsit de conservació. En aquest sentit, la Diputació i l’IEI adquiriran un important volum de material de conservació per dur a terme la preservació del fons fotogràfic.

Foto cedida pel Servei d’Audiovisuals de l’EI

Cal recordar que Josep Gómez Vidal va dedicar la seva vida professional al fotoperiodisme i a la fotografia de reportatge. La seva obra està formada fonamentalment de reportatges i comprèn els més diversos esdeveniments de la ciutat i del territori al llarg de la segona meitat del segle XX. Bona part d’ells li van ser encarregats per publicacions com el diari ‘La Mañana’, on va realitzar el seus primers treballs i on va estar vinculat fins l’any 1984; o per l’agència EFE, de la qual fou corresponsal durant tota la seva vida professional. A partir dels anys 70, va treballar conjuntament amb el seu fill Jordi, també fotoperiodista. Fou molt coneguda la seva botiga de fotografia al carrer Major.

Article original en la web de l’Institut d’Estudis Ilerdencs
Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Anuncis

Donació del Fons Fotogràfic de Josep M. Miró Rosinach (1925-2007) a l’Arxiu Fotogràfic de l’IEI


La vídua del sr. Josep Mª Miró i Rosinach, la sra. Josefina Magriñá, ha donat el fons fotogràfic i documental a l’Arxiu fotogràfic de l’IEI. La signatura de la donació es va fer el passat dia 23 de maig.

Aquest fons, es va oferir a l’IEI a finals del 2015 i es va acordar que es realitzaria un inventari del seu contingut abans de signar la donació en ple domini a l’IEI. Durant aquest dos anys, el fons ha estat instal·lat en material de conservació adequat per a la seva preservació i ha estat inventariat en una base de dades que facilitarà la recerca del material als investigadors.

El volum del fons és de 554 rodets de negatius i 455 rodets de diapositives de 35mm i de 6×6. També hi ha més de 6000 fotografies en paper i 162 carpetes amb documentació diversa (articles, fotolits, reculls de diaris, esborranys dels seus llibres, anotacions, correspondència,…). Els rodets de negatius i de diapositives s’aniran digitalitzant a demanda, en funció de les peticions dels usuaris i, a mesura que es digitalitzin, es podrà completar la fitxa descriptiva de cada fotografia.

El Fons de Josep M. Miró  compta amb una interessant mostra de fotografies de gran qualitat, majorment en blanc i negre, que constitueixen una finestra en el temps, ancorada bàsicament, en les dècades dels anys seixantes i setantes del segle XX. El volum d’aquest fons és compon principalment de cinc grups o conceptes fotogràfics ben definits, sobre els quals es pot estructurar una primera classificació temàtica: la fotografia aplicada al Tecno-Art; la fotografia etnogràfica d’àmbit rural; la fotografia etnogràfica de caire folklorista; la fotografia arqueològica i la fotografia historicista sobre estudis medievals.

  • Fotografia Tecno-Art

Són imatges experimentals, en les quals l’autor hi ha aplicat tècniques adquirides com a artista especialitzat en pintura a l’oli, gravats, monotips, aiguaforts i nombrosos dibuixos, realitzats a partir dels anys quaranta del segle XX. En 1964, Miró comença a experimentar amb la fotografia artística, on s’aprecia perfectament el seu bagatge artístic traslladat a la imatge: composició de bodegons i interiorismes rurals; solaritzats; granulats i algunes composicions que s’apropen a un Pop-Art de finals dels seixanta i primeries dels anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica rural

Com a artista consumat en figuracions i paisatges de la Segarra antiga, plasmada en els seus olis en l’etapa artística de 1940-1955, Miró trasllada novament les persones i paisatges segarrencs al clixé fotogràfic. Aconsegueix captar un expressionisme humà en primers plans de fort ascetisme i el sentiment aspre d’una terra dura. Els seus paisatges de la Segarra són un vell testimoni fotogràfic d’una societat rural que finia a finals dels anys seixanta del segle XX i una llum de modernitat que s’albirava als anys setantes del segle XX.

  • Fotografia etnogràfica de folklore popular

Es tracta bàsicament, d’unes imatges adquirides a través de la seva feina com a Cap dels Serveis de Composició Artística en la discogràfica Belter. Durant aquest període, iniciat en 1964, Miró plasma fotogràficament aspectes folklòrics d’ampli abast territorial i de diversitat cultural que alhora, serveixen per a portades de discs i cartellisme d’aquest anys seixantes, setantes i vuitantes del segle XX.

  • Fotografia arqueològica

Part del fons Miró Rosinach es nodreix de fotografies realitzades durant el temps en que va desenvolupar la tasca de fotògraf oficial del Museu Arqueològic de Catalunya, en temps del Dr. Eduard Ripoll; i també va fer de fotògraf per la UB, sota la tutela del Dr. Manuel Riu i Riu, director del Departament d’Història Medieval de la universitat. Encara que la major part de les fotografies restin a l’arxiu del MAC, algunes imatges es conserven al Fons Miró Rosinach. Bàsicament, aquelles que formaven part de la seva tasca intel·lectual com a historiador medieval.

  • Fotografia d’estudis medievals

Tot i que inicialment és una faceta que s’engloba dins de l’experiència adquirida al museu arqueològic, Miró desenvolupa una important tasca d’investigador medieval, centrant-se en l’estudi i plasmació fotogràfica de les esteles funeràries discoïdals de la Segarra i altres comarques. Però la temàtica també implementa el seu fons fotogràfic amb imatges d’esglésies i fossars amb esteles “in situ”; en aspectes religiosos i cultuals d’ampli abast, tots ells de gran qualitat expressiva i pedagògica.

Existeix també, un “calaix de sastre” on s’hi engloba un seguit d’imatges captades en contextos puntuals, molt simplificats, però sense prou volum per a fer-ne un corpus temàtic.

 

Miquel Torres, President
Grup de Recerques de les Terres de Ponent. Historiador i especialista del Fons Miró Rosinach
Marta Llobera
Arxiu Fotogràfic de l’IEI

 

 

Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?


Parc de les Basses d’Alpicat

Dins del Llegat Porta del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs hi ha un important conjunt d’imatges de les Basses, el que als anys seixanta del segle passat es conegué com  “EL PARQUE MUNICIPAL ALCALDE FRANCISCO PONS”; en aquest mes d’agost volem fer alguns comentaris històrics sobre el principal lloc d’esbarjo infantil que teníem els lleidatans de la meva generació.Fons Porta, FP.PF.3106_02: Pons Castellà, Francisco; alcalde de Lleida fotografiat al Parc Municipal “Les Basses” , parc del mateix nom

Les anomenades “Basses Depuradores” es van construir al segle XIX amb la finalitat que l’aigua arribés a Lleida el més neta possible pel senzil procediment de deixar que la brutícia es diposités al fons per decantació, però com l’arribada a Lleida era per sèquies descobertes, tornava a embrutar-se; a la premsa de l’època es poden llegir curioses protestes per la mala qualitat de l’aigua de boca; fou als anys 1930 i 1931 quan les basses es van folrar de formigó i es féu una canonada de ferro forjat fins a la ciutat. El lloc, al marge de l’aigua, tenia uns boscos d’arbres que oferien recer contra la canícula i  molts lleidatans hi passaven els diumenges; tot i que resultava llunyà per a un desplaçament familiar, anterioment a l’existència de les piscines molts lleidatans ja hi anaven a menjar la mona per  pasqua; afegim que l’any 1949 es va inaugurar la coneguda escola-taller de jardineria, on hi haurà la primera piscina; malgrat tot als anys cinquanta del passat segle el Segre continuava essent el lloc més proper.

L’any 1957 accedeix a l’alcaldia Francisco Pons i té al davant un important repte com és el desenvolupament del “Plan de Ordenación Urbana”, base de la Lleida actual, elaborat l’any 1952 pel seu antecessor Blas Mola; s’hi preveien importants obres que durà a terme Francisco Pons, com l’eixample de la ciutat: el Passeig de Ronda, la prolongació del mur de Blondel i la nova Avinguda de Madrid, urbanització del Turó de la Seu Vella, continuació de l’enderrocament del barri del Canyeret i, a la fi, les noves piscines de les Basses, la realització de les quals no està exenta de problemes, bàsicament econòmics. L’alcalde Pons endega totes aquestes obres esmentades i posa especial èmfasi en les Basses com un repte personal. A la fi s’inauguren el 18 de juliol de 1958, encara que solament amb dues piscines; però la idea està materialitzada i a partir d’aquest moment no pararà de créixer. L’any 1959 es presenta el gran projecte de les piscines municipals i s’inaugura la tercera (la coneguda “del pont”), les obres duren dos anys i el 1961 es completa el parc amb la coneguda piscina “esportiva” i amb l’obertura del càmping. L’estiu de 1962 les Basses queden definitivament acabades amb les obres pendents de jardineria, parcs infantils i camps esportius i d’altres instal·lacions; amb poques reformes són les Basses que han arribat fins als temps actuals. Tota la dècada dels anys seixanta seran els de màxim esplendor del parc, quan els mesos d’estiu l’ocupació del càmping és total i s’arriben a donar rècords de 20.000 banyistes en un sol dia (el 25 de juliol de 1964, diada de Sant Jaume, festiu en aquells moments). Un dels fets més remarcables de l’èxit del parc, i sembla que va ser una idea personal de l’Alcalde Pons, és que sempre va haver un servei d’autobusos urbans els quals, en els dies festius, eren continus (personalment recordo llargues cues de gent amb cistelles i gran floradors a la plaça Cervantes, al davant de l’edifici de la Presó, però també tinc present que no trigàvem massa a pujar, els autobusos venien un darrera l’altre); al parc es podien llogar taules i cadires per als àpats, encendre foc a les barbacoes, havia casetes per a guardar la roba, es podia aparcar còmodament (evidentment no hi havia tants cotxes…), es podia fer esport i la mainada jugar als parcs infantils; inclusivament tots recordem la famosa piscina de les dones, un lloc que ara no seria correcte políticament però que en aquell moment va ser una imposició de Fons Porta, FP.PF.3899_01: Vistes aèries del Parque Municipal Alcalde Pons ; les Basses; amb els jardins i piscinesl’estament eclesiàstic. A partir de la dècada dels setanta el parc inicia una certa devallada ja sigui per la proliferació de cotxes que permeten largs desplaçaments al jovent, o sigui per la construcció de més piscines als pobles de les rodalies, algunes amb instal·lacions més modernes. En tot cas, l’afluència de lleidatans continua essent notable al llarg dels anys, quasi fins al seu tancament.

Tornant a l’alcalde Pons, no podem deixar de recordar que les Basses es van dir “Parque Municipal Alcalde Francisco Pons”, nom oficial que fou atorgat per l’Ajuntament presidit pel seu successor, Josep de C. Sangenís, nom que va perdurar fins la Democràcia, de forma oficial ja que entre els lleidatans sempre foren, i són, “Les Basses”

 

Josep Ignasi Rodríguez Duque
Cap del Servei d’Audiovisuals de l’IEI

L’IEI conserva mig milió d’instantànies que permeten conèixer les comarques lleidatanes


L’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) posa a disposició dels ciutadans un fons de gairebé 425.000 imatges que il·lustren la història de Lleida des de principis del segle XX

L’Arxiu fotogràfic del Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) de la Diputació de Lleida disposa de gairebé 425.000 imatges que recullen els fets més destacats, els racons, paisatges i monuments més característics de les comarques lleidatanes des de principis de segle XX fins a l’actualitat.

Aquest fons inclou imatges en diferents formats, com fotografies en paper, postals, plaques de vidre, negatius,

Darrera cacera d’óssos a Les 001 i 002: Dues imatges de Solé de la darrera cacera d’óssos que es va fer a Les (Val d’Aran) l’any 1934.

diapositives i imatges digitals i es completa amb 128 pel·lícules, 130 vídeos i 440 cintes d’àudio.

L’Arxiu fotogràfic del Servei d’Audiovisuals de l’IEI s’encarrega de la custodia dels diferents fons fotogràfics de la institució fent un important treball de preservació, conservació, catalogació i divulgació del material.

A més de conèixer i protegir el patrimoni fotogràfic de les terres de Lleida, l’Arxiu Fotogràfic ofereix la possibilitat de consultar i sol·licitar una còpia de les imatges, sota demanda prèvia. L’any 2012 l’arxiu va rebre 106 sol·licituds, la qual cosa va suposar l’enviament de 2.140 imatges per correu electrònic. La mitja anual de peticions és d’un centenar i la majoria d’elles tenen una finalitat d’investigació, ja sigui per documentar treballs de curs o per il·lustrar tesis doctorals i llibres.

Bona part de les sol·licituds arriben via Internet i algunes d’elles procedeixen d’universitats dels Estats Units, d’editorials d’Alemanya i de Mèxic o de l’Enciclopèdia Catalana, que utilitza les imatges per il·lustrar algunes de les seves publicacions.

Una altra de les funcions de l’Arxiu fotogràfic és documentar gràficament les diferents activitats culturals de la institució i fer el seguiment gràfic de les obres de camp que porta a terme el Servei d’Arqueologia. L’any passat es van digitalitzar 14.240 diapositives d’aquest servei.

Un fons que creix dia a dia

El fons de l’Arxiu fotogràfic s’amplia i completa de forma permanent gràcies a les donacions que realitzen reconeguts fotògrafs lleidatans ja siguin professionals o amateurs. Dues de les donacions més recents que ha rebut l’IEI són les de Mariano López García i Josep Palou Vidal, que actualment s’estan inventariant i arxivant.

A meitats de l’any passat Palmira López Muñoz va signar la cessió a l’IEI d’un conjunt de set fotografies de la guerra civil, procedents el seu avi Mariano López García. Es tracta de set imatges de petit format i d’autor desconegut realitzades al front de guerra, possiblement per algun company de trinxera aficionat a la fotografia.

A principis d’aquest any, el fons es va completar amb el material cedit per l’estudiós de l’esport lleidatà, Josep Palou Vidal, que inclou unes 25.000 imatges sobre la història de l’hoquei patins a Lleida i d’altres disciplines esportives com tennis, bàsquet, atletisme, futbol, voleibol, natació o la del Club Esportiu Huracans.

El conjunt està format bàsicament per negatius realitzats pel mateix Palou, a més de còpies positives realitzades per als seus llibres, documentació sobre l’esport lleidatà, materials diversos i un interessant conjunt de pel·lícules de cinema amateur, també de temàtica esportiva.

Aquestes dues donacions se sumen al material que des de fa molts anys custodia l’Arxiu Fotogràfic i que inclou els fons de Claudi Gómez Grau, Combelles, Terrés, Ramon Rius, Porta, Amadeu Bordalba, Roig Nadal, Saureu, Sisó, Díez-Coronel, Drudis i Dinkhauser.

Els orígens de l’Arxiu Fotogràfic

L’Arxiu fotogràfic de l’IEI es va crear l’any 1942 amb l’objectiu inicial de recollir la màxima quantitat possible de documentació gràfica referida a la demarcació de Lleida, principalment la que estava completament dispersa a causa de la recent guerra civil, i la nova que es podia generar per l’activitat del mateix servei.

Inicialment, el fons es va formar gràcies a una adquisició que es va realitzar principalment a l’Institut Amatller de Barcelona, on es va fer una selecció de fotografies de la demarcació de Lleida amb una temàtica monumental. Després es va completar amb el material dels fotògrafs que van participar en el I Concurso-Exposición de Colecciones Fotográficas sobre la Provincia de Lérida.

Posteriorment, els fons s’han anat incorporant a l’arxiu a través de tres vies:

  • Les donacions o cessions en règim de comodat per garantir la conservació i preservació dels originals, la seva divulgació i exposició pública
  • Fotografies que procedeixen de les competències pròpies del propi servei, com la documentació gràfica de les activitats que realitza l’IEI dins i fora de la seva seu i les fotografies de seguiment de les excavacions arqueològiques que realitza el Servei d’Arqueologia de l’IEI a les comarques de Lleida
  • L’adquisició puntual de fotografies o postals a particulars

 Per més informació sobre el Servei d’Audiovisuals.

Cessió de fotografies històriques a l’Institut d’Estudis Ilerdencs


Mesos enrere la senyora Palmira López Muñoz va signar la cessió a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en comodat, d’un conjunt de fotografies de la guerra civil, procedents el seu avi Mariano López García. Són set imatges de petit format i d’autor desconegut, realitzades al front de guerra possiblement per algun company de trinxera afeccionat a la fotografia; estan positivades sobre paper fotogràfic blanc i negre però tenen una tonalitat groguenca, adquirida al llarg del temps segurament per un processat defectuós a més d’una deficient conservació. La còpia s’ha efectuat pel procediment del copió directe del negatiu sobre un paper fotogràfic tipus Agfa o similar, amb un marginador que li dóna els marges blancs, els quals després s’han perfilat amb una cisalla especial que talla les vores de forma irregular. És evident que es tracta d’un treball professional realitzat en un laboratori fotogràfic, tal vegada en un permís del combatent-fotògraf, del que ens podem imaginar que així es podria guanyar algun diner amb la seva venda, produïda al mateix front. En conseqüència les fotos anirien a parar a la cartera de Mariano López i qui sap el temps que les duria a la butxaca, tal vegada tota la guerra,  exposades a la calor, el fred o la pluja, però conservades per Mariano López, com un tresor.

El format de les imatges segurament procedeix d’una càmera plegable de les anomenades de cartera, que produeix uns negatius de 6 x 9 cm., molt diferents dels 35 mms. de la Leica professional; per això no són imatges fotoperiodístiques, no hi ha combat, enmig del qual seria difícil que un soldat o milicià es dediqués a fer fotos. Són imatges fetes en uns moments de treva, quan els combatents han de passar el temps de la millor manera possible. En totes s’aprecia un interès en posar, formar grups, lluir les seves armes i els seus estendards de la FAI, dels quals semblen orgullosos; a vegades adopten una actitud que imita el combat, a la trinxera o “afusellant” un company, el mateix Mariano López; també aprofiten la presència d’una dona miliciana per fer una altra foto de grup. Cal notar que almenys hi ha quatre personatges que surten a la majoria de les imatges, entre ells el mateix Mariano López García.

Ignorem el lloc on estan fetes les fotografies, dada que no s’ha conservat en la memòria familiar, però podem pensar que ha de ser al front d’Aragó en algun lloc proper a un poble, les cases del qual es veuen al fons, que no es pot identificar; pel fet que els personatges duguin roba d’abric deduïm que es tracta de tardor o hivern, possiblement de finals de 1936 i començaments del 1937, quan la línia del front està més o menys estabilitzada i permet un cert relaxament en les tasques bèl·liques.

 

Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs

Taller de Preparació d’originals fotogràfics per a la digitalització


El passat 20 i 21 de novembre, es va celebrar, dins les 12enes Jornades Antoni Varés IMATGE i RECERCA, el taller de preparació d’originals fotogràfics per a la digitalització a càrrec d’Angélica Soleiman, conservadora de fotografia. Els tècnics del Servei d’Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic de l’IEI hi vam assistir per tal de millorar el nostre sistema de treball i la nostra formació professional.

Adjuntem el pdf del taller on podreu fer-vos una idea dels passos a seguir per a digitalitzar els vostres fons.

En resum, al taller es va parlar de la digitalització com una necessitat i una obligació, ja no com una opció. Per fer-ho, cal començar amb la redacció d’un pla de digitalització com una eina de treball bàsica. Es va fer evident entre els assistents que cap de nosaltres disposa d’aquesta eina de treball, i vam coincidir en que la raó era que el dia a dia i la manca de recursos feia difícil, no pas el fet de redactar-lo, sinó el compromís de seguir el pla elaborat.

Paraules com assets, migració, emulació, refresc, metadades, còpies de seguretat, rehousing, survey, … van anar-se repetint durant el taller. Vam anar descobrint el seu significat i vam quedar-nos preocupats per la problemàtica que suposa la digitalització en quant a la conservació de les còpies digitals. Així doncs, alhora que el taller va solventar-nos alguns dubtes en quant al tema de resolució, format d’arxiu, compressió, mida del fitxer…, també ens en va fer sorgir altres, com ara el fet de què amb la digitalització passem a haver d’ocupar-nos no només de la conservació dels originals fotogràfics sinó també de la conservació de les seves còpies digitals.

Finalment, la professora del taller va defensar l’ús de la càmera fotogràfica per realitzar la digitalització. Això suposa tenir certs coneixements de la tècnica fotogràfica. La professora va dir que era millor invertir esforços en adquirir aquests coneixements ja que amb la càmera no hi ha límits a l’hora de digitalitzar degut a que es poden fer tot tipus de suports fotogràfics i totes les mides. A més, la infraestructura necessària és més econòmica que no pas l’opció d’un gran escàner professional.

La conclusió fou que hi ha tot un seguit de bones pràctiques imprescindibles per a la digitalització d’originals fotogràfics, però que la manera de digitalitzar, d’emmagatzemar la informació, de conservar-la i de difondre-la, és diferent en funció de cada centre. No existeix, a dia d’avui, un manual vàlid per a tots els centres.

Servei d’Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic de l’IEI

Què podem trobar al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs?


L’estiu a Lleida: La platja del Recorrido

En aquests temps de calor que millor que fer una mirada enrrera per recordar com els lleidatans suportaven les altes temperatures estiuenques que caracteritzen la ciutat. A través de les imatges de Lluís Terrés del fons fotogràfic del Servei d’Audiovisuals de l’IEI, podem veure una de les alternatives amb què es comptava.

És ben conegut arreu com és l’estiu a Lleida i la terrible calor que ens aclapara enmig de la ciutat; al llarg de la història els lleidatans han intentat passar la canícula el més lleugerament possible, bàsicament en els dies festius; tradicionalment era el riu Segre l’indret on refrescar-se, i a Lleida hem tingut llocs molts freqüentats com les “platges” properes a les ermites de Grenyana i Butsènit; una altra possibilitat era agafar el tren cap a la costa, cosa que normalment suposava més hores de viatge que de bany.

Al primer terç del segle XX, els lleidatans tenien, a més, la piscina de Joventut Republicana però no era un lloc ideal per passar un diumenge familiar ja que estava pensada per fer esport. Podem recordar també que durant la República l’Ajuntament va construir una piscina al barri de Cappont l’any 1936, anomenada popularment “El Barco” per la forma que tenia, però una crescuda del Segre se l’endugué parcialment sense arribar a inaugurar-se i amb la immediata guerra ja no es va refer.

Però no volem parlar d’aquests llocs, sinó d’un indret tradicional per passar els diumenges d’estiu, el que s’anomenava la Platja del Recorrido. Quan La Canadenca construeix la presa al riu Segre per donar aigua al Canal de Seròs, es forma un llac artificial, proper a Lleida, emmarcat entre les vies del ferrocarril, de l’estació i del dipòsit de classificació de mercaderies; precisament el mateix nom de Recorrido al•ludeix al recorregut que feien els ferroviaris per revisar els combois de trens; l’abundor d’aigua crea una frondosa vegetació en un lloc que després es coneixerà com La Mitjana.

Des de les darreres cases del barri de Pardinyes sortia un camí que vorejava la tanca del ferrocarril, travessava el lloc conegut com La Carbonera, on es llençaven les restes de combustió de la locomotores de vapor, i s’arribava al Segre, un indret on el riu s’eixamplava i tenia unes ribes poc pendents, lloc on es podia banyar-se de forma relativament segura. Tradicionalment les famílies anaven els diumenges d’estiu, a peu i sempre carregades amb el recapte, i hi passaven tot el dia.

Quan s’arribava es muntava una petita cabana amb canyes, branques i fulles per tenir la beguda fresca i alguns agosarats lligaven les ampolles amb cordes i les llençaven al riu. També hi havia un quiosc que feia menjars i venia begudes fredes, que es treien d’un gran cossi ple de gel picat comprat a La Gremial. El dinar el preparaven les dones, raó per la qual no gaudien massa del bany, que es reservava pels homes i la quitxalla, a la qual calia retenir per esperar dues hores abans de capbussar-se després de l’àpat. Però, cal dir que banyar-se al riu era sempre una opció perillosa i periòdicament s’havien de lamentar accidents, per això, quan l’any 1958 es van inaugurar les piscines de Les Basses, que oferien més seguretat, passar els diumenges al Recorrido va deixar de ser una opció d’esbarjo familiar.

Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs