Tipologia de Butlles pontifícies

Fa uns mesos es va presentar el Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417) obra escrita pels doctors Tilmann Schmidt i Roser Sabanés fruit de l’àrdua cerca en diversos arxius catalans tant eclesiàstics, com de titularitat municipal i comarcal  de Catalunya, a l’Arxiu Secret del Vaticà i la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Aquesta publicació, que presenta els documents papals medievals originals conservats als arxius de Catalunya, es pren del programa de publicacions de la Biblioteca Apostòlica Vaticana la qual va inaugurar als anys setanta del segle passat, juntament amb la Comissió Internacional de Diplomàtica, el projecte de l’Index Actorum Roma- norum Pontificum, és a dir, l’inventari, la descripció i l’anàlisi dels documents papals medievals, començant per les butlles del papa Innocenci III, del 1198, fins a l’elecció del papa Martí V al Concili de Constança l’any 1417.

En el primer volum d’aquest Butllari de Catalunya ens trobem amb una “premissa” en la qual ens parla de l’elenc papal amb documents pontificis, una relació amb els arxius consultats a Catalunya (fonts i fons); taules amb la distribució dels documents sobre els pontificats, les lletres tancades trobades i el contingut general de les butlles pontifícies. Tota aquesta premissa és interessant de llegir i treballar, però considerem destacable els apartats que tracten el formulisme, la tipologia i el contingut general de les butlles pontifícies. D’aquests us en fem cinc cèntims

FORMULISME DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES I TIPUS[1]

El terme butlla indica en sentit propi el segell de plom que penja dels documents, inclosos els papals, i només en el temps s’aplicà, per extensió, als documents pontificis. La butlla penja dels documents privilegia i litterae de diverses classes, mitjançant fils de diversos colors (roig i groc), de seda o cànem. Quan es tracta d’un document privilegia o privilegi s’utilitzava el fil de seda roig i groc, i quan es tracta d’una littera o carta (gratiosa, mandata, secreta, clausa, consistoriale) el fil era de cànem.

Documentalment, el terme butlla s’aplica a la documentació pontifícia, i en aquest període del segle XIII al segle XV hi havia una rigorosa distinció en les classes de documents entre privilegia i litterae, aquestes de diversos gèneres: gratiosae, mandata, secretae, clausae, consistoriales.

Totes les butlles porten en la intitulatio el nom del pontífex, seguit del títol episcopus servus servorum Dei, i després el nom del destinatari seguit de la fórmula: salutem et apostolicam benedictionem; o també per una fórmula genèrica del tipus: Ad perpetuam rei memoriam, Ad certitudinem presentium et memoriam futurorum o altres similars.

Quan es tracta d’un privilegi, el nom del pontífex està escrit tot en lletres capitals i quan es tracta d’una carta, amb lletres minúscules. Al final s’afegeix la data començant amb la indicació del lloc de l’expedició de la butlla, mes, dia i any del regnat del pontífex que l’emet.

Les butlles eren sempre confeccionades en pergamí (de diferent mida d’acord amb el text que acollien) i anaven enrotllades o plegades; les plegades o cartes tancades (litterae clausae) eren cartes personals, gairebé privades per assegurar-ne la confidencialitat, que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers, portaven fil de cànem i generalment anaven adreçades al rei o a la reina, i, ocasionalment, a bisbes, alguns nobles i ciutadans.

Totes les butlles eren assegurades, normalment, amb segell de plom i, ocasionalment, quan era de molta importància, amb segell d’or, i escrites sempre en llatí.

Els tipus de documents pontificis més emprats en el butllari (de Catalunya)  són: els privilegis papals o privilegia, amb indicacions per a les esglésies i el clergat, tan nombrosos a Catalunya i Aragó com en altres punts de l’Europa medieval, documents que segueixen el conegut formulari de la Cancelleria papal, confirmació de les possessions, la celebració de la missa si la regió estava sota l’interdicte eclesiàstic, etc.

Les cartes de justícia o litterae mandatae, que són manaments del Papa com a jutge suprem als bisbes i prelats per decidir respecte a una causa o un procés apel·lat per una part contrària a la cúria romana.

Al regne d’Aragó n’hi ha moltes més que a Alemanya, França i Anglaterra. Així, es podria dir que els aragonesos i catalans apel·laven molt sovint i molt ràpidament a la cúria romana respecte als altres pobles. Aquestes cartes papals són molt interessants perquè al principi dels documents la corresponent controvèrsia es descriu amb precisió i detall per proporcionar la informació jurídica sobre la causa en qüestió als jutges delegats. Les controvèrsies eren sobre temes molt diversos, naturalment entre clergues, per exemple sobre els límits de les seves parròquies, i entre bisbes, sobre els límits de les seves diòcesis i els delmes que els pertocaven. Però aquestes apel·lacions no es processaven judicialment i no es decidien a la cúria romana, sinó que sovint els papes les encarregaven als jutges delegats del país corresponent. No obstant això, molts contendents d’Aragó i Catalunya portaven les causes a Roma, i no solament clergues, sinó també laics, nobles i ciutadans.

Les lletres tancades o litterae clausae

Eren cartes personals gairebé privades que només podia obrir el destinatari, el nom del qual estava escrit al revers. N’hi ha una gran quantitat d’aquestes adreçades personalment al rei Jaume I d’Aragó i als seus antecessors i successors. Hi va haver èpoques, això no obstant, al segle XIII, en què el corresponent papa escrivia com a mínim cada sis mesos una carta al rei d’Aragó

CONTINGUT GENERAL  DE LES BUTLLES PONTIFÍCIES

El butllari recull aquests documents pontificis des d’Innocenci III (1198) fins a Benet XIII (1417), i inclou un total de trenta-quatre papes, vint-i-vuit dels quals van donar butlles arreu de Catalunya; a més de les nou atorgades pel Concili de Constança (1414-1418). En aquest sentit, hem diferenciat tres grans etapes que corresponen a tres grans períodes en la història del pontificat baixmedieval:

1. El segle : d’Innocenci III (1198) a Benet XI (1304). XIII
2. El papat d’Avinyó: de Climent V (1305) a Gregori XI (1377).
3. El Cisma d’Occident: d’Urbà VI (1378) a Benet XIII (1417). Concili General de Constança (1414-1418).

Quant al contingut de les butlles, en general, podem destacar els aspectes següents:

4. Les relacions amb els bisbats i les diòcesis corresponents.
5. Les relacions amb els ordes religiosos i militars.
6. Les relacions entre el poder espiritual, representat per Roma, i el poder temporal de les diferents monarquies i l’Imperi, en el nostre cas amb els reis d’Aragó. A partir del segle XIII, quan del període de lluita per la llibertat de l’Església, característic dels segles XI –XII, s’ha passat al que els historiadors anomenen lluita pel dominium mundi, característic d’aquest període baixmedieval. Un període marcat per conflictes de caire jurisdiccional, beneficial i fiscal, especialment.
7. El món complex de les relacions diplomàtiques, amb la presència i actuació dels diferents nuncis i legats pontificis.
8. La participació de l’Església catalana en els grans concilis ecumènics celebrats durant aquests temps, i on les decisions preses transcendien l’àmbit purament eclesiàstic, tot afectant el conjunt de la societat, el poder polític inclòs. En aquest sentit cal destacar la transcendència en el desenvolupament eclesiàstic i polític posterior que significà tot el període del Concili de Constança.

 

[1] Schmidt, T; Sabanés, R: Butllari de Catalunya. Barcelona, Fundació Noguera, 2016. Volum I, pàg. 20- 35.

Què són? els inventaris post mortem

Els inventaris post mortem són una font notarial excel·lent per tal de poder fer una aproximació a situacions concretes d’individus, pertanyents a diferents categories jurídiques, socials i econòmiques, tot permetent conèixer els aspectes culturals, econòmics i socials de cadascun d’ells. Amb l’anàlisi d’aquests inventaris s’han realitzat diferents tipus d’estudis amb centres d’interès ben concrets: estudis sobre nivells de vida, canvis en les pautes de consum, la vida quotidiana, les propietats rústiques i urbanes, els tipus de llibres que es tenien a l’època, anàlisi de l’habitatge, entre d’altres i tan sols per enumerar alguns dels àmbits d’anàlisi. L’enumeració detallada que ens facilita el notari o el rector, en el nostre cas, que redacta l’inventari és una fotografia pràcticament exacta de tots els béns que posseïa el difunt en el moment de la seva mort. Generalment es descrivia amb detall els mobles, la roba, els llibres, els estris de cuina, els objectes més insignificants, les terres … els inventaris són una font ideal per a tractar els temes de la vida quotidiana i econòmica.

Hem de tenir en consideració que en general els inventaris post mortem tenen una estructura formal rígida, amb una introducció on es diu el nom del notari, el de l’ordenant del document (viuda, tutor o hereu), la data, el lloc, el nom del difunt, la seva professió i la seva categoria social. El document es clou amb la firma dels testimonis.

No sempre hi apareix la professió del difunt, encara que es faci constar si és noble o ciutadà honrat, ni tampoc si l’habitatge era de propietat o de lloguer.

En el fons, la confecció de l’inventari postmortem responia a una estratègia ben estudiada. Tant la viuda com l’hereu pretenien que quedessin ben delimitades totes les propietats rebudes en herència. Això els afavoria, ja que els salvava en el cas que els deutes i les parts de la legítima superessin la quantitat de l’herència, però també constituïa una garantia que no havien ocultat o robat res en perjudici dels hereus i dels creditors. No obstant això, malgrat la seva aparent representativitat, aquest tipus de font notarial conté tot un conglomerat de dificultats.

Es podia donar el cas que l’inventari fos demanat després d’un període bèl·lic i per a comprovar les pertinences d’aquella persona, per si es donés el cas que algú s’hagi posat al seu nom alguna possessió o no es paguessin les pensions dels censals.

Cal ressenyar que en els inventaris post mortem són polivalents per la tipologia de materials, l’absència de valoració econòmica, les omissions legals, és el cas de les armes de foc i, finalment, l’absència de l’edat del difunt. Per la seva banda, els debitoris, censals morts, les vendes a carta de gràcia i les compravendes per deutes, subministren informació sobre l’endeutament popular i la desviació de capital, encara que cada mecanisme creditor oferia unes especificitats concretes. Al marge de la singularitat de cada tipus d’endeutament, aquesta documentació aporta dades de tipus sociològic (ofici del deutor i creditor, posseïdor i sol·licitant de capital i nòmina dels elements parasitaris), conjuntural (motivacions explícites per recórrer al crèdit), econòmiques, des del punt de vista financer (capital contractat, tipus d’interès, moneda i preus) i des del punt de vista patrimonial (cases, peces de terra, barques, molins), jurídicoinstitucional (legislació de contractes, procediment de resolució de contractes, clàusules jurídiques d’incidència econòmica) i, finalment, històriques (informació referent al context històric general i transcripció de documents registrats anteriorment).

Collelldemont Vives, Elisenda: “Inventari Post Mortem D’un Rector Català Del S. XVIII.,” Pedralbes: revista d’història moderna, 2008, 585–596

Lencina Pérez, Xavier:  «Los inventarios post-mortem en el estudio de la cultura material y el consumo. Propuesta metodológica. Barcelona, siglo XVII», 43 i ss. Jaume Torras i Bartolomé Yun: ” Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, siglos XVII-XIX”, 1999, Valladolid.

Tipologia de documents: els arxius eclesiàstics

Sovint els arxivers donem per suposat que tots coneixem els tipus de documents que es conserven i es custodien en els nostres arxius i, sovint, no en sabem gaire del que es conserva en els altres arxius. En aquest post us explicarem amb quatre pinzellades el què es pot trobar en un arxiu eclesiàstic. Esperem que us sigui d’utilitat.

La documentació eclesiàstica[1] es pot entendre en un sentit ampli i en un sentit més estricte.

En el sentit ampli és tota la documentació que es custodia en els arxius de l’Església, tant si ha estat produïda per ella o no.

En el sentit estricte és la documentació produïda, o generada, per l’Església i per les seves diverses institucions en qualsevol de les seves activitats pastorals, o ministerials, docents, culturals, o assistencials, etc. En aquest cas, podríem considerar a l’Església com una gran piràmide, i en el seu vèrtex hi tindríem la Santa Seu, al Papa, amb els diversos dicasteris (semblant als ministeris) pontificis, la Cúria Romana amb tots els seus òrgans. Tots

Butlla papal

aquests organismes pontificis són font de producció documental.  Hi ha documents que emanen directament del Papa, com són les Constitucions Apostòliques, les Butlles, les Breus, les Encícliques, les definicions solemnes, etc. Altres documents, com els Rescriptes, les Súpliques, les Sentències, etc., emanats directament dels diversos dicasteris romans, mereixen també la consideració i el rang de documentació pontifícia.

A aquesta documentació pontifícia, s’hi ha de sumar la documentació d’origen episcopal a totes les diòcesis, afegint-hi a nivell nacional la produïda per les respectives Conferències Episcopals.

A nivell diocesà[2]ens trobem amb els bisbes, que governen la seva diòcesi mitjançant la cúria i altres organismes. L’activitat pastoral i de govern dels bisbes també és una font de producció documental. El bisbe governa la seva diòcesi mitjançant el Vicari, el Provisor, l’Administrador, recolzats per altres organismes inferiors, que realitzen l’acció pastoral i de govern del bisbe. Aquests organismes diocesans generen documentació, igualment eclesiàstica. És la documentació episcopal.

A la base de la piràmide ens trobem amb la documentació produïda per les parròquies. Aquestes són font activa de producció documental.

També és documentació eclesiàstica la produïda per altres institucions, algunes d’aquestes pertanyents a l’Església, i d’altres alienes a la mateixa[3], però relacionats amb ella, tant per que va ser dirigida per les autoritats civils, pels fidels, o laics, o per altres procedències. La documentació de caràcter civil, dirigits a l’Església: Reales Órdenes, Decrets, correspondència, etc., com de fons privats (familiars, d’empreses, d’organismes civils…) dipositats als arxius de l’Església.

La documentació pot ser activa i passiva. La primera és la que produeix directament una institució, en la qual hi queda una còpia, enviant l’original al destinatari. La documentació passiva pot estar integrada per documents pontificis, reals, títols de propietat, expedients, correspondència, etc.

Hem de tenir en compte que no tota la documentació eclesiàstica es conserva en els arxius de l’Església. P.ex.: la documentació desamortitzada a l’Església en el segle XIX que es troba en la secció clero de l’Arxiu Històric Nacional. Així com la documentació d’entitats suprimides i que, les seves funcions docents, assistencials o sanitàries, van se assumides per organismes dependents de l’Administració de l’Estat com els Arxius de Diputacions Provincials, algunes Delegacions d’Hisenda…

Tot i això també hem de tenir en compte que l’Església també custodia, encara que en qualitat de dipòsit, alguns fons documentals com per exemple, d’algunes famílies de la noblesa.

En la documentació eclesiàstica hem de diferenciar entre el que és un document públic d’un de privat[4]. En el cas eclesiàstic, el codi de dret canònic de l’any 1983 i en el seu cànon 1540 exposa la natura i fe dels documents i, sobre la naturalesa dels documents. En aquest cànon distingeix entre els documents públics i privats.

Es defineixen com a documents públics eclesiàstics: aquells que autoritza una persona pública en l’exercici del seu càrrec eclesiàstic, tot observant les solemnitats que prescriu la llei canònica; n’hi ha doncs, del Pontífex Romà, de la Cúria Romana, dels Bisbes i de llurs cúries, de notaris eclesiàstics en llurs escriptures, de notaris en actes judicials, de partides sacramentals.

Els documents privats són tots els altres. Llur multitud i varietat són immenses. N’hi ha de firmats i sense firmar.

Tant els documents públics com els privats, per a ser dignes de fe han de ser autèntics, és a dir, que siguin veritat pel que fa a l’origen i a l’autor, i genuïns: és a dir, que allò que narren o expressen s’ajusti a la veritat objectiva de l’acte i dels connexos, segons el que el document pretengui adverar o pugui representar. [5]

 Documents que es poden trobar en un arxiu parroquial:

• Documents episcopals
• Documents pontificis
• Llibres parroquials
• Llibre  de Comptes de Fàbrica
• Inventari dels béns parroquials
• Documents que acrediten els drets de l’Església
• Inventari dels béns dels beneficis
• El testimoni de l’escriptura d’erecció de la parròquia
• Llibre d’estipendis de misses
• Inventari o catàleg de lots els llibres, o documents, que es guarden a l’arxiu.

    Documents guardats en els arxiu parroquials:

• registres sacramentals
• llibres d’esborranys
  

  Llibre parroquial

• llibres de batejats
• llibres de defuncions
• llibres de confirmats
• llibres de fàbrica
• llibres de delmes
• llibres de visites
• padrons parroquials o status animarum
• germandats i confraries
• patronats i obres pies
• títols de propietat
• Butlletí oficial del Bisbat
• Documentació produïda per les institucions religioses establertes en la parròquia.

  Arxius Capitulars o Catedralicis:

• secretaria
• secció de la taula capitular
• secció de fàbrica
• secció de litúrgia o cerimonial
• secció de patronats
• secció de comptadoria
• secció de justícia
• secció arxiu musical o de la capella de música

  Arxius Episcopals o Diocesans:

• Secció govern
• Secció justícia
• Secció administració
• Secció d’arxius parroquials concentrats
• Secció de fons pastorals moderns.

Els arxius episcopals o diocesans contenen la documentació produïda pel  bisbe o per la seva cúria episcopal en el govern ordinari de la diòcesi a través de les activitats diverses del govern, justícia i administració.

L’arxiu episcopal ha de ser el reflex fidel de la vida i de l’activitat de la diòcesis a través de la seva història; ha de ser la memòria documental de la institució que l’ha creat i reflex de la seva activitat.

D’aquí que els tres pilars sobre els quals descansa el govern de la diòcesi, siguin el Vicari General, el Provisor (Jutge Eclesiàstic o Vicari Episcopal de Justícia) i l’Administrador General de la Mitra.

Segons això, la documentació de l’arxiu Diocesà ha d’estar en relació amb la triple funció desenvolupada pel bisbe: Pastoral, de govern i d’administració. Però no sempre la documentació generada per aquesta triple funció del govern episcopal ha quedat reflexat en els arxius episcopals.

 

  Altres arxius eclesiàstics: monàstics, de religiosos, de seminaris.

---

[1] Rubio Merino, P: Archivística Eclesiástica. Nociones básicas. Sevilla: Pedro Rubio Merino, 1999 (2ª) p. 15- 17

[2] Entenem per Arxiu Diocesà com el conjunt de la documentació relativa a l’administració d’una diòcesi. Una diòcesi és el districte o territori de l’església catòlica on hi té i n’exerceix jurisdicció espiritual un prelat: arquebisbe, bisbe, etc. Les diòcesis es poden agrupar, al seu torn, en províncies eclesiàstiques, al capdavant de les quals hom hi troba una arxidiòcesi.

[3] Per exemple: Càrites. Acció Catòlica…

[4] Tamayo, A: Archivística, Diplomática y Sigilografía. Madrid: Cátedra, 1996. p. 222- 223.

[5] Codi de dret canònic. Edició comentada. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1983.