Perdem els papers. El cas de la Vilanoveta


Cada cop que un edifici es derrueix desenes de papers es barregen amb les runes que les amples culleres de ferro carreguen en un camió que les portarà lluny allà on la ciutat o el poble tingui assignat per al seu possible tractament. La quantitat de “papers” és proporcional a l’antiguitat de la construcció, així si som una mica curioses podem trobar parts de fotografies, certificats mèdics, contractes, factures, cartes personals o d’empreses. Retalls bruts i arrugats de vides que van transcórrer en els espais delimitats per envans i sostres que ja no hi són.

Moltes hem estat testimoni d’aquestes eliminacions definitives de records i de memòries, fins i tot hem rescatat, d’amagat, algun d’aquells “papers” sense saber ben bé què és o per què ho fem.

Això és més greu quan l’edifici ha estat seu d’una empresa o d’una entitat pública o privada. La gravetat és proporcional a la seva importància, el temps que ha estat en actiu i la seva implantació social al territori i tanmateix, succeeix molt sovint que després d’uns anys del cessament d’activitat, la seu es buida per persones diferents als que van ser els responsables que en el seu dia van desaparèixer abandonant mobles i sobretot arxius.

Sí, els arxius solen patir aquesta situació perquè tant si es clausura l’activitat com si la seu es trasllada, els “papers vells” no tenen lloc en la planificació de les tasques de finalització o trasllat. És una situació que es repeteix per part d’organitzacions privades, però també públiques contravenint la legislació en matèria de patrimoni documental i l’obligació de custòdia que els imposa.

Aquest és el cas de la destrucció sobtada dels edificis de l’estació de la Vilanoveta a Lleida -la nova i la vella- on, ara hem descobert, encara hi havia documentació d’empresa datada des del seu origen a principis del segle XX. Si era greu la destrucció dels edificis, elements patrimonials ferroviaris de la ciutat i del país, més greu és la deixadesa del deure legal de conservar i preservar la documentació que pel seu contingut i la seva cronologia forma part del conjunt patrimonial del nostre país i de la memòria històrica de les nostres contrades.

Ens preguntem com és possible que davant d’aquestes accions que contravenen de forma flagrant la legislació que no hi hagi mai reaccions contundents de les administracions encarregades de protegir allò que és de totes i els culpables, que n’hi ha, ni tan sols temin cap conseqüència.

De què serveix una Llei d’Arxius o de Patrimoni Històric que ningú ni coneix ni compleix i per a què serveixen uns arxius que només poden conservar allò que se salva de la incompetència de gestores i administradores i que han de bregar amb la dimissió de responsabilitats que fan governs i representants polítiques?

Servirà el futur Pla d’Arxius -d’elaboració lenta i pausada- i la futura Llei d’Arxius per preveure aquestes situacions? No ho creiem.

Recordem totes que no parlem de “papers vells” sinó de la nostra memòria documentada que serveix per protegir drets i reclamar deures.

One Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.