Riuada 1982: Un tsunami inesperat


A l’arxiu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs romanen els llegats de dues nissagues de fotògrafs que durant dècades van documentar la vida dels lleidatans en totes les seves vessants. Es tracta de Josep Porta Mesalles i el seu fill Josep Porta Ballespí i d’en Josep Gómez Vidal i el seu fill Jordi Gómez Payá. En ambdós casos van fer donació dels seus fons documentals a la institució i, a partir les seves fotografíes, creiem interessant recordar un esdeveniment, que fa avui quaranta anys,  canvià el paisatge, no sols de la ciutat de Lleida, sino de gran part de les comarques ponentines: la riuada de novembre de 1982.

Ningú, ni a la plana ni a la muntanya, s’esperava la gran quantitat d’aigua ni les dificultats de controlar-ne els efectes posteriors. El diumenge 7 de novembre estaba plovent molt a les capçaleres dels rius Segre i els Pallaresos, el que es va anomenar la famosa “gota freda”, però al pla no havia caigut massa aigua; malgrat que per la ràdio el temps s’anunciava molta pluja al Pirineu ningú va imaginar el que podía pasar. La mateixa nit del dia 7 al Pont de Bar les aigües van sortir de la llera i van destruir el pont i la major part de les cases, per sort els veïns es van refugiar a la part alta on hi hava la caserna de la Guàrdia Civil; al Pont de Bar i no va haver víctimes, però sí més avall on van haver vint morts i les pèrdues econòmiques van ser quantioses (GV-SD-11139-17).

El dimecres 10 Josep Maria Cullell, conseller de Política Territorial i Obres Publiques de la Generalitat de Catalunya va visitar el poble del Pont de Bar; les aigües del Segre s’emportaren el pont i la major part del de les cases; a la foto el conseller mirant les destrosses acompanyat amb alcaldes de la comarca, agenollat sobre el pedrís Ramon Noguera, alcalde del Pont de Bar (GV-SD-11139-15).

El dilluns 8 les aigües arribaren a Balaguer, ciutat que estaba de ple en les festes del Sant Crist; a la vora del riu s’havia instal·lat una carpa de l’Ajuntament i les firetes i el Segre es va endur tot però per sort no va haver víctimes. L’aigua va arribar a l’entrada de la plaça del Mercadal; l’Exèrcit es va plantjar  volar el Pont Nou davant el perill de crear una presa però afortunadament va resistir l’embranzida  (GV-1982-365-06)

El Segre passava entre els termes de Tèrmens i Menàrguens i es desbordar completament de la llera; la zona de la Sucrera i la major part de l’horta de Menàrguens va quedar anegada. Riu avall el Segre augmentaria el cabal per l’aportació de les aigües del Noguera Ribagorçana. (GV-1982-382-35)

A Lleida, la gent va continuar amb la seva vida quotidiana. La matinada de dilluns l’aigua va superar la presa del Canal de Seròs començà a entrar l’aigua a partir de la Mitjana  i Pardinyes on va inundar l’ avinguda de Tortosa i la zona de l’antiga Llotja i Mercolleida i van quedar aïllats nombrosos veïns (GV-1982-361-27) (GV-1982-382-30) (GV-1982-361-24)

A les a les 8 del matí a les avingudes de Blondel i Madrid nombrosos curiosos es van amuntegar la barana del riu, l’espectacle era fascinant però no semblava  que hi haguès perill (GV-1982-361-02).

Aleshores, jo era professor al col·legi Montserrat dels Germans Maristes on vàrem començar normalment les classes, però cap a les deu la Guàrdia Urbana va ordenar desallotjar l’edifici perquè el pati s’estava inundant.  Recordo que em van avisar que l’aigua  estaba pujant per l’avinguda del Segre i m’hi vaig arribar per intentar treure el cotxe del parking, situat al carrer Alcalde Fuster. Al voltant de les 10 hores vàrem veure entrar l’aigua pels carrers del Nord, General Brito, Vila Antònia i sobre tot el carrer Alcalde Fuster, on havíem entrat a buscar el cotxe i en un moment vàrem veure con venia l’aigua cap a nosaltres, en pocs minuts hi havia més d’un metre i el nivel va arribar a la Baixada de l’Audiència i la Baixada de la Trinitat; entre la Guàrdia Urbana i voluntaris intentaven salvar diversos cotxes a la plaça Agelet i Garriga; cap a migdia arribaren els militars amb llanxes pneumàtiques i començaren a rescatar els veïns; a la Rambla Francesc Macià hi havia més d’un metre; totes les sucursals bancàries de les rambles de Francesc Macià i Ferran va quedat inundades, sobre tot els soterranis on hi havia les caixes fortes; l’aigua va inundar el Museu del Palau de la Paeria. El màxim nivel assolit per la riuada el va marcar el Pont Vell on les aigües van arribar a tocar la part alta dels els arcs però no els van superar (FP-PF-06669-14). (FP-PF-09587-12) (GV-1982-361-09) (FP-PF-09587-03) (FP-PF-09587-05) (FP-PF-09587-01) (FP-PF-09587-04) (GV-1982-376-05)

L’avinguda del Segre va anegar la major part d’horta del Baix Segre i a l’aiguabarreig amb el Cinca les seves aigües van inundar la major part del terme fins a arribar les primeres cases de la Granja d’Escarp (GV-1982-382-16).

Al vespre havia baixat el nivell i l’aigua va marxar de la Rambla i el dimarts 9 a ser el moment de netejar i avaluar els danys; els bombers i  l’exércit  es van dedicar a treure l’aigua dels soterranis i col·laboraren nombrosos veïns i treballadors de les empreses afectades. (GV-1982-376-15) (FP-PF-06549-10)

La matinada del dia 9 es va restablir parcialment l’electricitat però les línies telefòniques van trigar a funcionar, precisament per la manca de comunicacions segures el mateix dia 9 va còrrer la notícia, falsa, que havia rebentat la presa d’Oliana i arribava a Lleida per això alguns negocis a l’ avinguda de Blondel van tapiar les entrades) davant una nova crescuda que mai no va arribar. (GV-1982-376-03

Els diez següents va començar la tasca de netejar i fer les avaluacions de les destrosses. El dia 15 de novembre visità Lleida Alfonso Guerra vicesecretario general del P.S.O.E., acompanyat per membres de l’executiva del P.S.C., Joan Raventós i Raimon Obiols i Antoni Siurana, alcalde; cal recordar que Alfonso Guerra era càrrec electe en les recients eleccions generals del 28 d’octubre. En la imatge cal destacar la marca de la l’alçada de l’aigua en la paret de l’escola dels Camp Elisis inundada com la major part del barri de Cap Pont. (FP-PF-06688-24)

Josep Ignasi Rodríguez Duque

Conseller de l’IEI

Acaçar la boira


Imaginem-nos que el nostre fill de quatre anys un dia desapareix i el troba un veí, lluny de casa. Imaginem també que, amb solemne innocència, a la pregunta d’on vas Fernandet?, el nen respon: a acaçar la boira. Aquesta anècdota, que devia provocar un esglai a la mare de la criatura, denota moltes coses. Al Baix Segre, sovint acacem gossos, acacem un pardal, s’acacen els xiquets jugant al pati de l’escola, i també s’acacen papallones per conservar-les, eternament clavades amb una agulla al mig del cos, dins una capsa amb tapa de vidre. De les cinc accepcions que dona el diccionari Alcover-Moll d’aquest verb, em quedo amb la tercera: cercar amb sol·licitud i tenacitat una cosa; desitjar, procurar obtenir.

El Fernandet, Ferran Sáez, autor del llibre que té el títol d’Acaçar la boira, aquella tarda d’hivern de darreries de la dècada de 1960, sense mostrar cap neguit, es veu que caminava per dins de la broma plana mentre s’allunyava del seu poble amb la finalitat de trobar què hi havia allà dellà de la cortina molla i grisa que guarneix els hiverns de la comarca. I això ens ho explica en un llibre que va molt més enllà de mostrar-nos què passava o deixava de passar als anys setanta en un espai geogràfic que per a res del món era ni és el salvatge oest. I ens ho conta perquè, segons ell, tot comença a la infantesa: “En cas de tenir caràcter, les conviccions profundes afloren a la infantesa; en cas de no tenir-ne, només acaben sent, en realitat, escenificacions tardanes de guions aliens”. I amb una ironia fina i aguda, repassa la seua.

Imatge: Jaume Barrull Castellví

Ens mostra diàfanament com eren aquells temps en els quals encara no hi havia màquines que feien totes les feines derivades del camp, com ara desclafollar aumetlles, i les criatures ajudaven i escoltaven com els grans i els vells enraonaven mentre les desclafollaven amb les mans. Ens retrata com era de present i es vivia la mort que no s’amagava ni als xiquets. Com eren les cases quan persones i animals convivien per subsistència i no per fer-se companyia. Com eren les fellinianes festes majors d’estiu amb envelats i músics que afinaven la trompeta per fer el solo del famós pasdoble Islas Canarias. Explica igualment com les dones, quan bufava la garbinadeta del tardet, treien les cadires al carrer i feien rogle per parlar d’açò, d’allò i del de més enllà. I com aquella canalleta anava creixent mentre vivia els canvis que comportava la introducció de la fruita dolça als seus camps.

També descriu minuciosament com tots havíem de treballar –de vegades fins a semblar el miner de la coreografia de Village People– al camp o, en el cas de La Granja d’Escarp, poble de l’escriptor, a les mines que esventraven la terra per extreure’n carbó, i així contribuir a l’economia familiar. Narra igualment com i on tenien lloc els primers petons, les primeres borratxeres o els primers neguits que ja no eren propis d’una criatura. I tot això no ens ho explica per fer del seu passat –el passat de tots els que provenim d’aquell món- una qüestió antropològica o fins i tot folklòrica. Ens ho detalla perquè aquell impuls d’acaçar la boira que va tenir de menut mostra una actitud quasi física, diu, de preguntar, d’inquirir. Acaçar la boira com un capteniment gairebé filosòfic perquè “la mirada d’un nen i la d’un filòsof tenen molt en comú per tal com es plantegen les preguntes l’un i l’altre”.

Acaçar la boira per Ferran Sáez va ser aprendre esperanto, va ser la necessitat d’escriure vés a saber què, va ser tocar la guitarra amb el seu amic del poble Joan Castelló Castelló i ja no poder deixar mai més de banda el món de la música. Va ser, també, apassionar-se per la literatura o començar estudis de filosofia a la universitat perquè, en definitiva, acaçar la boira devia ser una manera de mitigar el seu neguit davant la incomprensió de temes profunds que “no emanen de les coses sinó de la nostra mirada de les coses”. Potser també, acaçar la boira comportava, encara que aleshores fos de manera inconscient, que algun dia s’enfrontaria al fet incert i intangible i, per tant, segons afirma, a aprendre a morir perquè “la resta és xerrameca per a gent sense caràcter que es deixa impressionar per fraseologies altisonants”.

I la gràcia de tot plegat és que això ho fa meditant sobre la memòria col·lectiva i la memòria individual, i sobre com es crea la identitat dels individus a través de modular el món de l’ahir. Ho fa donant tombs al fet que aquesta memòria és una tortuosa i incoherent confluència de digressions vitals i de peripècies casuals, diu, que solament adquireixen sentit un cop acabada la partida. I ho fa també amb tot un seguit d’inventaris -ell no els anomena així, però per a mi són veritables inventaris sentimentals- de llocs, paraules i frases fetes, personatges, situacions, vivències i, fins i tot, sensacions com la que li provocava la llum de setembre en la que veu clarament la capitulació de l’estiu. Ho fa, doncs, reconeixent que tot el que fem amb ganes d’aprendre respon “a un Gran Neguit“, que té a veure amb una gestió de la finitud, que és el territori on les preguntes s’imposen a les respostes.

Article de la Teresa Ibars, extret de la pàgina web de la publicació “Catorze. Cultura viva”

Guillem Viladot des del silenci del seu arxiu: 100 anys d’història


Aquest any commemorem els 100 anys del naixement d’en Guillem Viladot i Puig, escriptor i creador polifacètic nascut a Agramunt el 26 d’abril de 1922. Per a celebrar-ho i recordar-lo presentem una exposició que recorre la seva vida i la seva obra.

Fill de farmacèutics, en Viladot també es dedica a aquesta professió per tradició familiar. Tot i això les seves inquietuds van superar els camps científics. Apotecari, escriptor, artista indisciplinat i insubornable, va crear i recrear una obra total, de la qual fem un repàs en aquesta exposició.

Estructurada en diversos àmbits: 

  • Infantesa i adolescència
  • Viladot articulista
  • Les avantguardes i l’experimentació
  • Viladot i la psicoanàlisi
  • Viladot, la cultura i la contracultura

En cadascun d’aquests àmbits, i a través de fotografies, documents, textos publicats i manuscrits originals de les seves obres i altres element generats pel seu poder creatiu, podem descobrir les diverses “cares” d’aquest creador i totes les facetes de la seva activitat creativa. La major part d’aquests documents provenen de la Fundació “Lo Pardal” que custodia el llegat documental i artístic d’en Guillem Viladot, un llegat que ha organitzat i descrit la Teresa Ibars, arxivera i responsable del Servei d’Arxius de la Diputació de Lleida, i que ha donat origen a aquesta exposició.

Dates d’exposició: del 10 d’octubre al 2 de desembre.

           Inauguració: 10 d’octubre a les 19h amb l’Assistència del president de la Diputació de Lleida, Joan Talarn, i el Director de Serveis Territorials de Cultura a Lleida, Albert Turull

Horari: matins laborables, de 9 a 14h 

            tardes laborales, de dilluns a dijous de 15 a 17.30h; divendres, fins les 16.30h

Donació del Fons Ramon Torralba Sans a l’Arxiu Municipal de Lleida


El divendres 22 de setembre al Centre Cívic de Balàfia va tenir lloc l’acte de donació del Fons Ramon Torralba Sans a l’Arxiu Municipal de Lleida, amb l’assistència de la tinent d’alcalde Jordina Freixenet, el donant Ramon Torralba, la cap de l’Arxiu Municipal Iolanda Enjuanes, i Antoni Baró, president de l’Associació de Veïns de Balàfia.

Ramon Torralba Sans feu donació a l’Arxiu de 17 rotlles de pel·lícula en format Súper-8 i 1039 negatius, de diversos reportatges fotogràfics amb imatges del barri de Balàfia de les dècades de 1970 i 1980, i també programes i cartells d’activitats culturals que s’hi van celebrar. Aquest fons pren especial importància perquè és el primer fons particular que ingressa a l’Arxiu Municipal dedicat específicament a un barri de la ciutat, i ens permetrà descobrir la història de la ciutat des de la perspectiva veïnal. Destacar també, que entre la documentació entregada hi consta un cartell de la Festa Major de Lleida de 1980, del qual l’Arxiu no comptava amb cap exemplar i que passarà a formar part de la col·lecció de cartells municipals.

Actualment, l’Arxiu està inventariant i catalogant tota la documentació aportada per poder-ne fer difusió pròximament.

En Ramon Torralba és un lleidatà que ha viscut gran part de la seva vida al barri de Balàfia. Es podria definir com una persona amb inquietuds i fotògraf de professió, que al llarg de la seva vida ha estat estretament vinculat amb les entitats del barri, la parròquia, el grup de joves, i l’Associació de Veïns des de la seva creació. Destacar també el seu activisme a principis dels anys vuitanta, amb el moviment veïnal que realitzà diverses accions demanant el soterrament de les vies del tren que provocaven constants accidents i aïllaven Balàfia de la resta de la ciutat.

Fou en aquella època en què es forma com a fotògraf a l’Escola de Belles Arts de Lleida, on descobreix la seva vocació, i es graduà en la primera promoció de Fotografia i Imatge de l’Escola. A poc a poc, s’introduí en aquest món creatiu realitzant petites col·laboracions i un dels seus primers enregistraments fou un reportatge sobre la riuada del riu Segre de novembre de 1982. A finals dels anys vuitanta es professionalitza, i el 1990 crea la productora de vídeo i televisió Videograma que està activa fins a 2015.

L’Arxiu de la Ciutat vetlla per la preservació, conservació i difusió del patrimoni documental local entès des d’un punt de vista global, amb l’objectiu final d’esdevenir un centre de recuperació i difusió de la memòria del municipi. L’assoliment d’aquesta fita, al llarg dels anys, ha menat a què l’Arxiu Municipal s’hagi enriquit amb l’ingrés de diversos fons documentals de diferents provinences i múltiples característiques.

Notícia extreta del web de l’Arxiu Municipal de Lleida.

Ingrés del fons de l’Associació Cultural Alorenil de Linyola


El fons de l’Associació Cultural Alorenil de Linyola està compost per la revista Barret Picat, més una gran quantitat de fotografies, dibuixos originals i esborranys d’articles i d’entrevistes.

Barret Picat (1979-2022), és una publicació local de caràcter bimensual amb 250 números i 43 anys d’antiguitat que ha esdevingut un referent a la comarca. No envà, es tracta d’una de les publicacions en actiu més longeves que serveix i ha servit de referent per altres publicacions del Pla d’Urgell.

Per la revista -al llarg d’aquests 43 anys- hi han fet els primers passos, escriptors com Francesc Foguet Boreu; contistes com Jaume Balcells; periodistes com Teresa Pinyol; historiadors com Esteve Mestre, Jordi Soldevila, Josep Pinyol Vidal; metges com Quintí Foguet; fotògrafs com Juan Ramon Tarragó, Valeri Bonjorn, Jaume Balcells, Montse Giné, Eva Llauet, Carme Arenas, però també dibuixants, il·lustradors, poetes, folkloristes, entre d’altres.

L’Associació Alorenil ha cedit en comodat el seu fons documental a l’Arxiu

Informació extreta de la pàgina web de la XAC/ Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell